La Barcelona d'Ocaña

Les morts recents de figures tan importants del món de la cultura com el filòleg i humanista Martí de Riquer i l'escriptor Juan Luis Panero han enfosquit el trentè aniversari del decés de José Pérez Ocaña (1947-1983). 

En un país tan propens a commemorar aniversaris i efemèrides, m'ha estranyat haver llegit tan poca cosa referent a l'Ocaña artista i, sobretot, a l'Ocaña que fou icona de la Barcelona de finals dels anys 70, quan la Rambla i la Plaça Reial, lliures encara de l'allau turístic massiu i uniformador estaven en plena ebullició.


 

Ocaña formava part, juntament amb altres personatges com Nazario, d'una Barcelona que en certa manera era el revers d'aquella altra de la qual havia fet bandera la joventut contestatària, benestant i culta representada per la Gauche Divine, sorgida durant la dècada anterior. L'hàbitat natural d'Ocaña, com es pot apreciar a la pel·lícula que Ventura Pons va rodar l'any 1977 (Ocaña, retrat intermitent) era la ciutat popular, la del lumpen, la que exercia un compromís polític que tenia molt més d'intuïtiu que de rigorós i sistematitzat; la Barcelona heterogènia, la cridanera, la que provenia de les capes més marginades i menyspreades per la societat. Perquè Ocaña no pertanyia a la cultura oficial, per més que hi hagués hagut algun intent d'integrar-l'hi: era un personatge tan sui generis i tan genuïnament contracultural que el seu record sembla haver-se esvaït per un procés de fagocitosi, com si a aquestes altures, ell i el seu llegat ja fessin nosa per innecessaris. 

Ni les condicions tràgiques que van envoltar la seva mort ni el fet d'haver estat una mort tan prematura han resultat suficients a l'hora de mitificar el personatge. Ara, quan queden lluny els dies convulsos d'aquella Transició que va resultar un intent poruc de canvi, certes postures personals, així com determinades manifestacions públiques i artístiques considerades aleshores com provocadores, s'han acabat integrant rutinàriament dins d'un sistema que tot ho engoleix, però no sempre ho digereix com seria d'esperar. És cert que de tant en tant se n'ha fet alguna exposició, com la que el 2010 es va poder veure al Centre de la imatge del Palau de la Virreina, titulada  Guia secreta de la Rambla. Ocaña 1973-1983: Accions, actuacions, activisme, o la de l'any passat a la Fundació Setba, Ocaña, àngels i dimonis. Inclús s'ha obert un bar amb el seu nom a la Plaça Reial (on, si no?). Però tot i així, la cultura "en majúscules" o, dit d'altra manera, els poders fàctics de la ciutat, no n'han parlat gaire. Potser ell s'ho hauria estimat més així.                                                         

Fragment d'Ocaña, retrat intermitent (Ventura Pons, 1977)
 

Passeig per la Rambla amb Nazario i Camilo

Ocaña va ser un personatge insòlit a la Barcelona que es va generar a les acaballes del franquisme i als inicis de la Transició. Més o menys a la mateixa època en què a la Gran Bretanya sorgien grups com els Sex Pistols, un autèntic revulsiu per a la conservadora societat britànica que, malgrat tot, no tenia la peculiar idiosincràsia canyí que havia impregnat Espanya durant la dictadura. 

Nascut a Cantillana, província de Sevilla, Ocaña va arribar a Barcelona el 1973 fugint de la intolerància típica dels indrets petits, a la recerca d'uns horitzons menys angostos on poder satisfer les ànsies de llibertat, canalitzar el potencial artístic i manifestar la seva homosexualitat, sempre explícita i histriònica. 

Ocaña encapçalant una manifestació del Front d'alliberament gai de Catalunya.
 Foto: El País, 1978

Barcelona, per bé que era una de les ciutats més modernes dins el conjunt de l'Estat espanyol, tampoc no podia sostreure's del tot a la foscor cultural i política imposada pel franquisme. Una visió obscurantista que ja s'arrossegava des de molt abans, malgrat els intents de resistència que es van anar succeint al llarg del temps. La vocació anarquista d'alguns indrets de la ciutat ja era notòria a finals del segle XIX, i es manifestà amb contundència durant la Setmana Tràgica del 1909.

A les dècades següents, la creació del Partit Comunista d'Espanya, la crisi econòmica a conseqüència dels efectes de la Gran Guerra i la resistència a la dictadura imposada per Primo de Rivera (Capità General de Catalunya) entre el 1923 i el 1930, van propiciar que la situació política desemboqués en la proclamació de la II República el 1931. El triomf del Front Popular i l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936 van conduir a la instauració del franquisme a partir del 1939.

La grisor d'aquells anys en què bona part de la intel·lectualitat es va haver d'exiliar deixant un país orfe ja ha estat descrita a bastament. No cal incidir gaire més en les característiques d'una societat erma on els valors que imperaven eren la religió, el patriotisme i un silenci sepulcral que amagava els fets històrics més propers per tal d'enaltir les gestes de cartró-pedra de Don Pelayo, els Reis Catòlics i Felip II. I les de Franco, naturalment. 

Durant els anys 60 i 70 semblava que es començava a veure una mica de llum al final del túnel gràcies a fets com La Caputxinada, les vagues de fam de Lluís Maria Xirinacs (un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya), el soroll provocat pel ressò del procés de Burgos  i les continuades revoltes estudiantils amb la música de fons de la Nova Cançó. Va ser l'època dels sindicats clandestins, les reivindicacions obreres i veïnals i l'inici d'una certa visibilitat de les causes feminista i homosexual.

Com deia, Ocaña arribà a Barcelona el 1973, any en què es produïa l'atemptat contra Carrero Blanco, que el juny d'aquell mateix any havia estat nomenat President del Govern. Aquest nomenament convertia l'almirall en l'home fort de Franco i en el successor del dictador, ja bastant deteriorat de salut. L'ombra del franquisme continuava sent allargada, per la qual cosa l'assassinat de Carrero va significar un nou punt d'inflexió. El Règim, que veia perillar la sempiterna "mano dura" amb què havia amenaçat sempre qualsevol tipus de dissidència, no es podia permetre de baixar la guàrdia. La seva venjança va caure com una llosa en forma de repressió policial i desembocà en l'execució de Salvador Puig Antich el 2 de març del 1974, amb l'oposició de gairebé tota l'opinió internacional.

Enmig de tota aquesta convulsió social i política, Ocaña es dedicava a pintar, a esculpir en paper maché i a actuar. La seva pintura de trets naïf, sovint farcida d'imagineria religiosa, reflectia, no obstant, un rerefons de duresa i una particular visió de la vida que també aplicava a les performances que feia pel recorregut habitual: des del port fins a la Plaça Catalunya, vestit amb roba femenina i acompanyat de prostitutes i d'artistes underground com Camilo i Nazario. Entre actuacions folclòriques, no exemptes de procacitats, al Cafè de l'Òpera, el Saló Diana i el festival de Canet Rock, així com exposicions a la Galeria Mec-Mec, Ocaña exhibia la seva concepció de l'art, l'estètica i la protesta en un moment en què les seves actituds no eren enteses per bona part de la societat i encara menys per les forces de l'ordre, la qual cosa el conduí a la presó el 1978, acusat d'escàndol públic.

                                                                              

L'obra pictòrica d'Ocaña i la seva percepció de la representació teatral, ambdues amb força al·lusions a la cultura tradicional andalusa, donaven com a resultat una especial barreja d'esperit anàrquic i de ritualització passada pel sedàs d'un transformisme histriònic que a la ciutat, encara letàrgica després de tants anys sota la fèrula franquista, li venien de nou; no deixen de recordar, però, les descripcions que sobre la Barcelona dels anys 30 havia fet Jean Genet. En qualsevol cas, la interacció que establia Ocaña amb el públic que el contemplava embadalit, burleta o escandalitzat obria noves vies de comunicació i aportava un missatge absolutament innovador i trencador per a qui no estava habituat a tanta desinhibició. La disfressa, l'actitud espontània i tota la parafernàlia amb què Ocaña construïa el seu personatge oscil·laven entre la iconoclàstia transgressora i un sentiment tràgic de la vida que li venia directament de les vivències personals i de la influència cultural de García Lorca, un dels seus referents. 

 

La disfressa, no obstant, no era un mitjà per a ocultar-se, sinó ben al contrari: constituïa un reforç de la seva personalitat, de la imatge que volia projectar d'ell mateix, i alhora era una manera molt especial de fer visible allò que durant tant de temps s'havia hagut d'amagar. Ocaña, amb les seves performances teatrals i els seus quadres i escultures, reivindicava i donava veu als desheretats, als treballadors del camp andalús, als proletaris de les ciutats, als homosexuals. Ell se'n sentia el representant, una mena de precursor que intentava dir-hi la seva i  escopia al món la seva visió de les coses d'una manera visceral que, paradoxalment, no tenia ni una engruna d'impostura perquè provenia del més profund del seu sentiment. Només calia donar-li forma artística al seu sentir i retornar-lo al lloc d'on havia sorgit: l'inconscient col·lectiu. 

                                                                              

La iconografia almodovariana, la galeria de personatges que pul·lulen per les seves pel·lícules i el tractament del color que el director manxec ofereix a les seves històries fílmiques són en bona part deutors del bigarrament estètic i de la mescla de tradició i modernitat d'Ocaña, així com de l'esperit transgressor d'una Barcelona que va tenir la seva correspondència madrilenya, bastant més estructurada i publicitada, amb la movida. De fet, tots dos artistes havien begut de les mateixes fonts i eren producte de l'època que els havia tocat viure, i això els feia susceptibles d'emocionar-se amb manifestacions artístiques que els eren molt properes, encara que certs sectors de la modernitat rebutgessin elements típics i tòpics com el món de les folclòriques i la posada en escena del drama de les coplas i de la religiositat popular, amb un ineludible toc kitsch que ens remet a l'obra dels francesos Pierre et Gilles.

La genialitat artística d'Ocaña rau precisament en la combinació de dos mons aparentment tan allunyats com són la tradició, amb tot l'oripell folclòric i de religiositat popular, i la innovació conceptual que representaven el còmic, la bohèmia urbana, el cinema, el rock and roll i les performances. Ocaña no feia escarafalls a l'hora de plasmar-ho i d'unir-ho en un tot indestriable que el definia a ell mateix com a artista i com a personatge autoreferenciat que formava part d'una època i d'una ciutat.

ENLLAÇOS:

- Shangay Lili: Ocaña, museo permanente.

- Ràdio Web MACBA: En la calle. Audioruta por la Barcelona underground de los años 70.

- Associació d'artistes visuals de Catalunya: Ocaña torna a les Rambles. 

- Blog La Rosa del Vietnam: Ocaña.

- HAMACA (Media & Art Distribution from Spain): Ocaña, exposición en la galería Mec-Mec. 

- Presentación artistas: Presentación Grupo Ocaña (format PDF).