La Barcelona d'Ocaña

Les morts recents de figures tan importants del món de la cultura com el filòleg i humanista Martí de Riquer i l'escriptor Juan Luis Panero han enfosquit el trentè aniversari del decés de José Pérez Ocaña (1947-1983). 

En un país tan propens a commemorar aniversaris i efemèrides, m'ha estranyat haver llegit tan poca cosa referent a l'Ocaña artista i, sobretot, a l'Ocaña que fou icona de la Barcelona de finals dels anys 70, quan la Rambla i la Plaça Reial, lliures encara de l'allau turístic massiu i uniformador estaven en plena ebullició.


 

Ocaña formava part, juntament amb altres personatges com Nazario, d'una Barcelona que en certa manera era el revers d'aquella altra de la qual havia fet bandera la joventut contestatària, benestant i culta representada per la Gauche Divine, sorgida durant la dècada anterior. L'hàbitat natural d'Ocaña, com es pot apreciar a la pel·lícula que Ventura Pons va rodar l'any 1977 (Ocaña, retrat intermitent) era la ciutat popular, la del lumpen, la que exercia un compromís polític que tenia molt més d'intuïtiu que de rigorós i sistematitzat; la Barcelona heterogènia, la cridanera, la que provenia de les capes més marginades i menyspreades per la societat. Perquè Ocaña no pertanyia a la cultura oficial, per més que hi hagués hagut algun intent d'integrar-l'hi: era un personatge tan sui generis i tan genuïnament contracultural que el seu record sembla haver-se esvaït per un procés de fagocitosi, com si a aquestes altures, ell i el seu llegat ja fessin nosa per innecessaris. 

Ni les condicions tràgiques que van envoltar la seva mort ni el fet d'haver estat una mort tan prematura han resultat suficients a l'hora de mitificar el personatge. Ara, quan queden lluny els dies convulsos d'aquella Transició que va resultar un intent poruc de canvi, certes postures personals, així com determinades manifestacions públiques i artístiques considerades aleshores com provocadores, s'han acabat integrant rutinàriament dins d'un sistema que tot ho engoleix, però no sempre ho digereix com seria d'esperar. És cert que de tant en tant se n'ha fet alguna exposició, com la que el 2010 es va poder veure al Centre de la imatge del Palau de la Virreina, titulada  Guia secreta de la Rambla. Ocaña 1973-1983: Accions, actuacions, activisme, o la de l'any passat a la Fundació Setba, Ocaña, àngels i dimonis. Inclús s'ha obert un bar amb el seu nom a la Plaça Reial (on, si no?). Però tot i així, la cultura "en majúscules" o, dit d'altra manera, els poders fàctics de la ciutat, no n'han parlat gaire. Potser ell s'ho hauria estimat més així.                                                         

Fragment d'Ocaña, retrat intermitent (Ventura Pons, 1977)
 

Passeig per la Rambla amb Nazario i Camilo

Ocaña va ser un personatge insòlit a la Barcelona que es va generar a les acaballes del franquisme i als inicis de la Transició. Més o menys a la mateixa època en què a la Gran Bretanya sorgien grups com els Sex Pistols, un autèntic revulsiu per a la conservadora societat britànica que, malgrat tot, no tenia la peculiar idiosincràsia canyí que havia impregnat Espanya durant la dictadura. 

Nascut a Cantillana, província de Sevilla, Ocaña va arribar a Barcelona el 1973 fugint de la intolerància típica dels indrets petits, a la recerca d'uns horitzons menys angostos on poder satisfer les ànsies de llibertat, canalitzar el potencial artístic i manifestar la seva homosexualitat, sempre explícita i histriònica. 

Ocaña encapçalant una manifestació del Front d'alliberament gai de Catalunya.
 Foto: El País, 1978

Barcelona, per bé que era una de les ciutats més modernes dins el conjunt de l'Estat espanyol, tampoc no podia sostreure's del tot a la foscor cultural i política imposada pel franquisme. Una visió obscurantista que ja s'arrossegava des de molt abans, malgrat els intents de resistència que es van anar succeint al llarg del temps. La vocació anarquista d'alguns indrets de la ciutat ja era notòria a finals del segle XIX, i es manifestà amb contundència durant la Setmana Tràgica del 1909.

A les dècades següents, la creació del Partit Comunista d'Espanya, la crisi econòmica a conseqüència dels efectes de la Gran Guerra i la resistència a la dictadura imposada per Primo de Rivera (Capità General de Catalunya) entre el 1923 i el 1930, van propiciar que la situació política desemboqués en la proclamació de la II República el 1931. El triomf del Front Popular i l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936 van conduir a la instauració del franquisme a partir del 1939.

La grisor d'aquells anys en què bona part de la intel·lectualitat es va haver d'exiliar deixant un país orfe ja ha estat descrita a bastament. No cal incidir gaire més en les característiques d'una societat erma on els valors que imperaven eren la religió, el patriotisme i un silenci sepulcral que amagava els fets històrics més propers per tal d'enaltir les gestes de cartró-pedra de Don Pelayo, els Reis Catòlics i Felip II. I les de Franco, naturalment. 

Durant els anys 60 i 70 semblava que es començava a veure una mica de llum al final del túnel gràcies a fets com La Caputxinada, les vagues de fam de Lluís Maria Xirinacs (un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya), el soroll provocat pel ressò del procés de Burgos  i les continuades revoltes estudiantils amb la música de fons de la Nova Cançó. Va ser l'època dels sindicats clandestins, les reivindicacions obreres i veïnals i l'inici d'una certa visibilitat de les causes feminista i homosexual.

Com deia, Ocaña arribà a Barcelona el 1973, any en què es produïa l'atemptat contra Carrero Blanco, que el juny d'aquell mateix any havia estat nomenat President del Govern. Aquest nomenament convertia l'almirall en l'home fort de Franco i en el successor del dictador, ja bastant deteriorat de salut. L'ombra del franquisme continuava sent allargada, per la qual cosa l'assassinat de Carrero va significar un nou punt d'inflexió. El Règim, que veia perillar la sempiterna "mano dura" amb què havia amenaçat sempre qualsevol tipus de dissidència, no es podia permetre de baixar la guàrdia. La seva venjança va caure com una llosa en forma de repressió policial i desembocà en l'execució de Salvador Puig Antich el 2 de març del 1974, amb l'oposició de gairebé tota l'opinió internacional.

Enmig de tota aquesta convulsió social i política, Ocaña es dedicava a pintar, a esculpir en paper maché i a actuar. La seva pintura de trets naïf, sovint farcida d'imagineria religiosa, reflectia, no obstant, un rerefons de duresa i una particular visió de la vida que també aplicava a les performances que feia pel recorregut habitual: des del port fins a la Plaça Catalunya, vestit amb roba femenina i acompanyat de prostitutes i d'artistes underground com Camilo i Nazario. Entre actuacions folclòriques, no exemptes de procacitats, al Cafè de l'Òpera, el Saló Diana i el festival de Canet Rock, així com exposicions a la Galeria Mec-Mec, Ocaña exhibia la seva concepció de l'art, l'estètica i la protesta en un moment en què les seves actituds no eren enteses per bona part de la societat i encara menys per les forces de l'ordre, la qual cosa el conduí a la presó el 1978, acusat d'escàndol públic.

                                                                              

L'obra pictòrica d'Ocaña i la seva percepció de la representació teatral, ambdues amb força al·lusions a la cultura tradicional andalusa, donaven com a resultat una especial barreja d'esperit anàrquic i de ritualització passada pel sedàs d'un transformisme histriònic que a la ciutat, encara letàrgica després de tants anys sota la fèrula franquista, li venien de nou; no deixen de recordar, però, les descripcions que sobre la Barcelona dels anys 30 havia fet Jean Genet. En qualsevol cas, la interacció que establia Ocaña amb el públic que el contemplava embadalit, burleta o escandalitzat obria noves vies de comunicació i aportava un missatge absolutament innovador i trencador per a qui no estava habituat a tanta desinhibició. La disfressa, l'actitud espontània i tota la parafernàlia amb què Ocaña construïa el seu personatge oscil·laven entre la iconoclàstia transgressora i un sentiment tràgic de la vida que li venia directament de les vivències personals i de la influència cultural de García Lorca, un dels seus referents. 

 

La disfressa, no obstant, no era un mitjà per a ocultar-se, sinó ben al contrari: constituïa un reforç de la seva personalitat, de la imatge que volia projectar d'ell mateix, i alhora era una manera molt especial de fer visible allò que durant tant de temps s'havia hagut d'amagar. Ocaña, amb les seves performances teatrals i els seus quadres i escultures, reivindicava i donava veu als desheretats, als treballadors del camp andalús, als proletaris de les ciutats, als homosexuals. Ell se'n sentia el representant, una mena de precursor que intentava dir-hi la seva i  escopia al món la seva visió de les coses d'una manera visceral que, paradoxalment, no tenia ni una engruna d'impostura perquè provenia del més profund del seu sentiment. Només calia donar-li forma artística al seu sentir i retornar-lo al lloc d'on havia sorgit: l'inconscient col·lectiu. 

                                                                              

La iconografia almodovariana, la galeria de personatges que pul·lulen per les seves pel·lícules i el tractament del color que el director manxec ofereix a les seves històries fílmiques són en bona part deutors del bigarrament estètic i de la mescla de tradició i modernitat d'Ocaña, així com de l'esperit transgressor d'una Barcelona que va tenir la seva correspondència madrilenya, bastant més estructurada i publicitada, amb la movida. De fet, tots dos artistes havien begut de les mateixes fonts i eren producte de l'època que els havia tocat viure, i això els feia susceptibles d'emocionar-se amb manifestacions artístiques que els eren molt properes, encara que certs sectors de la modernitat rebutgessin elements típics i tòpics com el món de les folclòriques i la posada en escena del drama de les coplas i de la religiositat popular, amb un ineludible toc kitsch que ens remet a l'obra dels francesos Pierre et Gilles.

La genialitat artística d'Ocaña rau precisament en la combinació de dos mons aparentment tan allunyats com són la tradició, amb tot l'oripell folclòric i de religiositat popular, i la innovació conceptual que representaven el còmic, la bohèmia urbana, el cinema, el rock and roll i les performances. Ocaña no feia escarafalls a l'hora de plasmar-ho i d'unir-ho en un tot indestriable que el definia a ell mateix com a artista i com a personatge autoreferenciat que formava part d'una època i d'una ciutat.

ENLLAÇOS:

- Shangay Lili: Ocaña, museo permanente.

- Ràdio Web MACBA: En la calle. Audioruta por la Barcelona underground de los años 70.

- Associació d'artistes visuals de Catalunya: Ocaña torna a les Rambles. 

- Blog La Rosa del Vietnam: Ocaña.

- HAMACA (Media & Art Distribution from Spain): Ocaña, exposición en la galería Mec-Mec. 

- Presentación artistas: Presentación Grupo Ocaña (format PDF).

Behind the Candelabra.- Steven Soderbergh

Fitxa de la pel·lícula: 

Títol original: Behind the Candelabra
Director: Steven Soderbergh 
Repartiment: Michael Douglas, Matt Damon, Dan Aykroyd, Debbie Reynolds, Scott Bakula, Rob Lowe, Cheyenne Jackson, Boyd Holbrook, Nicky Katt, Tom Papa 
Guió: Richard LaGravenese (basat en el llibre de Scott Thorson i Alex Thorleifson) 
Disseny de producció: Howard Cummings.
Vestuari: Ellen Mirojnick.
Música: Marvin Hamlisch 
Fotografia: Steven Soderbergh 
Any: 2013 
País: Estats Units 
Productora: HBO Films

 

 

 

És una llàstima que la biografia dels últims deu anys de l'excèntric pianista i showman Liberace no s'arribi a estrenar als cinemes; però aquesta és la realitat: només es podrà veure per televisió. I dic que és una llàstima perquè tant la interpretació com l'ambientació de la pel·lícula són prodigioses i mereixerien ser apreciades a la pantalla gran. Michael Douglas, que ben segur hagués obtingut una nominació a l'Oscar, es transforma literalment en Liberace. Fins i tot amb la veu, una de les coses més difícils d'aconseguir, ja que aquest és un dels aspectes en què l'actor ha de donar el do de pit per a reconstruir, sense més additius, l'essència del personatge, independentment de la feina dels professionals de vestuari i maquillatge, que sempre ajuden a l'hora de apropar-nos la figura biografiada i fer-la versemblant. I no només Douglas està sensacional, també ho estan Matt Damon en el seu paper de jove amant de l'artista i Rob Lowe fent d'esperpèntic cirurgià plàstic, botxí i víctima alhora de les males praxis mèdiques de Hollywood. El cert és que, tret d'aquest darrer personatge, en cap moment es cau en la paròdia, recurs que seria ben fàcil, sobretot tenint en compte que el Liberace real era un home excessiu i tremendament kitsch, una autèntica caricatura d'ell mateix i tot un repte interpretatiu: allò que els actors defineixen com "un bombonet".

 

Liberace

Michael Douglas interpretant el personatge

 

Per a entendre millor els motius pels que no se li ha donat més volada a la pel·lícula, Rocío Ayuso, a la seva crítica a El País, apunta a què la història que s'hi explica és "massa gai" per al públic nordamericà que freqüenta majoritàriament les sales: adolescents amb ganes d'explosions i de trames fàcilment digeribles. A banda, és clar, de la peculiar sensibilitat atribuïda a l'espectador mitjà nordamericà, que sembla que es faria creus veient plasmada a la pantalla la vida privada d'un ídol dels 70 (l'homosexualitat del qual era més que evident), però en canvi, no té problemes per empassar-se tota la violència real i fictícia que els mitjans li  ofereixen constantment. I això em recorda una de les millors frases de la pel·lícula, quan Scott Thorson, el futur amant de Liberace, va a veure'l actuar a Las Vegas i, astorat per l'entusiàstica resposta del públic davant del show i de la indumentària i l'amanerament del pianista, li pregunta a l'amic que l'acompanya per quina raó a un públic tan conservador li agrada tant un espectacle manifestament gai, a la qual cosa l'amic li respon que és perquè, senzillament, ignoren que es tracta d'un espectacle gai.

Liberace. Foto d'Andy Warhol

No podem deixar de banda que la pel·lícula parteix del llibre que Scott Thorson va escriure juntament amb l'escriptor Alex Thorleifson, on  explicava la seva experiència vital i amorosa amb Liberace, per la qual cosa, el punt de vista és en tot moment el de qui narra la història. De fet, la pel·lícula comença i acaba amb una foto fixa del personatge de Scott Thorson/Matt Damon, aspecte formal que explicita la preponderància de la seva mirada sobre els esdeveniments.

 

Atès que jo desconeixia l'existència d'aquest llibre i que, per tant, no l'he llegit, no puc opinar al respecte. No obstant, veient la pel·lícula sí que endevino una tendència per part de l'autor a fer-se quedar bé, a presentar-se com un ingenu noi de poble avesat a viure amb famílies d'acollida. Un bon noi, sedotto e abbandonato, que s'enamora de debò de l'artista que l'omple d'or i pedres precioses, però que l'acaba tractant com si fos una altra de les seves possessions. En qualsevol cas, a la pel·lícula, aquest plantejament maniqueu queda bastant diluït, i culpes i responsabilitats es reparteixen més o menys equitativament. És obvi que el comportament humà té molts matisos i tot plegat és bastant més complexe del que s'insinua a priori (especialment si coneixem la tèrbola trajectòria de Thorson després de l'etapa Liberace). El gran mèrit de Soderbergh és oferir-nos el retrat d'uns personatges als que contempla amb certa tendresa sense deixar de posar el dit a la nafra en aquelles qüestions espinoses que els afecten tots dos en les seves respectives misèries.

Sota l'envoltori kitsch de nits d'actuacions a Las Vegas, joies ostentoses, interiors xarons i vestuaris impossibles s'hi amaga un rerefons amarg on les passions humanes agafen el protagonisme. La decadència física, la desmesura, la compulsió, els problemes de convivència, la gelosia i la lluita d'egos són conseqüència directa de la crueltat de determinats ambients del món de l'espectacle i del capitalisme ferotge que impregna el show bussiness nordamericà. Aquests dos elements, estretament relacionats, condueixen, entre altres coses, a la necessitat imperiosa de transformar-se el rostre (i el que no és el rostre) en una desesperada recerca de la joventut i el vigor perduts, mentre també es tracta d'assimilar, en un exercici de domini francament pervers i patològic, els trets facials de l'amant amb els propis. Soderbergh no ens estalvia res: Al contrari, més aviat es recrea mostrant de forma descarnadament realista sangonoses operacions de cirurgia estètica i les sinistres conseqüències que se'n deriven. Una prodigiosa metàfora que juga amb la cruesa de la realitat que cal amagar sota una capa de falsa felicitat. I mentrestant, the show must go on.

 

Aquest és l'inquietant aspecte del cirurgià plàstic (Rob Lowe)

 

Un altra de les qüestions que es tracta és l'ocultament de l'homosexualitat (recordem que l'acció se situa l'any 1977 i acaba amb la mort de Liberace el 1987 a causa de la sida, malaltia que va significar un punt d'inflexió per al col·lectiu homosexual arran del decés de Rock Hudson el 1985). Com a conseqüència d'aquesta voluntat d'emmascarar l'evidència, la pel·lícula posa la lupa d'augment sobre l'ambigüitat d'una relació fonamentalment sexual, però també d'una íntima quotidianitat domèstica en la que de seguida s'hi manifesten interessos de diferent naturalesa que desemboquen en un lligam estrany: a voltes patró-empleat, a voltes paterno-filial, sempre fregant el deliri i vorejant la pederàstia (el 1977, moment en què s'inicia la seva relació, Scott Thorson té setze anys). 

 

Liberace, malgrat el seu aspecte estrambòtic i la llibertat amb què viu de portes endins la seva sexualitat, se'ns presenta com un home conservador a ultrança, un pianista simpàtic i estrafolari que no vol decebre els seus fans deixant entreveure el que ell considera que són vicis privats. La seva missió com a artista no va més enllà d'un simple "fer feliç el públic", motiu pel que no comprèn l'actitud compromesa i contestatària d'actors com Jane Fonda i Ed Asner, als que no s'està de criticar per ser "tan sorollosos".

 

Scott i Liberace a la intimitat del bigarrat dormitori del pianista

 

Darrere del canelobre amb què Liberace decorava el seu piano llampant, finalment no hi trobem altra cosa que les misèries d'un ésser humà que lluita contra ell mateix, contra les convencions que ha ajudat a perpetuar, contra el temps i contra la mort, que, com sempre, acaba guanyant la partida.

 Making of de Behind the Candelabra

 

La infantesa, paradís perdut?

Postal típica dels anys 70

Avui em sento nostàlgica i he tingut la necessitat de recordar la meva infantesa. Segurament no deu ser el paradís perdut que jo recordo ara, perquè si ho penso bé, crec que no hi tornaria. En tot cas, potser una estoneta, la justa per a copsar instants i sensacions, però de cap manera per a quedar-m'hi definitivament.

La infantesa és un etapa de descobriment, d'aprenentatge i d'experimentació, la qual cosa és sempre font de patiment. Recordo que aquells primers anys no acabaven mai de passar i tot es feia enormement llarg (contràriament al que succeeix després, que sembla que el temps es comprimeixi). Alguns dies, sobretot a l'estiu, quan ja m'havia lliurat de l'escola i potser m'havia cansat de jugar o m'havia barallat amb algú i estava de morros, es convertien en hores i hores de tedi, de vagarejar mentre desitjava que passés alguna cosa emocionant que, per descomptat, no passava mai. Un any transcorria amb una lentitud exasperant, i sempre semblava que arribar al pròxim aniversari, a la següent cavalcada de Reis o a la propera excursió era una mena d'odissea.

Si queia o em donava un cop i em feia mal, la percepció del dolor era molt més aguda que la que he notat després, ja instal·lada a l'edat adulta; si em posava malalta, quedar-me al llit per obligació es feia avorridíssim i, per més que tingués llibres i tebeos per llegir, la necessitat de córrer, saltar i jugar era imperiosa. L'escola no acostumava a ser gaire divertida...  Però, en fi, tal i com deia el Serrat: "són els nostres temps i han estat els únics". I això sí que no hi ha qui ho canviï.

Ja sabem que la distància que dóna el pas del temps tendeix a suavitzar els contorns dels records, i que la memòria sol ser traïdora i selectiva. Així doncs, el pòsit que ha quedat en mi de tota aquella època és la d'un temps feliç, de jocs al carrer, de lectures inacabables, d'impulsos indòmits, de joguines, de troballes, d'amistats que havien de ser eternes, d'imaginació inesgotable ... I això, crec jo, es mereix un homenatge:

COM JUGÀVEM:

La Bola-Loca: un joc de platja que a casa no es podia fer servir.

Així de bèsties érem. D'aquest joc en dèiem Churro, mediamanga, mangotero. Churro,  per abreviar. Penso que, amb els anys, el van prohibir pequè hi va haver gent que va prendre mal.

Eren nines rígides i un pèl inexpressives. Tot i així, no em cansava de jugar-hi. Encara les conservo.

La Nancy va revolucionar la indústria de la joguina.
A mi, però, mai no em va acabar de fer el pes.
Això sí: tenia molts vestits.

Era molt maldestra per a aquest tipus de construccions,
però sempre em quedava l'opció de contemplar bocabadada les meravelles que feien els altres.

Els "sobres sorpresa": un món inesperat només a canvi d'un duro.

Segur que uns quants mags de la meva generació deuen la seva vocació a Magia Borrás

En una època en què el western estava de moda,

jugar a indis i cowboys era el més normal.

M'encantaven els colors vius d'aquelles figuretes de plàstic.

Les nines retallables d'aquells anys (i dels anteriors)
han esdevingut peces molt buscades per als col·leccionistes de rareses. 

La Xarranca. Suposo que a cada lloc li deuen dir d'una manera diferent

                                                           

Els Juegos Reunidos eren perfectes per als dies de pluja,
quan no podíem jugar al carrer.

Saltar a la corda: una de les aficions preferides de les nenes de l'època,
i un joc que s'ha anat perdent.

QUÈ MENJÀVEM I BEVÍEM:

  

Deu haver-hi algú que no l'hagi tastat?

Aquest gelat ens tenia embadalits, tot i que tenia més gust de plàstic

que de les fruites que anunciava la marca

 (Yo de naranja y fresa, yo de piña y menta, yo Flaggolosina de limón...)

Impossible d'oblidar, la  cançoneta!

Un xiclet boníssim al principi, però que de seguida perdia el gust de maduixa.
Prohibit als de sexe masculí.

Bony, Bucanero i Tigretón eren les nostres particulars delicatessen.

La regalèssia, una delícia que els nens actuals ja no consumeixen.

Com no recordar aquest nen que tan aviat perdia la cartera com els Donuts? 

Després d'acabar-te les pipes Churruca, la boca et quedava com el desert del Sàhara. Mai no es bevia aigua suficient...

Sembla que només era per homes, però juro que jo també en menjava...

Els mítics Conguitos.
Sort que aleshores, això de la correcció política no se sabia ni què era...

I parlant de xocolata, aquest era el clàssic dels clàssics. Tant, que encara es pren avui dia. Inoblidable la caixa metàl·lica que, un cop acabat el producte, les mares i les àvies feien servir per a guardar els estris de costura.

Aquesta mena de refrescs no es prenien cada dia: pels sants i aniversaris o els diumenges, quan s'anava a fer el vermut.  

Una tradició sagrada a moltes cases: sola o barrejada amb una mica de vi. 

També per als nens!



Ara que, allò que a ulls actuals pot semblar més escandalós és el que ens donaven a la canalla per tal "d'obrir la gana". Alcohol pur! (anys després ho van prohibir per al consum infantil).

QUÈ LLEGÍEM:

El que vivien aquests nois devia ser cosa de l'estranger,
perquè aquí mai no passava res d'emocionant.

Les esplèndides il·lustracions interiors dels llibres d'Enid Blyton dibuixades per Stuart Tresilian

Costum invariable: els dissabtes tocava tebeo nou, que podia ser DDT, Pulgarcito, Tiovivo, Mortadelo...

Lectures que ens ajudaven a evadir-nos, a conèixer altres límits i a saber que "silver" volia dir "plata".

Era un nen d'un altre país i d'un altra època, però sempre em vaig identificar amb el Guillermo Brown i les seves coses. (Guillermo! Així se li deia per aquí al William Brown).

Puck, la nena danesa que no s'avorria mai i que sempre ho solucionava tot: misteris dificilíssims, robatoris o problemes dels seus amics. I sense despentinar-se ni una mica!

Joyas Literarias Juveniles, una col·lecció de l'editorial Bruguera que oferia clàssics adaptats i il·lustrats com Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Moby Dick, Robinson Crusoe, Ivanhoe o La isla del tesoro.

Això em semblava més cursi, però si em queia a les mans també m'ho llegia. 

El TBO: La família Ulises, Josechu el vasco, Los inventos del profesor Franz de Copenhague...
 Em continuen semblant genials!

Un dels primers llibres que vaig llegir

La primera introducció a l'univers Perrault, amb il·lustracions del gran Doré

Un altre clàssic que em va marcar profundament.
Després vaig saber que no era exactament un llibre per a nens.

Això ja eren figues d'un altre paner.

I d'això ja, ni en parlem...

QUÈ VÈIEM:

Famíles que exhibien la típica felicitat american way of life:

Nens amb mascotes tan intel·ligents i simpàtiques que la canalla d'aquell tardofranquisme ranci teníem somnis en què adoptàvem dofins, cangurs i altres espècies que la majoria no havíem vist mai al natural:

 

Altres animals, aquests dibuixats i amb comportament humanitzat, ens feien somriure amb el seu cinisme i amb tots els cops i caigudes brutals, dels que sempre es recuperaven miraculosament:

No faltava qui ens introduïa dins la màgia d'un fals Orient de paisatges californians, mostrant-nos com combatre el mal a través de lluites exòtiques:

Herois i pallassos made in Spain també intentaven distreure'ns amb balls i cançons, i alhora, ensenyar-nos el món per un forat:

                                                                

 Altres herois, aquests del  far west, malgrat els punys i el revòlver, representaven per als nostres ulls àvids de novetats un cant a les bondats de la natura (era l'època del hippysme):

 

 

Nenes dolces i desvalgudes que anyoraven els seus paisatges muntanyencs i ens feien plorar amb les seves desgràcies:

 

Una altra nena, aquesta més extravagant, solitària i autosuficient, va contribuir a despertar la nostra consciència individual lluny de l'aixopluc del món adult. Però sobretot, va estimular el sentiment de llibertat d'un munt de nenes que, sense tenir poders especials ni un maletí ple de monedes d'or, també ens apuntàvem a la rebel·lia. Una rara avis que es va colar dins la programació televisiva, segurament perquè els censors no es prenien gaire seriosament el públic infantil i la seva capacitat crítica. Es tractava d'una producció sueca basada en l'obra d'Astrid Lindgren: Pippi Långstrump, una sèrie amb una enorme càrrega subversiva que, com dic, els va passar per alt als capitosts del règim, aquells que havien de vetllar per la nostra integritat moral. Sort que, per una vegada, la seva incompetència va donar bons fruits: