 |
| George Grosz.- Els pilars de la societat |
Cualquier forma de concentración de poder, cualquiera que sea, no quiere verse constreñida a un control popular y democrático, o a una disciplina de mercado. Los sectores poderosos, incluidas las corporaciones ricas, se oponen naturalmente a una democracia efectiva, al igual que se oponen a un mercado efectivo, que funcione, por lo menos para sí mismos. Es natural. No quieren soportar controles extraños que constriñan su capacidad para tomar decisiones y su libre albedrío, lo que supone que las élites son extremadamente antidemocráticas.
Noam Chomsky
Mantener la chusma a raya (Pàgina 172)
Traducció: Alfonso Ormaetxea
Txalaparta, 1995
Hauríem d'aprendre a acceptar que la vida és caòtica, com ho és també l'univers. És inútil encaparrar-se a trobar-li lògica a allò que no la té, a buscar justícia on no hi ha més que arbitrarietat i campi qui pugui o, com diria Darwin, selecció natural pura i dura. Malgrat tot, però, no defallim!
El que ja resulta més difícil d'empassar-se són les rodes de molí amb què volen que combreguem. Perquè suposant que acceptéssim, ni que sigui a contracor, les conseqüències del joc de daus del capitalisme salvatge, sisplau!, que no ens facin veure blanc el negre ni ens prenguin el pèl com a pallussos.
N'estic tipa d'eufemismes, de mitges veritats i de mentides descarades. Fins al capdamut de frases fetes gravades a foc dins l'inconscient col·lectiu, que no busquen altra cosa que transferir la culpa a qui menys la té. La versió actualitzada del circ romà (llegeixi's futbol, fórmula-1 i programes de televisió) va fent la seva tasca implacablement: poc a poc i bona lletra. Ho tenen per la mà, són moltes dècades d'ensinistrament per a saber com manipular caps i consciències. A quins interessos respon, si no, la vomitiva cantarella que no es cansen d'etzibar-nos últimament els mitjans de comunicació, ara que vénen maldades?: Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. A qui es refereixen?... No a les multinacionals, als bancs ni als governants, naturalment, sinó a gent de les classes populars que va fer cas de les consignes i es va llançar a l'aventura especulativa, esperonada pel sector bancari i amb l'aquiescència del poder polític que, enlloc de posar-hi remei, va tolerar la disbauxa. De fet, pocs anys enrere, semblava que qui no demanava crèdits per a vivenda i no invertia en això o allò no era ningú. I ara ens trobem amb insolvents que han de deixar casa seva i l'han de continuar pagant durant mitja vida: els presumptes culpables de la crisi d'un país ple de Camps, Urdangarins, Fabras, Millets, Matas i Dívars.
No es pot tenir la barra d'anomenar rescat a una operació financera que es maneguen entre les elites econòmiques europees, destinada exclusivament a afavorir els bancs. El sentit comú ens deixa clar que serem la gent de peu pla qui sufragarem les despeses de tot plegat, i sense res a canvi o, pitjor encara: perdent els pocs recursos socials que encara ens queden. Parlant en plata, allò que tota la vida se n'ha dit ser cornut i pagar el beure. Què importa si els calés d'aquests embullats entramats financers no van destinats al benestar de la població, a la sanitat i a l'educació? Tanmateix, no convé educar el "populatxo", no fos cas que es posés a pensar de manera crítica i no permetés que li instal·lessin al cervell el sedàs del pensament únic.
De què han servit les conquestes socials i laborals dels darrers segles?
Als gurus neoliberals, als qui manen, els convé molt afirmar que les teories de Marx i d'Engels són discursos caducats i que la divisió de la societat en classes socials, en dretes i esquerres és una relíquia del passat que avui ja no té sentit. Que ja no és moda, vaja!... Però com que les modes són tan canviants, potser haurien d'anar amb compte amb les sorpreses, perquè les tendències acaben tornant com un boomerang, i tot allò del 15-M, al final, resulta que no era una pamema de quatre gats (o quatre perro flautas, com acostumen a dir a ells). Tot té un límit, i la història ens en dóna exemples prou contundents: els inicis de la Revolució Francesa, a banda de les profundes desigualtats socials, estan fortament lligats a l'encariment del preu dels cereals.
Ara com ara, després del decret-llei presentat com un fet consumat aprofitant que el personal estava distret; després de comprovar com s'ha aplicat la policia durant les darreres manifestacions; després de la sentència condemnatòria al jutge Garzón per voler restaurar la memòria històrica, és ridícul parlar de democràcia i de transparència política (les referències a la "modèlica transició" em provoquen hilaritat). Cada cop és més evident que el pastís polític se'l mengen els dos partits majoritaris, i al País Basc i a Catalunya, territoris on el PP no hi té gran cosa a fer, el PNV i CIU es converteixen en els únics competidors dels socialistes. I el pèndul es posa a funcionar: avui tu, demà jo. Fora d'això, poc més, i bastant anecdòtic: o caixa o faixa. Atado y bien atado, com va sentenciar aquell...
I què dir d'una monarquia encarcarada i anacrònica, herència directa del franquisme, representant inútil dels valors més carques? Poc s'hi pot afegir: la seva textura és tan gruixuda, aspra i rugosa com la dels paquiderms que ella mateixa es carrega només per diversió reial. Bonica metàfora d'autodestrucció de l'aristocràcia coronada!
En un país on desnonaments i acomiadaments són el nostre pa de cada dia mentre les grans fortunes incrementen els seus beneficis, no resulta estrany que les víctimes principals de la crisi siguin els bancs, eterns xucladors de sang que, fins allà on he pogut saber, no sembla que provinguin precisament de Transilvània. Clar que no importa l'origen (per descomptat, sempre i quan no siguis un immigrant pobre): les males arts s'aprenen de seguida, vinguin d'on vinguin. Que ho preguntin als capos responsables de la reforma laboral, autèntica segadora de drets adquirits i màquina expenedora de mini-jobs, mini-sous i mini-vides. Els mateixos que s'oposen a què la santíssima mare església pagui l'impost de l'IBI perquè pobrets, ja fan prou caritats (a hores d'ara, ni la cúpula eclesiàstica creu ja en camells ni en agulles: des de fa segles tenen el convenciment de què el seu regne sí que és d'aquest món).
Arribats a aquest punt, cal plantejar-se si ens trobem immersos en una mena d'Edat Mitjana tecnològico-feudal dels temps contemporanis. Umberto Eco i una colla de sociòlegs i semiòlegs italians ja ho pronosticaven en un assaig del 1973: La nueva Edad Media, i tal i com estan les coses, la seva teoria involutiva no em sembla gens exagerada. En uns moments en què els menjadors socials són plens a vessar i estar malalt ja es considera quasi un luxe, el menys sorprenent de tot és que s'acabi de descobrir a Palamós un claustre romànic del segle XII absolutament desconegut pels historiadors, la funció del qual és fer ombra a una piscina tipus Beverly Hills i formar part del patrimoni privat d'uns senyors suïssos que disposen d'ell per al seu gaudi particular.
La realitat sempre és tossuda i, de vegades, fins i tot simbòlica. Per molt que ens vulguin rescatar!
