Luini, Nabòkov i els ulls de la Mare de Déu

Bernardino Luini. Sonno del bambino Gesú, 1521 (detall)

Durant segles, han estat molts els artistes que s'han inspirat en la iconografia religiosa per oferir una imatge de la maternitat, ja sigui plasmant escenes d'intimitat entre la Mare de Déu i el Nen Jesús, o bé acompanyant-los d'altres figures. Les representacions medievals, més que l'esperit cristià o l'exaltació de la maternitat, reflectien un estricte sentit religiós on prevalia l'adoctrinament. Fins i tot un innovador com Giotto di Bondone, a la seva pintura Maestà di Ognissanti (1305-10), fa un retrat distant d'uns personatges en actitud hieràtica. No serà fins al Renaixement que pintors com Raffaello Sanzio, Bronzino o Leonardo da Vinci donaran una dimensió diferent al fet religiós de la Nativitat, que continuarà al Barroc amb escenes quotidianes com la de la Sagrada Familia del pajarito, de Murillo, i al segle XVIII amb obres com Mare de Déu i Nen adormit (1723), de Giuseppe Maria Crespi.

El detall amb què he il·lustrat la capçalera d'aquest apunt pertany a una pintura de Bernardino Luini (1481-1532) que es troba al museu del Louvre i que tracta, precisament, sobre el tema del nadó adormit al costat de la mare. És un dels meus preferits per moltes raons; entre altres, pel traç suau, per la manera com la mà de l'infant reposa lànguida sobre el pit matern, per la placidesa dels rostres i per la delicadesa de Luini a l'hora de ressaltar els plecs del vestit vermell. Malgrat tot, l'instant feliç contrasta amb alguns elements que fan d'aquesta estampa quelcom més sinistre del que sembla a primera vista. A banda dels clarobscurs (de fet, només les dues figures centrals estan totalment il·luminades), a la dreta del quadre hi veiem un perfil imprecís de faccions cantelludes que trenca l'harmonia de formes arrodonides. Però a més, hi ha una al·lusió directa a la futura mort de Crist simbolitzada pel sudari que, a la part inferior, mostra un dels vailets mentre somriu, entre innocent, entremaliat i cruel, com si els funestos presagis s'apoderessin de la calma aparent, i només la mare tingués la lleu intuïció d'allò que ha de venir.

El quadre sencer

El rostre de la mare té aquella espurna enigmàtica que trobem en les figures femenines de Leonardo da Vinci, de qui Bernardino Luini va ser deixeble. La seva és una expressió dolça i afligida, però també continguda i serena, molt renaixentista. La inclinació de la cara, els ulls mig tancats que esquiven la mirada escrutadora de l'espectador, la musculatura del coll, el rínxol que cau sobre el vestit... Tot plegat li dóna al conjunt una aura de misteri, de conformitat resignada i d'entendriment que no va passar desapercebuda a Vladimir Nabòkov.

L'escriptor rus, en el conte de 1924 La veneciana, descriu el procés d'enamorament que pateix un home cada cop que traspassa la barrera d'un quadre per endinsar-s'hi i trobar-se amb la protagonista. Per a ell, la vida no és altra cosa que una mala imitació de l'art, i aquest és el motiu principal pel que la figura femenina l'atrau com a subjecte eròtic-artístic. És la mateixa necessitat de fugir de la realitat que tenia el personatge de Mia Farrow a The Purple Rose of Cairo (Woody Allen, 1985), fascinada per l'heroi de la pel·lícula, sempre disposat a travessar la pantalla per fer-li viure una existència paral·lela molt millor que la real. La pintura i el cinema: dues arts idònies per a transportar-nos més enllà dels límits de la veracitat.

Una de les passions de McGore, el protagonista de la ficció de Nabòkov, és la Dorothea de Sebastiano del Pombo (1513), la veneciana del títol. I entre moltes altres figures femenines de la història de l'art, l'home també s'ha sentit subjugat per les marededéus de Bernardino Luini. És a partir del quadre Mare de Déu amb nen i poma, que recull, fins i tot, l'adjectiu luinesc per referir-se a l'encís que desprenen els ulls de mirada oblíqua de la Madonna, pràcticament iguals als de la verge d'aquest Sonno del bambino Gesú que tant m'agrada:

 (...) la Madonna más encantadora de todas procede del pincel de Bernardo Luini. Todas sus creaciones contienen la quietud y la delicadeza del lago en cuyas costas nació, el lago Mayor. El más delicado de los maestros. Su nombre incluso dio lugar a un adjetivo nuevo, luinesco. Su mejor Madonna tiene unos ojos alargados, tímidos, que te acarician, y en su ropaje se mezclan tonos azules delicados, rojos tirando a rosa, como una niebla naranja. Una rizada bruma gaseosa rodea su frente, y la del niño pelirrojo. El niño levanta hacia ella una manzana pálida, y ella la mira bajando sus ojos alargados y suaves... Ojos luinescos... Dios mío, cómo los he besado... (1)

Bernardino Luini. Madonna col bambino con mela

Us deixo amb Luini, Nabòkov i les seves respectives criatures, capaces d'emprendre el viatge cap a l'altra banda del mirall o, si més no, de provocar que siguin altres els qui explorin uns viaranys que potser no tenen camí de retorn. Abans, però, aprofito aquesta entrada de caire més o menys nadalenc per desitjar bones festes i feliç 2017 a tots els amics, coneguts i saludats d'aquesta riba.


 _______________________
(1) NABOKOV, Vladirmir. Cuentos completos. Traducció: María Lozano. Alfaguara, 2009.