Des de la meva riba: Antropologia

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antropologia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de febrer del 2016

Correcció política, estereotips i ideologia

Catàleg de Masks of Nations. The DeMoulin Bros. & Co. Via Collectors Weekly

Al capítol dedicat a l'antropogeografia d'un llibre escolar de l'any 1949, s'hi llegeix que el crani de la raça blanca és "grande (máxima inteligencia)", mentre que el de la raça negra és descrit com "pequeño y de varias formas". (1)

Deixant de banda que el concepte raça ja ha quedat desprestigiat, sobta veure aquesta diferenciació tan matussera i allunyada de la terminologia científica actual. Ara bé, cal dir que definicions com aquestes eren producte d'una determinada forma d'entendre el món que no podem ignorar per la valuosa informació que ens transmeten sobre el passat.

Resumen de geografía general, 1949
© Sícoris

Si avui dia trobem ofensives classificacions d'aquesta mena, o ens semblen repugnants qüestions com l'explotació laboral dels infants (tot i que sabem que segueix existint), en èpoques encara properes, a la canalla se l'adoctrinava a través de preguntes capcioses com les següents, que els mateixos editors dels llibres de text responien amb frases simples i entenedores, destinades a anul·lar qualsevol indici d'esperit crític:

* ¿Por qué hemos de trabajar? - Porque es una obligación que Dios ha impuesto a todos los hombres. El pájaro ha nacido para volar, el pez para nadar y el hombre para trabajar.

* ¿Por qué razón han de trabajar además los niños? - Porque únicamente se alcanza el saber trabajando en la niñez con perseverancia.

* ¿Qué males ocasiona la pereza? - Ocasiona innumerables males porque es madre de todos los vicios.(2)

Ni el racisme s'ha contemplat en altres èpoques con un problema social ni la infantesa ha tingut sempre l'estatus del que gaudeix actualment (de fet, els infants no eren altra cosa que projectes d'adults als que s'havia de tractar amb duresa per prevenir que s'esgarriessin). I, per descomptat, no cal dir que tampoc l'ideari feminista ha estat una causa prioritària en temps pretèrits.

Enciclopedia escolar, I grado, 1938
© Sícoris

Propaganda de la Sección Femenina de Falange, anys 40. © Sícoris

Moro de cábila lejana. D.Mullor. Ed.Boix Hnos. Melilla, anys 20

L'empremta del passat ens arriba en forma de restes arqueològiques que hem de valorar en el seu context i que de cap manera podem fer desaparèixer; al contrari: cal analitzar-les des de la perspectiva actual, però sense oblidar que pertanyen a una realitat històrica diferent. La incomoditat que puguin suposar certs plantejaments obsolets no és excusa per eliminar uns vestigis que aporten coneixement sobre el present. Sovint correm el risc de caure en un solipsisme absurd quan ignorem deliberadament que la història del pensament és un flux i que res no sorgeix per generació espontània. Tot té una continuïtat i cada època s'explica ella mateixa a través de les formes de viure, de la literatura, de l'art i de la filosofia imperants en aquell moment, en aquelles circumstàncies històriques i polítiques concretes. Per aquest motiu, trobo que no té cap sentit ocultar allò que ara ens sembla políticament incorrecte, com qui escombra la brutícia sota la catifa o com qui, a l'estil dels estruços, amaga el cap sota l'ala.

L'excés de correcció política ha empès alguns a una ultracorrecció proteccionista que, al meu entendre, fa més mal que bé. Retocar diàlegs i descripcions de les novel·les d'Enid Blyton només perquè avui semblen poc convenients per racistes i masclistes, equival a l'acte de censura perpetrat pel franquisme amb el doblatge de la pel·lícula Mogambo. Cada època té les seves raons: aquells vigilants de la moral dels anys 50 censuraven un adulteri que, irònicament, van convertir en incest. Els d'ara onegen la bandera de la civilitat i, en ocasions, s'extralimiten.

Més enllà de la qualitat literària que poguessin tenir els llibres de Blyton, el cert és que les aventures d'aquells nois anglesos que menjaven i bevien coses tan rares com pastís de carn i cervesa de gingebre, van alegrar la meva infantesa, al temps que m'ajudaven a descobrir formes de vida allunyades del meu entorn geogràfic i temporal. El motiu al·legat pels correctors a l'hora de canviar el text original és que les novel·les anaven plenes d'al·lusions que avui considerem masclistes i racistes. És clar!, però tot plegat formava part del seu temps, de la imago mundi d'una autora nascuda l'any 1897 a l'Anglaterra colonial, amb tots els estereotips que això comporta. Significa que han de desaparèixer referències d'aquest tipus a les successives reedicions? Penso que no, que l'obra d'un escriptor no s'ha d'esmenar mai. I també em sembla un error típic de qui és més papista que el papa caure a la trampa de salvaguardar la canalla de coses que, com diria un expresident nostrat que porta temps anant a mal borràs, ara no toquen.

El món de la televisió tampoc no és immune a les tisores d'uns censors tan benintencionats com obstinats a refer el meu imaginari infantil (ja sabem que de bones intencions l'infern n'és ple). No fa gaire, els directius de la televisió pública sueca han decidit canviar alguns diàlegs de la sèrie Pippi Långstrump per motius similars als que han dut a modificar les pàgines de Blyton. En aquesta ocasió, però, encara han filat més prim, i és que no es pot consentir que la irreverent Pippi parli de son pare com del "rei negre de Taka-Tuka" sense incórrer en el racisme més atroç i menys convenient per a la mainada. Un altre cas absurd de protecció extrema.

Il·lustració d'Stuart Tresilian per a Aventura en el río, d'Enid Blyton

Aquestes accions tan dràstiques no tenen en compte que la pedagogia consisteix també en el coneixement del passat, amb totes les llums i totes les ombres, i que per a formar ments crítiques és indispensable mostrar la realitat tal i com ha estat reflectida. Emmascarar i corregir el que no ens agrada equival a censurar-ho sota el pretext d'una sobreprotecció que, en ocasions, frega l'insult a la intel·ligència.

Si als estudiants -i al públic en general- que visiten el Rijksmuseum d'Àmsterdam se'ls explica que termes com moro, cafre o nan són expressions poc afortunades i ja en desús, no caldrà canviar la nomenclatura d'algunes obres d'art com la de la dona hotentot de Robert Jacob Gordon, rebatejada ara, per obra i gràcia de la correcció política, com "Dona del grup khoi fumant i amb nen". Les ments benpensants potser no són del tot conscients que, en el seu afany de reconstruir realitats il·lusòries, estan restringint l'accés a un lèxic i a una part de la història que pretenen esborrar sense contemplacions.

Sense deixar el món dels museus, tampoc caldria cedir a peticions fora de tota lògica com la de tapar els nus de les escultures clàssiques cada cop que el president iranià, Hasán Rohani, visiti els museus romans. I és que hi ha formes de respecte tan estranyes que semblen reminiscències d'aquelles actituds beates pròpies del mateix passat que es vol exterminar.

Robert Jacob Gordon. Femella hotentot. Ara, Dona del grup Khoi fumant i amb nen. Rijksmuseum d'Àsmterdam

Si ens regíssim en tot per aquesta vehemència rectificadora, suposaria un greuge llegir novel·la picaresca espanyola; segurament, els relats més llòbrecs de Dickens estarien prohibits per atemptar contra els drets infantils, i també és probable que Nabòkov anés de cap al jutjat per culpa de la seva Lolita. No sé si els guardians de la nova moral s'atrevirien a suprimir episodis com aquest tan conegut del Lazarillo de Tormes, o si només els adequarien als nous temps com han fet amb Blyton i amb l'adaptació televisiva d'Astrid Lindgren:

Fue tal el golpecillo que me desatinó y sacó de sentido, y el jarrazo tan grande, que los pedazos dél se me metieron por la cara, rompiéndomela por muchas partes, y me quebró los dientes, sin los cuales hasta hoy día me quedé. (3)

Francisco de Goya. Lazarillo de Tormes, 1808-1812

Sort que cada vegada es llegeix menys, perquè si tot d'una hi hagués una gran demanda de literatura medieval, m'agradaria saber què farien els moralistes del segle XXI amb la misogínia de l'Arcipreste de Talavera o Corbacho, que dedicava capítols així d'amables al sector femení: "Cómo es de engañoso el amor de la muger", "De cómo la muger es murmurante e detractadora" o "Cómo la muger es cara de dos fazes". (4)

El defensor del bello sexo. Periódico de literatura, moral, ciencias y moda, dedicado exclusivamente a las mujeres. Madrid, 1845-1856
© Sícoris

I si incidim en el món del cinema, com ens hauríem d'enfrontar amb escenes, avui tan incòmodes i difícils de veure, com la de John Wayne arrossegant pels cabells una díscola —però no tant— Maureen O'Hara, en aquella versió de La feréstega domada anomenada The Quiet Man? I què dir de la famosa galtada de Glenn Ford a Rita Hayworth a Gilda? Per no parlar de casos menys sagnants, però igualment misògins, de pel·lícules en què les dones són poc més que belles comparses al servei del protagonista masculí (i aquí hi entrarien des de la sèrie dels James Bond fins a les pel·licules espanyoles del desarrollismo, amb aquells sueques perseguides amb desfici per José Luis López Vázquez). Cert que, com assegurava Kapuściński, «per entendre cap a on anem, no cal fixar-se en la política, sinó en l'art». Però hem d'aniquilar l'art que ens ha precedit i que també ens ha definit com a societat, o, per contra, és necessari conservar-lo i veure'l amb ulls renovats? Em fa l'efecte que pretendre que totes les pel·lícules, antigues o modernes, passin sense màcula el test Bechdel és una fal·làcia que no fa altra cosa que ocultar aquelles realitats que no ens agraden perquè no ens hi volem veure reflectits.

Una de les últimes idees que, en aquest sentit, també afecta el cinema és l'hàbit de fumar. Ara resulta que, a fi d'emparar els menors, l'OMS proposa de classificar les pel·licules en què es fuma mitjançant una advertència, imagino que similar a aquells cartells del cine d'abans, d'infaust record i amb llegendes tan descriptives com "para menores con reparos" i "gravemente peligrosa". No m'allargo més en aquesta qüestió perquè de la cigarreta, del cinema i de tot plegat, ja en vaig parlar fa un parell d'anys en aquest mateix blog a l'entrada Algú em dóna foc?

No podem negar que el llenguatge és ideologia i que tota modificació lèxica és també una alteració semàntica al servei de determinats interessos. Cada època, cada lloc, cada règim polític posa el sistema lingüístic al seu servei amb la intenció de persuadir o doblegar els usuaris i fer-los combregar, de grat o per força, amb la doctrina imperant. La llengua mai no és innòcua perquè el pensament tampoc no ho és.

________________________
NOTES:

1. Resumen de geografía general. Dalmau Carles, Pla, S.A. Gerona-Madrid, 1949. Pàgs. 168-169.
2. Enciclopedia escolar, I grado. Editorial Luis Vives, Zaragoza. III año triunfal, 1938. Pàgs. 154-155.
3. Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, ed. d'Alberto Blecua. Castalia, 1974. Pàg. 101.
4. Martínez de Toledo, Alfonso. Arcipreste de Talavera o Corbacho, ed. de Joaquín González-Muela. Castalia, 1982.

dimarts, 28 de gener del 2014

Una història condemnada a repetir-se?

Goya. Gracias á la almorta (sèrie Los desastres de la guerra)

Quina relació pot haver-hi entre un escriptor americà de best-sellers, la postguerra espanyola, el pensament ecològic de Henry David Thoreau, un gravat de Goya i l'actual política sanitària?

A priori no sembla que hi hagi d'haver un lligam gaire ferm, ja que es tracta de conceptes prou allunyats com per a establir alguna mena de nexe. No obstant, esbrinarem quin és el fil conductor que els connecta tots mitjançant una història que posa els pèls de punta de principi a fi:

El 1990, Christopher McCandless, un noi de Virgínia que s'acabava de llicenciar en història i antropologia, lector de Jack London, Tolstoi i Gógol i gran admirador de la filosofia d'Henry David Thoreau, va decidir trencar amb la rutina i deixar enrere una societat que cada cop li semblava més alienant. Va marxar a l'aventura, a viure d'acord amb el concepte d'individualisme i de contacte amb la natura que el propi Thoreau havia experimentat i reflectit a Walden, o la vida als boscos. Després de destinar els seus bens a obres de caritat, McCandless, adoptant el nom d'Alexander Supertramp, va recórrer els Estats Units feinejant a granges i fent seus els preceptes naturalistes i antisocials postulats per Thoreau. Sense fer cas de les veus que intentaven dissuadir-lo, va voler instal·lar-se enmig d'un bosc d'Alaska prop del Pol Nord: un lloc inhòspit on la cruesa climatològica resulta un veritable perill. Vivia dins d'un autobús abandonat i comptava com a úniques pertinences amb un parell de botes de cautxú i algunes provisions. Un parell d'anys després el van trobar mort. El seu cos, visiblement desnutrit, va fer concloure a les autoritats que havia mort de fam.

I aquí entrem a la segona part de la nostra història: El 1996, l'escriptor i periodista Jon Krakauer publicava Into the Wild, un llibre on narrava la peripècia de Chris McCandless i que anys després Sean Penn adaptaria al cinema conservant el mateix títol. La malaguanyada vida del noi, amplificada per l'èxit del llibre, un autèntic best-seller, va provocar multitud de comentaris, tant favorables com adversos a la figura de Chris McCandless i a l'aferrissada defensa que feia Krakauer del seu estil de vida. Segons uns, es tractava d'un inconformista que havia gosat desafiar l'american way of life. Altres, en canvi, es referien a ell com un suïcida boig o com el típic ximple de ciutat amb unes idees excessivament romàntiques al cap (més o menys, el que aquí en diríem un pixapins). El cas és, però, que Krakauer, fascinat amb la història del jove idealista, seguia investigant les circumstàncies de la seva agonia. Fins que va topar-se amb l'estudi que havia realitzat al respecte Ronald Hamilton, qui assegurava que la mort del noi s'havia produït a causa de la ingesta continuada d'un llegum que, consumit amb assiduïtat, afecta el sistema nerviós i paralitza el cos. És a dir, tècnicament, era cert que McCandless havia mort de fam, però segons la tesi de Hamilton, avalada per Krakauer, la inanició era conseqüència de la immobilitat dels seus membres, no de la seva ineptitud a l'hora de proveir-se d'aliment.

Ara toca endinsar-se a la tercera part del nostre trencaclosques: Quin és aquest llegum tan nociu?... En català se'n diu guixa, i és una planta que creix pràcticament a tot arreu i que, per tant, resulta molt fàcil de trobar. Segons el diccionari de l'IEC, la guixa és la "llavor de la guixera, blanca o verdosa, emprada com a aliment per al bestiar i, eventualment, per a les persones". La guixa, anomenada Hedysarum alpinum en botànica, grass bean en anglès i almorta en castellà, produeix una malaltia anomenada latirisme (mot que prové del llatí lathy̆rus [satīvus], que és, precisament, com es designava a les plantes del gènere de la guixera). El latirisme és una intoxicació produïda per la ingesta freqüent de farina de guixa, i es manifesta sobretot amb la paràlisi crònica de les cames. Com es pot veure a l'encapçalament d'aquest escrit, existeix un gravat de la sèrie Desastres de la guerra de Goya on queda palès que la guixa (o almorta) era un aliment habitual en èpoques de gana com la que es va patir a Madrid els anys 1811 i 1812, durant la guerra de la Independència. Per aquest motiu, al peu del gravat hi figura la llegenda "gracias á la almorta".

Guerra?, fam?... Arribem a la postguerra espanyola: L'escassetat de productes, la manca de proteïnes i la dificultat per importar aliments d'una Europa devastada per la guerra mundial eren un camp abonat per a la malnutrició de les capes més pobres de la societat. En aquest context paupèrrim, la guixa, aliment accessible i gens costós, va passar a ser un menjar de subsistència que causà estralls. El 1941, Carlos Oliveras de la Riva, un metge barceloní, va determinar que la pandèmia que assolava mitja Espanya amb símptomes com paràlisi de les extremitats, tremolor de mans i dificultat en la contenció de l'orina, era deguda al consum massiu de guixa, la principal font d'aliment de gran part de la població espanyola de postguerra. I així ho va publicar a la revista mèdica "Clínica española", conjuntament amb el doctor Emilio Ley, un altre col·lega que també havia arribat a la mateixa conclusió. En un principi, les autoritats franquistes, en vista de les poques alternatives alimentàries de què disposava un país sumit en la misèria, van mirar de controlar-ne el consum sense atrevir-se encara a posar-hi un remei més efectiu. No va ser fins l'any 1944, quan la cosa ja havia agafat massa volada, que van decidir de prohibir-lo definitivament.

Ja som al final de la història: Paradoxalment, allò que el franquisme havia prohibit perquè atemptava contra la salut pública, actualment torna a ser permès, i menjar guixes és a l'abast de tothom un altre cop. Això sí, a l'etiquetatge del producte cal fer-hi constar que el consum ha de ser esporàdic per tal de prevenir el latirisme. Fins i tot l'O.C.U. li treu ferro a l'assumpte (veure l'apartat "qué riesgos" de l'enllaç), i al B.O.E., la guixa hi surt mencionada al costat d'altres lleguminoses comestibles. No voldria ser alarmista. Suposo -i així ho confirmen els entesos- que si aquest llegum no forma part de la base alimentària de la població, el perill de contraure la malaltia queda considerablement reduït. Tot i així, val més no jugar a fer associacions d'idees, encara que les càbales gairebé surten soles. És inevitable la temptació de relacionar la fam de la postguerra o la del Madrid del 1811 amb la gent que avui rebusca ente les escombraries i amb alguns informes actuals sobre mala nutrició infantil. Ho deixarem aquí: continuar per aquest camí seria tota una perversitat de ment retorçada. En fi, gracias a la almorta.

Fonts consultades:

[Text traduït al castellà i publicat el 3-2-15 al blog La timba]

dijous, 1 de novembre del 2012

Tànatos

Foto: Philip Halsman. In Voluptas Mors ("tableau vivant" amb Salvador Dalí), 1951

Deia Marvin Harris, seguint les teories d'altres antropòlegs, que possiblement els neandertals ja tenien ritus funeraris amb un fort component simbòlic: enterraven els seus morts en posició fetal, juntament amb menjar, ornaments d'origen animal i flors (es van trobat restes de pol·len de flors silvestres cobrint l'esquelet d'un mascle mort 60.000 anys enrere a la cova de Shanidar, Iraq).

Malgrat tot, Harris és prudent, i abans de confirmar fefaentment aquesta teoria, apunta que tot plegat podria ser conseqüència d'accidents naturals. Suggereix que els enterraments serien només una manera pràctica de desfer-se de la natural putrefacció dels cossos, sepultats a poca profunditat, i d'atenuar-ne la pudor amb l'olor de les flors. Apunta també que les restes d'aliments podrien ser conseqüència del costum de compartir les menges amb els membres del grup (1). Tot i així, és innegable que la cultura funerària, ja sigui per raons pragmàtiques o, simplement, per honorar i acomiadar els morts, ve de lluny.

Els pobles mexicans prehispànics pensaven que els morts viatjaven al Mictlán o Lloc dels Morts, on viurien eternament. A aquest lloc mític, sense portes ni finestres, no s'hi accedia de manera imminent, sinó que calia passar per nou dimensions durant quatre anys, després dels quals, els morts es presentaven davant de Mictlantecutli i Mictecacihuatl, que en llengua náhuatl volia dir Senyor i Senyora de la mort respectivament. Per a ells, la mort formava part de la vida, i el sentiment de culpa ni tan sols es contemplava en aquest procés —com sí va succeir després, amb la imposició del catolicisme—; d'altra banda, el concepte d'infern els era totalment aliè.

Actualment, a més de la tradició católica i els molts elements sincrètics de la cultura prehispànica (el culte a la mort, personificada en la figura de la Santa Muerte), els mexicans han importat també costums nord-americans com que les criatures demanin caramels (¿Me da para mi calavera?), seguint el ritual de la nit de Halloween, amb allò de trick or treat?, que hem vist mil vegades a les pel·lícules made in Hollywood, juntament amb tota la parafernàlia de carbasses i disfresses més o menys terrorífiques. Uns rituals que, no obstant, tenen arrels paganes celtes (el Sahmain, que marca la fi de l'estació estival) i que van ser importades pels emigrants irlandesos als Estats Units.

Mictecacihuatl, Senyora de la Mort

Mariana Yampolsky. Beso de la muerte, Mèxic, 1989

Herbert List. Mèxic, 1958

Celebració de Halloween. Estats Units, 1935

A la cultura africana, els morts continuen formant part de l'entorn dels vius, amb qui romanen units per uns vincles familiars indestructibles. A Burkina Fasso, per exemple, una dona de la família del difunt es vesteix amb les robes d'ell i, en un afany de perllongar l'essència del parent desaparegut, n'imita els gestos i la veu. Al Senegal, és el mateix difunt qui, lligat a una cadira, presideix el seu propi funeral; amb una mà alçada, subjectada amb cordes, saluda tota la concurrència que assisteix a la cerimònia i que després el durà, carregant-lo sobre les espatlles, fins al lloc on li donaran sepultura. I mentrestant, tots plegats donen una dimensió lúdica al fet, que aquí en diríem luctuós, cantant i ballant.

Però segurament, el que resulta més repulsiu i incomprensible per a la nostra mentalitat occidental és el ritual mortuori que practiquen a Madagascar, anomenat Famadihana, i que consisteix a desenterrar els cadàvers i fer-los participar de la festa de retrobament amb els vius, que ho celebren prenent rom i dansant amb els difunts mentre els enlairen i els acaronen per, al final, tornar a embolcallar els cossos en sudaris nous i proveir-los de begudes, diners i fotografies familiars per tal d'alleugerir l'estada a la tomba, tot esperant el proper desenterrament, que es produirà al cap de cinc anys.

Famadihana a Antananarivo. Reportatge de TV2 emès el 25-11-97

A Occident no desenterrem morts (almenys, no físicament i, en tot cas, no sense una ordre judicial). Però malgrat l'aversió que provoca el tema, sí que hi ha una certa necrofília, sobretot quan es tracta de personatges famosos amb vides d'èxit i com més joves, millor (pensem en actors, estrelles del rock o esportistes). Es tracta de persones que, un cop traspassades, es converteixen en mites i són venerades post-mortem perquè la tecnologia (fotografia, cinema, vídeo, internet) les converteix —paradoxes de la vida!— en figures immortals. Ara ens pot semblar que aquest és un fenomen recent, però en realitat no és cosa de les últimes dècades. Quan el 1926 va morir Rudolph Valentino a Nova York, la cua d'admiradores que ploraven desconsolades lamentant la pèrdua prematura de l'ídol va ser nombrosa. Hi va haver, fins i tot, qui, en un atac de desesperació o d'histèria, es va suïcidar perquè no concebia la vida sense la presència del mite de la pantalla (amb la qual cosa queda palès que el fenomen fan no l'ha iniciat fa quatre dies Justin Bieber ni tampoc els Beatles fa cinquanta anys. Ni tan sols Frank Sinatra, ara en fa uns setanta).

Fins no fa gaire temps, quan la fotografia encara no s'havia convertit en una proliferació banal d'imatges de tota mena, hi havia el costum de retratar els cadàvers per tal d'immortalitzar la persona finada i representant-la, en la majoria d'ocasions, com si dormís. Però també trobem fotografies del segle XIX i de primers del XX on el mort apareix a les fotos acompanyat dels seus familiars en actituds més o menys quotidianes, com si encara fos viu. Aquesta pràctica, que als nostres ulls assèptics i temerosos pot semblar macabra, només tenia per objecte recordar el parent mort i mantenir intacta la seva presència en vida a través d'una il·lusió òptica. De fet, etimològicament, recordar prové del llatí recordāri, que inclou el prefix re (repetició, tornar de nou) i l'element cordare, format sobre el substantiu cor, cordis (cor). És a dir, recordar significa tornar a passar pel cor: l'òrgan on antigament es pensava que residia la facultat de la memòria. Un concepte aquest, que no pot estar més allunyat del que actualment es qualifica com a morbo.

Fotografia post-mortem de l'època victoriana

Eugeni Forcano. Montjuïc, 1963

Totes les cultures tenen una actitud reverencial envers la mort, i totes, a la seva manera, honoren els seus difunts a través de diferents rituals. El catolicisme, amb la seva idea de vida eterna i els conceptes de bé (cel) i mal (infern) —extrems mitigats per aquella terra de ningú representada pel purgatori—, ha donat molta importància a la culpa, unida de forma indestriable a la noció de pecat original.

La tradició judeocristiana ha separat el cos i l'ànima manifestant l'aspecte finit i corrupte del primer i l'elevació espiritual de la segona, de tal manera que la vida material no seria altra cosa que un simple trànsit per la vall de llàgrimes. La mort, doncs, es revelaria com l'autèntic despertar a la vida eterna, la possibilitat definitiva de gaudir de tot el benestar que la vida terrenal ens hauria negat. I és de bon cristià resignar-se i oferir-li a Déu, amb total devoció, el patiment inherent a la vida humana. La idea és que Ell sabrà recompensar-ho amb escreix. i tots tan contents!

La iconografia cristiana de Jesús clavat a la creu per tal de redimir la humanitat dels seus pecats, ha fixat la imatge del dolor, del martiri i del sacrifici a l'inconscient col·lectiu. El cos, les despulles, no tenen importància per elles mateixes, sinó només en funció de l'esperit que, després del decés, se'n separa definitivament. A la Bíblia s'adverteix que el cos mortal oprimeix l'ánima, i el món terrenal aclapara la ment reflexiva (2). Segurament, és aquest el motiu pel qual tot allò relatiu al cos s'ha considerat pecaminós dins la tradició cristiana (i no cal més que repassar quins són els pecats capitals).

Francisco de Zurbarán. Cristo en la cruz, 1627

Tot i que la mort s'ha considerat un alliberament, sobretot si el difunt aconseguia reunir-se amb Déu a la vida celestial, l'acomiadament dels difunts sempre s'ha viscut amb dolor i, fins i tot, en alguns indrets, era costum contractar planyideres que, amb els seus plors i somiqueigs, contribuïen a subratllar les moltes virtuts atribuïdes a l'absent, enmig d'un halo de teatralitat i dramatisme.

La commemoració del dia de difunts està intrínsecament unida a la festivitat de Tots els Sants, establida pel papa Bonifaci IV al segle VII, quan convertí el Panteó romà que honorava Venus, Mart i Júpiter en el primer temple cristià dedicat a la Mare de Déu i a tots els sants. A l'altar major del temple hi va conservar les despulles d'alguns màrtirs per tal que fossin venerades i servissin com a demostració cristiana del memento mori. Però va ser un altre papa: Gregori III, qui, al segle IX, fixà com a data oficial de la celebració de Tots els Sants el dia 1 de novembre.

La vida moderna, però, tot ho canvia, i els costums també se'n ressenten. Jo recordo, quan era petita i vivia a un poblet de l'interior de Mallorca, que els enterraments es feien de nit (cosa que desconcertava força els meus pares, que no hi estaven avesats). Les campanes tocaven a morts, i la canalla, si s'esqueia, anàvem a visitar el difunt i a expressar el condol a la família. I després, al cementiri, que, almenys en el meu cas, no era un lloc que inspirés terror, sinó més aviat pau i un silenci ben reconfortant (el que sí que m'angoixava, i molt, era l'ambient beat, opressiu i turmentat de la Setmana Santa). El cert és que ho vivíem amb una naturalitat que avui és impensable, perquè als nens se'ls sol ocultar que morir-se forma part del cicle vital. Actualment, la mort ha esdevingut un tabú, i per a molta gent és un tema inconvenient i desagradable que no s'adiu gens amb els conceptes imperants de bellesa física, joventut perpètua i aquell estat de felicitat de què parlava Aldous Huxley.

Tot i amb això (sempre i quan el gruix de la població no decideixi anar-se'n de pont si es dóna l'avinentesa), el dia 1 de novembre, els cementiris segueixen tenint visitants que omplen de flors la memòria dels difunts. Al mateix temps, la indústria pastissera no s'oblida, any rere any, de proveir-nos de panellets: dels clàssics de tota la vida i dels més sofisticats i moderns.

La vida, peti qui peti, continua, i la mort, per més que la vulguem amagar, sempre ens estarà aguaitant. És la seva funció i mai no s'estarà de complir-la.