Dimarts passat vaig aprofitar la programació d'estiu del Cinema Méliès per assistir a l'única projecció de la pel·lícula Ace in the Hole, titulada també The Big Carnival (aquí, El gran carnaval). Un clàssic de Billy Wilder de l'any 1951 que vaig veure per primera vegada, ja que no l'han emesa gaire per televisió i no en recordo cap reposició recent als cinemes, tret d'aquesta que menciono. També diré que la còpia que van passar al Méliès era bastant defectuosa, amb talls freqüents, salts d'imatge i subtítols poc visibles en ocasions; i tot, sumat a un aire condicionat baixíssim en un recinte tancat i durant el mes de juliol. Es veu que la dotzena d'espectadors que érem allà dins no resultàvem gaire rendibles a l'empresa, que prou fa d'oferir títols interessants a preus molt assequibles en les condicions que pot. La cinefília va de baixa; són els temps que ens han tocat. I encara gràcies.
Sense desvetllar gaire l'argument, no sigui el cas que algú s'animi a veure-la en DVD, sí que diré que la pel·lícula, amb el toc sempre genial de Billy Wilder, tracta sobre la fabricació de notícies i sobre la preponderància de la qüestió crematística, molt pel damunt de qualsevol altra consideració humana.
És a dir, res de nou i res que no s'hagi seguit practicant a diaris, revistes, ràdios i televisions (inclosos els espais reservats a informatius, que encara és més greu).
La gènesi de la història són dos fets reals que van succeir als Estats Units: un, l'any 1925 a Kentucky, on un home va quedar atrapat dins d'una cova, i l'altre, el 1949 a San Marino, Califòrnia, on una nena de tres anys va morir després d'haver caigut en un pou. En tots dos casos, la premsa hi va jugar un paper molt important, amb la complicitat necessària dels poders fàctics, que també en treien els seus rèdits. I es feia, no precisament amb les millors intencions, sinó per obtenir beneficis a través del circ que es van muntar amb l'excusa dels rescats.
 |
| Portada de Los Angeles Times explicant el trist final de la nena Kathy Fiscus |
En realitat, l'objectiu que passava per ser el principal: alliberar i salvar la vida dels ferits, no era més que un subterfugi que ajudava a aconseguir allò que veritablement importava: atraure públic que es deixés els calés en els negociets efímers que es creaven al voltant de la desgràcia aliena, divulgada profussament per una premsa interessada a obtenir beneficis a través del sensacionalisme més cridaner i de pèssim gust. Sense oblidar els polítics locals, que també hi deien la seva amb els ulls posats a les següents eleccions i a la cadira que els assegurava la permanència en el càrrec.
Aquests són els elements dels que parteix Billy Wilder per presentar una situació real manipulada sense cap mirament per la premsa. Una pràctica que, per desgràcia, continua existint més de seixanta anys després. De fet, els dos títols al·ludeixen de forma inequívoca al moll de la qüestió: Ace in the hole es podria traduir com "un as a la màniga". En aquest sentit, el periodista interpretat per Kirk Douglas es planteja la situació dramàtica que té al davant com si fos un joc on la realitat s'ha de reconstruir i la informació s'ha de dosificar a conveniència. Tot plegat, mentre fa servir diferents tripijocs per tal de sortir-se amb la seva. El cinisme del periodista és tan evident que hi ha un moment en què afirma que si no hi ha cap notícia, ell és capaç de mossegar un gos per tal de generar-la (en al·lusió a la coneguda frase del món periodístic: No és notícia que un gos mossegui un home, la notícia seria que un home mossegués un gos).
 |
| Fotograma de la pel·lícula: la premsa apropant-se al lloc dels fets |
L'altre títol, The big Carnival (literalment: El gran carnaval), és molt més explícit a l'hora de situar-nos en l'acció i en tot el seguit d'interessos creats, ja siguin corporatius o personals. Perquè del drama aliè tothom sembla treure'n profit emparant-se en una suposada humanitat que cada cop es torna més falsa i grotesca. La ficció en què s'enquadra aquesta farsa, però, ni grinyola en cap moment ni li resulta inversemblant a l'espectador. Tot el contrari: Wilder dóna veracitat a la història, i ho fa amb tanta acidesa que sembla mentida que del retrat d'alguns personatges de ficció, com ara el del sheriff (inspirat, però, en un tipus real), n'hagués de diluir la càrrega negativa a instàncies del poderós codi Hays, que no veia amb bons ulls que es mostrés tant a la clara l'avarícia i la mala praxis d'un servidor de la llei. Però malgrat la intervenció restrictiva dels censors, l'estampa que ens deixa Wilder és demolidora.
Curiosament, la pel·lícula no va tenir èxit quan es va estrenar, ni de públic ni de crítica. Ha estat el temps el que, amb tota justícia, l'ha col·locada al lloc que li pertoca dins la història del cinema. La qualitat del guió (amb uns diàlegs plens de sarcasme) i la brillant posada en escena duen l'empremta vitriòlica de l'inconfusible estil del Wilder director, productor i guionista. Però a més, aquesta història rodada l'any 1951 és d'una vigència aclaparadora, en una època, l'actual, en què gran part de la premsa es dedica a fabricar i a estirar notícies per incrementar les butxaques de directors de diaris i de propietaris de cadenes públiques i privades de ràdio i televisió. I sobretot, quan els interessos polítics i comercials estan tan diversificats que es fa difícil trobar un punt d'objectivitat, una bassa d'aigua transparent que no hagi estat prèviament contaminada amb opinions prefabricades i judicis paral·lels que decanten l'opinió pública.
Ja a finals del segle XIX, el magnat Randolph Hearst, la figura en la que es va inspirar Orson Welles a Citizen Kane, va ser el pioner en el tractament sensacionalista de les notícies. Quan el diari del que era propietari va començar a parlar sobre el cas del naufragi del Maine el 1898, va acaparar l'atenció d'un públic assedegat de notícies morboses, mentre Hearst es convertia en el totpoderós prohom del món periodístic i en l'inventor del concepte "premsa groga".
 |
Charles Foster Kane,
el magnat de la premsa
sota qui s'amagava la identitat
de Randolph Hearst |
 |
Chuck Tatum, el periodista d'Ace in the Hole,
i el concepte de veritat |
La feina iniciada per Hearst no ha estat debades i ha tingut continuïtat. Ara mateix, per exemple, les televisions privades (i les públiques segueixen el mateix camí) van plenes de successos que sovint es jutgen en directe, amb la connivència de públic i professionals, i sense mediació de cap tribunal legalment constituït. Sovint som testimonis de com es manipula la informació i de quina manera s'influeix en la percepció del públic sobre fets que encara no tenen sentència judicial. La informació té data de caducitat, com els iogurts, i allò que avui és notícia, demà quedarà en l'oblit. L'actualitat s'imposa, cal alimentar a cop de cullerada sensacionalista una bèstia sempre famolenca i insaciable. Mentrestant, el rigor, la veracitat i l'equilibri periodístic han quedat desplaçats, marginats i substituïts per noves formes d'expressió que també tenen a veure amb un ús pervers del llenguatge visual. Quan el periodisme televisiu vol embolicar la troca, sap com fer-ho i amb quines armes: en lloc de situar la càmera a una distància prudent i a l'alçada dels ulls dels entrevistats, per exemple, tendeix cada cop més a l'excés formal i a l'abús de primers plans efectistes que exploten descaradament les emocions i els baixos instints.
Per concloure, i seguint amb la qüestió del sensacionalisme lligat a l'actualitat i, de rebot, al cinema, deixo aquesta pinzellada: no fa gaire, una cadena de televisió privada (que no esmentaré per no fer-li publicitat) emetia un programa dedicat a la desaparició d'uns nens i a la presumpta implicació del pare. Un dels principals arguments esgrimits pel programa a l'hora de justificar i reforçar aquesta culpabilitat era la fascinació de l'acusat per la pel·lícula El resplandor (The Shining), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima d'Stephen King, on s'explica el procés mental d'un escriptor que, aïllat en una casa enmig de la neu, pateix una alteració que el condueix a l'intent d'assassinat de la seva família. Inaudit, però així són les coses. I així de lúcid era Billy Wilder fa més de seixanta anys, quan descrivia i denunciava unes pràctiques tan comunes en aquell moment i, malauradament, també en aquest.
****************
