«The Cheater» i el Walter Scott de St. Louis

 

No ho puc negar: sempre m'han atret les històries de perdedors. El perdedor, el loser, és una figura blasmada per la cultura nord-americana, eternament obsessionada amb la idea de l'èxit i la projecció social. A mi, en canvi, em sembla que té quelcom d'especial, un no sé què que oscil·la entre el sentiment de tendresa i una percepció de marginalitat, com d'antiheroi de pel·lícula de sèrie B o de novel·la pulp. Això me'l fa proper i produndament humà. Al cap i a la fi, la dissort sempre és millor matèria literària que la sort, com molt bé suggereix la primera frase d'Anna Karenina, que diu allò de «totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera».

Quan per casualitat (sempre hi intervé la casualitat) ensopego amb una referència d'algú que em crida l'atenció, rebusco allà on calgui per saber-ne més i més, especialment si el protagonista no és gaire conegut o no ho és gens. Les vides i miracles dels triomfadors ja són a l'abast del públic, sobretot actualment, que Internet ens facilita la recerca d'una manera inimaginable anys enrere. Tothom té una història més o menys interessant, impactant o sucosa; sempre hi ha un detall, per petit que sigui, que distingeix una biografia d'una altra i la fa única. La qüestió, però, és que algunes històries queden enterrades en l'oblit, o se'n recorden tan sols els fets més escabrosos o els que estan més íntimament lligats a la memòria personal. En el cas que ens ocupa tenim ambdós elements: el poder evocador de la música i la tragèdia macabra, dos ingredients que van marcar el destí d'un home de St. Louis anomenat Walter Scott en homenatge a l'escriptor britànic de novel·la històrica enquadrat en el Romanticisme. A continuació, una breu semblança del periple d'aquest segon Walter Scott, l'Ivanhoe del segle XX, l'antiheroi d'una croada associada per sempre més a la música pop i al títol d'una cançó: The Cheater.
 

Walter Scott durant una actuació

Estats Units, 1966. La cançó The Cheater assolia el número 12 a la llista musical dels Top-40. El grup que la interpretava es deia Bob Kuban and the In-Men, i els seus integrants provenien de Saint Louis, bressol de músics consagrats com Chuck Berry. El vocalista era Walter Notheis Jr., de 23 anys, un cantant de veu potent i ben modulada que feia servir el sobrenom de Walter Scott. Un àlies prou escaient considerant la importància que l'artista va concedir a un passat més magnificat que no pas esplendorós, tot i que també va haver-hi alguna espurna de llum. Ben aviat, Walter va deixar el grup i es dedicà a cantar en solitari. Malauradament, els capricis de la fortuna anaven en direcció oposada a les seves aspiracions, i no va tenir més alternativa que conformar-se amb els "bolos" que li sortien per actuar en festes privades, convencions, casaments i actes similars. Els seus companys van anar resistint, i el grup inicial va canviar de nom dos cops: primer van ser Bob Kuban Brass i, més endavant, Bob Kuban and the Rythm Masters.

El grup Bob Kuban and the In-Men

Anunci patrocinat d'una actuació del grup al Kiel Auditorium de St. Louis

The Cheater, una melodia molt típica d'aquells anys, amb alguna reminiscència de la Tamla-Motown, advertia sobre les trampes d'un perillós amant infidel de qui calia resguardar-se (look out for the cheater, feia la tornada de la cançó). Va ser l'èxit més gran de la banda, que també va aconseguir durant aquell mateix any una modesta difusió amb The Teaser i amb una versió del Drive my Car dels Beatles. Per al cantant, The Cheater ho va significar tot: era la seva millor targeta de presentació i gairebé l'única carta que li quedava per jugar, anys després d'aquell triomf sobtat. Però, o tempora, o mores!, els temps estaven canviant —ja ho havia indicat Bob Dylan— i les vel·leïtats de la indústria discogràfica dels 80 no estaven gaire per revivals. Tot plegat va empènyer un Walter Scott entestat a seguir dins el món de la música, a actuar en escenaris de tercera, sempre a recer d'aquella època de bonança breu, definitivament extingida.

Foto promocional de Walter Scott

A finals de 1983, Walter Scott va desaparèixer inesperadament i no se'n va tornar a saber res més fins que quatre anys més tard van trobar el seu cadàver lligat de peus i mans dins d'una cisterna. Casualitats de la vida o paranys de la mort. The Cheater, aquella cançó que parlava de trampes, tramposos i traïcions, no només l'havia conduït a la fama —per bé que efímera—, sinó que la seva lletra suggeria una premonició inquietant i tenyida de malastrugança que es va fer realitat.

Un tèrbol assumpte de banyes saldat amb un doble crim (la dona de Walter Scott i el seu amant s'havien carregat els respectius cònjuges) va apagar definitivament aquella veu que dues dècades abans ja iniciava sense remei el camí de la nostàlgia.

LA LLETRA DE THE CHEATER:

Haven't you heard about
The guy known as the cheater
He'll take your girl and then
He'll lie and he'll mistreat her

It seems every day now
You hear people say now

Look out for the cheater
Make way for the fool hearted clown
Look out for the cheater
He's gonna build you up
Just to let you down

All of you girls had better
Stay inside your door now
He'll hurt you once
Then turn around and
Hurt you some more now

While he's out betraying
You'll hear people saying

That cheater took
My baby away from me
Yes, and now, I don't mean maybe
I'll get her back, just wait and see
Wait and see

One of these days he'll find a girl
Who knows all about him
She's gonna break his carefree heart
And go on without him

And you'll hear thereafter
Above all the laughter

Tough luck for the cheater
Too bad for the fool hearted clown
Tough break for the cheater
Who used to build you up
Just to let you down

Tough luck for the cheater
Too bad for the fool hearted clown
Tough break for the cheater
Who used to build you up
Just to let you down

Mick Jagger, satànica majestat

Mick Jagger, 1968 © Baron Wolman

Quan penso que Mick Jagger ja és a punt d'arrbar a la setantena m'agafa un calfred. Veient-lo ara, es fa difícil d'identificar-lo amb aquell jove andrògin de cos fibrat, moviments felins i una actitud de rebel·lia que espantava la conservadora societat britànica. Tot i amb això, la seva no és tampoc la imatge d'un venerable avi. El Jagger actual conserva la figura esvelta, aquella agitació lúbrica que tant ha seduït generacions de seguidors i uns llavis molsuts i insinuants que, des de fa dècades, són la imatge corporativa dels Rolling Stones. I ell no ha deixat de ser un fetitxe. Un fetitxe, a hores d'ara, potser arqueològic, però un fetitxe al cap i a la fi. És a dir, que tot continua pràcticament igual (i aquí ve quan l'adverbi es torna inquietant). Com se sol dir, els anys no perdonen, i al rostre solcat d'arrugues hi hem d'afegir la seva incorporació progressiva a un establishment del que, en aquells gloriosos seixanta i setanta, tant en renegava. 

Per sort, tot i ser un dels grans ídols del rock, amb ell no ha funcionat aquella màxima decadent que s'aplica a les estrelles més rutilants de la música i del cine: Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver, i que al llarg del temps han fet seva, voluntària o involuntàriament mentre es convertien en mites contemporanis, artistes com Brian Jones, James Dean, Janis Joplin, Marilyn Monroe, Kurt Cobain, John Lennon, Pier Angeli, River Phoenix, Jim Morrison i, més recentment, Michael Jackson, Brittany Murphy, Amy Winehouse i Whitney Houston.  

Mick Jagger només ha envellit. I de passada, s'ha convertit en imatge de marca, sempre aferrat a la mística del Rock and Roll i a un passat de drogues, detencions i sexe salvatge. El bad boy de família de postguerra del sud-est d'Anglaterra s'ha transformat en un milionari que alterna amb la jet-set internacional sense perdre l'aura mítica i una sensualitat que encara torba quan el veiem bellugar-se dalt de l'escenari, talment com si hagués fet algun pacte amb el diable, per qui ja havia donat sobrades mostres de simpatia.

No ho puc negar: els Rolling Stones, Ses Satàniques Majestats, són una de les meves passions musicals. I Mick Jagger, un dels meus mites sexuals, com ho és per a tantes altres dones i també per a molts homes. Fa anys vaig conèixer un noi completament heterosexual que em deia que, malgrat no agradar-li gens els homes, el Jagger seria l'únic tio amb qui, sense pensar-s'ho, se n'aniria al llit. Agradarà més o menys, però és innegable que traspua erotisme. 

  

Concert dels Rolling Stones a Àmsterdam, 1973

 

Mick Jagger. Foto de Cecil Beaton, 1968

 

Foto de Fin Costello. Manchester, 1973

És clar que sempre hi ha qui no entén aquesta debilitat pel cantant dels Stones, i sol al·legar amb certa displicència que el troba lleig, efeminat i escanyolit (estic tipa de sentir-ho). Ja és una cosa ben curiosa, això dels gustos! Objectivament, és cert que Mick Jagger no té un físic, diguem-ne, canònic, i que no és una bellesa a l'ús. Més mèrit, doncs, que encara conservi el sex appeal, l'allure i l'originalitat artística que des dels llunyans anys 60 han contribuït a mantenir i incrementar els admiradors de diferents generacions que no es cansen de seguir-lo, d'escoltar les seves cançons (signades sempre per ell i pel guitarrista del grup, Keith Richards —The Glimmer Twins— i de celebrar-ne les extravagàncies de ric i famós tocat pels déus.

 

Mick Jagger i Keith Richards. Foto de Mario Testino

A mi, ho confesso, no m'han agradat mai els homes massa guapos (i, de nou, faig servir un adverbi que, en aquest cas, revela la càrrega de l'evidència). Sempre els hi he trobat quelcom d'insípid, d'avorrit, d'innecessàriament perfecte, i normalment no em diuen res, tot i que sempre hi ha alguna excepció. Cary Grant, sense anar més lluny. Sempre he preferit una imperfecció atractiva i suggerent, amb un encant que no resulti excessiu a primer cop d’ull; una certa ambigüitat desconcertant i, sobretot, una harmonia que no embafi. Una bellesa amb cops amagats i molt viscuda: amb vàries capes de vida i miracles que es despleguin poc a poc. Una mena de bellesa capaç de sorprendre, de transformar-se, de combinar les diferents arestes de la personalitat i de reflectir-les al rostre, als moviments, al to de la veu, a la forma de mirar, a la manera de somriure. I el Jagger, d'això, en va sobrat: en un tres i no res pot passar de l'estètica macarra d'àngel de l'infern a la d'intelectual maleït que es relaciona amb Andy Warhol i altres membres de la Factory, com Lou Reed, mentre proclama la seva fascinació per Borges. 

 

Mick Jagger vist per Andy Warhol

Amb Anita Pallemberg a Performance (Nicholas Roeg, 1970)

La portada del disc Sticky Fingers

L'aire dur, salvatge i inconformista pot esdevenir d'un moment a l'altre tendre i sensible. De hippy de Woodstock a dandy sofisticat reclamat per l'excèntric Warhol, en un obrir i tancar els ulls. D'igual manera que en un concert, quan canvia el rock and roll més vibrant i provocatiu, ballant d'aquella manera personalíssima, procaç i suggerent (que en qualsevol altre resultaria ridícula) per la balada més melòdica i avellutada.

No puc fer-hi res: m'agrada el Mick Jagger. Ja ho havia dit?...