Fragments: Barcelona literària (V)

Quim Monzó: La magnitud de la tragèdia (1994)

Aristide Maillol. Desig

Ho van fer en l'única escala de veïns que van trobar oberta, després d'haver-ne rebutjat catorze de tancades. Ho van fer amagats darrere dels lleons de l'estàtua de Colom, i en una boca de metro closa, i entre les veles dels encants del Mercat de Sant Antoni, mentre sentien la fressa de les rodes de ferro de les caixes dels comerciants, travessant el carrer Comte d'Urgell. Van contemplar com el sol s'aixecava, des d'una terrassa d'una cafeteria de la plaça Catalunya. Van tornar-hi en una biblioteca de La Caixa, i en el funicular del Tibidabo, i en el camí que duu a la gossera. I en una de les sales de Sanxo d'Àvila. I a les escales del camp del Barça. I darrere la gasolinera de l'Arrabassada, i en un confessionari de la catedral, mentre sentien les veus somortes dels turistes que eren fora, a la nau, admirant arcades, columnes i vitralls. I en un tinglado del port. I al terrat de la Pedrera. I als jardins de Montjuïc. I al pàrquing de la residència de la Vall d'Hebron. I al costat de les instal·lacions esportives de Can Caralleu, que eren tancades (...)

Quaderns Crema, 1994. Pàg. 42

Juan Marsé: La muchacha de las bragas de oro (1978)

Brett Weston. Mèxic, 1973

Vive en la barriada de Gracia, en una ruinosa torre que perteneció a su familia, con una gitana, una mujer notable cuyo hijo mayor trabaja en una funeraria. ¿Tey confidente de la Brigada Social? Hay lagunas en el recuerdo, sueños intercalados, conciencia de nada. Lleva trajes de muertos y juega al ajedrez contra sí mismo, combinación insuperable para anular espejos y calendarios. Le han visto jugar por el barrio, mal afeitado y con reventados zapatos, recalando en las tabernas para cobrar las míseras antiguas cuotas del Auxilio Social, suscripciones ya no vigentes pero que algunos taberneros aún le liquidan, por lástima de él o quizá todavía por miedo.

Ed. Planeta, 1978. Pàgs. 151-2

Isabel-Clara Simó: La foto (1985)

Harold Muñoz

Carrer Escudellers a les dues de la matinada. El xiulet del cotxe de la policia. Un bon rogle de veïns i passavolants, malgrat l'hora. "Pobra Lali" "Deixeu passar, cony!" Nyi-nyo nyi-nyo nyi-nyo: l'ambulància. A terra, mig endintre mig enfora d'un portal pudent de pixum, llum groga i crostes a les parets, el cos de la Lali, meuca de professió, tota rebregada de roba i mancada de carn. "Pobra Lali!" Jove, molt prima i amb classe. Ningú no en sabia massa, i tanmateix parlaven alhora. El sentiment unànim era que la culpa la tenien "ells", els "ells" que tenen totes les culpes. "Pobra Lali!" Es prenien la paraula, uns als altres, per explicar que feia poc que era al barri, un any o dos, ningú no ho podia precisar. Que mai no havia fet parlar. Que si no tenia amics tampoc no tenia enemics. Que no es ficava amb ningú. La Xata, la del bar, deia que devia haver estat des de l'exclusiva, i amb gent d'upa, perquè tenia una polsera de brillants que tallava l'alè, que la hi va confiar perquè la hi guardés una nit, i d'això, ja feia un parell de mesos. No li donà explicacions, però prou que es veia que s'havia codejat, que la Xata era molt viva per a aquestes coses, i la Lali no era una qualsevol, podien pujar-hi de peus.

(...)

Estirada a terra amb "el parietal dret esberlat", com digué el forense a l'informe, "la melsa rebentada per efecte del trencament de dues costelles de la banda esquerra", "el nas destrossat" i contusions arreu. Estirada a terra, cos endintre, cos enfora del portal, i no calia cap metge per veure que no respirava, "pobra Lali!", que havia tingut l'esma i la desesperació per arribar al portal des del tercer pis -"Hotel El Galgo-Habitaciones". Quan se l'emportà l'ambulància, els veïns i passavolants continuaven explicant el que no sabien, fent petar la llengua -"pobra Lali!"- i assenyalant la culpabilitat certa però nebulosa d'aquells "ells" on no arriba mai el xiulet del cotxe de la policia...

Contes d'Isabel. Columna, 1999. Pàgs. 55-56.

Max-Bembo: La mala vida en Barcelona: anormalidad, miseria y vicio (1912)

Théodore Géricault. La boja

Dos sitios preferentemente busca el zíngaro para sus reuniones: la Plaza de España y el Hostal. Ahí los veréis chalanear, idear un negocio hábil y temerario; contar sus penas y miserias, trazar planes y apurar sus copas. Antes era lo que vulgarmente se conocía con el nombre d'"El Pati", sitio cercado, con innúmeras barracas de madera, verdaderas habitaciones primitivas, y que ocupan, en cierta mayoría, los gallegos. En donde pueden observarse mejor es en las mancebías cercanas a cuarteles. Visitad las de la puerta de Santa Madrona, Montserrat y Mediodía, veréis qué angustia os dejan en el alma.

Ed. Maucci, 1912

Narcís Oller: La Papallona (1882)

Amedeo Modigliani. Autoretrat 1919

No obstant son amor, aquelles aparences de què hem parlat, aparences que transcendien fins en el vestir, barallat amb la moda corrent, un bon xic extravagant, ple de deixos portats d'Anglaterra, que, si esqueien perfectament a son cap ros, a sa figura exprimatxada i alta, a la manera de dur els braços, sempre caiguts i amb moviment de pèndol, topaven amb els gustos de Barcelona com nota desafinada; aquelles aparences que en Miquel no podia corregir, el retingueren molt temps de casar-se, temerós que son pare no en rebés mala impressió i compartís amb molts barcelonins l'opinió erradíssima que tenien d'aquella noia original. Però morí el vell Castellfort, i en Miquel es casà, emportant-se'n, ple de goig, la Mercè a casa seva; sa casa, llavors solitària, que ella alegrà ben aviat com rossinyol que s'escau a fer niu dins una gruta.

     Era, aquella, situada a la Porta-ferrissa. Tenia cinc pisos d'alçària, quatre balcons de rengle, tot son davanter estucat, botigues a peu pla, i al mig una portalada gran. Entrant, a mà esquerra, es trobava l'escaleta dels pisos, d'embocadura un xic fosca, i, més endins, eixamplava l'entrada un celobert quadrat, estucat també, on cada pis tenia quatre balcons sense solana i en el qual es desplegava l'escala del primer, tota de marbre de Carrara, fins al peu d'una porta de caoba i llautons brunyits. Al fons del celobert, hi havia el magazem-escriptori, que tenia comunicació privada amb el pis, vidrieres amb reixa al jardí, i rebia, encara, llum zenital del terrat per claraboies de vidre gruixut. El pis respirava comoditat, benestar; però la total absència de bon gust en el parament i les esquifides dimensions de les peces principals, del terrat i del jardí, que havien de servir-li d'esbarjo, daven a l'habitació un aire marcadament menestralenc.

Gustau Gili editor, 1928. Pàgs. 36-37

Jaume Fuster: De mica en mica s'omple la pica (1972)

Oriol Maspons

El Billy's era una planta baixa de la Plaça Reial, amb un rètol lluminós, un porter d'uniforme i aire acondicionat [sic]. L'Enric Vidal deixà el cotxe a les Rambles, entrà al local i es féu acompanyar pel maître a una tauleta aïllada, prop de la pista, on es bellugaven amb desesma unes quantes parelles. Van encarregar begudes i estigueren una estona, no gaire, veient ballar la gent. De sobte, després d'un esgarip desentonat, l'orquestrina que somicava en un racó va desar els atuells de fer soroll i una veu, a través d'un altaveu, anuncià l'actuació d'un conjunt anglès. Pujaren els músics al petit escenari del fons -cabells llargs, roba cridanera i instruments electrificats- i després d'uns minuts caòtics de sorolls i moviments estranys, esclatà un tro que embolcallà les tauletes, ressonant a banda i banda del local. Els llums començaren a fer pampallugues i l'Enric Vidal se sentí arrossegat pel ritme. Però, es digué, no he vingut al Billy's a ballar. S'aixecà, deixant la Bebel immersa en el doll sonor, i s'apropà a la barra.

      - Un conyac.

      Hi havia unes quantes mosses de faldilles curtíssimes i ulls maquillats que seien ben arrenglerades, mostrant cuixa, i movent-se, de tant en tant, segons el ritme del conjunt.

        - Dóna'm foc, preciositat.

        L'Enric Vidal es girà. Era una noia rossa, rossa, d'ulls encerclats de negre, que sostenia el cigarret amb gest d'actriu de cinema. Quan petà l'encenedor, la mitjameuca s'ajupí una mica, deixant que l'escot rodó del vestit mostrés el pitram.

Edicions 62, 1982. Pàgs. 77-78

Eugeni d'Ors: La ben plantada (1911)

Jacques-Louis David. Madame Récamier

(...)

        Però algú sap més: sap que la Ben Plantada és de Barcelona.

     De Barcelona? Vejam, vejam. Aquí el miracle creix encara de proporcions. És de Barcelona la Ben Plantada i ningú no la coneix? Una noia així no passa fàcilment desapercebuda. No se l'ha vista, a l'hivern, al Liceu; a la primavera, al "Polo"? No se l'ha trobada a cap funeral? Els peripatètics matinals del Passeig de Gràcia no l'han albirada ni un pic? A horabaixa, no és compareguda mai al passeig de cotxes? No se li pot atribuir, ni solament per referència, un nom conegut, un nom amb crèdit, en l'aristocràcia, en la propietat, en el comerç, en la borsa, en la indústria, en els teixits, en les jutes, en la pedra artificial, en els futurs de cotó? Es tractarà d'una sobrevinguda? -les aparences poden enganyar molt- d'una aventurera? Si això és, de quin país i per quin atzar arribaria aquí una aventurera?... Més no. Molt poden enganyar les aparences: mai no tant. Hi posaríem les mans al foc... Caldrà, doncs, que tot hagi estat pur prodigi en l'aparició, al petit poble d'estiueig de tan acomplida criatura?

Edicions 62, 1980. Pàg. 20.

Fragments: Barcelona literària I   

Fragments: Barcelona literària II 

Fragments: Barcelona literària III 

Fragments: Barcelona literària IV 

Fragments: Barcelona literària (IV)

Xavier Benguerel.- Els vençuts (1955)

Pablo Ruiz Picasso. Gernika

 

La bomba havia caigut allà mateix, en plena Via Laietana. Un camió frenà a poques passes. En baixà un brigada que s'afanyà a recollir, de primer, els morts. Els anaven recobrint ràpidament amb unes saques i els acomboiaven ben al fons de la carnisseria. Després recollien els ferits en unes lliteres i els instal·laven al costat dels morts. De les cuixes d'una noia que un home portava a pes de braços, s'escolaven dos rajolins de sang viva. La noia sanglotava i s'arrapava esfereïda al coll de l'home.

Ed. 62, 1984. Pàg. 16.

Mercè Rodoreda.- La plaça del Diamant (1962)

Luis Meléndez. Natura morta, 1772

L'olor de carn, de peix, de flors i de verdures, es barrejava, i encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat que m'acostava a la plaça de vendre. Sortia del meu carrer, i travessava el carrer Gran, amb tramvies amunt i avall, grocs, amb campaneta. Amb el conductor i el cobrador amb vestits ratllats de ratlles fines que tot plegat feia gris. El sol venia tot sencer de la banda del Passeig de Gràcia i ¡plaf! per entre els rengles de les cases queia damunt de l'empedrat, damunt de la gent, damunt de les lloses dels balcons. Els escombriaires escombraven, amb les grans escombres de branquillons de bruc, com si fossin fets de pasta d'encantament: escombraven els reguerons. I m'anava ficant en l'olor de la plaça de vendre i en els crits de la plaça de vendre per acabar a dintre de les empentes, en un riu espès de dones i de cistells. La meva musclaire, amb maneguins blaus i davantal amb pitet, omplia mesures i mesures de musclos i petxines, ja rentats amb aigua dolça però que encara duien enganxada pels dintres, i l'escampaven, olor de mar. Dels rengles de les tripaires sortia l'olor fada de mort. El rebuig de les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: els peus de cabridet, els ulls de cabridet amb l'ull de vidre, els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang presa: un glop de sang negra...

Ed. Club dels Novel·listes, 1977. Capítol XIV. Pàgs. 89-90. 

Antoni Cuadrench.- L'imperi del Guinardó (1986)

 

Convent dels Mínims, Guinardó 1909
 

  Estic segur que no ho sabíeu, ni tan sols ho havíeu sospitat..., què us diré jo... que per més que us ho expliqui tampoc no us ho creureu, però temps enllà, alguns milers d'anys enllà, el Guinardó havia estat un territori important, tan important, que avui -i no em fa cap por de dir-ho-, ben bé es podria afirmar que el conegut barri del Guinardó havia constituit un Imperi en el moment del seu màxim esplendor.

     Ja sé el que em direu, i... més perquè... actualment estem avesats a no afirmar res si alhora no disposem de tota mena de proves científiques, documentals, etc, etc... Caldria doncs, tanmateix en aquest cas -i més tractant-se del barri on pràcticament sempre he viscut, d'oferir-vos una documentació plena de detalls, testimonis i justificants que em permetés guanyar-me la vostra credibilitat, però ho sento, llastimosament no és pas així.
     El temps s'ocupà d'erosionar una gran quantitat de pobles. Després, altres civilitzacions -més pròsperes, però mai més cultes-, esborraren aquest passat gloriós del qual ens queden escasses referències.
     Se sap, però, que el mar havia arribat fins al que ara s'anomena Camp de l'Arpa.
     El Camp de l'Arpa, bona part platja i bona part port del Guinardó, era el punt de contacte amb els altres pobles de la Mediterrània, i pel cantó oposat s'establia el que hom podria anomenar la frontera amb els corrents culturals del Nord.
     El passeig marítim del Guinardó, precisament avui convertit en el Passeig Maragall, arrencava del mateix Camp de l'Arpa i s'estenia ben bé fins al que s'havia anomenat els Quinze. (Avui cruïlla de la Verge de Montserrat amb l'Avinguda de Borbó).
     Se'n deia els Quinze perquè l'Imperi del Guinardó estava dividit en Quinze comtats. Els Comtes es trobaven en aquell lloc un cop cada mes i allí formaven el consell que dictava les lleis i feia justícia.
     I fou justament en aquesta època, la del gran emperador Guifré de Nardó, del qual -malgrat altres teories, no cal dubtar-ne-, va sorgir l'origen del present nom del Guinardó, i és que ell, quan firmava, sempre ho feia amb un cert abreujament: estampant GUINARDÓ.
     Gifré de Nardó era un home alt, ben format, amant..., caldria esbrinar si es va casar o no..., però se sap de bona font que va dedicar-se durant la seva vida a fomentar les arts i precisament, aneu a saber -si bé tampoc no ho juraria-, que fos aquesta la raó i el motiu a través dels quals hagués nascut aquesta sana tradició i vocació del barri de tenir escriptors, dibuixants, bons llibreters i una afició de lectors.
     El Guinardó era doncs un Imperi ric, pròsper, fèrtil. Els boscos es combinaven amb les planes. Des dels cims -aquests turons que dominen el barri actualment- es gaudia d'una impressionant i ampla vista del mar.
     En el Guinardó hi havia pràcticament de tot, fins al punt de posseir algunes fonts naturals -potser en altre temps guaridores-, de les quals avui se'n conserva sortosament una anomenada "Font del Cuento" i que... potser emmetzinat per la seva aigua i suggestionat per les raons que li motivaren el nom, se m'ha acudit aquesta història del barri que, tanmateix, aneu a saber si encara podria ser veritat.

Dins el recull de contes de diversos autors: Crema de Maga. Ed. Laia, 1987. Pàgs. 35-37.

 Jaime Gil de Biedma.- Barcelona ja no és bona o mi paseo solitario en primavera (1966)

Tamara de Lempicka. Idil·li

a Fabián Estapé

este despedazado anfiteatro,

impío honor de los dioses, cuya afrenta

publica el amarillo jaramago,

ya reducido a trágico teatro,

¡oh fábula del tiempo! representa

cuánta fue su grandeza y es su estrago.

                                                   Rodrigo Caro

En los meses de aquella primavera

pasaron por aquí seguramente

más de una vez.

Entonces, los dos eran muy jóvenes

y tenían el Chrysler amarillo y negro.

Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,

la capota del coche salpicada de sol,

o quizá en Miramar, llegando a los jardines,

mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad

se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,

y las conversaciones, y la música,

fundiéndose al rumor de los neumáticos

sobre la grava del paseo.

Sólo por un instante

se destacan los dos a pleno sol

con los trajes que he visto en las fotografías:

él examina un coche muchísimo más caro

-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,

bello como una máquina de guerra-

y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,

y el vaivén de las rosas de la pérgola

parpadea en la sombra

de sus pacientes ojos de embarazada.

Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí

dentro del vientre de mi madre,

y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae

por estos sitios destartalados.

Más aún que los árboles y la naturaleza

o que el susurro del agua corriente

furtiva, reflejándose en las hojas

-y eso que ya a mis años

se empieza a agradecer la primavera-,

yo busco en mis paseos los tristes edificios,

las estatuas manchadas con lápiz de labios,

los rincones del parque pasados de moda

en donde, por la noche, se hacen el amor...

Y a la nostalgia de una edad feliz

y de dinero fácil, tal como la contaban,

se mezcla un sentimiento bien distinto

que aprendí de mayor,

este resentimiento

contra la clase en que nací,

y que se complace también al ver mordida,

ensuciada la feria de sus vanidades

por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología

se asocia -bien lo veo-

con el capitalismo de empresa familiar!

Era ya un poco tarde

incluso en Cataluña, pero la pax burguesa

reinaba en los hogares y en las fábricas,

sobre todo en las fábricas - Rusia estaba muy lejos

y muy lejos Detroit.

Algo de aquel momento queda en estos palacios

y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,

cuyo destino ya nadie recuerda.

Todo fue una ilusión, envejecida

como la maquinaria de sus fábricas,

o como la casa en Sitges, o en Caldetas,

heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,

de sus fosos quemados por los fusilamientos,

dan señales de vida los murcianos.

Y yo subo despacio por las escalinatas

sintiéndome observado, tropezando en las piedras

en donde las higueras agarran sus raíces,

mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur

hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,

en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación

que su instinto de vida

más fuertes al final que el patrón que les paga

y que el salta-taulells que les desprecia:

que la ciudad les pertenezca un día.

Como les pertenece esta montaña,

este despedazado anfiteatro

de las nostalgias de una burguesía.

Poema Moralidades. Dins Volver (antologia). Edició de Dionisio Cañas. Cátedra, 2010. Pàgs. 75-79.

José Agustín Goytisolo.- Bolero (para Jaime Gil de Biedma) (1974)

Lucian Freud. Sleeping Head

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de estos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.

Bajo tolerancia. Dins Poesía completa. Ed. Lumen, 2009. Pàg. 230.

Imma Monsó.- Tot un caràcter (1991)

Thomas William Robert. Nancy Elmhurst Goods. 1900

(...) Arran de la seva afició a la febril activitat laboral de l'ésser humà, li encantava passejar per llocs d'allò més inadequats, tenint com tenia els boscos de Vallvidrera i molts llocs arbrats i bonics a la porta de casa, o bé els aparadors de la gran ciutat a dues passes. Però deia que això de fer el badoc pels carrers comercials no li quadrava i, pel que feia al bosc, li podia sortir un animalot feréstec, mentre que, en canvi, als barris suburbials que li agradava freqüentar tot era humà, molt humà, i res d'humà no li era aliè. Més enllà dels suburbis, tenia tendència a anar a parar a llocs en construcció, li agradava aquesta sensació d'edificació, de vida en moviment, d'utilitat, d'homes que s'esllomen per no deixar que les dones toquin de peus a terra. Però no s'hi parava a badar, simplement hi anava a caminar, elegia una zona en construcció dels afores de Barcelona i hi anava a caminar i feia quilòmetres i quilòmetres per millorar la circulació de la sang perquè, com sempre deia, seria imperdonable quedar-se en una cadira de rodes per culpa de les vèrtebres. Les amigues que en un principi havien provat d'acompanyar-la en aquestes passejades aviat es van desanimar. Tot i que em deprimien els llocs en construcció, jo vaig acompanyar-l'hi durant un temps, per allò de fer salut, però després ja no, perquè entre altres coses m'era impossible seguir el seu ritme trepidant. Arran d'aquelles passejades em vaig adonar que la seva afició a la construcció, així com la quantitat de quilòmetres que feia, la portaven sovint a barris marginals, on anava a parar sense ser-ne ben bé conscient, i quan li feia veure que els llocs per on passejava eren poc segurs, ella argumentava que els barris desfavorits eren tan dignes de ser objecte de passeig com qualsevol altre lloc benestant, així és que de tant en tant anava a parar a alguna zona conflictiva, cosa que no podia deixar de resultar xocant si tenim en compte que ho feia amb les seves perles autèntiques i els seus conjunts impecables de caixmir.

Ed. La Magrana de butxaca, 2001. Pàgs. 82-83.

Javier Pérez Andújar.- Paseos con mi madre (2011)

Camarón de la Isla. Grafit

 Se ha ido forjando fuera de La Mina la épica de la delincuencia juvenil de los años ochenta, el Vaquilla, el Fitipaldi, aquellos chavales que se hicieron polvo, al final en el talego, porque no quisieron llenarse la boca hasta el esófago del polvo de sus calles; pero dentro de La Mina lo que de verdad va a encontrarse quien vaya, lo que de verdad estas gentes tienen en sus manos, es una biblioteca moderna, que pertenece a la red de bibliotecas de la diputación, igual que hay otra en Sant Roc (que está especializada en flamencología). Una biblioteca significa para un barrio lo que la selva del Amazonas supone para todo el planeta. La gente va a respirar a través de las hojas de sus libros abiertos como pulmones. Hay también en La Mina una incineradora que acumula la contaminación del río y una central termoeléctrica que chisporrotea. Todo lo que nadie ha querido en Barcelona y en ninguna otra parte.
     Las calles lentas y atroces de La Mina. Hileras de edificios de una sola pieza, mogollón de ventanas prolongándose de una punta a la otra de la manzana. Barcelona se protege de la gente de las afueras con estos rompeolas, con estos edificios de cemento igual que murallas chinas, como muros de Berlín que dan por las dos caras al lado capitalista. Está en La Mina el paseo de José Monge Cruz, Camarón, entre las calles Mart y Llevant, con su pequeño busto del cantaor, bronce doliente donde se incardinan la leyenda del tiempo y el tiempo de los gitanos.

Tusquets editores, 2011. Pàgs.134-135.

Manuel de Pedrolo.- Cendra per a Martina (1965)

Ivan Serpa. Ells i elles

Quan la vaig conèixer, la Júlia tenia disset anys; jo en tenia divuit. El pis del costat de casa havia estat desocupat durant molt de temps quan la seva família s'hi instal·là. Nosaltres hi havíem viscut sempre, en aquella casa de l'Eixampla [sic] tocant a la Granvia [sic]. Allí vaig néixer jo i també un germà meu més petit que morí als tres mesos.
     El meu pare treballava, ja d'abans de mullerar-se, en uns grans magatzems. Ocupava un lloc de responsabilitat a les oficines i es guanyava bé la vida. No nedàvem, com sol dir-se, en or, però teníem tot el que necessitàvem i encara aquesta mica d'escreix que fa la vida amable. Vivíem, i això semblava tenir un sentit.
     Després dels estudis primaris, cursats en un col·legi de religiosos, el meu pare va voler que seguís el comerç. La meva mare, potser més ambiciosa, em volia fer estudiar el batxillerat, amb vista a una possible carrera universitària, però el pare va defensar el seu punt de vista amb una energia que no li era habitual, i acabà imposant la seva voluntat. El cas és que als disset anys, relativament preparat, vaig entrar a formar part, com a meritori, del personal d'una important empresa comercial. Al cap de vuit mesos, una vacant que va produir-se em portà a ocupar el lloc que ja no deixaria mentre seguís a la casa: ajudant de comptable.
     Aquest ascens va coincidir amb la meva primera experiència amorosa. La iniciadora es deia Maria i era mecanògrafa. Tenia sis o set anys més que jo i no era pas massa bonica, i és potser per això que no me'n vaig enamorar. La cosa va durar fins que un dia ens descobriren tancants a l'arxiu; és a dir, aquell dia ens havíem oblidat de tancar-nos... A casa, quan ho van saber, hi va haver un gran escàndol, però llevat d'això i un sermó dels meus superiors, acompanyat de les inevitables bromes dels companys, no passà res. La Maria, en canvi, va perdre el seu lloc. No la vaig veure més i vaig oblidar-la molt fàcilment, potser perquè al cap de pocs dies la Júlia i els seus vingueren a viure al pis del costat.

Ed. Proa, 1995. Pàgs. 18-19.

Antonio Rabinad. El niño asombrado (1967)

Edurne Martínez Solaegi. Divina infancia

 En equilibrio sobre los raíles, avanzábamos hasta los desmontes de la plaza de las Glorias. A lo lejos, asomaban las cuatro puntas de la Sagrada Familia. En el ámbito gris pálido y violeta de la mañana, se oía el runrún de las fábricas; los mayores estaban trabajando; y nosotros, felices, sin horario, vagábamos cerca de algún carromato de gitanos, dando patadas a las latas vacías. Bajo nuestros pies, entre los claros de la maleza, cruzaban como rayos las lagartijas. Su caza nos seducía un minuto. Cuando alguien lograba atrapar una, era en seguida rodeado por los otros. Y uno sentía en su puño el jadear del fino cuerpecillo; y separaba un dedo con cautela, conteniendo la respiración y allí, en el hueco de la mano, surgía una cabecita diabólica, unos ojos como punzones, una lengüecita triangular...

Ed. Lumen (Palabra Menor), 1987. Pàg. 29.

Pere Calders.- Cròniques de la veritat oculta (1955)

Jacques Tati a una imatge promocional de la pel·lícula Jour de fête (1949)

Per acabar les meves memòries, tinc la sort de poder anticipar alguna cosa, gràcies a la profecia que em va fer una gitana de Barcelona.
     Un dia de festa, a la Porta de la Pau, va acostar-se'm una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i per deu cèntims em va dir que jo moriria agafat per una bicicleta. Són deu cèntims que es podien pagar de gust.
     Amb això ja n'hi ha prou per a formar-se una idea de com anirà el succés, i jo, molt sovint, em dedico a imaginar-me'l. Segurament que, quan l'hora arribi, seré un home d'edat indefinida. Potser em trobaré vivint el tercer o el quart any d'exili i em guanyaré la vida donant lliçons d'alguna cosa que sé a mitges.
     Mai no he portat barret, però en la imatge que em correspon en aquesta evocació sempre em veig amb un flexible curt d'ales i alt de copa, de color verd-trist. Camino pel carrer mirant a terra, amb les mans agafades al darrere, pensant intensament en un llibre que em donarà fama i diners.
     Els amics no començaran a venir fins que ja sigui a l'hospital, on hauré perdut la capacitat de conèixer-los. Algú, emocionat, dirà:
     - Quina llàstima! Tan ros com era...
     Després faré un esforç final per llençar el crit de les meves conviccions i quedaré llest. Una persona de la meva confiança anirà per dir-me una oració fúnebre; però, ennuegada, només li sortiran tres paraules:
     - Sembla una litografia.
     Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.

Capítol II. Ver, però inexplicable: La fi. Edicions 62 (col·lecció MOLC), 1979. Pàgs. 153-155.


_________________________________


Fragments: Barcelona literària (I)
Fragments: Barcelona literària (II)
Fragments: Barcelona literària (III)
Fragments: Barcelona literària (V) 

Fragments: Barcelona literària (III)

Josep Pla. El mar (1956)

Nicolas de Staël. Méditeranée. Le Lavando

BARCELONA, 9 DE MARÇ DE 1956

El meu amic Josep Vergés ha volgut acomiadar-me i ens trobem al port de Barcelona, davant l'escala del "Città di Messina", a les onze del matí. Fa un dia ventejat i gris, de temps incert. Pugem a bord, i Vergés, que és afeccionat a les coses del mar, vol donar un tomb per l'obra morta. Mentrestant, apareix el nostramo, que m'acompanya, amb l'equipatge, a la cabina. És una cabina sòbria i airejada que té el número 5. Constato, amb agraïment, que sobre el capçal del llit hi ha llum elèctric. Poder, amb un llum adequat, llegit en el llit és una possibilitat agradable, sobretot per una persona que viu en un país en què aquest petit detall ha estat tan negligit. El Mediterrani en estat nu, merament geogràfic, amb aquella quantitat de tòpics -generalment falsos- que hom porta al cap, té l'aridesa de la pura visualitat. Amb llibres és una altra cosa. Els llibres i papers posen els homes sobre la geografia, projecten sobre la terra -i el mar- les passions humanes. Tot s'anima de seguida amb aquesta lluita incessant -teixir i desteixir- de l'espècie humana... Amb això torna Vergés amb un aspecte radiant.

A Obra completa nº 18. Edicions Destino, 1971. Pàgina 11.  

 Martí Genís i Aguilar. Julita (1874).

Ramon Casas. Dibuix (Museu Català del Modernisme)

(...) Ja se sap que a Barcelona sempre fan [sic] uns hiverns molt manyacs, però no tant que privin al mes de març de les calaverades amb què es fa conèixer per tots los quatre vents. Doncs aquell any, ni vent, ni pluges, ni bromes, ni calamarsades.
     La primavera ja començava a deixondir les plantes, i les taules de la Rambla de les Flors hagueren fet creure a qualsevol que érem al maig. Amb això i haver passat la Julita un hivern exemplar per la seva salut, s'aprofitaven de l'ocasió de reforçar-la més bé amb passeigs higiènics, que arribaven fins a Gràcia o més enllà, que posaven molt bé an ella, i an els altres gens malament. Pel camí solien fer dos [sic] colles. En Carles, en Ferran i les noies anaven al davant, no triant-se sempre un mateix costat, sinó del modo [sic] que s'esdevenia. En Quimet hi era o no hi era. Don Josep anava amb lo pare d'en Carles, als qui de vegades s'unien un o més senyors de la seva mateixa classe, casibé [sic] sempre de sos tertulians.
Edicions 62. Capítol VIII. Pàg. 97.
 

Carles Soldevila. Els anys tèrbols. Moment musical (1936).

 

Maruja Mallo. Antro de fósiles

 Eugeni agafà el bloc que duia als dits l'ordenança i va trigar uns segons a desxifrar el nom que hi havia escrit aquell visitant tocatardà.
    - Quina lletra!... A... I... Sembla que diu Alexandre... Castells... Alexandre Castells! Aquell tarambana!... Vot el món! Jo que el creia mort i enterrat...
     El primer impuls va ésser d'alegria. Aquell nom, en les profunditats del seu record, era associal a la seva adolescència i a una part de la seva joventut. Tenia una vibració de clarí, un regust àcid... Alexandre Castells!... Però com si li requés que els seus dependents el trobessin massa abordable, calgué que exclamés amb un posat sorrut:
     - Què deu voler?... I de seguida, amb displicència: En fi, que entri...
     Alexandre va creuar-se amb la mecanògrafa que sortia. L'afinament de les seves faccions i la seva pal·lidesa d'insomne no van impressionar gens favorablement Eugeni. Esperava que aquella personificació de la seva joventut somriuria amb més gràcia i caminaria amb més aplom. De tota manera, era ben bé el seu antic company d'Institut, més o menys convertit en un espectre.
     - Però ets tu, Castells?... Castells!...Creia ben bé que eres mort!... Quan m'han anunciat que hi havia un senyor que es deia Alexandre Castells, t'ho confesso, he hagut de fer un esforç per recordar de qui es tractava! Potser fa sis o set anys que no t'he vist, ni he sentit parlar de tu... Seu, home, seu.
     No mentia? Alexandre no es resigna, ni en la seva desesperació, a creure que un home com Eugeni, que tanmateix bé devia fullejar els diaris, pogués ignorar fins el fet de la seva existència. Les seves novel·les, els seus articles, com si no haguessin estat publicats. Mai, durant tots aquests anys, no havia topat amb cap signatura d'ell; mai, en un aparador de llibreria no havia vist la coberta d'un llibre seu. Era possible? En quin món vivia aquell home? En quin món es debatia ell mateix? La sensació que Alexandre havia tingut més d'un cop, de treballar i agitar-se dins una cel·la minúscula, a la qual no treuen el cap amb interès sinó un centenar de persones, membres d'una comunitat tancada i recelosa, ara s'agreujava dolorosament.
     - On eres?- va prosseguir Eugeni sense ni sospitar les idees que passaven pel cervell del seu antic camarada.
     - He estat a l'estranger.
     - No en sabia res.
     -Sí. Vaig haver de passar la frontera per culpa d'un llibre...
     - Home, ara que ho dius, em sembla que en recordo alguna cosa...- va fer l'Eugeni, exagerant la vaguetat de la seva informacio més precisa i completa del que vol dar entenent-. Un llibre subversiu, no?... I a quin lloc has estat?
     - A diversos punts... A París, a Brussel·les...
     - Hi treballaves, és clar...
     - Dirigia "L'Appel Catalan", escrivia novel·les... Déu n'hi do! Ha estat ara, en tornar a Barcelona, quan de sobte m'he trobat desemparat, talment com si als meus anys em calgués tornar a començar...
     Les explicacions d'Alexandre eren deixades anar amb una mena de fàstic. Tot i que venia a demanar, hi havia dintre seu una força que el privava de dramatitzar la situació.

Llibreria Catalònia, 1936. Pàgs. 74-76.

Montserrat Roig. Les coses mai no van ser així (1991).

Norah Borges. La fuente

Vaig entendre que l'espai defineix les persones. Els burgesos dels principals es perdien en la immensitat dels seus pisos, matrimonis que admiraven Anglaterra i Suïssa, les d'abans, i que lluïen dos fills, la "parelleta", la nena a Jesús i Maria i el nen als Jesuïtes. El cau de la portera era a baix i desprenia l'indefectible olor dels pobres de l'Eixample: col bullida i peix fregit. Avui dia, l'olor de col bullida -una mena de magdalena d'estar per casa-, em fa recordar la meva portera, una castellana d'Àvila que a la seva terra només tastava carn dues vegades l'any: per les festes i quan enllestien la collita. Doncs bé: el món de la portera, que m'estava prohibit, era el meu paradís misteriós. Els pobres de l'escala podien jugar al carrer, podien dir paraulotes, podien dir mots que feien "pagès", com "guaita" per "mira" i "got" per "vas". El carrer era la meva literatura. El llimoner, la meva realitat. Només amb el temps vaig descobrir què havia significat l'aroma del llimoner, vaig descobrir que era el meu paradís perdut. I ho era perquè ja no existia. 
     Totes les infanteses recordades com a felices van viure la prohibició. El món familiar, reclós en aquell pati interior, em protegia. Les monges eren un món a part, el mal disfressat de bé. L'escriptora fa un esforç i malda per tornar a "mirar" de la mateixa manera, quan tot era nou, inèdit, com si fos acabat de néixer. Recuperar l'ànsia davant la sorpresa del sol que s'aixecava darrere un cop de núvol. La mirada insistent, fins que feia mal als ulls, sota el retall de cel, un tros de cel geomètric que veia des de la galeria de casa. Perquè sol volia dir platja, sol volia dir mar. Mar i sorra, olor de salobre que s'intuïa des del pati interior. El color groc damunt els terrats, el color groc que et feia pensar en un tramvia de color verd fosc, el tanc del carrer de Trafalgar que ens duia fins a Badalona (...)

A Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991). Edicions 62. Pàgs. 67-68.

Manuel Vázquez Montalbán. El pianista (1985).

Pérez de Rozas. Fotografia de la Plaça Padró. Anys 60

    
- ¿Y esa iglesia?
Las puntas triangulares de la Iglesia del Carmen, con una ventana de ojo de cíclope en su centro, convocaban la curiosidad de Schubert.
    - Es la Iglesia del Carmen. La construyeron después de la Semana Trágica, sobre el solar de un antiguo convento de jerónimas que quemaron los revolucionarios. Mis abuelos vinieron a vivir a esta calle, Obispo Laguarda, recién casados. Tenían un colmado por aquí cerca, luego prosperaron y conservaron este piso por sentimentalismo, igual que mi padre. Aquí nació, aquí vivió con mi madre los primeros años de matrimonio y finalmente hemos venido a parar Luisa y yo. Es un barrio tranquilo y de un cierto interés. ¿Quieres que bajemos hasta la plaza del Padró?
     - No, déjalo. Prefiero que vayamos hacia las Ramblas.
     - Esta calle queda un poco aparte del conjunto del barrio. Era un barrio casi lumpen hace treinta o cuarenta años, en cambio en esta calle había algún médico, algún rentista, las fachadas lo dicen, aquí vivíamos los ricos del barrio, hasta hay casas con ascensor que recuerdan los intentos de una arquitectura racionalista de los años treinta. Acerquémonos a la plaza de Padró, es muy curiosa. Aún está a medio descubrir y restaurar una capilla románica auténtica.
     - Te cambio la plaza de Padró por las Ramblas.
     Se encogió de hombros Ventura. Las mujeres esperaban sus decisiones y Schubert impuso la dirección y el recorrido: Riera Alta, Carmen, plaza de los Ángeles, pasaron ante la Casa de la Caridad, vaciada de su historia de miserias y entregada a la dentadura precoz de la nueva cultura popular democrática, teatro independiente y músicos espontáneos, asociaciones de vecinos y voluntad de recuperar lo que quizá nunca se había tenido. Llegaron a la calle Tallers, a los trasteros de La Vanguardia, cuyas máquinas zumbaban en sordina (...)

Colección Vázquez Montalbán. Público, 2009. Pàgs. 31-32.

 Carme Riera. Temps d'una espera (1991)

Nina antiga. Imatge trobada per la xarxa

Cercant unes sabates còmodes per dur-te a passeig, m'entretenc davant del mostrador d'una boutique pre-mamà del carrer Muntaner. Els maniquins exhibeixen una panxa com de sis o set mesos i porten models amb colls mariners, xalines de randa, puntes arreu, mànigues lleugerament bombades... Fa la impressió que els i les modistes que els han dissenyat s'hagin inspirat en les pepes de fira antigues i panxudes, o tal volta en els cabassos. Potser es pensen, com molta gent, que les embarassades sofrim una mena de regressió infantil, o tal vegada encara consideren que només servim d'estoig, de cavitat, on l'infant es desenvolupa, i prou. Hi ha una certa tendència a decorar cabassos i bressols amb motius infantils.
                                                                                               18-X-1986
Columna, 1999. Pàg. 33.


________________________


Fragments: Barcelona literària (I) 
Fragments: Barcelona literària (II) 
Fragments: Barcelona literària (IV) 
Fragments: Barcelona literària (V)