dijous, 3 d’octubre del 2013

Fragments: Barcelona literària (V)


Quim Monzó: La magnitud de la tragèdia (1994)
Aristide Maillol. Desig
Ho van fer en l'única escala de veïns que van trobar oberta, després d'haver-ne rebutjat catorze de tancades. Ho van fer amagats darrere dels lleons de l'estàtua de Colom, i en una boca de metro closa, i entre les veles dels encants del Mercat de Sant Antoni, mentre sentien la fressa de les rodes de ferro de les caixes dels comerciants, travessant el carrer Comte d'Urgell. Van contemplar com el sol s'aixecava, des d'una terrassa d'una cafeteria de la plaça Catalunya. Van tornar-hi en una biblioteca de La Caixa, i en el funicular del Tibidabo, i en el camí que duu a la gossera. I en una de les sales de Sanxo d'Àvila. I a les escales del camp del Barça. I darrere la gasolinera de l'Arrabassada, i en un confessionari de la catedral, mentre sentien les veus somortes dels turistes que eren fora, a la nau, admirant arcades, columnes i vitralls. I en un tinglado del port. I al terrat de la Pedrera. I als jardins de Montjuïc. I al pàrquing de la residència de la Vall d'Hebron. I al costat de les instal·lacions esportives de Can Caralleu, que eren tancades (...)

Quaderns Crema, 1994. Pàg. 42


Juan Marsé: La muchacha de las bragas de oro (1978)

Brett Weston. Mèxic, 1973
Vive en la barriada de Gracia, en una ruinosa torre que perteneció a su familia, con una gitana, una mujer notable cuyo hijo mayor trabaja en una funeraria. ¿Tey confidente de la Brigada Social? Hay lagunas en el recuerdo, sueños intercalados, conciencia de nada. Lleva trajes de muertos y juega al ajedrez contra sí mismo, combinación insuperable para anular espejos y calendarios. Le han visto jugar por el barrio, mal afeitado y con reventados zapatos, recalando en las tabernas para cobrar las míseras antiguas cuotas del Auxilio Social, suscripciones ya no vigentes pero que algunos taberneros aún le liquidan, por lástima de él o quizá todavía por miedo.

Ed. Planeta, 1978. Pàgs. 151-2


Isabel-Clara Simó: La foto (1985)

Harold Muñoz
Carrer Escudellers a les dues de la matinada. El xiulet del cotxe de la policia. Un bon rogle de veïns i passavolants, malgrat l'hora. "Pobra Lali" "Deixeu passar, cony!" Nyi-nyo nyi-nyo nyi-nyo: l'ambulància. A terra, mig endintre mig enfora d'un portal pudent de pixum, llum groga i crostes a les parets, el cos de la Lali, meuca de professió, tota rebregada de roba i mancada de carn. "Pobra Lali!" Jove, molt prima i amb classe. Ningú no en sabia massa, i tanmateix parlaven alhora. El sentiment unànim era que la culpa la tenien "ells", els "ells" que tenen totes les culpes. "Pobra Lali!" Es prenien la paraula, uns als altres, per explicar que feia poc que era al barri, un any o dos, ningú no ho podia precisar. Que mai no havia fet parlar. Que si no tenia amics tampoc no tenia enemics. Que no es ficava amb ningú. La Xata, la del bar, deia que devia haver estat des de l'exclusiva, i amb gent d'upa, perquè tenia una polsera de brillants que tallava l'alè, que la hi va confiar perquè la hi guardés una nit, i d'això, ja feia un parell de mesos. No li donà explicacions, però prou que es veia que s'havia codejat, que la Xata era molt viva per a aquestes coses, i la Lali no era una qualsevol, podien pujar-hi de peus.
(...)
Estirada a terra amb "el parietal dret esberlat", com digué el forense a l'informe, "la melsa rebentada per efecte del trencament de dues costelles de la banda esquerra", "el nas destrossat" i contusions arreu. Estirada a terra, cos endintre, cos enfora del portal, i no calia cap metge per veure que no respirava, "pobra Lali!", que havia tingut l'esma i la desesperació per arribar al portal des del tercer pis -"Hotel El Galgo-Habitaciones". Quan se l'emportà l'ambulància, els veïns i passavolants continuaven explicant el que no sabien, fent petar la llengua -"pobra Lali!"- i assenyalant la culpabilitat certa però nebulosa d'aquells "ells" on no arriba mai el xiulet del cotxe de la policia...

Contes d'Isabel. Columna, 1999. Pàgs. 55-56.

Max-Bembo: La mala vida en Barcelona: anormalidad, miseria y vicio (1912)
Théodore Géricault. La boja
Dos sitios preferentemente busca el zíngaro para sus reuniones: la Plaza de España y el Hostal. Ahí los veréis chalanear, idear un negocio hábil y temerario; contar sus penas y miserias, trazar planes y apurar sus copas. Antes era lo que vulgarmente se conocía con el nombre d'"El Pati", sitio cercado, con innúmeras barracas de madera, verdaderas habitaciones primitivas, y que ocupan, en cierta mayoría, los gallegos. En donde pueden observarse mejor es en las mancebías cercanas a cuarteles. Visitad las de la puerta de Santa Madrona, Montserrat y Mediodía, veréis qué angustia os dejan en el alma.
Ed. Maucci, 1912


Narcís Oller: La Papallona (1882)

Amedeo Modigliani. Autoretrat 1919
No obstant son amor, aquelles aparences de què hem parlat, aparences que transcendien fins en el vestir, barallat amb la moda corrent, un bon xic extravagant, ple de deixos portats d'Anglaterra, que, si esqueien perfectament a son cap ros, a sa figura exprimatxada i alta, a la manera de dur els braços, sempre caiguts i amb moviment de pèndol, topaven amb els gustos de Barcelona com nota desafinada; aquelles aparences que en Miquel no podia corregir, el retingueren molt temps de casar-se, temerós que son pare no en rebés mala impressió i compartís amb molts barcelonins l'opinió erradíssima que tenien d'aquella noia original. Però morí el vell Castellfort, i en Miquel es casà, emportant-se'n, ple de goig, la Mercè a casa seva; sa casa, llavors solitària, que ella alegrà ben aviat com rossinyol que s'escau a fer niu dins una gruta.
     Era, aquella, situada a la Porta-ferrissa. Tenia cinc pisos d'alçària, quatre balcons de rengle, tot son davanter estucat, botigues a peu pla, i al mig una portalada gran. Entrant, a mà esquerra, es trobava l'escaleta dels pisos, d'embocadura un xic fosca, i, més endins, eixamplava l'entrada un celobert quadrat, estucat també, on cada pis tenia quatre balcons sense solana i en el qual es desplegava l'escala del primer, tota de marbre de Carrara, fins al peu d'una porta de caoba i llautons brunyits. Al fons del celobert, hi havia el magazem-escriptori, que tenia comunicació privada amb el pis, vidrieres amb reixa al jardí, i rebia, encara, llum zenital del terrat per claraboies de vidre gruixut. El pis respirava comoditat, benestar; però la total absència de bon gust en el parament i les esquifides dimensions de les peces principals, del terrat i del jardí, que havien de servir-li d'esbarjo, daven a l'habitació un aire marcadament menestralenc.

Gustau Gili editor, 1928. Pàgs. 36-37


Jaume Fuster: De mica en mica s'omple la pica (1972)

Oriol Maspons
El Billy's era una planta baixa de la Plaça Reial, amb un rètol lluminós, un porter d'uniforme i aire acondicionat [sic]. L'Enric Vidal deixà el cotxe a les Rambles, entrà al local i es féu acompanyar pel maître a una tauleta aïllada, prop de la pista, on es bellugaven amb desesma unes quantes parelles. Van encarregar begudes i estigueren una estona, no gaire, veient ballar la gent. De sobte, després d'un esgarip desentonat, l'orquestrina que somicava en un racó va desar els atuells de fer soroll i una veu, a través d'un altaveu, anuncià l'actuació d'un conjunt anglès. Pujaren els músics al petit escenari del fons -cabells llargs, roba cridanera i instruments electrificats- i després d'uns minuts caòtics de sorolls i moviments estranys, esclatà un tro que embolcallà les tauletes, ressonant a banda i banda del local. Els llums començaren a fer pampallugues i l'Enric Vidal se sentí arrossegat pel ritme. Però, es digué, no he vingut al Billy's a ballar. S'aixecà, deixant la Bebel immersa en el doll sonor, i s'apropà a la barra.
      - Un conyac.
      Hi havia unes quantes mosses de faldilles curtíssimes i ulls maquillats que seien ben arrenglerades, mostrant cuixa, i movent-se, de tant en tant, segons el ritme del conjunt.
        - Dóna'm foc, preciositat.
        L'Enric Vidal es girà. Era una noia rossa, rossa, d'ulls encerclats de negre, que sostenia el cigarret amb gest d'actriu de cinema. Quan petà l'encenedor, la mitjameuca s'ajupí una mica, deixant que l'escot rodó del vestit mostrés el pitram.

Edicions 62, 1982. Pàgs. 77-78


Eugeni d'Ors: La ben plantada (1911)

Jacques-Louis David. Madame Récamier

(...)
        Però algú sap més: sap que la Ben Plantada és de Barcelona.
     De Barcelona? Vejam, vejam. Aquí el miracle creix encara de proporcions. És de Barcelona la Ben Plantada i ningú no la coneix? Una noia així no passa fàcilment desapercebuda. No se l'ha vista, a l'hivern, al Liceu; a la primavera, al "Polo"? No se l'ha trobada a cap funeral? Els peripatètics matinals del Passeig de Gràcia no l'han albirada ni un pic? A horabaixa, no és compareguda mai al passeig de cotxes? No se li pot atribuir, ni solament per referència, un nom conegut, un nom amb crèdit, en l'aristocràcia, en la propietat, en el comerç, en la borsa, en la indústria, en els teixits, en les jutes, en la pedra artificial, en els futurs de cotó? Es tractarà d'una sobrevinguda? -les aparences poden enganyar molt- d'una aventurera? Si això és, de quin país i per quin atzar arribaria aquí una aventurera?... Més no. Molt poden enganyar les aparences: mai no tant. Hi posaríem les mans al foc... Caldrà, doncs, que tot hagi estat pur prodigi en l'aparició, al petit poble d'estiueig de tan acomplida criatura?

Edicions 62, 1980. Pàg. 20.


10 comentaris:

  1. Menys en Max-Bembo, aquesta vegada conec a tots els autors. El fragment d'en Marsé sembla interessant, m'apunto el títol del llibre. Molt bon recull.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, el llibre de Max-Bembo és difícil de trobar. Jo l'havia vist referenciat alguna vegada, però no n`he pogut llegir més que fragments. El que està inclòs aquí el vaig trobar per la xarxa, i per això no hi consta el número de pàgina.

      Elimina
  2. Molt bé.
    Ja tenim capítol de sexe.
    Aquests passejos van a ser tot un èxit!
    (I un guster, això no cal dir-ho!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cavaliere, no estava previst que fos un capítol de sexe: ha sortit així, i ja està bé. Jo proposo i l'atzar disposa.

      Elimina
  3. Quants contrastos! Quantes capes superposades! Quin plaer gratar i veure què hi ha a sota; veure la vida per un forat i adonar-se que tot és tan divers i semblant...

    Max-Bembo és com una pinacoteca. Només he llegit fragments de la seva obra, però tots són extraordinaris. Fa temps que hi vaig darrere, però quan n'hi ha algun és caríssim. Aquí hi ha un fragment molt dur:

    http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/01/barcelona-subterrania.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la idea de les capes superposades perquè és precisament el que pretenia: anar acumulant fragments sense seguir un ordre establert, ni temàtic ni cronològic, La intenció era mostrar una Barcelona polièdrica on l'únic requisit era la literatura.

      Recordava la teva cita de Max-Bembo, però com que ja l'havies feta servir tu, en vaig buscar un altra que, com ja es veu, no té la mateixa contundència. Com li comentava més amunt a la Loreto, jo també n'he llegit només fragments d'aquí i d'allà, i sé que és una obra cara de trobar i també cara de preu. Si algun dia l'aconsegueixes, ja em deixaràs almenys fullejar-la.

      Elimina
  4. Quins records "La magnitut de la tragèdia"... era l´època en que per les nits veia en Monzó trompa perdut a la barra de Bikini. Suposso que ara ja fa més bondat. La de las bragas de oro em sembla el pitjor de Marsé, un Planeta inmerescut.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, si no ho has fet ja, algun dia t'hauries de plantejar fer un llibre on plasmar totes aquestes anècdotes i també les que expliques al teu blog. Seria un èxit!

      "La muchacha de las bragas de oro" no em sembla tan dolenta com a tu; n'hi ha que m'agraden més, però tampoc no diria que és el pitjor Marsé. Del premi Planeta, m'estimo més no parlar-ne...

      Elimina
  5. Amiga Sicoris, he disfrutado leyendo, algunos varias veces, los fragmentos que has seleccionado con un conocimiento y maestría extraordinarios. No puedo seleccionar de entre ellos uno frente a los demás, ni debo, poque estilos, contenido y especial visión de los aspectos que se describen impide realizar una escala, ni por asomo cherente. Desde que te leo, mi atención por las peculiaridades diferentes de autores , a veces ni siquiera nombrados, me ha ayudado a comprender y admirar el trabajo de escribidor.

    Un abrazo, amiga Sicoris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muy agradecida, Antonio. Veo que has comprendido el propósito de esta serie, cuyo único tema es la Barcelona literaria. La mezcla de estilos, autores y épocas ha sido totalmente deliberada; se trataba simplemente de dejar hablar a los autores y que fueran ellos quienes dieran su visión sobre la ciudad. Yo sólo me he limitado a reunir el material y a intentar ilustrarlo de manera absolutamente subjetiva.

      Otro abrazo para ti.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: