No fa gaire, s'ha fet públic el nom de l'autora d'unes fotografies adquirides l'any 2001 als Encants per Tom Sponheim, un turista nord-americà que va pagar 3.50 dòlars pels negatius. Tothom desconeixia de qui eren aquelles imatges quotidianes de la Barcelona dels 50 i 60 captades amb un estil i una mirada tan personals. Es va crear inclús una pàgina a Facebook per tal d'esbrinar-ne l'autoria: Las fotos perdidas de Barcelona. El cas ha resultat una veritable intriga fins que les investigacions dutes a terme per Begoña Fernández han donat el seu fruit i, finalment, s'ha sabut que l'autora anònima era Milagros Caturla, mestra de professió i fotògrafa aficionada, a qui ja s'ha qualificat com la Vivian Maier de Barcelona. Donant voltes a casos com el de Caturla o el de la mateixa Maier, em preguntava quants fotògrafs, actors, pintors, escultors o escriptors inèdits i talentosos hi deu haver hagut (i encara hi ha) repartits pel món. Una qüestió de difícil contesta que, sens dubte, respon a un munt de variables: manca d'oportunitats, clandestinitat, poca o nul·la visibilitat, autors que no volen ser descoberts o menyspreu per aquelles persones que no "són ningú" perquè "no tenen un nom". Mentre divagava sobre experteses ocultes, moltes de les quals no arribarem a conèixer mai, m'ha passat pel cap el nom d'Ernest J. Bellocq (1873-1949) i m'ha semblat que venia a tomb recordar aquest retratista dels baixos fons del barri de Storyville, Nova Orleans, a qui el reconeixement no li va arribar fins després de mort, cosa que succeeix en bastants ocasions, i com a exemples evidents només cal citar Kafka i Van Gogh. Com a fotògraf, Bellocq tenia una doble vessant, el que podríem anomenar la cara A i la cara B del personatge. Per una banda, es dedicava a fer fotografies de monuments locals i de vaixells: una activitat totalment pública que tampoc no va transcendir gaire. Però per l'altra, es delia per copsar els interiors dels bordells de Storyville i, sobretot, per reflectir com vivien les prostitutes que li feien de model, ja sigui posant en postures eròtiques, o bé retratades en actituds d'allò més casolanes. La passió de Bellocq pels baixos fons també el va dur a interessar-se pels fumadors d'opi del barri xinès i a immortalitzar-ne uns quants.
Naturalment, totes aquestes imatges que donaven fe de la sordidesa i de les formes de vida d'una ciutat en constant efervescència van romandre ocultes. Exposar-les a la vista de tothom hauria significat un escàndol majúscul, ja que la societat nord-americana de principis del segle XX no estava preparada per contemplar amb tanta cruesa el que es coïa darrere de la imatge impecable que oferia el jove país als seus habitants. Ni tan sols ho haguessin consentit en una ciutat mestissa com Nova Orleans, gresol de cultures on els prostíbuls eren pràcticament els únics llocs d'oci on negres i blancs podien coincidir, tot i que també és cert que en una comunitat tan estratificada hi havia prostíbuls diferenciats per a uns i altres. No oblidem que a Louisiana, la classificació de les persones en funció de la barreja racial del seu ADN distingia, no només entre blancs, negres i indis, sinó que també hi havia subdivisions que tenien en compte la proporció d'antecedents familiars que no fossin 100% blancs: mulats (meitat i meitat), quadroons (tres quartes parts de "sang" blanca) i octoroons (1/8 d'antecedents negres).
Nova Orleans la va fundar el 1718 Jean-Baptiste Le Moyne de Bienville sota els auspicis de la Companyia Francesa del Mississippi, una societat comercial que defensava els interessos colonials francesos per damunt dels britànics. Durant els primers temps, a la ciutat s'hi van arreplegar soldats, convictes, comerciants, esclaus i les anomenades filles de la cassette: noies franceses dedicades a la prostitució o provinents d'orfenats, enviades a Louisiana pel govern francès, que els proporcionava un mínim aixovar, a fi d'equilibrar el nombre desigual entre homes i dones (les poques que hi vivien eren indígenes i esclaves negres, i hi havia demanda de dones blanques).
Gràcies als esclaus negres, Nova Orleans va ser també el bressol del jazz, un estil que va sorgir i va créixer a l'empar de bordells i altres cofurnes on
músics com Jelly Roll Morton i Jessie Smith deixaven anar les seves
notes rítmiques i frenètiques.La identificació entre jazz i lascívia és notòria. I no només per la sensualitat que desprèn la música i per la manera provocativa com es remenen els malucs quan es balla. Segons explica Manuel Recio en aquest impagable article de Jot Down, algunes de les possibles etimologies del mot són d'allò més curioses per la seva relació directa amb el sexe en general i amb l'acte sexual en particular: des de l'al·lusió a l'estimulant perfum de gessamí (jasmine) que solien portar les prostitutes, fins a una derivació dels mots jasm o jism, que en l'argot local significaven semen, passant per un dels molts sinònims de les paraules vagina i copular.
Aquest
és el microcosmos on Ernest J. Bellocq havia viscut i on havia
desenvolupat una afició que oscil·lava entre el fetitxisme i la crònica
social: la necessitat d'introduir-se en un món marginal i de desvelar-ne
les interioritats.
Després de la seva mort el 1949, algunes de les fotografies de prostitutes que havien quedat amagades de la mirada de la gent es van destruir. Sembla quel'encarregat de fer-les desaparèixer va ser el germà del fotògraf, el jesuïta Leon Bellocq, que, segons les males llengües, també fou qui va ratllar a consciència la cara de les noies en algunes de les fotos que van sobreviure, segurament per tal d'ocultar-ne la identitat (n'hi havia que, en el moment de retratar-se, duien una màscara posada), la qual cosa els hi dóna un aspecte críptic i arcà que encara les fa més inquietants. Malgrat tot, tampoc no es descarta que qui espatllés les fotos hagués estat el propi Ernest Bellocq. El més segur és no ho sabrem mai.
Fotografies de prostitutes amb la cara ratllada (ca. 1912)
La llegenda negra d'aquell misteriós i indecent Bellocq que feia vida en
els antres de Storyville va començar a circular poc després de la seva
mort. D'ell es van dir tota clase de penjaments sense gaire base real:
que havia estat un boig, que tenia el cos deformat i la figura grotesca,
que era nan... De fet, el que passava és que la gent assimilava la
imatge de Bellocq a la d'un altre artista també força aficionat a
visitar bordells: Toulouse-Lautrec. La persona que havia gosat treure a
la llum els vicis més recòndits de la ciutat, per força havia de tenir
una aparença monstruosa i una ànima perduda i deixada de la mà de Déu.
No era senzill d'acceptar que una prostituta com les que traballaven,
posem per cas, per a la madame Emma Johnson a Basin Street (una casa de
barrets on l'especialitat eren els circs sexuals) tingués el mateix dret
a disposar de retrat propi que la respectable esposa d'un terratinent.
A la pel·licula del 1978 Pretty Baby, el director Louis Malle s'inspira en la estada de Bellocq a un prostíbul per fer una aproximació psicològica al personatge i descriure l'ambient del Nova Orleans de primers del XX, així com la convivència entre noies i clients en una d'aquelles cases de barrets. Una visió costumista que va suposar un daltabaix a causa de les queixes perquè Malle mostrava obertament la relació entre el Bellocq cinematogràfic (Keith Carradine) i la nena prostituta interpretada per una joveníssima Brooke Shields que, és inevitable, recorda aquelles nenes (Alice Liddell o Alexandra Kitchin) immortalitzades pel reverend Charles Dogson, també conegut com Lewis Carroll.
Alexandra Kitchin, 1874. Foto de Lewis Carroll
Brooke Shields, la pretty baby de la pel·lícula
Fotografia d'E. J. Bellocq
Les acusacions de fomentar la pederàstia i les imatges dels nus de la co-protagonista van convertirPretty Baby en una pel·lícula maleïda que, no obstant, va obtenir molta publicitat extra per mor d'aquesta indignació general. Ja se sap que el morbo acostuma a generar interès i que les prohibicions -més o menys explícites- solen produir l'efecte contrari i inciten la gent a saltar-se-les.
Escena de Pretty Baby
on, basant-se en les fotografies de Bellocq, es recrea l'interior d'un
bordell de Storyville i la relació entre el fotògraf i les prostitutes
Susan Sarandon i Brooke Shields a Pretty Baby (L. Malle, 1978)
Del conjunt de fotografies de Storyville que durant anys havia anat fent Ernest Bellocq se'n van conservar vuitanta-nou, que van romandre ocultes fins l'any 1958, quan el jove fotògraf Lee Friendlander va comprar-ne els negatius. Però no va ser fins el 1970 que a Bellocq se li donà el lloc que com a artista li corresponia. Aquell any, John Szarkowski va organitzar una exposició al MOMA amb les fotografies que Friendlander havia adquirit. De la mostra se'n va editar un catàleg prologat per Friendlander i titulat Storyville Portraits. Més endavant, la col·lecció de fotografies es va ampliar en un nou llibre publicat el 1996: Bellocq's Photographs from Storyville, amb una magnífica introducció de Susan Sontag que podeu llegir aquíen l'anglès original.
Sontag estableix un paral·lelisme entre les imatges del fotògraf i la literatura de Kate Chopin (1850-1904), una autora que vaig descobrir fa anys per pura casualitat en una llibreria de vell i que és d'aquelles troballes tan afortunades que sap greu no haver-hi ensopegat abans. Les descripcions de Nova Orleans que ofereix Chopin en el recull de contes Un asunto indecoroso (Ediciones del Bronce, 1996, amb traducció d'Olivia de Miguel) tenen aquell aire d'extravagància i de càlida sensualitat que brolla de les escenes prostibulàries d'Ernest J. Bellocq
Y esta vieja canción, el lamento de un amante por la pérdida de su amada, flotando en su memoria, le hizo recordar la historia que iba a contar a Madame, quien, tumbada en su magnífica cama de caoba, esperaba que Manna-Loulou le abanicase y le durmiese al arrullo de una de sus historias. La vieja negra ya había lavado y besado amorosamente, uno tras otro, los blancos y hermosos pies de su ama. Le había cepillado el hermoso cabello, suave y brillante como el satén, del mismo color que el anillo de boda de Madame. Ahora, cuando entró de nuevo en su habitación, se dirigió suavemente hacia la cama y, sentándose allí, empezó a abanicar con dulzura a Madame Delisle.
Aquesta és una història on hi convergeixen les vides de tres persones. Dues d'elles van tenir un lligam que encara es recorda perquè conté tot allò que fa atractiva una història: sexe, riquesa, poder, secrets i una mort violenta. La fulgència de l'or i les més recòndites i sinistres clavegueres es van fondre, esdevenint una taca llòbrega que continua pesant sobre la ciutat de Barcelona.
L'altra persona a qui ens referim, només ha compartit alguna porció de temps i espai amb les primeres, però hi està relacionada tangencialment. Dos dels personatges al·ludits són morts. El tercer, sortosament, viu, però el seu nom anirà associat per sempre més a la peripècia existencial dels altres, sobretot a la d'un d'ells.
L'eix central que vertebra aquesta crònica és Julio Muñoz-Ramonet(1912-1991), l'empresari barceloní que, enmig de la misèria de postguerra, va convertir-se en el símbol de l'estraperlista que s'ha fet milionari en un tres i no res. Tan immensos van arribar a ser el seu domini i la seva fortuna, que la frasedespués de Dios, Muñoz-Ramonet resumia a la perfecció el poder omnímode d'aquest personatge en uns anys que van ser tenebrosos en molts sentits.
Julio Muñoz-Ramonet al Palau del Marquès d'Alella, situatal carrer Muntaner
D'anècdotes sobre Muñoz-Ramonet n'han corregut un munt; algunes deuen ser certes i d'altres potser formen part de la mitologia popular barcelonina. Es deia que cremava bitllets pel pur plaer de fer-ho (el mateix que s'explicava d'alguns potentats nord-americans d'abans de la crisi del 29). També, que tenia el costum d'abocar flascons de Chanel nº 5 a dins dels vàters que utilitzava. Sigui veritat o no, la llegenda associada al seu nom ens parla de desmesura i prepotència.
Segurament, l'ànsia de poder i la descaradura de Julio li venien de la seva mare, Florinda Ramonet Sindreu, que ja de ben jove va donar mostres de ser una dona amb empenta i pocs escrúpols. Era neboda de Salvador Sindreu, l'amo de la botiga tèxtil El Barato del carrer Tamarit a la cantonada amb la Ronda Sant Antoni. En aquest establiment, Florinda va conèixer Serafín Muñoz, un empleat de la casa, natural de Jerez del Marquesado (Granada), amb qui es va casar contravenint el desig de l'oncle, que aspirava a un millor partit. Els fills de la parella, Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet —els brothers—, també van fer cap a la plantilla d'El Barato com a treballadors privilegiats.
Més endavant, i gràcies a l'ajuda econòmica de l'oncle Sindreu, els nois Muñoz van obrir una fàbrica de mitges a la Gran Via: Industrias Muñoz, i aquest va ser el començament de l'imperi Muñoz-Ramonet (escrit així, amb un guió entremig dels dos cognoms, que feia més aristocràtic). Un imperi basat en l'estraperlo, en aprofitar-se de l'escassedat de recursos d'una dura postguerra i en fer la gara-gara a l'estament militar. De fet, Florinda ja havia establert relació amb alguns militars a Sant Sebastià, durant la guerra, per tal d'obtenir els seus favors. I és llegendari el sopar de luxe que Julio va organitzar el 27 de gener del 1939, un dia després que les tropes franquistes entressin a Barcelona, al restaurant La Punyalada del Passeig de Gràcia. Es tractava d'homenatjar els triomfadors i, de passada, congraciar-se amb ells. No cal dir que aquell era un moment desastrós per a la població, atès que havia minvat considerablement la disponibilitat d'aliments i de matèries primeres. Però a cop de diners i d'ostentació fatxenda, l'empresari va aconseguir que els responsables del local fessin mans i mànigues per trobar les millors viandes del mercat.
Julio Muñoz va comprar diverses fàbriques, no pas per continuar-ne el funcionament, sinó per aconseguir la quota de cotó que l'Estat, en nom de la Subcomisión Reguladora del Algodón, concedia a cada teler. Com que no hi havia recursos per muntar fàbriques noves, Muñoz-Ramonet obtenia les que ja existien, i la producció de cotó que tenien assignada li servia a ell per a revendre-la al mercat negre a uns preus desorbitats. L'any 1950 es va fer amb la col·lecció d'art de Ròmul Bosch Catarineu, que penjava de les parets del Palau del Marquès d'Alella, la més important de les seves adquisicions immobiliàries, però no l'única: també va comprar l'hotel Ritz, el Palau Robert, el Palau d'Avenir i la finca del carrer Joan Alòs nº 28, entre d'altres.
Tot plegat havia convertit Don Julio, com es feia anomenar, en el rei Mides d'una Barcelona depauperada. Així mateix, el seu matrimoni amb Carmen Villalonga, filla del president del Banc Central, Ignacio Villalonga (que, curiosament, l'any 1935 havia ocupat el càrrec provisional de president de la Generalitat quan Lluís Companys fou empresonat), va enfortir encara més el seu prestigi social. Sempre li quedà, però, la recança de no haver estat acceptat del tot per les grans famílies barcelonines, que el consideraven un parvenu. I sobretot, que Franco no s'hagués dignat mai a rebre'l en audiència, malgrat ser amic personal del marquès de Villaverde, el yernísimo.
Casament Muñoz-Ramonet-Villalonga de Jáudenes. Octubre de 1946
Els últims anys, Muñoz-Ramonet es va refugiar a Suïssa amb Maruja, l'amant del moment, a fi d'escapar de la intervenció d'Hisenda en unes operacions fraudulentes a la Compañía General de Seguros, una de les més de quaranta societats que posseïa. Va morir al paradís fiscal helvètic envoltat, com sempre, de luxes quasi pornogràfics. El seu testament, redactat en alemany, repartia la fortuna entre les quatre filles i la sempre amatent Maruja. Però hi havia un apartat, que les hereves van ocultar, on deixava alguns edificis i la col·lecció d'art a la ciutat de Barcelona. Va ser gràcies a Bernd Walter, un col·laborador de l'època de l'exili daurat a Suïssa, que aquesta herència inesperada va sortir a la llum. Walter, com a revenja contra les filles de Muñoz-Ramonet per negar-li el retorn del préstec que ell havia concedit al seu pare, va comunicar a l'Ajuntament de Barcelona i al diari El País que una part del llegat pertanyia a la ciutat.
Barcelona reclamava la seva herència mentre les filles del magnat pretenien impugnar les últimes voluntats al·legant falsedat documental, ja que el seu pare no sabia alemany, llengua en què estava redactat el document (després es va saber que s'havia fet traduir del francès, idioma que sí coneixia Muñoz-Ramonet). El litigi ha durat dues dècades, fins que el març del 2012, el Tribunal Suprem va sentenciar la validesa del testament, atorgant la titularitat del Palau del Marquès d'Alella i la col·lecció d'obres d'art a la ciutat de Barcelona, que aleshores va crear la Fundació Julio Muñoz Ramonet. El nou problema ha vingut quan s'ha pogut accedir a l'interior del Palau i s'ha verificat que hi falten unes quantes de les obres inventariades; casualment, les de més valor: Velázquez, Murillo, Sorolla, Casas, Botticelli, Goya, Monet, Tiépolo, Delacroix, Renoir, Rembrandt, Raffaello, Zurbarán, etc. Ara, les quatre filles de Muñoz-Ramonet han de retre compte dels quadres desapareguts.
La segona part d'aquest triangle a què em referia al començament de l'escrit és Carmen Broto Buil, nascuda a Guaso, província d'Osca, no se sap ben bé si el 1922 o el 1924. Broto era una bellesa poc comuna entre les noies de l'època: alta, rossa i exuberant, amb un gust una mica carrincló i una volença desmesurada per joies i pells. Malgrat tot, segons la descripció dels qui l'havien coneguda, no li faltava una certa distinció que, amb l'experiència i el tracte continuat amb gent important, va aprendre a desenvolupar i a potenciar. La seva màxima aspiració era traslladar-se a Barcelona per fugir de la pobresa i mirar d'aconseguir la vida de luxe i disbauxa que una dona llampant com ella estava segura de merèixer-se. A la ciutat, però, les coses no es presentaven gaire fàcils, i Carmen va acabar exercint la prostitució pels carrers del barri Xino. Durant una batuda policial, la casualitat va voler que el policia que la va detenir fos del seu poble i, per tal d'ajudar-la, li recomanés anar a treballar a un bordell de la Rambla (segons unes fonts, a Casa Carola i segons unes altres, a Madame Rita, situats
tots dos a la Rambla de Santa Mònica).
Un primer pla de Carmen Broto
Poc després, i un cop ja tenia la seva pròpia llista de clients, Carmen va tornar a anar per lliure. Com que ja s'havia fet un nom entre alguns senyorassos de la burgesia, aconseguí fer-se assídua del pis superior de la Casa Llibre, un saló de te de luxe situat a la Gran Via, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. El saló l'havia dissenyat l'arquitecte Enric Sagnier, i l'any 1952 es reconvertí en l'hotel Avenida Palace. En temps de postguerra, a Casa Llibre s'hi solien celebrar grans festes on hi acudia el bo i millor de les classes benestants de la ciutat. Fou en un d'aquests saraus on Carmen va conèixer Julio Muñoz-Ramonet, de qui va ser amant durant tretze anys i amb qui es deixava veure pels llocs més distingits de la ciutat, com ara la Parrilla del Ritz.
Broto, ambiciosa com era, va aprofitar el poder del seu protector per fer els seus propis negocis i entrar en contacte amb gent influent, cosa que a ell no li feia cap gràcia perquè el comprometia. Per aquest motiu, i després de tants anys de mantenir-la com a querida de luxe, Muñoz va trencar la relació amb ella; això sí, amb un últim i esplèndid regal perquè quedés contenta i no li busqués problemes: l'escriptura del pis del Passeig de Sant Joan on ella s'havia instal·lat, i un munt de bitllets.
Carmen, però, a banda de l'ambient selecte dels Muñoz i companyia, mai no havia deixat de freqüentar la gent del seu entorn habitual del bar Alaska (que encara existeix al Passeig de Sant Joan), especialment, la de Jesús Navarro Manau, l'amant pobre, gigoló i ben plantat, que, juntament amb el seu pare (antic anarquista, delinqüent fitxat, confident de la policia i propietari d'una serralleria al carrer Legalitat ) i un empleat del negoci anomenat Jaime Viñas, va ser acusat d'haver-la assassinat la nit del 10 de gener de 1949.
Malgrat la detenció de Navarro (que va ser l'única que es va dur a terme perquè el seu pare, Jesús Navarro Gurrea, així com Jaime Viñas, l'altre còmplice, havien mort enverinats amb cianur, aparentment a causa d'un suïcidi), aquest crim continua sent un misteri, i així sembla indicar-ho la poca condemna que, gràcies a una possible intervenció de la dona de Franco, va complir Jesús Navarro Manau (qui, per cert, no fa gaires anys reparava rellotges en un local del carrer del Carme). També esperonava la imaginació de la gent el fet que Carmen Broto, des de la seva posició privilegiada, conegués els secrets més sòrdids i inconvenients de l'alta societat. A tall d'exemple, són diverses les fonts que assenyalen Carmen com la madame que proporcionava nens al bisbe de Barcelona per satisfer les seves necessitats sexuals.
La combinació d'ingredients, que semblen sortits d'una novel·la negra, ha fet dubtar sobre els autèntics motius d'un assassinat que, encara avui, tants anys després, forma part de l'imaginari col·lectiu dels barcelonins, ja siguin cronistes, novel·listes, cineastes o simples ciutadans. Qui hagi llegit Si te dicen que caí, de Juan Marsé (que ha reprès el personatge a Esa puta tan distinguida, publicada recentment), trobarà Carmen Broto convertida en record mític i referent carnal dels anys d'infantesa de l'escriptor.
I tancarem el triangle que hem traçat al principi, citant la figura de Xavier Muñoz i Pujol(Barcelona, 1927), empresari tèxtil, regidor de
cooperació empresarial a l’Ajuntament de Barcelona durant els períodes 1994-1995 i
1998-1999, i escriptor. Pertanyent a la burgesia barcelonina, Muñoz va lluitar contra el franquisme, tirà endavant la revista Promos i és autor de cinc llibres; ara mateix està escrivint el sisè: unes reflexions personals.
Però el llibre que aquí ens ocupa és Muñoz-Ramonet, societat il·limitada, de l'any 2003. Va ser amb la publicació d'aquest llibre que la vida de Xavier Muñoz topà amb l'ombra de Don Julio, que dotze anys després de la seva mort, continuava sent molt allargada.
Portada del llibre de Xavier Muñoz
Xavier Muñoz no va arribar a conèixer el totpoderós Muñoz-Ramonet, però n'havia sentit a parlar a bastament. A més, de jove, en Xavier acompanyava el seu pare a vendre teles als magatzems
El Barato, el negoci de la família Sindreu on Julio començà el seu ascens imparable. En Xavier recorda molt bé l'ambient d'aquells últims anys quaranta al sector tèxtil i el respecte que inspirava el milionari. Tot i no
haver-lo vist en persona, va investigar amb molta cura
l'empremta empresarial i personal que havia deixat el personatge, i la va reflectir amb
minuciositat a Muñoz-Ramonet, societat il·limitada, una biografia no autoritzada que, com explicaré a continuació, es va retirar de les llibreries quan ja anava per la quarta edició. Cal aclarir, d'antuvi, que la coincidència del cognom Muñoz, que duen tant el biògraf com el biografiat, és absolutament casual. Com explica el Xavier al principi del llibre, aquesta circumstància ja era objecte de broma entre els seus coneguts de joventut:
En aquesta època, a mitjan anys quaranta, vaig començar a sentir a parlar dels «hermanos Muñoz». Se'n parlava a les botigues, als bars, al carrer, a les cases. Eren una parella de germans dels quals es deia que «después de Dios, los hermanos Muñoz». Havien fet una fortuna immensa i la lluïen i la gastaven de forma espectacular. Els seus diners resplendien com diamants llançats sobre les degradades ruïnes d'una ciutat abatuda. Cada dia els «hermanos Muñoz» compraven una nova fàbrica o un nou palau. La gent que amb prou feines menjava se'n feia creus, de la seva ostentació i malbaratament. Per al meu pare i per a mi, els germans es van convertir en una mena de llauna perquè teníem el mateix cognom que ells. Contínuament se'ns preguntava si érem parents i havíem d'aguantar bromades com: «Vostè rai, senyor Muñoz, amb els seus diners». El meu pare responia pacientment i somrient:
La tarda del divendres 15 d'abril d'aquest any, vaig tenir el plaer de sentir Xavier Muñoz en una xerrada organitzada en el marc de l'exposició DE COGNOM, ESPOLI, que es pot veure fins al 8 de maig a l'espai Can Batlló, recinte
on hi va haver una de les fàbriques més importants de Barcelona, de la qual
Julio Muñoz-Ramonet n'era propietari. L'exposició recrea, per mitjà de fotografies, aquella forma de vida tan insòlita en una Barcelona on la majoria de gent s'havia de conformar amb anar subsistint. La mostra consta de material dels artistes Xavi Piera, Faustí Llucià, Joan Teixidor, Álvaro Sánchez
Montañés i Gabriele Merolli: un recull fotogràfic que ja es va presentar l'any passat a la
galeria Barcelona Visions.
Cartell de l'exposició De cognom, espoli (Can Batlló, del 8 d'abril al 8 de maig de 2016)
Les fotografies són molt interessants perquè revelen la interpretació que els artistes han fet de l'ambient que envoltava Muñoz-Ramonet i Carmen Broto, a través dels detalls concrets que cadascun d'ells ha destacat. La cirereta del pastís, però, va ser la conferència de Xavier Muñoz, un home afable, amb una gran capacitat per a la transmissió oral i un envejable sentit de l'humor. Un senyor dels d'abans, en podríem dir.
Xavier Muñoz va començar la xerrada advertint que ell no és un escriptor, sinó un escrivent, i a mesura que avançava el temps (que controlava mirant-se de tant en tant el rellotge de polsera que havia deixat sobre la taula), les anècdotes anaven brollant espontàniament. No va dubtar a qualificar Ramonet de psicòpata, tot indicant que es tractava d'una apreciació personal avalada per les seves lectures sobre el tema, però que en cap cas volia fer un diagnòstic professional que no li corresponia.
Va explicar que quan es publicà el llibre, la situació legal entre les filles de l'empresari i l'Ajuntament de Barcelona era incerta. Elles estaven a la defensiva i consideraven que Xavier Muñoz, que havia estat regidor durant el mandat de Paqual Maragall, era una mena de sicari de l'alcalde, entestat a embrutar el nom del seu pare i, per extensió, el de tota la família. Així doncs, van denunciar Edicions 62 i l'autor, reclamant-los la retirada del llibre i dos milions de pessetes a cadascuna de les parts. L'editorial, que ja havia obtingut beneficis suficients amb la venda de les quatre edicions publicades, va decidir negociar la retirada del llibre a canvi de no pagar la quantitat sol·licitada. Xavier Muñoz, en no trobar-se recolzat per Edicions 62, també va deixar-ho córrer, aconsellat per l'equip jurídic de l'editorial.
El propòsit de Xavier Muñoz: il·luminar la figura fosca i controvertida de Muñoz-Ramonet, ja l'havia aconseguit amb escreix. Tot i que, segons assegura, les dades exposades al llibre estan totalment contrastades i provenen de la documentació que Guido Hugelshofer, l'últim secretari de l'empresari, havia posat a la seva disposició, per qüestions d'edat i d'economia, l'escriptor va considerar que no valia la pena enfangar-se en una batalla legal que es presumia llarga i pesada. Es va haver de conformar amb què el llibre desaparegués de la circulació, i avui dia és una peça molt cobejada de la que en queden pocs exemplars. Jo tinc la sort d'haver-me'l comprat just quan el llibre va sortir a la venda l'any 2003, i ara tinc l'honor de veure-hi estampada a la segona pàgina la firma de Xavier Muñoz, qui me'l va dedicar molt amablement. El llibre costa molt de trobar, però per qui vulgui llegir-lo, a la xarxa n'hi ha alguna reproducció en format PDF. Altrament, està disponible en paper en aquestes biblioteques.
Xavier Muñoz parla sobre "Muñoz Ramonet, Societat Il·limitada" a Can Batlló. Abril 2016
