divendres, 24 de maig del 2013

Moustaki il·lustrat per Paco Salvador




Il·lustració de Paco Salvador al prefaci de Set contes fronterers
  


La mort de Georges Moustaki ha vingut a coincidir tristament amb un projecte que tenia pensat ja fa temps i que darrerament s'havia anat concretant i agafant cos. Malgrat tot, aquesta entrada havia d'aparèixer una mica més tard, probablement a meitat de juny. Però la realitat, amb la seva dura inexorabilitat, com sempre s'ha acabat imposant a tots els plans i previsions.

Serveixin aquestes ratlles com a homenatge al gran Moustaki, tot un símbol del maig del 68 francès, poeta, músic i també autor, entre altres coses, de Sept contes du pays d'en face, que Belaqva va publicar l'any 2007 amb el títol Set contes fronterers, traduït per Anna Gil Bardají i prologat per Robert Solé, nascut a Egipte, com el mateix Moustaki, i que al seu prefaci remarca:

cal dir que nosaltres vam tenir la sort de créixer al paradís. O tal vegada en un paradís que nosaltres mateixos ens vam fabricar més tard i que observem amb ulls nostàlgics. Però així i tot... Georges Moustaki ha descrit molt bé, en llibres precedents, la seva ciutat natal, Alexandria, la qual va ser durant gairebé un segle, un model de cosmopolitisme.  
[... ] 

El vent de la història ha escombrat aquesta societat plural, que ha acabat dispersant-se i esvaint-se. El nostre desconsol és immens. El conflicte israelopalestí ha gangrenat la regió, i fins i tot avui encara se n'ignora el desenllaç. Res no ens és més aliè que l'esclat de les bombes, l'olor de la sang i els integrismes de tota mena.

En veure el llibre, em vaig fer amb ell immediatament. Moustaki em porta a la ment temps passats, records de quan a les classes de francès de l'institut ens posaven Le métèque en un radiocasset i ens l'apreníem de memòria perquè ens agradaven els ressons grecs de la cançó, la llibertat de què parlava i l'aire de métèque d'aquell senyor que, a més de francès, era moltes coses més.

L'exemplar que vaig comprar és un de tants com n'hi deu haver pertot arreu (tampoc no gaires, perquè només se'n van fer dues edicions, imagino que de poca tirada). Fa uns mesos, però, me'n va arribar un altre, i aquest sí que puc dir que és un exemplar únic que només tinc jo: El meu amic Paco Salvador em va fer arribar aquests contes que ell mateix havia il·lustrat utilitzant diferents tècniques i interpretant, a través dels seus dibuixos, l'essència de les històries frontereres del Moustaki. El Paco ho fa amb encert i sensibilitat, amb una mirada que és alhora molt personal i també tan universal com ho són els mites que s'han anat perpetuant al llarg de la història de la humanitat i que Moustaki ens retorna en forma de contes. És una mirada minuciosa i colorista, que s'entreté en els detalls més petits i en els eixos simètrics que conformen uns mandales simbòlics, objectes de meditació i de representació d'una realitat senzilla que, de vegades, de tan senzilla com és, se'ns escapa.



Il·lustració del prefaci

El Paco, sobretot, pinta i dibuixa per plaer, perquè li agrada recrear allò que veu, allò que viu, allò que llegeix. Sense més. Com fan els artistes, encara que no siguin coneguts. Sé que a ell li fa vergonya ser el centre d'atenció perquè és una persona discreta i enemiga de fanfàrries, com acostumen a ser aquells que tenen quelcom a dir i fugen d'autocomplaences estúpides que no són més que oripells vacus. Però algú n'havia de parlar, ni que sigui en aquest humil blog: no tot a la vida ha de funcionar a través del màrqueting i dels interessos comercials. I aquesta llibertat de parlar del que es vol i de donar a conèixer petites meravelles que d'altra manera quedarien ocultes és una de les coses bones que aporta Internet a les nostres vides.

Vagi aquest homenatge per al desaparegut Moustaki i per al talent creatiu del Paco Salvador, el meu amic:

Il·lustració per al conte El llaütista



Georges Moustaki, El llaütista (Basat en un conte japonès)
Quan el noi torna al seu poble, la gent el rep com un heroi. Ningú no comprèn per què mai no el veuen amb el seu llaüt ni per què, algunes vegades, a l'aire ressona una simfonia de sons meravellosos i insòlits tocats per un llaüt inexistent. 


Una de les il·lustracions del conte El Governador

El paisatge de Gaza del conte Ibrahim


Una altra il·lustració d'Ibrahim


Il·lustració per al conte nº 7: Hassan. Una de les meves preferides

Il·lustracions interiors del conte Hassan

dimarts, 21 de maig del 2013

Fragments: Barcelona literària (II)


Santiago Rusiñol.- L'auca del senyor Esteve
 (1907)
Text: Gabriel Alomar. Il·lustracions: Ramon Casas
Era el senyor Esteve un home pràctic, allò que se'n diu un home pràctic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer que havia despatxat elàstics i el primer que va importar les traves per als pantalons de punt de mitja. Amb trenta anys d'estar a la botiga, coneixia el cor humà de tot el barri de la Ribera; sabia com es tracta a la dona des de darrera [sic] el taulell; com se la [sic] insinua a la compra, com se l'emmiralla amb els colors; com se li endossa, amb paraules dolces, una troca destenyida, o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar sense ganes.
Edicions 62. Pàg. 18.

Juli Vallmitjana.- La xava  
(1910)
Otto Dix

  En l’interior de l’establiment una fortor d’oli ordinari, rebullit, se posava al coll i es feia estossegar, i una atmosfera blavenca i espessa cobria tota aquella diversitat de tipus. Alcavotes, segundas amas, porteres, sodomites, que anaven a buscar plats de menjar complint els efectes d’una minyona de servei, i amb passos efeminats, portant les bruses lligades a la cintura, feien postures repugnants, les quals estimulaven els crits de la concurrència. Ganduls, mendicaires, jugadors de poc preu, lladres, descuiders, jugadors, en fi, tota l’escòria de la ciutat s’arraconava per aquells establiments.
 Edicions de 1984. Pàgina 233


Paco Candel.- Donde la ciudad cambia de nombre (1957)
Smorrostro. Foto: Josep M. Sagarra i Plana

Ahora, con esto de la inmigración de todo el Sur hacia Cataluña, la barriada ha perdido su simetría. Ahora, con esto de la inmigración, se han amontonado en sus márgenes barracas y extrañas cobijas y la han hecho engordar. Un engorde que no le da aspecto saludable sino enfermizo. Un engorde de lacras, costras, úlceras y pústulas. Estas barracas se han reproducido y procreado como hongos, mas no como hongos de cuentos de hadas sino como esos hongos viscosos, blancuzcos, venenosos que se superponen en los huecos de los árboles robándoles la savia y la salud.
Editorial José Janés.


Terenci Moix.- El dia que va morir Marilyn (1969)
Marilyn, imatge de còmic
Tots els cinemes i tots els llibres que poguessin portar clarícies a la gruta de dubtes, vergonya i por en què les explicacions dels capellans havien convertit el meu joc quotidià, quedaven prohibits, però sortosament la gran moral de Barcelona sempre tenia un punt escapat que els més petits vam saber aprofitar per tal d'anar-nos endinsant, més i més, en aquella gruta no explicada. Així, si bé és cert que als cinemes d'estrena no deixaven entrar quan no era apte, no ho és menys que hi havia molts locals de barriada on podíem  veure totes les pel·lícules. I tres mesos després que Marilyn em somrigués de manera immòbil des de la vitrina del Fèmina, vaig poder-la descobrir intensament en la realitat oberta d'una pantalla de la carretera de Sarrià.
G.E. (sota la llicència d'Edicions 62). Pàg. 128


Llorenç Villalonga.- La Lulú 
(1970)
Imatge kitsch de la Sagrada Família. Trobada a la xarxa sense que en consti autoria

(...) Escolta, ¿i si la boutique, vull dir l'empresa Lulú-Barcelona, fos una guia de la ciutat? Amb els indrets que ningú no coneix encara, els castells feudals, la Sagrada Família que també és tan antiga...
 Al Marquesito se li disparava la imaginació.
    - Antiquíssima. En el segle X a. de J.C., en què els hindús envaïren Barcelona, la van començar...
    - I encara no està acabada, interrompé la Lulú.
El Marquesito disfrutava deixant volar la fantasia per les immensitats de la Mentida.
    - El que està és enrunada. Ara el que fan és restaurar-la; o millor dit, la reconstrueixen. És fàcil de comprendre que en tres mil anys contínuament l'han hagut d'apedaçar. Per això molts es creuen, avui, que la Sagrada Família és moderna, perquè no està acabada.
    - Cal que la nostra guia expliqui aquestes coses.
    - Aquestes i moltes d'altres. ¿I com s'ha de dir la guia?
    - Jo la titularia La nova Barcelona i explicaria en un pròleg que enfoquem un aspecte nou i desconegut.
Club Editor. Pàgs. 168-169.


Juan Marsé. Si te dicen que caí 
(1973)
Ernest Descals

Fachada gris de la Delegación de Falange del distrito VIII, plaza Lesseps, cayendo la tarde, olor a castañas asadas. Chirrido de tranvías y chispazos azules del trole al rozar los cables. Una bomba estalla tras una ventana de la Delegación, la llamarada roja escupe cristales y fragmentos de manpostería. La acera del cine Roxy sembrada de octavillas. En el vestíbulo del cine, asomando la cabeza entre las cortinas para ver la platea, un agente de policía husmea algo sospechoso. Entra. Le siguen dos hombres con las manos en los bolsillos y el ticket de entrada en los labios, uno de ellos se vería pálido, alto y encorvado, con este chaquetón azul y esta boina de la que escapan rizos rubios, me veo raro en el cristal, extranjero y fuerte, llevo apretada al sobaco la automática con silenciador.
Ed. DeBolsillo. Pàg. 69.


Eduardo Mendoza.- La ciudad de los prodigios (1986)
Cartell de l'Exposició internacional de Barcelona del 1929. Oleguer Junyent

La calle Sepúlveda desembocaba en la plaza de España, convertida ahora en un cráter pavoroso: allí empezaban las obras de la Exposición Universal; de allí partía la avenida de la Reina María Cristina, flanqueada de palacios y pabellones a medio edificar; en el centro de la plaza estaba siendo construida una fuente monumental y junto a la fuente la nueva estación del Metro. En estas obras trabajaban muchos miles de obreros. Por la noche regresaban a sus barracas, a sus casas baratas, a los pisos lóbregos donde vivían realquilados. Algunos de ellos, los que no tenían hogar, pernoctaban en las calles próximas a la plaza, a la intemperie, envueltos en mantas los más afortunados, los menos en hojas de periódico; los niños dormían abrazados a sus padres o sus hermanos; los enfermos habían sido recostados contra los muros de las casas a la espera del alivio incierto que pudiera traer consigo el nuevo día.
Seix Barral. Pàg. 358.


Francisco Casavella. El día del Watusi 
(2002)
Catàleg de l'exposició Cartografies contemporànies

Durante el inicio de la época que nos llevó del miedo esperanzado al tedio se fomentó el olvido como un valor. Nadie se avergonzaba de su amnesia, pese a la diferencia de aquellos que sí tenían algo que olvidar, hubo otros que por edad, o porque en ellos el olvido ya era un rasgo hereditario como unas manos anchas con dedos cortos, se les impuso el valor espiritual del olvido y olvidaron Nada. Olvidar Nada se convirtió en una nueva categoría, un ímpetu del cuerpo y del alma que les empujó a inmolarse en la novedad, la muerte como novedad última, como última sospecha. Eso fue la frivolidad extrema. Se murió por una canción, una noche de juerga o un ritmo interno al que nadie podía encontrar palabras. Se murió de risa y de gusto. Durante un tiempo, la adoración de la inconsciencia juvenil no fue disuelta en mezquino sarcasmo; luego, en sus rasgos superficiales, resultó muy rentable, y hasta imitada. Se fue frívolo en el comercio, en la propaganda, en la política, y por caminos abyectos la inconsciencia se resolvió una vez más en estupidez.
Ed. Destino.


Esther Tusquets.- Habíamos ganado la guerra (2005)
Olga Sacharoff
 (...) me comentaría en una carta que, después de nuestra guerra, se había enfrentado a una situación durísima y se había visto obligado a partir de cero. Tal vez sí, pero la situación durísima incluía un piso de más de doscientos metros cuadrados en Rambla de Cataluña, dos chicas fijas de servicio, más otra que venía a repasar la ropa, coche, casita de veraneo en la costa, abono en el Liceo, salidas a esquiar, colegio extranjero y de pago para los niños, más una Fräulein que venía a enseñarme alemán y una señorita que se ocupaba de nosotros los domingos. Era una miseria bastante relativa y tolerable, sobre todo en una Cataluña y una España donde mucha gente pasaba auténtica hambre.
Ediciones B.

 Javier Pérez Andújar.- Los príncipes valientes (2007)
La Familia Ulises. Dibuix de Marino Benejam

En este errar, en este callejear itinerante de mi familia en un grupo compacto de tres generaciones, con abuela, padres e hijos, me imaginé las viñetas de La familia Ulises, en su deambular pacífico y barcelonés, que no acaba de ser el nuestro, por una Barcelona dominical de taxis amarillos de sol y negros de humo, y de verbenas de San Juan, y de amigos y de familias en las terrazas de los bares, y de pasear mucho y gastar poco, y de sentarse a descansar en un banco público, y de madres y hermanas sofocadas con el bolso sobre la falda.
      Llevado por mi afición a inspeccionar las anécdotas de cada época al trasluz de sus películas, de sus novelas populares, de sus tebeos, pretenderé ungirme de los días en que mis tíos y mis padres llegaron a Barcelona, mediante la lectura sistemática de La familia Ulises; y en realidad cualquier lector puede, con tan sólo proponérselo, seguir la crónica semanal de los años cuarenta, cincuenta, sesenta, setenta..., en Barcelona, a través de esta decorosa, pudibunda familia, cuyas historietas fueron publicándose en el TBO.
Tusquets. Pàgina 212.


Eduard Márquez.- L'últim dia abans de demà (2011)
Emilio Caraffa
El Robert seu al Portal de l'Àngel amb una llauna per a les monedes entre les cames. Toca una harmònica i té al seu costat un carro de súper ple fins al capdamunt de cartrons i bosses de plàstic. De la cadena que hauria de servir per enganxar-lo als altres carros, penja una càmera fotogràfica de oguina d'un taronja cridaner. Tot i els vint anys que han passat, és el mateix Robert de sempre. El nas, les celles gruixudes, la pell fosca. El gest d'apartar-se el serrell, massa llarg, dels ulls.
     El cor se'm dispara.
     Vint anys.
     El so de l'harmònica, raspós i entretallat, es barreja amb la gatzara d'una banda de dixieland.
     Reculo i aprofito l'entrada d'una botiga per observar-lo amb prou calma.
     La roba, bruta i atrotinada, li queda massa baldera. La bota dreta té la sola reforçada amb cinta adhesiva de Gil Stauffer.
     La inquietud em paralitza.
     Una dona s'atura i deixa caure una moneda a la llauna. El obert mou el cap en senyal d'agraïment.
Empúries Narrativa. Pàgs 20-21.



_________________________________



Fragments: Barcelona literària (I) 
Fragments: Barcelona literària (III) 
Fragments: Barcelona literària (IV) 
Fragments: Barcelona literària (V) 
 

dijous, 2 de maig del 2013

Fragments: Barcelona literària (I)


Josep M. Folch i Torres.- Joan Endal (1909)

Martí Alsina

Caminant a l'atzar, el seu esperit es fixava en tot detall i feia consideracions d'ordre inusitat en ell. S'interessà per les maneres de viure dels homes que trobava al seu pas. I envejant-los l'estat s'hi encantava. L'un amb la cara alegre i feliç corria d'una colla a l'altra, duent penjada al coll una panera plena de bones coses per a esmorzar, que oferia, afectuós i rialler, als obrers de mar, l'altre pregonava a grans crits, incomprensibles però estridents, el beure ardent que duia en unes ampolles engrutades; l'altre, assegut pacientment en les escales del monument a Colom, cridava amb una veu feble, en passar els transeünts, les fruites seques que exposava esteses damunt de la seva manta d'abric. I seguint  Rambla avall anà veient totes les maneres del viure ambulant i lliure de la tutela de l'amo i del manament de les hores. Aquí un eixam d'enllustradors jugant a empaitar-se amb les caixetes a l'espatlla, més amunt els camàlics passejant la seva còrpora, més robusta que atlètica, i un gitano sostenint en els braços dos gossets que desapareixien sota un atifell de cintes vermelles...
(Edicions 62. Pàg. 63)


Carles Soldevila.- Fanny (1929)

Paral·lel. Foto dels anys 30

 Fet i fet ja fa estrany una noia sola a aquestes hores per aquest carrer solitari. En altres barris -en els meus- s'explica més que no aquí. Tant que hi havia passat per aquest tros de Granvia! La tia Amèlia vivia allà, en el 53 del carrer del Bruc. Torno a veure l'entrada i aquell porter rondinaire que embolicava els picaportes de metall en paper de diari... Quins temps! Ben comptat, només fa quatre o cinc anys, però en realitat és a una distància enorme. Només de pensar-hi sembla que em desarreli tota. Em fa l'efecte que sóc una somnàmbula enmig d'aquesta via tan ampla i tan deserta... Amb una mica més, perdria la noció del que hi he vingut a fer... Si gosés m'asseuria en un banc. Estic cansada. Avui assaig i dues funcions.
(Edicions 623. Pàg. 71)


Josep M. de Sagarra.- Vida privada (1932)

Marià Pidelaserra
- Sí, home, sí: aquestes persones com la Perpinyà i altres famílies tallades a l'antiga, treu-les de la casa on viuen i no en queda res. Estan avesats a no moure's dels seus casalots rònecs, en els carrers més antihigiènics de Barcelona. El casalot té el jardí, els salons i la capella. Saps què vol dir viure en un pis immens, en el qual la meitat són cambres de mals endreços, i que a més a més hi ha capella i un capellà que hi diu missa? Tota la tradició d'ells és la humitat de les parets; fora d'aquestes parets hi ha la vida que ells no han comprès mai, hi ha Barcelona, m'entens? Què han fet tota aquesta gent pel país, quin esforç han aportat? Res absolutament. Mentre tenen boscs per tallar i un capellà que els digui missa a domicili i un parell de criats que els treguin la pols de les cadires, van tirant.
 Edicions 62. Pàg. 163. 


Mercè Rodoreda.- Isabel i Maria 
(data indeterminada: primers anys 40)

Miquel Blay

Començàvem a vestir-nos a les dues i acabàvem a quarts de quatre. El meu oncle, quan ja estava vestit, tancava finestres, persianes i balcons: posava llebes i forrellats i deixava el timbre d'alarma del terrat preparat perquè funcionés. Quan la casa semblava una gola de llop sortíem i, al peu del reixat, em deia: "Moca't". I anàvem carrer de San Hermenegildo enllà en direcció del carrer de Sant Felip. Jo li donava la mà i, si tenia ganes de saltar i saltava, ell em donava una estrabada: "No facis el boig!". Pel carrer de Septimània sortíem a la Plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d'hora, ens aturàvem a casa d'en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. 
Edicions 3 i 4. Pàg. 170.


Carmen Laforet.- Nada (1944)

Francesc Català-Roca. Via Laietana, 1948

La Vía Layetana, tan ancha, grande y nueva, cruzaba el corazón del barrio viejo. Entonces supe lo que deseaba: quería ver la Catedral envuelta en el encanto y el misterio de la noche. Sin pensarlo más me lancé hacia la oscuridad de las callejas que la rodean. Nada podía calmar y maravillar mi imaginación como aquella ciudad gótica naufragando entre húmedas casas construidas sin estilo en medio de sus venerables sillares, pero a los que los años habían patinado también con un encanto especial, como si se hubieran contagiado de belleza.
Ed. Destino, pàgs. 108 i 109.


Jean Genet.- Diario de un ladrón (1949)

Isidre Nonell

 En Barcelona, frecuentábamos sobre todo la calle Medioda* y la calle del Carmen. A veces, dormíamos seis en una cama sin sábanas y, desde que amanecía, íbamos a pedir limosna a los mercados. Salíamos en panda del Barrio Chino y nos dispersábamos por el Paralelo, con un capacho al brazo, porque las amas de casa nos daban con más facilidad un puerro o un nabo que una moneda. A las doce, volvíamos, y con lo que nos habían dado nos preparábamos la pitanza.
* Sic. La calle se llamaba a la sazón calle del Mediodía (carrer Mig-dia). (N. de las T.) 
 Ed. RBA .Traducció: Mª Teresa Gallego i Mª Isabel Reverte.  Pàg. 18.


Antonio Rabinad.- Los contactos furtivos (1956)

Joan Colom
 (...) Hubieras visto -dijo- allá en el Bogatell, en la avenida Icaria, bajo el puente... Salían unas ratas así de grandes, grises, el pelo erizado. Salían a toda velocidad de bajo el puente, pitando, una tras otra. ¡Era una risa! Más de veinte personas allí paradas viéndolas salir, disparadas. Daba risa verlas... Ratas así de grandes, no creas. ¡Las que se habrán ahogado!
    La lluvia, que había amainado un poco,  volvió a arreciar. Las cloacas eran incapaces de contener tanta agua. Las calles aparecían limpias y desiertas: todo lavado, lustrado, chorreante.
 Ed. Bruguera. Pàg. 215.


Blai Bonet.- Míster Evasió (1969)

Ernest Descals

La fama que Barcelona és una ciutat bruta arrenca dels barcelonins mateixos. Els habitants de la ciutat viuen d'esquena al mar. Tenen oblidat que la Via Laietana, on, en els primers dies, un es pot fer la idea que és a Nova York, que la rambla de Santa Mònica, corral dels humanistes de la busca, donen davant per davant a les aigües greixoses del port: el de la ciutat de Barcelona és fumat, boirós, emboirat, atrotinat, frenètic de descarregadors normals, de descarregadors hampons, presidit per la muntanya de Montjuïc amb el castell penal al cim, el cementiri que baixa cap  al mar i la grandiosa, salvatge, mesquina, fossa comuna, amb el torrent de barraques que baixen roca avall, forats pellingosos de viure-hi xarnegada, laboral i de l'hampa, gitanos que fan la vida amb qui sigui, si paga o duu pasta per a robar-li, sense sortir mai del seu call de jueus, que els catalans de tota la vida anomenen del Xinu.
Edicions 62. Pàg. 78.


Fragments: Barcelona literària II 
Fragments: Barcelona literària (III) 
Fragments: Barcelona literària (IV)
Fragments: Barcelona literària (V) 

TRADUCTOR-TRANSLATOR: