No fa gaire, s'ha fet públic el nom de l'autora d'unes fotografies adquirides l'any 2001 als Encants per Tom Sponheim, un turista nord-americà que va pagar 3.50 dòlars pels negatius. Tothom desconeixia de qui eren aquelles imatges quotidianes de la Barcelona dels 50 i 60 captades amb un estil i una mirada tan personals. Es va crear inclús una pàgina a Facebook per tal d'esbrinar-ne l'autoria: Las fotos perdidas de Barcelona. El cas ha resultat una veritable intriga fins que les investigacions dutes a terme per Begoña Fernández han donat el seu fruit i, finalment, s'ha sabut que l'autora anònima era Milagros Caturla, mestra de professió i fotògrafa aficionada, a qui ja s'ha qualificat com la Vivian Maier de Barcelona.
Donant voltes a casos com el de Caturla o el de la mateixa Maier, em preguntava quants fotògrafs, actors, pintors, escultors o escriptors inèdits i talentosos hi deu haver hagut (i encara hi ha) repartits pel món. Una qüestió de difícil contesta que, sens dubte, respon a un munt de variables: manca d'oportunitats, clandestinitat, poca o nul·la visibilitat, autors que no volen ser descoberts o menyspreu per aquelles persones que no "són ningú" perquè "no tenen un nom". Mentre divagava sobre experteses ocultes, moltes de les quals no arribarem a conèixer mai, m'ha passat pel cap el nom d'Ernest J. Bellocq (1873-1949) i m'ha semblat que venia a tomb recordar aquest retratista dels baixos fons del barri de Storyville, Nova Orleans, a qui el reconeixement no li va arribar fins després de mort, cosa que succeeix en bastants ocasions, i com a exemples evidents només cal citar Kafka i Van Gogh.
Com a fotògraf, Bellocq tenia una doble vessant, el que podríem anomenar la cara A i la cara B del personatge. Per una banda, es dedicava a fer fotografies de monuments locals i de vaixells: una activitat totalment pública que tampoc no va transcendir gaire. Però per l'altra, es delia per copsar els interiors dels bordells de Storyville i, sobretot, per reflectir com vivien les prostitutes que li feien de model, ja sigui posant en postures eròtiques, o bé retratades en actituds d'allò més casolanes. La passió de Bellocq pels baixos fons també el va dur a interessar-se pels fumadors d'opi del barri xinès i a immortalitzar-ne uns quants.
Naturalment, totes aquestes imatges que donaven fe de la sordidesa i de les formes de vida d'una ciutat en constant efervescència van romandre ocultes. Exposar-les a la vista de tothom hauria significat un escàndol majúscul, ja que la societat nord-americana de principis del segle XX no estava preparada per contemplar amb tanta cruesa el que es coïa darrere de la imatge impecable que oferia el jove país als seus habitants. Ni tan sols ho haguessin consentit en una ciutat mestissa com Nova Orleans, gresol de cultures on els prostíbuls eren pràcticament els únics llocs d'oci on negres i blancs podien coincidir, tot i que també és cert que en una comunitat tan estratificada hi havia prostíbuls diferenciats per a uns i altres. No oblidem que a Louisiana, la classificació de les persones en funció de la barreja racial del seu ADN distingia, no només entre blancs, negres i indis, sinó que també hi havia subdivisions que tenien en compte la proporció d'antecedents familiars que no fossin 100% blancs: mulats (meitat i meitat), quadroons (tres quartes parts de "sang" blanca) i octoroons (1/8 d'antecedents negres).
Nova Orleans la va fundar el 1718 Jean-Baptiste Le Moyne de Bienville sota els auspicis de la Companyia Francesa del Mississippi, una societat comercial que defensava els interessos colonials francesos per damunt dels britànics. Durant els primers temps, a la ciutat s'hi van arreplegar soldats, convictes, comerciants, esclaus i les anomenades filles de la cassette: noies franceses dedicades a la prostitució o provinents d'orfenats, enviades a Louisiana pel govern francès, que els proporcionava un mínim aixovar, a fi d'equilibrar el nombre desigual entre homes i dones (les poques que hi vivien eren indígenes i esclaves negres, i hi havia demanda de dones blanques).
Gràcies als esclaus negres, Nova Orleans va ser també el bressol del jazz, un estil que va sorgir i va créixer a l'empar de bordells i altres cofurnes on músics com Jelly Roll Morton i Jessie Smith deixaven anar les seves notes rítmiques i frenètiques. La identificació entre jazz i lascívia és notòria. I no només per la sensualitat que desprèn la música i per la manera provocativa com es remenen els malucs quan es balla. Segons explica Manuel Recio en aquest impagable article de Jot Down, algunes de les possibles etimologies del mot són d'allò més curioses per la seva relació directa amb el sexe en general i amb l'acte sexual en particular: des de l'al·lusió a l'estimulant perfum de gessamí (jasmine) que solien portar les prostitutes, fins a una derivació dels mots jasm o jism, que en l'argot local significaven semen, passant per un dels molts sinònims de les paraules vagina i copular.
Aquest és el microcosmos on Ernest J. Bellocq havia viscut i on havia desenvolupat una afició que oscil·lava entre el fetitxisme i la crònica social: la necessitat d'introduir-se en un món marginal i de desvelar-ne les interioritats.
 |
| Fotografies de prostitutes amb la cara ratllada (ca. 1912) |
La llegenda negra d'aquell misteriós i indecent Bellocq que feia vida en els antres de Storyville va començar a circular poc després de la seva mort. D'ell es van dir tota clase de penjaments sense gaire base real: que havia estat un boig, que tenia el cos deformat i la figura grotesca, que era nan... De fet, el que passava és que la gent assimilava la imatge de Bellocq a la d'un altre artista també força aficionat a visitar bordells: Toulouse-Lautrec. La persona que havia gosat treure a la llum els vicis més recòndits de la ciutat, per força havia de tenir una aparença monstruosa i una ànima perduda i deixada de la mà de Déu. No era senzill d'acceptar que una prostituta com les que traballaven, posem per cas, per a la madame Emma Johnson a Basin Street (una casa de barrets on l'especialitat eren els circs sexuals) tingués el mateix dret a disposar de retrat propi que la respectable esposa d'un terratinent.
A la pel·licula del 1978 Pretty Baby, el director Louis Malle s'inspira en la estada de Bellocq a un prostíbul per fer una aproximació psicològica al personatge i descriure l'ambient del Nova Orleans de primers del XX, així com la convivència entre noies i clients en una d'aquelles cases de barrets. Una visió costumista que va suposar un daltabaix a causa de les queixes perquè Malle mostrava obertament la relació entre el Bellocq cinematogràfic (Keith Carradine) i la nena prostituta interpretada per una joveníssima Brooke Shields que, és inevitable, recorda aquelles nenes (Alice Liddell o Alexandra Kitchin) immortalitzades pel reverend Charles Dogson, també conegut com Lewis Carroll.
 |
| Alexandra Kitchin, 1874. Foto de Lewis Carroll |
 |
| Brooke Shields, la pretty baby de la pel·lícula |
 |
| Fotografia d'E. J. Bellocq |
Les acusacions de fomentar la pederàstia i les imatges dels nus de la co-protagonista van convertir Pretty Baby en una pel·lícula maleïda que, no obstant, va obtenir molta publicitat extra per mor d'aquesta indignació general. Ja se sap que el morbo acostuma a generar interès i que les prohibicions -més o menys explícites- solen produir l'efecte contrari i inciten la gent a saltar-se-les.
 |
| Escena de Pretty Baby on, basant-se en les fotografies de Bellocq, es recrea l'interior d'un bordell de Storyville i la relació entre el fotògraf i les prostitutes |
 |
| Susan Sarandon i Brooke Shields a Pretty Baby (L. Malle, 1978) |
Del conjunt de fotografies de Storyville que durant anys havia anat fent Ernest Bellocq se'n van conservar vuitanta-nou, que van romandre ocultes fins l'any 1958, quan el jove fotògraf Lee Friendlander va comprar-ne els negatius. Però no va ser fins el 1970 que a Bellocq se li donà el lloc que com a artista li corresponia. Aquell any, John Szarkowski va organitzar una exposició al MOMA amb les fotografies que Friendlander havia adquirit. De la mostra se'n va editar un catàleg prologat per Friendlander i titulat Storyville Portraits. Més endavant, la col·lecció de fotografies es va ampliar en un nou llibre publicat el 1996: Bellocq's Photographs from Storyville, amb una magnífica introducció de Susan Sontag que podeu llegir aquí en l'anglès original.
Sontag estableix un paral·lelisme entre les imatges del fotògraf i la literatura de Kate Chopin (1850-1904), una autora que vaig descobrir fa anys per pura casualitat en una llibreria de vell i que és d'aquelles troballes tan afortunades que sap greu no haver-hi ensopegat abans. Les descripcions de Nova Orleans que ofereix Chopin en el recull de contes Un asunto indecoroso (Ediciones del Bronce, 1996, amb traducció d'Olivia de Miguel) tenen aquell aire d'extravagància i de càlida sensualitat que brolla de les escenes prostibulàries d'Ernest J. Bellocq
Y esta vieja canción, el lamento de un amante por la pérdida de su amada, flotando en su memoria, le hizo recordar la historia que iba a contar a Madame, quien, tumbada en su magnífica cama de caoba, esperaba que Manna-Loulou le abanicase y le durmiese al arrullo de una de sus historias. La vieja negra ya había lavado y besado amorosamente, uno tras otro, los blancos y hermosos pies de su ama. Le había cepillado el hermoso cabello, suave y brillante como el satén, del mismo color que el anillo de boda de Madame. Ahora, cuando entró de nuevo en su habitación, se dirigió suavemente hacia la cama y, sentándose allí, empezó a abanicar con dulzura a Madame Delisle.
(del conte La bella Zoraida, pàg. 40)
 |
| E.J. Bellocq, ca. 1912 |
FONTS:
- CHOPIN, Kate: Un asunto indecoroso (traducció: Olivia de Miguel). Ediciones del Bronce, 1996.
