dimecres, 21 de març de 2018

I, Tonya (Craig Gillespie, 2017)





White trash és l'etiqueta amb què els nord-americans defineixen la població blanca més pobra. Denominació de classe no exempta d'un component racista que pressuposa la marginalitat dels negres i ha d'especificar que també hi ha blancs a l'altra banda del món WASP

Aquest és el punt de partida d' I, Tonya, una mirada sarcàstica a la societat dels Estats Units i a la seva mitologia contemporània, de la que l'esport n'és un element clau. 

Un dels encerts de la pel·lícula és no centrar-se en l'esdeveniment protagonitzat per les patinadores Tonya Harding i Nancy Kerrigan el 1994, un succés que la premsa del moment va airejar a bastament i del que tants rèdits va obtenir. Craig Gillespie aprofita la fama d'aquell fet i, més de vint anys després, transforma la ira concitada contra Tonya Harding per construir una biografia sui generis on la malvada oficial esdevé una víctima. El to, però, lluny de ser lacrimogen —allò que hom podria esperar d'un biopic amb aquests ingredients— és de comèdia negra i, per sort, no cau en la temptació de l'hagiografia (un perill sempre latent), sinó que contextualitza amb iconoclàstia, mala llet i molt d'humor els antecedents biogràfics de la patinadora.

Amb l'excusa d'un fals documental, els personatges entren dins la ficció i també se n'aparten de vegades, tot fent-nos una picada d'ullet que deixa al descobert l'artifici del bastiment formal. Una pirueta estilística que emmarca el relat, relativitza els maniqueismes previs i distancia l'espectador. O dit d'una altra manera: Gillespie converteix l'anècdota en categoria. L'anècdota, poc o molt, la coneixem tots i, si més no, sempre ens quedarà la Viquipèdia. És, per tant, en la categoria on el director concentra els seus esforços i on rau l'interès de la pel·lícula, començant per la galeria de monstres que envolten Tonya (presentada també amb trets de personatge freak) i acabant per les referències a una època concreta a través de lleus i iròniques pinzellades, com els significatius primers plans a un cartell de Ronald Reagan.

Des de la crueltat histriònica de la mare —el meu personatge preferit, ho confesso— fins a la inoperància del marit i del suposat guardaespatlles de Tonya —dignes, tots dos, de formar part de la galeria de perdedors de qualsevol pel·lícula dels germans Coen—, tot plegat passa per la idea del somni americà, del capitalisme més salvatge i del classisme que envaeix les institucions esportives, extensiu a tots els estaments de la societat.



LaVona Harding, la mare (Allison Janney)
Shawn Eckhardt, còmplice i suposat guardaespatlles (Paul Walter Hauser)
Tonya Harding (Margot Robbie) i Jeff Gillooly, el marit (Sebastian Stan)


En altres mans, ben segur que aquesta pel·lícula hagués estat una versió com tantes n'hi ha del conte de La Ventafocs, i se n'haurien accentuat els elements més tòpics i dramàtics. El que ens presenten a I, Tonya, en canvi, és el retrat punyent d'una societat àvida d'ídols i d'enemics a qui crucificar, especialment quan la competició esportiva esdevé lluita de classes capitanejada per una white trash amb ínfules olímpiques. 

Els cants de sirena neoliberals sobre el triomf personal, associat sempre al concepte de self-made man (o woman, en aquest cas), queden exposats a ulls de tothom desprovistos de fanfàrria teòrica i reduïts a pur oripell. Si a la noia dels barris baixos d'Oregon, amb tot el seu orgull de classe, li impedeixen l'accés a l'exclusiu món del patinatge artístic utilitzant traves ofensives de tan banals com són, deu voler dir que l'imperi, igual que li passava a l'emperador del conte d'Andersen, va despullat.



CRÈDITS DE LA PEL·LÍCULA: 

  • Títol: I, Tonya.
  • Direcció: Craig Gillespie.
  • Actors principals: Margot Robbie, Sebastian Stam, Allison Janney, Julianne Nicholson, Paul Walter Hauser, Bobby Cannavale.
  • Guió: Steven Rogers.
  • Música: Peter Nashell.
  • Any: 2017.
  • País: Estats Units.





TRADUCTOR-TRANSLATOR: