Lita Cabellut. Teunis de Haas, 2014 |
El temps va passant, la feina s'acumula i anem ajornant activitats per a més endavant. Fa mesos que volia veure l'obra de Lita Cabellut exposada fins el 24 de maig a la Fundació Vila Casas. Se n'ha parlat tant i se n'ha fet tantíssima publicitat que em picava la curiositat. Tanmateix, l'anava diferint perquè sempre sortia alguna novetat que m'atreia més o que, en tenir una duració més curta, m'obligava a afanyar-me si no me la volia perdre. Dijous passat, però, aprofitant la visita a Barcelona d'un bon amic interessat en l'oferta cultural de la ciutat i tenint en compte que la mostra ja tenia les hores comptades, va arribar el moment d'apropar-me al carrer Ausiàs March i gaudir d'aquella exposició tan alabada a tot arreu.
La primera impressió va ser de déjà vu: quadres de gran format on el cos i el rostre humà són els grans protagonistes, homenatges a figures com Frida Kahlo, Coco Chanel, Camarón, don Quixot i Sancho Panza. També, i sobretot, molta influència (reconeguda) de Bacon, Pollock, Freud, Goya, el Cinquecento italià, Rembrandt i el barroc flamenc. En general, bona factura i no gaire originalitat. Poca cosa que ja no hagués vist abans en figurativistes dels que exposen al MEAM (on també s'hi va exhibir part de l'obra de Cabellut) o en artistes com Marlene Dumas, Jenny Saville, Dino Valls, Roberto Ferri o Giovanni Gasparro, tots de la mateixa generació, excepte els dos últims, bastant més joves.
Retrats de JENNY SAVILLE, LITA CABELLUT i MARLENE DUMAS, tres artistes de la mateixa generació. Cabellut i Dumas, a més, han viscut als Països Baixos, i segurament s'han influït mútuament |
DINO VALLS (un pintor amb una obra d'allò més inquietant) i LITA CABELLUT: simbolisme i hiperrealisme |
Vaig fer una llambregada al full explicatiu que la Fundació posa a l'abast del públic en diferents idiomes, i al primer paràgraf hi vaig llegir:
«Lita Cabellut (Sariñena, 1961) és una artista l'obra de la qual depassa els límits de la pintura convencional. Determinada, lliure, de caràcter fort i apassionada, Cabellut defensa una pintura desvinculada de les directrius que marquen el mercat artístic. Per ella l'art ha d'estar per sobre de tot això i l'artista ha de ser totalment lliure perquè només d'aquesta manera es pot aconseguir l'art per l'art».L'al·lusió als límits de la pintura convencional i a les directrius del mercat artístic em van semblar un pèl desmesurades. Què entenem, actualment, com a pintura convencional? L'obra de —posem per cas— Stanley Spencer, pintor anglès nascut l'any 1891, era convencional a la seva època?, ho és ara? Com hauríem de qualificar Caravaggio, Hans Baldung o Otto Dix en el seu context temporal? Per altra banda, és prou conegut que l'obra de Lita Cabellut es cotitza molt bé; és a dir, que ven força, per la qual cosa, la desvinculació del mercat artístic no la sé veure enlloc.
Stanley Spencer. Nude portrait of Patricia Preece, 1935 |
Lita Cabellut. Sèrie Disturbance, 2015 |
De la indústria de l'art se'n podria parlar a bastament, però no és el propòsit d'aquest apunt. Serveixi, si més no com a explicació il·lustrativa, l'anècdota recent del milionari nord-americà Bill Gross, qui, després d'una acarnissada lluita econòmica pel divorci, es va assabentar que la seva dona s'havia endut l'original del quadre Le répos, un retrat de Marie-Thérèse Walter que Picasso va pintar el 1932 i que durant un temps havia decorat l'habitació del matrimoni Gross. L'ex esposa, a canvi del veritable Picasso, li va encolomar al tauró de les finances una falsificació que havia fet ella mateixa. A això s'ha reduït l'art, a picabaralles conjugals de rics i famosos i a productives inversions financeres? És per pensar-hi.
La qüestió, en el fons, no és que no m'agradi l'obra de Lita Cabellut. No és això, o no ben bé. De fet, considero que alguns dels quadres que he vist són molt bons; altres, per contra, crec que abusen d'un esteticisme, a voltes, carrincló. El problema són les expectatives que m'havia creat a l'entorn d'una pretesa particularitat artística proclamada per una maquinària publicitària que no s'ha estat d'incidir, a l'hora d'enaltir l'univers creatiu de l'artista, en la seva biografia de nena gitana amb una vida marginal, adoptada per una família benestant i que als quinze anys, en una visita al Prado, queda enlluernada per la pintura barroca i descobreix, així, la seva vocació.
Per fer-ho ras i curt: sóc conscient que m'ha arrossegat un corrent publicitari que, a la llarga, ha tingut un efecte decebedor. Probablement, si hagués entrat a la Vila Casas sense saber res de Lita Cabellut i sense esperar-ne cap meravella, l'exposició no m'hauria deixat aquest regust de cosa freda, d'obra perfecta tècnicament, a la que, no obstant, no li he sabut trobar una espurna d'ànima, algun tret distintiu que la diferenciï, una guspira que em transmetés originalitat i geni creador.
Lita Cabellut. Sancho Panza |
Estic d'acord amb tot el que dius, Sícoris, menys amb el paràgraf final. Vaig veure la primera exposició de Cabellut a Barcelona abans d'aquesta, també a la Fundació Vila Casas, sense saber ni haver llegit res de l'artista, i no em va emocionar gens la seva pintura.
ResponEliminaEduard, ho deia, més que res, per remarcar la influència del marketing. Si hagués vist l'exposició sense saber res de l'artista, ben segur que tampoc no m'hauria despertat grans emocions, però com a mínim, m'hauria estalviat tota la lletania d'elogis absolutament desmesurats.
EliminaQuè entenem, actualment, com a pintura convencional? Pintar ja és una activitat convencional.
ResponEliminaUna resposta rodona! Llàstima que no se m'hagi ocorregut a mi!
Elimina