Xavier Benguerel.- Els vençuts (1955)
 |
| Pablo Ruiz Picasso. Gernika |
La
bomba havia caigut allà mateix, en plena Via Laietana. Un camió frenà a
poques passes. En baixà un brigada que s'afanyà a recollir, de primer,
els morts. Els anaven recobrint ràpidament amb unes saques i els
acomboiaven ben al fons de la carnisseria. Després recollien els ferits
en unes lliteres i els instal·laven al costat dels morts. De les cuixes
d'una noia que un home portava a pes de braços, s'escolaven dos rajolins
de sang viva. La noia sanglotava i s'arrapava esfereïda al coll de
l'home.
Ed. 62, 1984. Pàg. 16.
Mercè Rodoreda.- La plaça del Diamant (1962)
 |
| Luis Meléndez. Natura morta, 1772 |
L'olor
de carn, de peix, de flors i de verdures, es barrejava, i encara que no
hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat que m'acostava a la
plaça de vendre. Sortia del meu carrer, i travessava el carrer Gran, amb
tramvies amunt i avall, grocs, amb campaneta. Amb el conductor i el
cobrador amb vestits ratllats de ratlles fines que tot plegat feia gris.
El sol venia tot sencer de la banda del Passeig de Gràcia i ¡plaf! per
entre els rengles de les cases queia damunt de l'empedrat, damunt de la
gent, damunt de les lloses dels balcons. Els escombriaires escombraven,
amb les grans escombres de branquillons de bruc, com si fossin fets de
pasta d'encantament: escombraven els reguerons. I m'anava ficant en
l'olor de la plaça de vendre i en els crits de la plaça de vendre per
acabar a dintre de les empentes, en un riu espès de dones i de cistells.
La meva musclaire, amb maneguins blaus i davantal amb pitet, omplia
mesures i mesures de musclos i petxines, ja rentats amb aigua dolça però
que encara duien enganxada pels dintres, i l'escampaven, olor de mar.
Dels rengles de les tripaires sortia l'olor fada de mort. El rebuig de
les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: els peus
de cabridet, els ulls de cabridet amb l'ull de vidre, els cors partits,
amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang presa: un glop
de sang negra...
Ed. Club dels Novel·listes, 1977. Capítol XIV. Pàgs. 89-90.
Antoni Cuadrench.- L'imperi del Guinardó (1986)
Convent dels Mínims, Guinardó 1909
Estic segur que no ho sabíeu, ni tan sols ho havíeu sospitat..., què us diré jo... que per més que us ho expliqui tampoc no us ho creureu, però temps enllà, alguns milers d'anys enllà, el Guinardó havia estat un territori important, tan important, que avui -i no em fa cap por de dir-ho-, ben bé es podria afirmar que el conegut barri del Guinardó havia constituit un Imperi en el moment del seu màxim esplendor.
Ja sé el que em direu, i... més perquè... actualment estem avesats a no afirmar res si alhora no disposem de tota mena de proves científiques, documentals, etc, etc... Caldria doncs, tanmateix en aquest cas -i més tractant-se del barri on pràcticament sempre he viscut, d'oferir-vos una documentació plena de detalls, testimonis i justificants que em permetés guanyar-me la vostra credibilitat, però ho sento, llastimosament no és pas així.
El temps s'ocupà d'erosionar una gran quantitat de pobles. Després, altres civilitzacions -més pròsperes, però mai més cultes-, esborraren aquest passat gloriós del qual ens queden escasses referències.
Se sap, però, que el mar havia arribat fins al que ara s'anomena Camp de l'Arpa.
El Camp de l'Arpa, bona part platja i bona part port del Guinardó, era el punt de contacte amb els altres pobles de la Mediterrània, i pel cantó oposat s'establia el que hom podria anomenar la frontera amb els corrents culturals del Nord.
El passeig marítim del Guinardó, precisament avui convertit en el Passeig Maragall, arrencava del mateix Camp de l'Arpa i s'estenia ben bé fins al que s'havia anomenat els Quinze. (Avui cruïlla de la Verge de Montserrat amb l'Avinguda de Borbó).
Se'n deia els Quinze perquè l'Imperi del Guinardó estava dividit en Quinze comtats. Els Comtes es trobaven en aquell lloc un cop cada mes i allí formaven el consell que dictava les lleis i feia justícia.
I fou justament en aquesta època, la del gran emperador Guifré de Nardó, del qual -malgrat altres teories, no cal dubtar-ne-, va sorgir l'origen del present nom del Guinardó, i és que ell, quan firmava, sempre ho feia amb un cert abreujament: estampant GUINARDÓ.
Gifré de Nardó era un home alt, ben format, amant..., caldria esbrinar si es va casar o no..., però se sap de bona font que va dedicar-se durant la seva vida a fomentar les arts i precisament, aneu a saber -si bé tampoc no ho juraria-, que fos aquesta la raó i el motiu a través dels quals hagués nascut aquesta sana tradició i vocació del barri de tenir escriptors, dibuixants, bons llibreters i una afició de lectors.
El Guinardó era doncs un Imperi ric, pròsper, fèrtil. Els boscos es combinaven amb les planes. Des dels cims -aquests turons que dominen el barri actualment- es gaudia d'una impressionant i ampla vista del mar.
En el Guinardó hi havia pràcticament de tot, fins al punt de posseir algunes fonts naturals -potser en altre temps guaridores-, de les quals avui se'n conserva sortosament una anomenada "Font del Cuento" i que... potser emmetzinat per la seva aigua i suggestionat per les raons que li motivaren el nom, se m'ha acudit aquesta història del barri que, tanmateix, aneu a saber si encara podria ser veritat.
Dins el recull de contes de diversos autors: Crema de Maga. Ed. Laia, 1987. Pàgs. 35-37.
Jaime Gil de Biedma.- Barcelona ja no és bona o mi paseo solitario en primavera (1966)
 |
| Tamara de Lempicka. Idil·li |
a Fabián Estapé
este despedazado anfiteatro,
impío honor de los dioses, cuya afrenta
publica el amarillo jaramago,
ya reducido a trágico teatro,
¡oh fábula del tiempo! representa
cuánta fue su grandeza y es su estrago.
Rodrigo Caro
En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.
Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor...
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.
Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas - Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.
Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.
Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.
Poema Moralidades. Dins Volver (antologia). Edició de Dionisio Cañas. Cátedra, 2010. Pàgs. 75-79.
José Agustín Goytisolo.- Bolero (para Jaime Gil de Biedma) (1974)
 |
| Lucian Freud. Sleeping Head |
A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.
A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de estos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.
A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.
Bajo tolerancia. Dins Poesía completa. Ed. Lumen, 2009. Pàg. 230.
Imma Monsó.- Tot un caràcter (1991)
 |
| Thomas William Robert. Nancy Elmhurst Goods. 1900 |
(...) Arran de la seva afició a la febril activitat laboral de l'ésser humà, li encantava passejar per llocs d'allò més inadequats, tenint com tenia els boscos de Vallvidrera i molts llocs arbrats i bonics a la porta de casa, o bé els aparadors de la gran ciutat a dues passes. Però deia que això de fer el badoc pels carrers comercials no li quadrava i, pel que feia al bosc, li podia sortir un animalot feréstec, mentre que, en canvi, als barris suburbials que li agradava freqüentar tot era humà, molt humà, i res d'humà no li era aliè. Més enllà dels suburbis, tenia tendència a anar a parar a llocs en construcció, li agradava aquesta sensació d'edificació, de vida en moviment, d'utilitat, d'homes que s'esllomen per no deixar que les dones toquin de peus a terra. Però no s'hi parava a badar, simplement hi anava a caminar, elegia una zona en construcció dels afores de Barcelona i hi anava a caminar i feia quilòmetres i quilòmetres per millorar la circulació de la sang perquè, com sempre deia, seria imperdonable quedar-se en una cadira de rodes per culpa de les vèrtebres. Les amigues que en un principi havien provat d'acompanyar-la en aquestes passejades aviat es van desanimar. Tot i que em deprimien els llocs en construcció, jo vaig acompanyar-l'hi durant un temps, per allò de fer salut, però després ja no, perquè entre altres coses m'era impossible seguir el seu ritme trepidant. Arran d'aquelles passejades em vaig adonar que la seva afició a la construcció, així com la quantitat de quilòmetres que feia, la portaven sovint a barris marginals, on anava a parar sense ser-ne ben bé conscient, i quan li feia veure que els llocs per on passejava eren poc segurs, ella argumentava que els barris desfavorits eren tan dignes de ser objecte de passeig com qualsevol altre lloc benestant, així és que de tant en tant anava a parar a alguna zona conflictiva, cosa que no podia deixar de resultar xocant si tenim en compte que ho feia amb les seves perles autèntiques i els seus conjunts impecables de caixmir.
Ed. La Magrana de butxaca, 2001. Pàgs. 82-83.
Javier Pérez Andújar.- Paseos con mi madre (2011)
 |
| Camarón de la Isla. Grafit |
Se ha ido forjando fuera de La Mina la épica de la delincuencia juvenil de los años ochenta, el Vaquilla, el Fitipaldi, aquellos chavales que se hicieron polvo, al final en el talego, porque no quisieron llenarse la boca hasta el esófago del polvo de sus calles; pero dentro de La Mina lo que de verdad va a encontrarse quien vaya, lo que de verdad estas gentes tienen en sus manos, es una biblioteca moderna, que pertenece a la red de bibliotecas de la diputación, igual que hay otra en Sant Roc (que está especializada en flamencología). Una biblioteca significa para un barrio lo que la selva del Amazonas supone para todo el planeta. La gente va a respirar a través de las hojas de sus libros abiertos como pulmones. Hay también en La Mina una incineradora que acumula la contaminación del río y una central termoeléctrica que chisporrotea. Todo lo que nadie ha querido en Barcelona y en ninguna otra parte.
Las calles lentas y atroces de La Mina. Hileras de edificios de una sola pieza, mogollón de ventanas prolongándose de una punta a la otra de la manzana. Barcelona se protege de la gente de las afueras con estos rompeolas, con estos edificios de cemento igual que murallas chinas, como muros de Berlín que dan por las dos caras al lado capitalista. Está en La Mina el paseo de José Monge Cruz, Camarón, entre las calles Mart y Llevant, con su pequeño busto del cantaor, bronce doliente donde se incardinan la leyenda del tiempo y el tiempo de los gitanos.
Tusquets editores, 2011. Pàgs.134-135.
Manuel de Pedrolo.- Cendra per a Martina (1965)
 |
| Ivan Serpa. Ells i elles |
Quan la vaig conèixer, la Júlia tenia disset anys; jo en tenia divuit. El pis del costat de casa havia estat desocupat durant molt de temps quan la seva família s'hi instal·là. Nosaltres hi havíem viscut sempre, en aquella casa de l'Eixampla [sic] tocant a la Granvia [sic]. Allí vaig néixer jo i també un germà meu més petit que morí als tres mesos.
El meu pare treballava, ja d'abans de mullerar-se, en uns grans magatzems. Ocupava un lloc de responsabilitat a les oficines i es guanyava bé la vida. No nedàvem, com sol dir-se, en or, però teníem tot el que necessitàvem i encara aquesta mica d'escreix que fa la vida amable. Vivíem, i això semblava tenir un sentit.
Després dels estudis primaris, cursats en un col·legi de religiosos, el meu pare va voler que seguís el comerç. La meva mare, potser més ambiciosa, em volia fer estudiar el batxillerat, amb vista a una possible carrera universitària, però el pare va defensar el seu punt de vista amb una energia que no li era habitual, i acabà imposant la seva voluntat. El cas és que als disset anys, relativament preparat, vaig entrar a formar part, com a meritori, del personal d'una important empresa comercial. Al cap de vuit mesos, una vacant que va produir-se em portà a ocupar el lloc que ja no deixaria mentre seguís a la casa: ajudant de comptable.
Aquest ascens va coincidir amb la meva primera experiència amorosa. La iniciadora es deia Maria i era mecanògrafa. Tenia sis o set anys més que jo i no era pas massa bonica, i és potser per això que no me'n vaig enamorar. La cosa va durar fins que un dia ens descobriren tancants a l'arxiu; és a dir, aquell dia ens havíem oblidat de tancar-nos... A casa, quan ho van saber, hi va haver un gran escàndol, però llevat d'això i un sermó dels meus superiors, acompanyat de les inevitables bromes dels companys, no passà res. La Maria, en canvi, va perdre el seu lloc. No la vaig veure més i vaig oblidar-la molt fàcilment, potser perquè al cap de pocs dies la Júlia i els seus vingueren a viure al pis del costat.
Ed. Proa, 1995. Pàgs. 18-19.
Antonio Rabinad. El niño asombrado (1967)
 |
| Edurne Martínez Solaegi. Divina infancia |
En equilibrio sobre los raíles, avanzábamos hasta los desmontes de la plaza de las Glorias. A lo lejos, asomaban las cuatro puntas de la Sagrada Familia. En el ámbito gris pálido y violeta de la mañana, se oía el runrún de las fábricas; los mayores estaban trabajando; y nosotros, felices, sin horario, vagábamos cerca de algún carromato de gitanos, dando patadas a las latas vacías. Bajo nuestros pies, entre los claros de la maleza, cruzaban como rayos las lagartijas. Su caza nos seducía un minuto. Cuando alguien lograba atrapar una, era en seguida rodeado por los otros. Y uno sentía en su puño el jadear del fino cuerpecillo; y separaba un dedo con cautela, conteniendo la respiración y allí, en el hueco de la mano, surgía una cabecita diabólica, unos ojos como punzones, una lengüecita triangular...
Ed. Lumen (Palabra Menor), 1987. Pàg. 29.
Pere Calders.- Cròniques de la veritat oculta (1955)
 |
| Jacques Tati a una imatge promocional de la pel·lícula Jour de fête (1949) |
Per acabar les meves memòries, tinc la sort de poder anticipar alguna cosa, gràcies a la profecia que em va fer una gitana de Barcelona.
Un dia de festa, a la Porta de la Pau, va acostar-se'm una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i per deu cèntims em va dir que jo moriria agafat per una bicicleta. Són deu cèntims que es podien pagar de gust.
Amb això ja n'hi ha prou per a formar-se una idea de com anirà el succés, i jo, molt sovint, em dedico a imaginar-me'l. Segurament que, quan l'hora arribi, seré un home d'edat indefinida. Potser em trobaré vivint el tercer o el quart any d'exili i em guanyaré la vida donant lliçons d'alguna cosa que sé a mitges.
Mai no he portat barret, però en la imatge que em correspon en aquesta evocació sempre em veig amb un flexible curt d'ales i alt de copa, de color verd-trist. Camino pel carrer mirant a terra, amb les mans agafades al darrere, pensant intensament en un llibre que em donarà fama i diners.
Els amics no començaran a venir fins que ja sigui a l'hospital, on hauré perdut la capacitat de conèixer-los. Algú, emocionat, dirà:
- Quina llàstima! Tan ros com era...
Després faré un esforç final per llençar el crit de les meves conviccions i quedaré llest. Una persona de la meva confiança anirà per dir-me una oració fúnebre; però, ennuegada, només li sortiran tres paraules:
- Sembla una litografia.
Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.
Capítol II. Ver, però inexplicable: La fi. Edicions 62 (col·lecció MOLC), 1979. Pàgs. 153-155.
_________________________________
Fragments: Barcelona literària (I)
Fragments: Barcelona literària (II)
Fragments: Barcelona literària (III)
Fragments: Barcelona literària (V)
