Benvinguts al món feliç!

Julia Geiser

La meva atracció pel cantó fosc de la literatura i de l'art en general em predisposa en contra quan sento parlar de la felicitat com un ens indefinit, com un popurri conceptual amb tantes bajanades acumulades que ja no significa pràcticament res. Així, a l'engròs, podríem dir que el terme felicitat inclou des de l'estoïcisme de Sèneca (que no oblidem que va ser preceptor de Neró) fins a la filosofia de tipus... patafísic? de Palito Ortega.

No tinc intenció —no us preocupeu— d'entrar en gaires disquisicion ontològiques o lingüístiques sobre la qüestió. No voldria usurpar la feina dels veritables entesos en la matèria, com ara —a part de l'inefable Palito— Jorge Bucay, Paulo Coelho i altres pensadors de nivell que et fan venir ganes d'abraçar el caos i d'enarborar una destral mentre la cara se't va transformant en la de Jack Nicholson a The Shining (recomano, per cert, la lectura d'aquest divertidíssim article de Jot Down, que parla a bastament del tema).

L'estètica té també una dimensió política que no podem deixar de banda. Així, quan constatem que una agència com l'OMS va instaurar l'any 2012 el dia internacional de la Felicitat (observeu que el substantiu l'escriuen en majúscula: dada gens menyspreable!), albirem que alguna cosa es mou en el terreny de la psicologia positiva aplicada als sectors econòmic, sanitari, empresarial i educatiu. Aquesta felicitat per decret no té en compte aspectes socials i històrics que són determinants a l'hora de d'avaluar el benestar —o la felicitat, si us estimeu més— de la població. Tot al contrari: la consecució d'aquest manà tan preuat com intangible recau exclusivament en l'individu, i no pas en el context que l'envolta.

El perill ve que quan l'entelèquia de la felicitat (una emoció indefinible i percebuda de maneres diferents al llarg del temps) envaeix l'esfera pública i d'aquesta irrupció se'n ressenten la qualitat de l'ensenyament i de la sanitat o l'estabilitat laboral. Ja cal que tremolem en el moment en què al BOE, en la resolució de l'11 de febrer de 2015, es pontifica sobre la felicitat —acostumats com ens té a l'aspror del llenguatge administratiu—. És, a efectes pràctics, tan preocupant com l'absurda decisió d'una empresa barcelonina d'incorporar un responsable de la felicitat a la seva plantilla.

Probablement, aquest últim invent no sigui més que el producte d'una campanya de màrqueting, però la veritat és que tot plegat fa molta basarda. És tan grossa la càrrega de perversitat que s'amaga darrere els seus enunciats, que no queda altre remei que agermanar-los amb aquell terrible món feliç que avançava Huxley i que tant té a veure amb el brave new world shakespeareà. I consti que la referència a La tempesta de Shakespeare, més enllà de la influència en la novel·la de Huxley, no és gratuïta: Pròsper, el seu protagonista, és capaç de crear una realitat paral·lela a través de l'ús de la màgia, la qual cosa equivaldria més o menys al següent sil·logisme:

Si som feliços és perquè Déu existeix, i si ho publica el BOE, la certesa és inqüestionable.

El BOE, diari oficial de l'Estat, ha tingut diferents nomenclatures al llarg del temps. Neix al segle XVII com a publicació informativa, i no és fins a l'octubre del 1936 que passa a denominar-se oficialment Boletín Oficial del Estado. Una data gens casual, per cert. Fins ara, però, mai no havia introduït en el seu particular argot la paraula felicitat, ni tan sols associada a la idea de Déu; aleshores, per quin motiu l'adust Boletín s'està ocupant d'aquesta mena de vel·leïtats mundanes? Perquè, que jo sàpiga, ni tan sols la Teologia ha considerat objecte d'estudi la felicitat terrenal, com tampoc em consta que la condició de persona feliç hagi estat reivindicada com un dret primordial dels treballadors. El que em temo és que la felicitat ha esdevingut un calaix de sastre on s'hi fa cabre tot, des d'allò més estrictament privat fins a —i aquí ens endinsem en la zona catastròfica— allò que pertany a l'àmbit públic.

Fa uns dies llegia una entrevista a Álex Grijelmo, en què l'escriptor advertia de la manipulació del llenguatge que acostuma a fer el poder (polític, mediàtic, etc.), sempre, com és lògic, en benefici propi. Podem deduir, per tant, que les diferents al·lusions a la felicitat en contextos tan insòlits com els esmentats no son innòcues, sinó que l'ús pervers que es fa d'aquest mot desproveït de contingut semàntic és interessat, precisament per l'enorme ventall de significats que conté. En lloc d'apel·lar a la raó, a la ciència, a les humanitats i al coneixement en general, es recorre a la vaguetat d'un concepte que ni tan sols l'adoctrinament catòlic tradicional contemplava. Avui, que no és tan fàcil com en altres temps que la gent es conformi amb les bondats de la vida celestial contraposades a la duresa de la vall de llàgrimes, s'imposa la inclusió d'un terme que engresqui el personal i alhora contraresti el seu pensament crític.

Eugene Smith. Escola a Deleitosa (Cáceres), 1950

El mateix plantejament val per al món laboral. ¿O és que ja ens hem desfet del vell llenguatge marxista que parlava de lluita de classes, de producció i d'obrers? Naturalment, a uns quants els farà mandra aquesta terminologia, la consideraran caduca i no dubtaran ni un segon a fugir d'ella com del dimoni. I no pas per a revisar-la o adaptar-la al moment present, sinó perquè no s'adiu gens ni mica amb el goig de la felicitat etèria que imposen uns manuals d'autoajuda emparats en l'economica neoliberal.

És clar que no hi ha res de nou i la història té la mania d'anar-se repetint. A causa de les seves connotacions subversives, durant la dictadura de Primo de Rivera es va suprimir del calendari el dia del treball, que es commemorava l'1 de maig com a jornada reivindicativa del moviment obrer. El franquisme va recuperar la celebració rebatejant-la com a Dia de la exaltación del trabajo i traslladant la festa al 18 de juliol (Franco, sempre fent anar l'aigua al seu molí!). Així va quedar la cosa fins que el 1955, el papa Pius XII es va treure de la màniga que el primer dia de maig era la festivitat de Sant Josep Obrer, i Su Excelencia el Jefe del Estado va veure's obligat a retornar a la data inicial. I és que les dates són com les paraules, que quan ens fan nosa les canviem per unes altres i endavant les atxes! 
 

Diego Rivera. Campesinos

Sembla que ens trobem immersos en l'època de la felicitat al preu que sigui. Certament, la pseudoliteratura dedicada a divulgar teories sincrètiques que prometen paradisos artificials es fa un tip de predicar sobre la felicitat com si es tractés de la panacea. Com a conseqüència, també censura qualsevol indici de negativitat perquè, no convé oblidar-ho, la responsabilitat de les desgràcies sempre és de l'individu, i quan les coses van mal dades, la culpa no la té ningú més que aquell que no ha volgut encarar l'existència seguint els preceptes dels gurus de la cosa. Perquè són ells, els gurus, els encarregats de la feina bruta, en connivència amb un poder cada cop més cofoi d'obtenir un ramat d'ànimes dòcils i felices a la manera huxleyana. En realitat, no és res més que rentar-se les mans i escapolir-se de la responsabilitat tot manipulant i capgirant ments, conceptes i allò que calgui. És l'autèntica fórmula màgica per aconseguir que els treballadors aspirin a una quimera en lloc de reclamar els drets que els pertoquen. O que els malalts se sentin culpables de no millorar perquè els falta actitud positiva —de les retallades al sistema sanitari ni se'n parla, és clar!—. O d'adoctrinar la canalla amb la murga de la felicitat que emana de l'amistat amb Déu i amb l'actitud assertiva i somrient davant qualsevol contratemps.

Aquesta és la bandera que oneja en aquest número de circ macabre: una iniquitat en tota regla i una manera —sembla que prou efectiva— de carregar el mort de la desídia a les espatlles del més feble. I, naturalment, incrementant beneficis. Així que ja ho sabeu: mentre el poder polític, econòmic i religiós emula Ponç Pilat amb la inestimable ajuda dels gurus de la tribu, nosaltres hem de ser feliços. És el nou repte que ens han fixat.

Sobre tòpics i reduccionismes

Georg Baselitz. Sieben mal Paula (1988)

En un comentari a l'últim text publicat en aquest blog, el dibuixant Miquel Zueras (Borgo) es referia als prejudicis de l'editorial que li havia encarregat d'il·lustrar una versió infantil d'Alícia al país de les meravelles perquè no era convenient donar mal exemple a la quitxalla. Amb el tabac hem topat, senyors! Es veu que els criteris políticament correctes dels editors impedien que es representés el personatge de l'Eruga Blava mentre fumava narguil, tal i com l'havia concebut Lewis Carroll i tal com sempre se l'ha dibuixat. Suposo que la imatge explícita d'algú fumant, encara que sigui una eruga, torba més que el fet que aquest mateix personatge aconselli a Alícia sobre les bondats psicodèliques d'ingerir bolets que augmenten i disminueixen el tamany de les persones. Coses de l'ortodòxia vigent!

Lamentablement, no es tracta d'una anècdota aïllada. El reduccionisme que ha dut la correcció política amassa tòpics i els converteix en maniqueismes puerils, en convencionalismes unificadors i en consignes arbitràries que les xarxes socials s'encarreguen d'amplificar a tort i a dret. En paraules de Rubén Lardín al seu magnífic article  Vosotros sois la justicia, publicat a El butano popular el passat 12 de febrer:  

Las redes, atomización del “pásalo” de toda la vida, donde el “no nos moverán” se entiende como un “todos quietos”, están resultando la mejor prolongación hacia la nada que se haya sintetizado jamás. 

Lardín parla també, fent al·lusió a Michael Jackson, Woody Allen i els tèrbols embolics sexuals en què s'han vist immersos, d'una suposada protecció a la infància que cau, no obstant, en la perversió de la confusió conceptual. L'articulista remarca assenyadament la subtil però significativa diferència entre pedofília i pederàstia, diferència que queda tapada en un món tan epidèrmic que no es preocupa de nimietats filològiques com aquesta. El reduccionisme implica el menyspreu pel relativisme, pel coneixement, pel matís. Només compten el judici col·lectiu, el linxament i el refregit en forma de pensament oficial. És la victòria de la irreflexió i de l'estupidesa. Pensar és massa cansat i sempre serà més còmode veure la brossa a l'ull de l'altre i cremar-lo, encara que sigui en efígie i metafòricament, quan gosi contravenir les normes imposades per una majoria convertida en turbamulta d'allò que Marcuse anomenava pensament unidireccional.

Es premia la simplificació conceptual, el tirar pel dret amb quatre frases de capçalera. Per què triomfen tant, si no, els llibres d'autoajuda? Per què la gent s'empassa amb aquella alegria que tot allò que li passa a la vida és culpa seva?... Ja sabeu, aquella munió de sentències que es llegeixen a qualsevol opuscle de pseudopsicologia: "si no canvies, t'extingeixes","la clau de la teva vida es troba al teu interior", "si no tens una actitud positiva no et passarà res de bo" o "només quan deixes la por enrere et sents lliure". Bestieses que, dia sí i dia també, es perpetuen arreu i fan de la ximpleria un monstre amb milions de caps, impossible de combatre.  La vacuïtat ven, i molt més si va embolcallada amb faules simplistes com la d'aquell prescindible Qui s'ha endut el meu formatge? o amb dibuixets plans, naïfs i feridorament cursis. No estic explicant res de nou: les xarxes socials van plenes de frases com aquestes, sense cap fonament i amb interpretacions a gust d'un consumidor que hi veurà només allò que d'antuvi hi vagi buscant. El fotut és que la majoria de vegades, aquestes exaltacions a la mediocritat serveixen de marc per a cites que, presumptament, van escriure gent com Dostoievsky o Thomas Mann, autors a qui s'obliga a compartir espai virtual amb Bucay, Coelho i altres prohoms de l'espiritualitat barata. 

És clar que al mateix nivell de les carrinclonades mencionades hi trobem l'actitud excloent de sectors que es reivindiquen com a moderns i que, amb la seva visió ultranovíssima, menystenen sistemàticament els estils artístics anteriors. Una altra manera de reduccionisme ferotge que, amb les seves imposicions arbitràries, priva les noves generacions de conèixer res més que no sigui allò que toca ara mateix. Per posar només un exemple d'una disciplina concreta (n'hi ha moltíssimes més, naturalment), em referiré al cas del que ens parlava la Júlia Costa a la xerrada que va fer el passat dia 11 al Centre cultural Albareda sobre el dibuixant, incomprensiblement semioblidat, Emili Freixas.

La trivialitat epidèrmica del tòpic fa que sovint es descontextualitzin textos per a vulgaritzar-los o, en el pitjor dels casos, tergiversar-ne el sentit per tal d'adaptar-los a la conveniència del dibuixet en qüestió. També valen per al mateix propòsit les fotografies de paisatges encisadors, de criatures adorables, de parelles que es miren embadalides o d'animalons dolços i indefensos. Tot s'accepta, tot es fa passar gola avall menys el pensament crític, la mínima discrepància; el rigor, en definitiva. Més d'un exclamaria que quines ganes de complicar-se la vida quan s'està tan a gust xipollejant a la superfície, quan la complexitat de l'existència humana ja te la serveixen en atractius plats de menjar precuinat molt fàcil de digerir. 

Precisament, l'article del passat 26-2-14 de Maria Bohigas a Núvol: Ich bin la infanta Cristina parlava de la importància que es dóna a la futilitat per damunt del que és realment essencial, i de com la banalització de la informació es va ensenyorint cada cop més de les nostres vides (les virtuals i les reals, si és que, a hores d'ara, hi ha cap diferència).

 Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d’avui, basat en l’engany i l’abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d’un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.

En realitat, el mitjà és el missatge, i la immediatesa d'Internet ha propiciat que el barroerisme conformista present a molts àmbits de la vida quotidiana quedi magnificat dins d'una nova temporalitat que accelera la circulació de la informació i la serveix processada i compacta com una pastilla per fer caldo. Malgrat tot, és de justícia reconèixer que enmig del magma que és la xarxa, també s'hi poden fer descobriments força interessants. Només cal que l'arbrada matussera no ens impedeixi de veure el bosc.

No som res...

Foto: Sícoris

Darrerament sembla que s'hagin conjurat els elements i tinguem al damunt un malefici, perquè el cas és que portem una temporadeta en què la premsa no fa més que informar sobre la mort de persones conegudes; talment que es diria que hi ha una mena de confabulació macabra. En realitat no és així, és clar: es tracta d'una apreciació purament subjectiva, ja que cada dia moren moltes persones arreu del món i no ens preocupem ni de calcular-ne el nombre aproximat. En ser anònimes i no tenir transcendència pública, aquestes persones és com si no comptessin. Injust, sí, però la fama és la fama, tot i que en això existeixen igualment diferències, i pel que fa a les celebritats, també hi ha categories: unes han adquirit dimensions planetàries, i altres, d'àmbit essencialment local, tenen un caràcter més nostrat. En tot cas, aquestes fames són merescudes i venen justificades per la projecció pública derivada de la feina que feien els difunts. 

Al febrer va morir la gran actriu María Asquerino, fent palès el tòpic de l'artista bohemi que al final de la seva vida pateix privacions econòmiques i acaba morint sol i mig oblidat. La setmana passada ens deixaven el fotoperiodista Paco Elvira i l'actriu Mariví Bilbao. Fa uns dies, el cineasta i actor Jesús Franco (conegut com l'oncle Jess entre els admiradors) i el director Bigas Luna. Avui, la Sara Montiel i la Margaret Thatcher. En elles dues ens centrarem: en aquest parell de dones tan diferents, unides en la mort per caprici del destí.

                       

 La Sara Montiel era una bellesa clàssica, un pèl insípida i rígida a l'hora d'actuar, però amb una veu harmoniosa que es va especialitzar en els cuplets gràcies a l'èxit de la pel·lícula El último cuplé (una de les més vistes del cinema espanyol) i un indubtable sex appeal que la va conduir directament a Hollywood. No és cert, com s'acostuma a dir, que fos la primera espanyola a conquerir les Amèriques. Abans d'ella hi va haver unes quantes actrius que a l'època del cinema mut van anar obrint camí, malgrat que avui estan tan oblidades que els seus noms no diuen gairebé res a la majoria de gent: Ana María Custodio, Catalina Bárcena, Carmen Rodríguez, Rosita Díaz Gimeno i Luana Alcañiz. (Algun dia n'hauré de parlar, dels actors i actrius espanyols que van anar a cercar fortuna a la meca del cinema).

                                                

Rosita Díaz Gimeno

Luana Alcañiz

Catalina Bárcena

Aquella Sara Montiel que a la seva joventut s'envoltava d'intel·lectuals com León Felipe, Pablo Neruda i Miguel Mihura; la que poc després ja treballava amb actors com Gary Cooper, directors com Anthony Mann (amb qui es va casar) i, segons ella mateixa explicava, cuinava ous ferrats a la manxega per al mític Marlon Brando, va anar esdevenint una caricatura histriònica que passejava la seva decadència daurada pels platós de televisió. La salvava, això sí, una capacitat autocrítica que la feia riure's d'ella mateixa i autoparodiar-se sense problemes. Sempre excessiva, sempre amb fama de dona alliberada en allò tocant a la sexualitat, encara que, com bona part de les folclòriques del moment, també s'aixoplugava sota el Règim franquista mentre participava en aquells festivals artístico-patriòtics que se celebraven a La Granja. Saritísima, com la va anomenar el Terenci Moix, és potser l'última estrella (en el sentit en què aquest mot es feia servir abans) que va enlluernar tota una generació. Pedro Almodóvar, molt inclinat a deixar-se seduir per dives com la Montiel, va recuperar l'aura de l'artista i li va retre un homenatge a la seva pel·lícula La mala educación (pel meu gust, la més aconseguida de tota la seva filmografia):

 

L'altra dona cèlebre que ha mort avui, Margaret Thatcher, no em desperta ni la meitat de simpatia que la Sarita Montiel. Anomenada "la dama de ferro", va dirigir la Gran Bretanya entre el 1979 i el 1990, temps més que suficient per a imposar la ideologia neoliberal. La Thatcher va flexibilitzar el mercat laboral, va reduir el poder sindical i va liberalitzar el mercat financer, juntament amb Ronald Reagan, l'actor-president dels Estats Units, un altre defensor a ultrança de la privatització dels serveis públics.

  

Quan la Thatcher va ser escollida Primera Ministra hi va haver molt de rebombori pel fet de ser la primera dona que accedia a regir els destins de la nació. Sovint se la ridiculitzava amb trets masculins per ressaltar la duresa de la seva mà fèrria, com si una dona no pogués actuar amb contundència. Tot plegat, una visió de les coses que poc favor feia a la causa feminista, i encara molt menys a la causa proletària. A la primera, perquè determinats corrents d'opinió consideraven que a una dona, per tal de fer-se respectar en un entorn eminentment masculí, se li havia de consentir tot. I a la segona, perquè la senyora Thatcher es va enfrontar amb diverses vagues entre el 1983 i el 1984, a causa de la seva política restrictiva en el sector miner, greument empobrit, igual que altres capes de la societat anglesa força afectades per l'augment de l'atur.

Les seves últimes actuacions públiques acollint i defensant el sanguinari dictador Pinochet la van acabar de retratar com a personatge ultraconservador, que ja havia deixat un rastre d'inconformisme en forma de cançó protesta entre molts britànics de l'època punk.

No fa gaire s'ha fet una pel·lícula sobre la seva figura, interpretada per la Meryl Streep, que ha generat crítiques oposades. Jo no l'he vista precisament per la por a trobar-me amb una història hagiogràfica que no em ve gens de gust. Això sí, tothom coincideix a considerar extraordinària la feina de composició del personatge per part de la Streep.

Recordo que als anys 80, quan jo estudiava a la Universitat Autònoma de Barcelona, en plena era Thatcher i Reagan, es va posar de moda un póster que, a través d'un muntatge molt enginyós, mostrava tots dos polítics com si fossin la parella protagonista d'Allò que el vent s'endugué. La facultat de lletres es va omplir d'imatges de la versió ultradretana de Rhett Butler i Scarlett O'Hara, personatges que van passar a formar part del nostre paisatge quotidià. De fet, així va ser. I de fet, així continua sent perquè hi ha coses que, malauradament, mai no moren...

  
 

Speak Catalan or carry on?

El 1939, tot just quan havia esclatat la Segona Guerra Mundial, el Ministeri d'Informació del Govern britànic va idear tres cartells amb llegendes que animaven a lluitar per la llibertat i apel·laven a l'alegria, al valor i a la calma de la població (la coneguda flema britànica), prevenint la gent davant una possible invasió de les tropes alemanyes.

Sortosament, això no es va arribar a produir i, com és sabut, la nit del 8 de maig de 1945, una setmana deprés del suïcidi de Hitler a Berlín, es va signar el tractat de capitulació incondicional de l'Alemanya nazi.

Els cartells, encapçalats per una corona Tudor i amb uns textos de línia clara escrits en majúscules blanques sobre fons de color, van tenir una tirada curta i van romandre mig oblidats fins que l'any 2000 els van redescobrir a una llibreria de segona mà de Northumberland, quan els drets d'autor ja no tenien validesa (havien passat més dels cinquanta anys preceptius per a qualsevol mena de reclamació en aquest sentit).

A partir d'aquesta troballa, el lema d'un dels cartells: Keep calm and carry on va ser reproduït amb finalitats comercials en tota mena d'articles. Es tractava del missatge menys punyent dels tres i el que dóna peu a més interpretacions, lluny ja de la intenció bèl·lica i de resistència a l'enemic amb què fou concebut.

Als darrers temps però, se li ha donat una nova volta de cargol a aquest enunciat: Amb les contínues amenaces per part del Ministre d'Educació, Cultura i Esports d'espanyolitzar els nens catalans [sic] i, especialment, arran de l'esborrany de la reforma educativa que pretén relegar l'estudi del català a matèria "d'especialitat" per tal de donar prioritat al castellà, una part de l'esperit del cartell britànic ha tornat a brollar gràcies a l'encertada idea, plena de sarcasme, d'uns dissenyadors barcelonins que han reproduït la imatge i la tipografia de l'original, afegint-hi l'speak Catalan enlloc del primigeni carry on. La proposta, d'allò més exitosa, m'ha recordat també la sornegueria crítica de Robert Crumb, tot i que sense el traç underground, tan de l'època dels seixanta, del dibuixant nordamericà.

L'inefable ministre Wert, que va ser estudiant de l'exclusivíssima i conservadora escola d'El Pilar de Madrid (on, entre altres, també s'hi han comptat com alumnes l'expresident José María Aznar i el bisbe prelat de l'Opus Dei, Álvaro del Portillo), és partidari de privatitzar l'ensenyament i el responsable de fer desaparèixer dels plans d'estudis l'assignatura d'Educació per a la ciutadania, substituint-la per l'Educació Cívica i Constitucional (?). A aquesta nova assignatura que s'ha tret el ministre de la màniga no hi ha prevista cap referència a l'homofòbia ni a les desigualtats socials; en canvi, sí que es parla de nacionalismes excloents i de les enormes bondats del capitalisme. 

Però a més, és a ell, al reaccionari Wert, a qui li devem la subvenció concedida a aquell Diccionario biográfico español de l'Academia de la Historia, de tan trist record i que tanta polseguera va aixecar. A l'entrada corresponent al general Franco, el diccionari minimitza l'aspecte dictatorial i repressiu del franquisme, tot remarcant que el Règim no va ser totalitari sinó autoritari. Curiós joc d'adjectius contraposats que ens deixa com a resultat la figura del dictador genocida a l'alçada d'un avi rabiüt que, en el fons, era una bona i entranyable persona incapaç de matar una mosca. Una simple qüestió de matisos sense altre objectiu que emmascarar la realitat.

 

Allò que dèiem: Keep calm and speak Catalan... encara que ho escriguem en anglès...