Sobre tòpics i reduccionismes

Georg Baselitz. Sieben mal Paula (1988)

En un comentari a l'últim text publicat en aquest blog, el dibuixant Miquel Zueras (Borgo) es referia als prejudicis de l'editorial que li havia encarregat d'il·lustrar una versió infantil d'Alícia al país de les meravelles perquè no era convenient donar mal exemple a la quitxalla. Amb el tabac hem topat, senyors! Es veu que els criteris políticament correctes dels editors impedien que es representés el personatge de l'Eruga Blava mentre fumava narguil, tal i com l'havia concebut Lewis Carroll i tal com sempre se l'ha dibuixat. Suposo que la imatge explícita d'algú fumant, encara que sigui una eruga, torba més que el fet que aquest mateix personatge aconselli a Alícia sobre les bondats psicodèliques d'ingerir bolets que augmenten i disminueixen el tamany de les persones. Coses de l'ortodòxia vigent!

Lamentablement, no es tracta d'una anècdota aïllada. El reduccionisme que ha dut la correcció política amassa tòpics i els converteix en maniqueismes puerils, en convencionalismes unificadors i en consignes arbitràries que les xarxes socials s'encarreguen d'amplificar a tort i a dret. En paraules de Rubén Lardín al seu magnífic article  Vosotros sois la justicia, publicat a El butano popular el passat 12 de febrer:  

Las redes, atomización del “pásalo” de toda la vida, donde el “no nos moverán” se entiende como un “todos quietos”, están resultando la mejor prolongación hacia la nada que se haya sintetizado jamás. 

Lardín parla també, fent al·lusió a Michael Jackson, Woody Allen i els tèrbols embolics sexuals en què s'han vist immersos, d'una suposada protecció a la infància que cau, no obstant, en la perversió de la confusió conceptual. L'articulista remarca assenyadament la subtil però significativa diferència entre pedofília i pederàstia, diferència que queda tapada en un món tan epidèrmic que no es preocupa de nimietats filològiques com aquesta. El reduccionisme implica el menyspreu pel relativisme, pel coneixement, pel matís. Només compten el judici col·lectiu, el linxament i el refregit en forma de pensament oficial. És la victòria de la irreflexió i de l'estupidesa. Pensar és massa cansat i sempre serà més còmode veure la brossa a l'ull de l'altre i cremar-lo, encara que sigui en efígie i metafòricament, quan gosi contravenir les normes imposades per una majoria convertida en turbamulta d'allò que Marcuse anomenava pensament unidireccional.

Es premia la simplificació conceptual, el tirar pel dret amb quatre frases de capçalera. Per què triomfen tant, si no, els llibres d'autoajuda? Per què la gent s'empassa amb aquella alegria que tot allò que li passa a la vida és culpa seva?... Ja sabeu, aquella munió de sentències que es llegeixen a qualsevol opuscle de pseudopsicologia: "si no canvies, t'extingeixes","la clau de la teva vida es troba al teu interior", "si no tens una actitud positiva no et passarà res de bo" o "només quan deixes la por enrere et sents lliure". Bestieses que, dia sí i dia també, es perpetuen arreu i fan de la ximpleria un monstre amb milions de caps, impossible de combatre.  La vacuïtat ven, i molt més si va embolcallada amb faules simplistes com la d'aquell prescindible Qui s'ha endut el meu formatge? o amb dibuixets plans, naïfs i feridorament cursis. No estic explicant res de nou: les xarxes socials van plenes de frases com aquestes, sense cap fonament i amb interpretacions a gust d'un consumidor que hi veurà només allò que d'antuvi hi vagi buscant. El fotut és que la majoria de vegades, aquestes exaltacions a la mediocritat serveixen de marc per a cites que, presumptament, van escriure gent com Dostoievsky o Thomas Mann, autors a qui s'obliga a compartir espai virtual amb Bucay, Coelho i altres prohoms de l'espiritualitat barata. 

És clar que al mateix nivell de les carrinclonades mencionades hi trobem l'actitud excloent de sectors que es reivindiquen com a moderns i que, amb la seva visió ultranovíssima, menystenen sistemàticament els estils artístics anteriors. Una altra manera de reduccionisme ferotge que, amb les seves imposicions arbitràries, priva les noves generacions de conèixer res més que no sigui allò que toca ara mateix. Per posar només un exemple d'una disciplina concreta (n'hi ha moltíssimes més, naturalment), em referiré al cas del que ens parlava la Júlia Costa a la xerrada que va fer el passat dia 11 al Centre cultural Albareda sobre el dibuixant, incomprensiblement semioblidat, Emili Freixas.

La trivialitat epidèrmica del tòpic fa que sovint es descontextualitzin textos per a vulgaritzar-los o, en el pitjor dels casos, tergiversar-ne el sentit per tal d'adaptar-los a la conveniència del dibuixet en qüestió. També valen per al mateix propòsit les fotografies de paisatges encisadors, de criatures adorables, de parelles que es miren embadalides o d'animalons dolços i indefensos. Tot s'accepta, tot es fa passar gola avall menys el pensament crític, la mínima discrepància; el rigor, en definitiva. Més d'un exclamaria que quines ganes de complicar-se la vida quan s'està tan a gust xipollejant a la superfície, quan la complexitat de l'existència humana ja te la serveixen en atractius plats de menjar precuinat molt fàcil de digerir. 

Precisament, l'article del passat 26-2-14 de Maria Bohigas a Núvol: Ich bin la infanta Cristina parlava de la importància que es dóna a la futilitat per damunt del que és realment essencial, i de com la banalització de la informació es va ensenyorint cada cop més de les nostres vides (les virtuals i les reals, si és que, a hores d'ara, hi ha cap diferència).

 Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d’avui, basat en l’engany i l’abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d’un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.

En realitat, el mitjà és el missatge, i la immediatesa d'Internet ha propiciat que el barroerisme conformista present a molts àmbits de la vida quotidiana quedi magnificat dins d'una nova temporalitat que accelera la circulació de la informació i la serveix processada i compacta com una pastilla per fer caldo. Malgrat tot, és de justícia reconèixer que enmig del magma que és la xarxa, també s'hi poden fer descobriments força interessants. Només cal que l'arbrada matussera no ens impedeixi de veure el bosc.