Sobre l'Alícia de Lewis Carroll i la cultura popular

Il·lustració de John Tenniel per a l'edició de 1865

Sóc incapaç de ressaltar un únic llibre que m’hagi marcat i donar-li una preeminència per damunt dels altres. Em sembla una tasca dificilíssima perquè cada etapa de la vida, cada lectura que fem, té el seu propi procés i pertany a un temps i a unes circumstàncies diferents.

«Marcar», segons el diccionari, significa posar una marca (en algú o alguna cosa), deixar l’empremta, un senyal, una cicatriu. I com que de lectures que m’hagin deixat empremta, senyal i fins i tot cicatriu n’hi ha unes quantes, he decidit parlar de la primera narració que em va colpir. Una que des del principi em va entusiasmar i de la que al llarg del temps n’he anat tenint diferents visions: Alícia al país de les meravelles.

Curiosament, la primera aproximació al clàssic de Lewis Carroll, com suposo que li deu haver passat a la majoria de gent, era bastant poc literària en sentit estricte: es tractava d’una adaptació infantil, en format de conte il·lustrat, de la pel·lícula de Walt Disney de l’any 1951. Presentava aquella iconografia tan típicament disneyana que va sepultar en l’oblit els gravats originals de Sir John Tenniel, que tenien uns trets excessivament decimonònics per a la canalla de la segona meitat del segle XX, acostumada a gaudir de les coloraines.

Més endavant, ja a l’adolescència, vaig començar a fullejar un llibre que voltava feia anys per casa: Libro juvenil de selecciones: una traducció per als països de parla hispana de les miscel·lànies que publicava Reader’s Digest. Un d'aquells articles anava dedicat a la gènesi d’Alícia al país de les meravelles i a com Lewis Carroll s’havia inspirat per escriure-la en un dels seus passejos amb la nena Alice Liddell, amb qui mantenia una entranyable amistat explicada de forma molt edulcorada i sense entrar en gaires profunditats. 

 

Després, jo aniria descobrint aspectes menys convencionals de la fascinació de Carroll pel món infantil. El primer pas per abastar l’univers carrollià des d’una altra perspectiva va ser la lectura d’una edició d’Alianza Editorial a cura de Jaime de Ojeda, que també n’era el traductor, on es recuperaven els dibuixos originals de Tenniel.

Però va ser aprofundint sobre el particular univers d’Alícia i de les complexitats que s’ocultaven darrere del personatge públic del reverend Dogson (nom real de Carroll), com vaig conèixer la col·lecció de retrats infantils i de correspondència amb diverses nenes, que ell, gran fotògraf i admirador del cos nu i de la bellesa edènica, havia atresorat al llarg dels anys. Algunes de les fotos s’han conservat, però se sap que moltes van ser destruïdes per mor del puritanisme victorià i per l’escàndol que les imatges van suposar per a les famílies d’Alice Liddell i les altres nenes retratades. En aquest sentit, podríem dir sense equivocar-nos gaire que Carroll fou un precursor, el predecessor del Humbert Humbert de la Lolita de Nabòkov.

No incidiré gaire en l’ambient oníric que sura per tota la narració i que contrasta amb la racionalitat imperant en la societat anglesa de l’època. S’ha parlat molt de les coincidències entre Alícia... i El procés de Kafka, així com del gust que ambdós autors mostraven per les situacions inversemblants que, no obstant, amagaven tot un univers d’opressió suggerit a través d’unes imatges proto-dadaistes. En el cas de Carroll, caldria afegir-hi l’element lúdic, la passió pels jocs de paraules, l’antropomorfisme i l’interès per les matemàtiques i la lògica.

Però agafant com a punt de partida l’obra de Carroll, el que voldria destacar és la permanent convivència entre l’alta cultura i el que s’ha anomenat, de vegades amb cert menyspreu, cultura popular. Perquè he de confessar que, en el meu cas, totes dues han conformat per igual un imaginari personal. Les dues s’han complementat, han encaixat l’una dins de l’altra com si formessin part d’un puzzle. En definitiva, totes dues han deixat en mi la seva marca indeleble, i una bona mostra n’és el meu interès creixent per Alícia al país de les meravelles des dels anys, ja llunyans, en què una primera i captivada lectura infantil m’hi va apropar.

Perquè és evident que sense l’espurna que es va encendre amb aquell conte il·lustrat de la meva infantesa, ple d'il·lustracions i amb uns textos curts que eren la mínima expressió, no m’hauria fascinat tant el relat de Lewis Carroll ni les diverses exègesis i interpretacions que se n’han fet. Accedir a aquella adaptació infantil de l’editorial Toray i a la pel·lícula de Walt Disney em va dur a descobrir més tard, no només la narració de Carroll, sinó també la versió en cinema mut que Cecil Hepworth y Percy Stow havien fet el 1903. Una joia a la que seguirien les adaptacions de 1915 i 1933.

Fotograma d'Alice in Wonderland (Norman Z. McLeod, 1933)

De la mateixa manera, els tebeos i les sèries de televisió que llegia i veia amb tant d'entusiasme, es donen la mà amb lectures posteriors, considerades (amb tota justícia) alta cultura. Com, si no, m’ho hagés manegat per rastrejar la petjada cervantina en les parelles d’amics aventurers que, a la manera de Don Quijote i Sancho, formaven personatges a priori tan allunyats en el temps i instal·lats en contextos tan diferents com Mortadelo i Filemón, Starsky i Hutch o Roberto Alcázar i Pedrín (aquests últims, heretats del meu pare)?

No hi havia una forma més lúdica d’aprendre sobre la guerra de Secessió nord-americana que amb la visió aclaparadora de l’incendi d’Atlanta a Allò que el vent s’endugué o amb la lectura de Mujercitas, de Louisa May Alcott (una escriptora, per cert, molt més interessant del que a primera vista pugui semblar i a qui, sortosament, s’està alliberant de l’etiqueta de novel·lista ensucrada, gràcies a alguna revisió crítica de la seva obra).

Dubto que m’haguessin interessat tant les sinuositats de l’ànima humana i el concepte d’alteritat, si abans de saber qui eren Freud, Jung, Proust, Robbe-Grillet, Machado o el mateix Kafka, no hagués vist pel·lícules de monstres de sèrie B, que, al seu torn, m’havien de conduir a valorar les llums i ombres de l’expressionisme alemany i a apreciar obres mestres del cinema i la literatura com Frankenstein o King Kong, per exemple.

Com hauria estat la meva relació amb la ciència sense les lectures juvenils de Jules Verne? Com m’hauria aproximat al franquisme sociològic si no fos, per via de la menystinguda cultura popular, amb les pel·lícules de Joselito i Marisol o les comèdies anomenades espanyolades, que tan bé retrataven —molts cops sense ser-ne del tot conscients— la idiosincràsia d’aquell temps? I què dir respecte del coneixement que sobre la censura del Règim han aportat les mutilacions matusseres de novel·les, pel·lícules i publicacions humorístiques, amb la finalitat de fer passar bou per bèstia grossa?... Es podria fer un paral·lelisme tot relacionant l’Espanya franquista amb Fahrenheit 451,  la novel·la de Bradbury i la pel·lícula de Truffaut.

No oblidem que, fins i tot, s’havia arribat a modificar la lletra d’alguna copla de les que entonaven les folclòriques del moment, i que abans havien cantat, amb diferent intenció, artistes represaliats i exiliats com Miguel de Molina. És bo que se sàpiga que bona part d’aquell capital cultural que el franquisme es va voler apropiar interessadament no li pertanyia. Veiem, de nou, com la cultura popular va estretament lligada a la història, als costums que marquen època i a l’art (parlem de Goya i l’Espanya negra, per exemple?...).

En fi, m’estic allargant massa i l’assumpte no s'acabaria mai perquè un tema em porta a l’altre, i el més segur és que això ja siguin figues d’un altre paner que ultrapassen el marc de la literatura. En qualsevol cas, la qüestió és que la cultura, amb els matisos que es vulgui, és un tot difícil de destriar. Per més que se la vulgui encotillar, els referents que la conformen sempre ens remeten als mateixos assumptes. Res de nou sota el sol.

____________________

[Entrada publicada el 28 de gener del 2014 a Els orfes del senyor Boix. Forma part d'una entrada col·lectiva amb motiu de la celebració de les mil entrades al blog: Relats per tancar un mil·lenari].