Una història condemnada a repetir-se?

Goya. Gracias á la almorta (sèrie Los desastres de la guerra)

Quina relació pot haver-hi entre un escriptor americà de best-sellers, la postguerra espanyola, el pensament ecològic de Henry David Thoreau, un gravat de Goya i l'actual política sanitària?

A priori no sembla que hi hagi d'haver un lligam gaire ferm, ja que es tracta de conceptes prou allunyats com per a establir alguna mena de nexe. No obstant, esbrinarem quin és el fil conductor que els connecta tots mitjançant una història que posa els pèls de punta de principi a fi:

• El 1990, Christopher McCandless, un noi de Virgínia que s'acabava de llicenciar en història i antropologia, lector de Jack London, Tolstoi i Gógol i gran admirador de la filosofia d'Henry David Thoreau, va decidir trencar amb la rutina i deixar enrere una societat que cada cop li semblava més alienant. Va marxar a l'aventura, a viure d'acord amb el concepte d'individualisme i de contacte amb la natura que el propi Thoreau havia experimentat i reflectit a Walden, o la vida als boscos. Després de destinar els seus bens a obres de caritat, McCandless, adoptant el nom d'Alexander Supertramp, va recórrer els Estats Units feinejant a granges i fent seus els preceptes naturalistes i antisocials postulats per Thoreau. Sense fer cas de les veus que intentaven dissuadir-lo, va voler instal·lar-se enmig d'un bosc d'Alaska prop del Pol Nord: un lloc inhòspit on la cruesa climatològica resulta un veritable perill. Vivia dins d'un autobús abandonat i comptava com a úniques pertinences amb un parell de botes de cautxú i algunes provisions. Un parell d'anys després el van trobar mort. El seu cos, visiblement desnutrit, va fer concloure a les autoritats que havia mort de fam.

• I aquí entrem a la segona part de la nostra història: El 1996, l'escriptor i periodista Jon Krakauer publicava Into the Wild, un llibre on narrava la peripècia de Chris McCandless i que anys després Sean Penn adaptaria al cinema conservant el mateix títol. La malaguanyada vida del noi, amplificada per l'èxit del llibre, un autèntic best-seller, va provocar multitud de comentaris, tant favorables com adversos a la figura de Chris McCandless i a l'aferrissada defensa que feia Krakauer del seu estil de vida. Segons uns, es tractava d'un inconformista que havia gosat desafiar l'american way of life. Altres, en canvi, es referien a ell com un suïcida boig o com el típic ximple de ciutat amb unes idees excessivament romàntiques al cap (més o menys, el que aquí en diríem un pixapins). El cas és, però, que Krakauer, fascinat amb la història del jove idealista, seguia investigant les circumstàncies de la seva agonia. Fins que va topar-se amb l'estudi que havia realitzat al respecte Ronald Hamilton, qui assegurava que la mort del noi s'havia produït a causa de la ingesta continuada d'un llegum que, consumit amb assiduïtat, afecta el sistema nerviós i paralitza el cos. És a dir, tècnicament, era cert que McCandless havia mort de fam, però segons la tesi de Hamilton, avalada per Krakauer, la inanició era conseqüència de la immobilitat dels seus membres, no de la seva ineptitud a l'hora de proveir-se d'aliment.

• Ara toca endinsar-se a la tercera part del nostre trencaclosques: Quin és aquest llegum tan nociu?... En català se'n diu guixa, i és una planta que creix pràcticament a tot arreu i que, per tant, resulta molt fàcil de trobar. Segons el diccionari de l'IEC, la guixa és la "llavor de la guixera, blanca o verdosa, emprada com a aliment per al bestiar i, eventualment, per a les persones". La guixa, anomenada Hedysarum alpinum en botànica, grass bean en anglès i almorta en castellà, produeix una malaltia anomenada latirisme (mot que prové del llatí lathy̆rus [satīvus], que és, precisament, com es designava a les plantes del gènere de la guixera). El latirisme és una intoxicació produïda per la ingesta freqüent de farina de guixa, i es manifesta sobretot amb la paràlisi crònica de les cames. Com es pot veure a l'encapçalament d'aquest escrit, existeix un gravat de la sèrie Desastres de la guerra de Goya on queda palès que la guixa (o almorta) era un aliment habitual en èpoques de gana com la que es va patir a Madrid els anys 1811 i 1812, durant la guerra de la Independència. Per aquest motiu, al peu del gravat hi figura la llegenda "gracias á la almorta".

•   Guerra?, fam?... Arribem a la postguerra espanyola: L'escassetat de productes, la manca de proteïnes i la dificultat per importar aliments d'una Europa devastada per la guerra mundial eren un camp abonat per a la malnutrició de les capes més pobres de la societat. En aquest context paupèrrim, la guixa, aliment accessible i gens costós, va passar a ser un menjar de subsistència que causà estralls. El 1941, Carlos Oliveras de la Riva, un metge barceloní, va determinar que la pandèmia que assolava mitja Espanya amb símptomes com paràlisi de les extremitats, tremolor de mans i dificultat en la contenció de l'orina, era deguda al consum massiu de guixa, la principal font d'aliment de gran part de la població espanyola de postguerra. I així ho va publicar a la revista mèdica "Clínica española", conjuntament amb el doctor Emilio Ley, un altre col·lega que també havia arribat a la mateixa conclusió. En un principi, les autoritats franquistes, en vista de les poques alternatives alimentàries de què disposava un país sumit en la misèria, van mirar de controlar-ne el consum sense atrevir-se encara a posar-hi un remei més efectiu. No va ser fins l'any 1944, quan la cosa ja havia agafat massa volada, que van decidir de prohibir-lo definitivament.

•  Ja som al final de la història: Paradoxalment, allò que el franquisme havia prohibit perquè atemptava contra la salut pública, actualment torna a ser permès, i menjar guixes és a l'abast de tothom un altre cop. Això sí, a l'etiquetatge del producte cal fer-hi constar que el consum ha de ser esporàdic per tal de prevenir el latirisme. Fins i tot l'O.C.U. li treu ferro a l'assumpte (veure l'apartat "qué riesgos" de l'enllaç), i al B.O.E., la guixa hi surt mencionada al costat d'altres lleguminoses comestibles. No voldria ser alarmista. Suposo -i així ho confirmen els entesos- que si aquest llegum no forma part de la base alimentària de la població, el perill de contraure la malaltia queda considerablement reduït. Tot i així, val més no jugar a fer associacions d'idees, encara que les càbales gairebé surten soles. És inevitable la temptació de relacionar la fam de la postguerra o la del Madrid del 1811 amb la gent que avui rebusca ente les escombraries i amb alguns informes actuals sobre mala nutrició infantil. Ho deixarem aquí: continuar per aquest camí seria tota una perversitat de ment retorçada. En fi, gracias a la almorta.

Fonts consultades:

• Krakauer, Jon. How Chris McCandless died. THE NEW YORKER, 12 setembre 2013.
• Azcoytia, Carlos. Historia de la almorta o el veneno que llegó con el hambre tras la guerra civil. HISTORIA DE LA COCINA Y LA GASTRONOMÍA. 1 juliol 2012.
• Muñoz-Lacuna, J.V. La almorta, "el veneno del hambre", dejará de estar prohibida. HOY.ES. 18 octubre 2010.
•  Museo Nacional del Prado. Goya en el Prado (Gracias á la almorta)

[Text traduït al castellà i publicat el 3-2-15 al blog La timba]