divendres, 12 d’octubre del 2012

Algunes perles d'Ambrose Bierce.







El Diccionario del Diablo
Ambrose Bierce
Edició a cura d'Ernest Jerome Hopkins
Traducció i notes de Vicente Campos
Disseny d'Eva Mutter
Galaxia Gutemberg - Círculo de Lectores, 2005










(Una selecció alfabèticament subjectiva):



Arzobispo, s. Dignatario eclesiástico un punto más santo que un obispo.
                        Si fuera un jovial arzobispo,
                       los viernes cuanto pescado pudiera me comería,
                       salmón, platijas y eperlanos;
                       y los otros días
                       todo lo demás me zamparía
                                                               JUDO REM

Bobo, s. Persona de gracia imperfecta, dada en exceso al vicio de tropezar consigo misma.

Circo, s. Lugar en el que se permie a caballos, ponis y elefantes contemplar a hombres, mujeres y niños comportándose como idiotas.

Desobediencia, s. Resquicio de esperanza para la servidumbre.

Espalda, s. Parte de la anatomía de un amigo que tenemos el privilegio de contemplar cuando nos van mal las cosas.

 Futuro, s. Período de tiempo en el que nos van bien las cosas, nuestros amigos son sinceros y nuestra felicidad está asegurada.

Genealogía, s. Recuento de la ascendencia de uno a partir de un antepasado al que no le preocupó demasiado investigar la suya propia.

Hiena, s. Animal venerado por varias naciones orientales por su costumbre de visitar los cementerios por la noche. Pero es lo mismo que hace el estudiante de medicina.

Improvisadamente, adv. Con descuido, dícese de los poemas que se han escrito sin hacerse un lío con las piernas ni sacar la lengua. Por ejemplo:


                      Estallidos bulbosos rugían enormes
                      y él, empapado y encurtido, 
                      se recobró entre bárbaros amenazantes,
                      fuliginoso y libre,
                      pues arbitrio belicoso
                      nunca había entrado por ninguna de sus orejas.


Júbilo, s. Emoción provocada por diversas causas, pero en su más intensa expresión debida a la contemplación del pesar ajeno.

Krishna, s. Forma en que se encarnó el supuesto dios Visnú. Ciertamente, una historia muy verosímil.

Libertario, s. Que se ve forzado por las prueas a creer en el libre albedrío y cuyo albedrío es por tanto libre para rechazar tal doctrina.

Mayonesa, s. Una de las salsas que sirven los franceses como sustituto de una religión de Estado.

Nuez, s. Protuberancia en el cuello del hombre, sabiamente ubicada por la naturaleza para mantener la soga en su sitio.

Ñoño, adj. Que tiene la calidad de una revista poética. (Véase PAMPLINAS.)

Opiáceo, adj. Puerta abierta en la prisión de la identidad, pero que da al patio de la cárcel.

Presente, s. Parte de la eternidad que separa los dominios de la desilusión del reino de la esperanza.

Querido, adj. Pelmazo del sexo opuesto en una de las primeras fases de su desarrollo.

Represalia, s. Piedra natural sobre la que se erige el Templo de la Ley.

Salsa, s. El único signo incuestionable de civilización y cultura. Un pueblo sin salsas tiene mil vicios; un pueblo con una salsa, sólo 999. Por cada salsa inventada y aceptada por todos, se renuncia a un vicio, que queda perdonado.

Tonterías, s. Las objeciones que se le ponen a este excelente diccionario. 
Unitario, s. Que cuestiona la divinidad del trinitario.

Verdugo, s. Funcionario que crea una animación suspendida.
W. La uve doble es la única letra del alfabeto inglés con un nombre complicado, pues todas las demás se nombran con monosílabos. Esta ventaja del alfabeto romano sobre el griego se aprecia todavía con más nitidez después de deletrear en voz alta alguna palabra griega sencilla, como επιχοριαμβιχóζ, los eruditos creen que debieron de intervenir más factores que las diferencias entre ambos alfabetos en la decadencia de "la gloria que fue Grecia" y la ascensión de "la grandeza de Roma". Sin embargo, no cabe la menor duda de que simplificando el nombre de la uve doble nuestra civilización, aunque tal vez no avanzara, sí sería más soportable.

x. En el alfabeto inglés es una letra innecesaria lo que le da invulnerabilidad a los ataques de los reformadores del idioma; y, como ellos, durará tanto como nuestra lengua. "X" es el símbolo sagrado de los diez dólares y en palabras como "xmas" (Christmas), "xn" (Christian), etc, significa Cristo y no porque, como se cree generalmente, represente una cruz, sino porque la letra correspondiente en el alfabeto griego es la inicial de su nombre Χριστός. Si representara una cruz sería el símbolo de san Andrés, quien "dio testimonio" sobre una que tenía esa forma. En el álgebra de la psicología, "x" representa a la mente femenina. Las palabras que empiezan por "x" son griegas y no se definirán en este diccionario de inglés estándar. 

Yanqui, s. En Europa, un norteamericano. En los estados norteños de la Unión, nativo de Nueva Inglaterra En los estados sureños, la palabra se desconoce. (Véase MALDITO YANQUI.)

Zeus, s. El principal de los dioses griegos, al que los romanos adoraban con el nombre de Júpiter y los americanos modernos con los de Dios, Oro, Gentuza y Perro. Algunos exploradores que llegaron a las costas del país y uno que afirma haber penetrado un largo trecho tierra adentro creyeron que estos cuatro nombres representaban otras tantas deidades distintas, pero en su monumental obra sobre las Fes Supervivientes, Frumpp insiste en que los nativos son monoteístas, que cada uno de ellos no tiene a más dios que a sí mismo, a quien adora, eso sí, con numerosos nombres sagrados.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Iconografies de Barcelona

 


Quan vaig saber que l'any 1957 l'editorial Seix Barral li havia encarregat a Leopoldo Pomés unes fotos de Barcelona que havien de formar part d'un llibre que no es va arribar a publicar perquè la ciutat que s'hi plasmava era massa "lúgubre i grisa", no he parat fins que he anat a veure l'exposició de vuitanta d'aquelles fotografies a la Fundació Foto Colectania Barcelona (des del 18 de setembre fins al 26 de gener).

Mentre observava les imatges dels diferents barris de la ciutat, amb aquelles figures solitàries de les que molt sovint ni tan sols en veiem el rostre, com si fossin ombres indelebles detingudes en un instant precís; quan em fixava en les persones retratades en actituds quotidianes mentre exerceixen oficis ja desapareguts actualment (enllustradors de botes, manicures a domicili, homes-anunci, fotògrafs ambulants), m'he posat a pensar en el tempus fugit i en les diverses realitats congelades en el temps que han coexistit (i continuen fent-ho) en un mateix espai. És com si hi hagués unes quantes Barcelones paral·leles, superposades o concèntriques les unes respecte de les altres, cadascuna d'elles diferent de la resta, però no obstant, totes formant part d'una única dimensió espaciotemporal.


Leopoldo Pomés. Metro, 1959
Leopoldo Pomés. Barcelona, 1957
       Leopoldo Pomés. Barcelona 1957

Per alguna raó, la visió de fotografies antigues, amb la profunditat que dóna el blanc i negre, em produeix una sensació de déjà vu revestida de neguit i fascinació. Ho atribueixo, almenys parcialment, a la proximitat d'un passat que forma part de la tradició oral que m'han transmès persones properes que l'han viscut. Ho explica molt bé l'Enric H. March al començament del seu apunt Exposicions de tardor i nostàlgia del blog Bereshit. Segons diu, i jo hi estic plenament d'acord, la generació nascuda entre els 50 i els 60 arrossega l'experiència individual i generacional marcada per una etapa del franquisme que va coincidir amb la primera part de la seva vida (infantesa, adolescència, joventud). Però a més, podríem dir que és l'última generació que, a banda d'haver viscut en carn pròpia part d'aquesta època, coneix de primera mà les vivències dels seus ancestres més immediats, condicionades per la duresa de la guerra i l'atonia d'una llarga postguerra amb dictadura inclosa. Aquest contacte vicari amb una realitat no viscuda però sentida una i mil vegades, o viscuda amb la inconsciència dels pocs anys, procipien que les fotos que em retornen a aquesta realitat m'acabin resultant d'allò més evocadores i tremendament familiars.

Potser és nostàlgia d'allò que ha desaparegut definitivament, dissolt en el no-res. Potser és la necessitat de constatar a través de les imatges que les meves referències (empíriques o relatades) no són una entelèquia, sinó que la realitat que les sustenta ha existit. Malgrat tot, tinc clar que la meva postura envers aquell passat d'estretors mentals i materials és absolutament crítica. Però aleshores, com es pot tenir una concepció del passat tan contradictòria, que per una part enyora i per l'altra reprova? La conclusió a què he arribat és que no hi ha una explicació racional. És ben cert que, contemplats des de la distància, el pas del temps acostuma a donar a les fotografies, als objectes antics, una pàtina poètica i una mena d'aura de neorealisme de pel·lícula italiana que no tenien originalment. És a dir, i tornant al cas que ens ocupa, la intenció de Pomés no era poètica ni anava embolcallada en una nostàlgia impossible, que és la sensació que ens produeixen ara les seves imatges, sinó que simplement volia reflectir allò que veia, la immediatesa pura i dura. Ell mateix ho confirma a la conversa que va mantenir amb Eduardo Mendoza i que recull el catàleg de l'exposició:  

Hoy lo que queda en el libro es una imagen de Barcelona muy dura, sin concesiones, con una gran ternura pero en absoluto sentimental. Sin embargo, los personajes, los buenos y los malos, ya pertenecen a un pasado que los unifica y los hace casi indestinguibles. Es otro libro: pasa de lo periodístico a lo poético, porque nos presenta un mundo de ciencia ficción. Un viaje a otro planeta donde continúan pasando las mismas cosas, pero unas cosas que ya no son nuestras.

Com anava dient, la contemplació de les fotografies de Pomés dins una sala d'exposicions moderna i situada a la part alta de la ciutat, m'ha fet donar voltes sobre el pas del temps, els inevitables canvis que es van produint i la multiplicitat de cares que, al llarg dels anys i mitjançant la fotografia, ha anat mostrant la ciutat i els qui l'han habitada. És important analitzar com ens afecta el pòsit que han deixat tots els espais que seguim compartint amb els espectres del passat, i de quina manera aquelles maneres de viure tan diverses han anat conformat la fesomia de Barcelona, de les moltes Barcelones que van existir i que, d'alguna manera, encara perviuen amb unes cicatrius històriques i socials que no s'acaben de tancar. El passat, proper o llunyà, no és tan fàcil d'esborrar, i la línia implacable del temps deixa la seva empremta sobre les generacions futures.


La Barcelona dels barris:


Mercado de San Antonio 1955
Ramon Masats. Mercat de Sant Antoni 1955
Leopoldo Pomés. Tertúlia al carrer
Eugeni Forcano. Barri de Collblanc
Francesc Català Roca. Festes de Gràcia. Barcelona. 1953.

La Barceloneta el dia del Corpus de 1915

Oriol Maspons. Maletillas al Poble Sec

Oriol Maspons. Carrer Escudellers







La Barcelona burgesa:


Portada del llibre de L. Permanyer Vides privades de la Barcelona burgesa
Família de la burgesia
L'univers femení de la burgesia entre els segles XIX i XX.

Adolfo Zerkovitz. La Rambla als anys 20
Frederic Ballell. Família burgesa de Barcelona, 1911
© Pérez de Rozas / AFB. Entrada al liceu. 13 de novembre del 1958


La Barcelona desfavorida:

Joan Colom. Raval

Joan Colom. Raval





















 Xavier Miserachs. Emigrants
Eugeni Forcano. Façana
Adolf Mas. Carrer de les Donzelles
Ignasi Marroyo. Somorrostro 1964


La Barcelona de l'espectacle:
Brangulí. Edén Concert, anys 20
Xavier Miserachs
Eugeni Forcano
Mary Santpere i Alady en una representació còmica del Tenorio
Portada del llibre El Molino de Sebastià Gasch
Frederic Ballell. Palau de la Música

Cine Comèdia. Anys 50
Teatre Talia als anys 70

La Barcelona menestral, 
entre el seny i la rauxa:


F. Català Roca. Interior d'El Taxidermista de la Plaça. Reial, 1974
F. Català Roca. Davant de la Catedral
Xavier Miserachs

Frederic Ballell. Interior del mercat de Sant Antoni
Mercat del Clot. Fira de Sant Ponç



La Barcelona del poder:
F. Català Roca
Eugeni Forcano
Manel Armengol. Actuació policial contra manifestants,  1976
Eugeni Forcano
Pérez de Rozas. Franco i Porcioles sortint de la Catedral. 1970
Eugeni Forcano


La Barcelona reivindicativa:

 
Barcelona durant la Setmana Tràgica
Barricades a La Rambla 1936

Agustí Centelles. Barricada a la Pça. del Pes de la Palla, juliol 1936




La Barcelona obrera:
Joan Fuguet. Pescador de Barcelona
Xavier Miserachs
Francesc Català Roca
Treballadores d'una fàbrica del Born el 1918
Magatzems El Siglo (secció de porcellana i cristalleria), principis s. XX


 La Barcelona republicana:
 
Proclamació de la Segona República

Josep Brangulí. Lluís Companys arribant a Barcelona. 1936
(Foto del bloc Arqueología del punto de vista)
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW8mSjqvnPY6YaIUR-3zftylwc8hkY2mPks-52fqKsoKOOTk-Zz0Wilkav0-sUIXnZhReRT6TngMBxHd8IghlIYHhWuRBefOZmhofB_L4tDquWgFEWiNAOJSEOzTcaXPxsoo-fUymKceup/s1600/proclamaci%25C3%25B3+de+la+rep%25C3%25BAblica+31+abril.jpg
Proclamació de la República a Barcelona
Rosa Leveroni, bibliotecària i escriptora

La Barcelona moderna, entre la nova cançó i la gauche divine:

Colita. Terenci Moix
Colita. Jaime Gil de Biedma

Lluís Llach, en un concert del 1976, al Palau dels Esports de Barcelona.
Pilar Aymerich. Lluís Llach al Palau d'Esports. 1976
Actuació dels Setze Jutges

 La Barcelona turística:

E. Forcano. Barcelona anys 60

Xavier Miserachs       
Eugeni Forcano
WaWas Barcelona. Una visió irònica del turisme de sol i platja



La Barcelona icònica:

Columnes de Montjuïch. 1948
Tibidabo. 1964
Frederic Ballell. Pati de la Generalitat el dia de Sant Jordi

Canaletes, 1910
La Sagrada Família l'any 1953
La Rambla. 1900

TRADUCTOR-TRANSLATOR: