divendres, 21 de juliol de 2017

Galdós, l'imperatiu i una batalleta extra

B. Pérez Galdós. Autor desconegut, ca. 1910


Avui, l'oficialitat, o, si voleu, la semioficialitat, la marca Twitter, que és la xarxa social on l'escriptor i acadèmic Pérez-Reverte ha avançat que la RAE acceptarà la forma popular iros com a imperatiu de la segona persona del plural del verb ir, coexistint amb els canònics idos i íos.

La cosa no em semblaria malament si s'haguessin revisat també altres imperatius que, com succeeix amb ir, la parla popular ha convertit en infinitius en lloc de conservar-ne les formes normatives (reír per reid, reíros per reíos, etc.). Vull dir que no veig gaire encertada l'arbitrarietat amb què es trenca tot el sistema de conjugació verbal per modificar únicament un cas. A banda de la poca o nul·la incidència que aquest canvi tindrà en l'espanyol d'Amèrica i en el de les Canàries, on el pronom vosotros no s'utilitza.

No és que l'anècdota que explicaré a continuació tingui gran cosa a veure amb aquests vaivens lingüístics, però la ment és capriciosa a l'hora de fer associacions. I, tot sigui dit, ja estem arribant a una edat en què els anys acumulats es tornen una mena de salconduit amb llicència per deixar anar, de tant en tant, alguna batalleta.

Doncs bé: arran d'aquesta acceptació d'iros en detriment d'idos o íos, que em temo que quedaran com a cultismes residuals, he recordat una anècdota dels meus temps universitaris. Va passar a últims de juny, quan en un examen final de novel·la espanyola del segle XIX, Sergio Beser -un dels millors professors que he tingut mai- em va preguntar per don José Ido del Sagrario, un personatge secundari creat per Benito Pérez Galdós. Ido del Sagrario era un orat que inspirava poc respecte entre els qui l'envoltaven, un pobre home amb uns trets físics molt característics que encara contribuïen més a oferir una imatge depauperada d'ell. Va aparèixer per primer cop a El doctor Centeno i va continuar pul·lulant per altres novel·les de Galdós, cada vegada més desvariat. Aquest pelegrinar d'un personatge d'obra en obra, a més d'enriquir-lo amb matisos, responia també a una voluntat de dotar de realisme l'obra galdosiana, una tècnica que ja havia utilitzat Balzac a La comédie humaine

Confesso que aquella pregunta tan concreta i inesperada em va posar més nerviosa del que ja estava. M'hi jugava molt i no s'hi valia a badar, de manera que vaig començar a explicar de la millor manera que sabia la funció del tal Ido dins l'obra galdosiana, tot ressaltant uns quants paral·lelismes amb el Quijote de Cervantes. De sobte, vaig aventurar -perquè em va semblar absolutament lògic- que la intenció de Galdós al batejar així la seva criatura no podia ser casual, atès que el personatge presentava símptomes evidents de follia. Per altra part, Ido no era un cognom gens comú, motiu pel qual la intencionalitat encara se'm revelava més pregona.


Beser va somriure i em va mirar per damunt de les ulleres amb aquell esguard irònic tan seu. Després d'un instant que se'm va fer etern, ell, sense deixar el somriure burleta, em va dir:
«Hombre, esta es una teoría demasiado arriesgada; no se puede saber». En aquell moment, jo sotjava la seva expressió sorneguera amb cara de ja he begut oli! El comentari, ho reconec, m'havia desconcertat. Silenci tens fins que tot d'una vaig reaccionar: «Claro, pero también lo podía haber llamado Martínez y no lo hizo. Si le puso Ido, por algo sería»

Contra tot pronòstic, em va puntuar amb la nota més alta.







dilluns, 3 de juliol de 2017

Presentació a Barcelona de «Fantasmagoría» (Ramón Mayrata, 2017)





Sin duda, desde sus inicios la fantasmagoría ha pretendido visualizar  espíritus  y almas, metáforas que han encarnado secularmente las fuerzas sobrenaturales. Para ello reutiliza de forma ingeniosa diversas mitologías, la imaginería cristiana, el corpus hermético y las estampas populares, aleluyas y cantares de ciego que constituían el lenguaje visual de la imaginación. Pero su gran logro ha sido visualizar la ausencia.
Fantasmagoría, pàg.45







Dimecres passat es va presentar a la llibreria Calders de Barcelona Fantasmagoría, l'últim llibre de Ramón Mayrata, amb un subtítol prou suggeridor i explicatiu: magia, terror, mito y ciencia. L'ha publicat l'abril d'aquest any La Felguera, una editorial que cal tenir molt en compte per la singularitat dels seus continguts i per la cura en les edicions, exquisidament il·lustrades. Els de La Felguera defineixen la seva tasca editorial amb unes paraules que són tota una declaració d'intencions: «Nuestros libros tienen como protagonistas a perdedores, outsiders, rebeldes... hombres y mujeres al límite de todo, historias fascinantes y singulares». Aquest no és el primer títol que Mayrata publica amb La Felguera: tres anys enrere va ser un dels col·laboradors del fabulós Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos.

La presentació va anar a càrrec d'Enric H. March, autor del blog Bereshit, filòleg, escriptor, gran coneixedor de Barcelona i expert en fantasmagories, ombres i quimeres com ho són els fenòmens de fira, els circs, els museus anatòmics, els parcs d'atraccions i tot allò que tingui a veure amb el cantó més fosc, marginal i, probablement, desconegut de la realitat. Després de la introducció va prendre la paraula Ramón Mayrata, autor de l'obra, novel·lista, poeta, guionista, assagista i fundador, juntament amb l'il·lusionista Juan Tamariz, de l'editorial Frakson, especialitzada en llibres de màgia. El fi de festa el va posar el mag Sergi Buka, que fa poc va estrenar al TNC Lucis et Umbrae, espectacle que anirà de gira per diverses poblacions catalanes. Buka va delectar el personal congregat a la Calders amb una sessió de llanterna màgica amb peces de la seva col·lecció.


Sergi Buka, Ramón Mayrata i Enric H. March. Foto: © Jaume Almirall

La sessió de llanterna màgica de Sergi Buka. Foto: © Jaume Almirall

Una de les làmines projectades. Foto: © Jaume Almirall

Llanterna màgica o múndia, nom amb què es designava l'aparell a Barcelona. Col·lecció privada d'Enric H. March
 

No sé si parlar de casualitat o d'un inevitable principi de causalitat, però el cert és que el local on ara hi ha la Calders, molt abans de convertir-se en llibreria especialitzada en llibres, com s'autopublicita amb irònica redundància, havia estat una fàbrica de botons. Tal com va explicar Ramón Mayrata en una conversa informal una estona abans de començar la presentació, en aquell temps, els veïns de la zona es queixaven de la intensa pudor que provenia del lloc. L'explicació no era altra que la putrefacció dels cadàvers dels animals, els ossos dels quals eren utilitzats com a matèria primera per a la fabricació dels botons. És a dir: vida, mort, transformació, representació i percepció: fantasmagoria en estat pur.

Llibreria Calders

L'Enric, en la seva introducció, va al·ludir a les fantasmagories d'una generació concreta: la seva, que també és la meva. Es va referir a les llums i ombres d'una ciutat, Barcelona, que va conservar els llums de gas fins l'any 1967. També va incidir en l'escassa il·luminació de les bombetes de 25 watts que hi havia a les llars i que omplien els espais d'inquietants clarobscurs; al silenci de les tardes d'estiu mentre les partícules de pols es movien amb els raigs de sol que es filtraven per les escletxes de les persianes i incitaven a la imaginació; a la fascinació pel cinema, del que la llanterna màgica és una clara predecessora, i pel teló de vellut vermell que presidia les sales, autèntica frontera entre realitat i il·lusió, al darrere del qual a l'Enric li agradava amagar-se de petit per tal d'escoltar les veus dels actors sense necessitat de veure'ls: reminiscències de la ràdio, una altra fantasmagoria que va impregnar els nostres dies d'infantesa.

Seguint aquest fil, Ramón Mayrata va establir un lligam entre els espectacles de fantasmagoria del segle XVIII i la virtualitat de les xarxes socials. Va argumentar la necessitat humana de recórrer a la mitologia per donar alguna mena de sentit als racons més foscos de la ment. Va citar com a exemple, coincidint amb el desenvolupament de l'òptica, la dessacralització que va suposar l'imperi de la raó, moment en què la imagineria religiosa va ser substituïda per la màgia de l'il·lusionisme i, concretament, pels espectacles amb llanterna màgica. En aquest sentit, els aires renovats de l'època van implicar un canvi de paradigma, raó per la qual les imatges de verges i sants van donar pas a les reproduccions fetes en cera dels caps dels guillotinats durant la revolució francesa. És el moment d'esplendor dels nous demiürgs de la nostra particular caverna platònica: figures com Philidor, Schröpfer, Cagliostro, Eckarthausen, Madame Tussaud o, més endavant, el català Partagàs, anomenat el rei de la màgia.

Fantasmagoría és una història exhaustiva i ben documentada que relaciona màgia, teatre, ciència i mite tot diferenciant l'engany matusser de la faceta artística. Però també és un llibre que parla de la importància de llums i ombres projectades com a metàfores del més enllà, d'uns espectres que són alhora presència i absència perquè, malgrat tot, mai no han deixat de formar part de les nostres vides àvides de transcendència i d'espectacle.




dimecres, 7 de juny de 2017

Recordant Dorothy Parker 50 anys després



Dorothy Parker el 1924
 
El 7 de juny del 1967, moria Dorothy Parker a l'habitació de l'hotel Volney de Nova York on l'escriptora va passar els seus últims temps de solitud i malaltia.

Parlar de Dorothy Parker (1893-1967) és referir-se als ambients bohemis de la Nova York dels anys 20 i a les famoses reunions nocturnes al voltant de la Taula Rodona de l'hotel Algonquin, on es trobaven cada nit escriptors i periodistes en unes tertúlies que han esdevingut mítiques (com veiem, la mundanitat impersonal dels hotels va formar part, no només de la seva vida, sinó també de la seva mort).  

El nom de Dorothy Parker remet, sobretot, a la personalitat intensa d'una dona brillant i enginyosa que, a més de bevedora i fumadora empedreïda, va ser profundament àcida en totes les seves manifestacions. I és aquesta acidesa, que també amaga una certa tendresa en la descripció dels seus personatges, el que impregna els relats aplegats a La soledad de las parejas (1): una mirada sarcàstica a la societat, una reflexió desil·lusionada i distant al voltant de l'isolament que s'amaga al darrere de l'esplendor de les festes, de les convencions socials i de la superficialitat de les relacions personals. En realitat, la proverbial mordacitat de Parker, juntament amb un ús magistral de l'economia narrativa, no fan altra cosa que posar en evidència la vacuïtat del doble llenguatge i les vileses i servituds que s'entreveuen en les aspiracions d'allò que tan pomposament s'ha definit com el somni americà. La ironia amb què descriu la naturalesa humana tenyeix d'iconoclàstia tot el que es posa davant del seu objectiu demolidor. I és igualment sarcàstica retratant homes i dones: ningú no s'escapa de la seva ploma esmolada ni de la seva llengua viperina. Ni tan sols ella mateixa resta immune a la pròpia sorna, i una bona mostra d'aquest esperit càustic són les paraules del seu epitafi: «Excuse My Dust».

  Els contes de la Parker destil·len un escepticisme que mai no cau en la desolació ostensible, sinó que s'evidencia a través d'una mena d'amargor humorística que fa que hom la imagini amb un vas de whisky o amb una copa de xampany francès a la mà, mentre, amb un riure sardònic, va trinxant les misèries diverses de la societat benestant novaiorquesa, des del racisme més o menys soterrat d'Arreglo en blanco y negro, fins all suïcidi d'Una rubia imponente, passant per la hipocresia d'El señor Durant i per la crueltat classista que traspua La yegua.

Per conèixer totes les arestes d'aquella generació perduda que aplegava autors com Faulkner, Dos Passos, Scott Fitzgerald i Steinbeck, entre altres, cal tenir en compte la desencantada i particular mirada de Dorothy Parker, que, a banda de la narració breu, també va conrear la poesia, el guió cinematogràfic i la crítica teatral. I sempre va fer-ho amb la mateixa agudesa agredolça i distant que, cinquanta anys després de la seva mort, encara constitueix el seu tret distintiu més destacat.

 
Caricatura d'Al Hirschfeld: la Taula Rodona de l'hotel Algonquin

_____________

(1)  Dorothy Parker. La soledad de las parejas (relats). Traducció de Carmen Fransi i Jordi Fibla. Ediciones B, 1998.





diumenge, 23 d’abril de 2017

Ernest J. Bellocq i les prostitutes de Storyville




No fa gaire, s'ha fet públic el nom de l'autora d'unes fotografies adquirides l'any 2001 als Encants per Tom Sponheim, un turista nord-americà que va pagar 3.50 dòlars pels negatius. Tothom desconeixia de qui eren aquelles imatges quotidianes de la Barcelona dels 50 i 60 captades amb un estil i una mirada tan personals. Es va crear inclús una pàgina a Facebook per tal d'esbrinar-ne l'autoria: Las fotos perdidas de Barcelona. El cas ha resultat una veritable intriga fins que les investigacions dutes a terme per Begoña Fernández han donat el seu fruit i, finalment, s'ha sabut que l'autora anònima era Milagros Caturla, mestra de professió i fotògrafa aficionada, a qui ja s'ha qualificat com la Vivian Maier de Barcelona.

Donant voltes a casos com el de Caturla o el de la mateixa Maier, em preguntava quants fotògrafs, actors, pintors, escultors o escriptors inèdits i talentosos hi deu haver hagut (i encara hi ha) repartits pel món. Una qüestió de difícil contesta que, sens dubte, respon a un munt de variables: manca d'oportunitats, clandestinitat, poca o nul·la visibilitat, autors que no volen ser descoberts o menyspreu per aquelles persones que no "són ningú" perquè "no tenen un nom". Mentre divagava sobre experteses ocultes, moltes de les quals no arribarem a conèixer mai, m'ha passat pel cap el nom d'Ernest J. Bellocq (1873-1949) i m'ha semblat que venia a tomb recordar aquest retratista dels baixos fons del barri de Storyville, Nova Orleans, a qui el reconeixement no li va arribar fins després de mort, cosa que succeeix en bastants ocasions, i com a exemples evidents només cal citar Kafka i Van Gogh.

Com a fotògraf, Bellocq tenia una doble vessant, el que podríem anomenar la cara A i la cara B del personatge. Per una banda, es dedicava a fer fotografies de monuments locals i de vaixells: una activitat totalment pública que tampoc no va transcendir gaire. Però per l'altra, es delia per copsar els interiors dels bordells de Storyville i, sobretot, per reflectir com vivien les prostitutes que li feien de model, ja sigui posant en postures eròtiques, o bé retratades en actituds d'allò més casolanes. La passió de Bellocq pels baixos fons també el va dur a interessar-se pels fumadors d'opi del barri xinès i a immortalitzar-ne uns quants. 

Naturalment, totes aquestes imatges que donaven fe de la sordidesa i de les formes de vida d'una ciutat en constant efervescència van romandre ocultes. Exposar-les a la vista de tothom hauria significat un escàndol majúscul, ja que la societat nord-americana de principis del segle XX no estava preparada per contemplar amb tanta cruesa el que es coïa darrere de la imatge impecable que oferia el jove país als seus habitants. Ni tan sols ho haguessin consentit en una ciutat mestissa com Nova Orleans, gresol de cultures on els prostíbuls eren pràcticament els únics llocs d'oci on negres i blancs podien coincidir, tot i que també és cert que en una comunitat tan estratificada hi havia prostíbuls diferenciats per a uns i altres. No oblidem que a Louisiana, la classificació de les persones en funció de la barreja racial del seu ADN distingia, no només entre blancs, negres i indis, sinó que també hi havia subdivisions que tenien en compte la proporció d'antecedents familiars que no fossin 100% blancs: mulats (meitat i meitat), quadroons (tres quartes parts de "sang" blanca) i octoroons (1/8 d'antecedents negres).



Nova Orleans la va fundar el 1718 Jean-Baptiste Le Moyne de Bienville sota els auspicis de la Companyia Francesa del Mississippi, una societat comercial que defensava els interessos colonials francesos per damunt dels britànics. Durant els primers temps, a la ciutat s'hi van arreplegar soldats, convictes, comerciants, esclaus i les anomenades filles de la cassette: noies franceses dedicades a la prostitució o provinents d'orfenats, enviades a Louisiana pel govern francès, que els proporcionava un mínim aixovar, a fi d'equilibrar el nombre desigual entre homes i dones (les poques que hi vivien eren indígenes i esclaves negres, i hi havia demanda de dones blanques). 

Gràcies als esclaus negres, Nova Orleans va ser també el bressol del jazz, un estil que va sorgir i va créixer a l'empar de bordells i altres cofurnes on músics com Jelly Roll Morton i Jessie Smith deixaven anar les seves notes rítmiques i frenètiques. La identificació entre jazz i lascívia és notòria. I no només per la sensualitat que desprèn la música i per la manera provocativa com es remenen els malucs quan es balla. Segons explica Manuel Recio en aquest impagable article de Jot Down, algunes de les possibles etimologies del mot són d'allò més curioses per la seva relació directa amb el sexe en general i amb l'acte sexual en particular: des de l'al·lusió a l'estimulant perfum de gessamí (jasmine) que solien portar les prostitutes, fins a una derivació dels mots jasm o jism, que en l'argot local significaven semen, passant per un dels molts sinònims de les paraules vagina i copular.  

Aquest és el microcosmos on Ernest J. Bellocq havia viscut i on havia desenvolupat una afició que oscil·lava entre el fetitxisme i la crònica social: la necessitat d'introduir-se en un món marginal i de desvelar-ne les interioritats.



Després de la seva mort el 1949, algunes de les fotografies de prostitutes que havien quedat amagades de la mirada de la gent es van destruir. Sembla que l'encarregat de fer-les desaparèixer va ser el germà del fotògraf, el jesuïta Leon Bellocq, que, segons les males llengües, també fou qui va ratllar a consciència la cara de les noies en algunes de les fotos que van sobreviure, segurament per tal d'ocultar-ne la identitat (n'hi havia que, en el moment de retratar-se, duien una màscara posada), la qual cosa els hi dóna un aspecte críptic i arcà que encara les fa més inquietants. Malgrat tot, tampoc no es descarta que qui espatllés les fotos hagués estat el propi Ernest Bellocq. El més segur és no ho sabrem mai.
  




Fotografies de dues prostitutes amb la cara ratllada (ca. 1912)




La llegenda negra d'aquell misteriós i indecent Bellocq que feia vida en els antres de Storyville va començar a circular poc després de la seva mort. D'ell es van dir tota clase de penjaments sense gaire base real: que havia estat un boig, que tenia el cos deformat i la figura grotesca, que era nan... De fet, el que passava és que la gent assimilava la imatge de Bellocq a la d'un altre artista també força aficionat a visitar bordells: Toulouse-Lautrec. La persona que havia gosat treure a la llum els vicis més recòndits de la ciutat, per força havia de tenir una aparença monstruosa i una ànima perduda i deixada de la mà de Déu. No era senzill d'acceptar que una prostituta com les que traballaven, posem per cas, per a la madame Emma Johnson a Basin Street (una casa de barrets on l'especialitat eren els circs sexuals) tingués el mateix dret a disposar de retrat propi que la respectable esposa d'un terratinent. 


A la pel·licula del 1978 Pretty Baby, el director Louis Malle s'inspira en la estada de Bellocq a un prostíbul per fer una aproximació psicològica al personatge i descriure l'ambient del Nova Orleans de primers del XX, així com la convivència entre noies i clients en una d'aquelles cases de barrets. Una visió costumista que va suposar un daltabaix a causa de les queixes perquè Malle mostrava obertament la relació entre el Bellocq cinematogràfic (Keith Carradine) i la nena prostituta interpretada per una joveníssima Brooke Shields que, és inevitable, recorda aquelles nenes (Alice Liddell o Alexandra Kitchin) immortalitzades pel reverend Charles Dogson, també conegut com Lewis Carroll
 
Alexandra Kitchin, 1874. Foto de Lewis Carroll

Brooke Shields, la pretty baby de la pel·lícula
Fotografia d'E. J. Bellocq
 
Les acusacions de fomentar la pederàstia i les imatges dels nus de la co-protagonista van convertir Pretty Baby en una pel·lícula maleïda que, no obstant, va obtenir molta publicitat extra per mor d'aquesta indignació general. Ja se sap que el morbo acostuma a generar interès i que les prohibicions -més o menys explícites- solen produir l'efecte contrari i inciten la gent a saltar-se-les.


Escena de Pretty Baby on, basant-se en les fotografies de Bellocq, es recrea l'interior d'un bordell de Storyville i la relació entre el fotògraf i les prostitutes

Del conjunt de fotografies de Storyville que durant anys havia anat fent Ernest Bellocq se'n van conservar vuitanta-nou, que van romandre ocultes fins l'any 1958, quan el jove fotògraf Lee Friendlander va comprar-ne els negatius. Però no va ser fins el 1970 que a Bellocq se li donà el lloc que com a artista li corresponia. Aquell any, John Szarkowski va organitzar una exposició al MOMA amb les fotografies que  Friendlander havia adquirit. De la mostra se'n va editar un catàleg prologat per Friendlander i titulat Storyville Portraits. Més endavant, la col·lecció de fotografies es va ampliar en un nou llibre publicat el 1996: Bellocq's Photographs from Storyville, amb una magnífica  introducció de Susan Sontag que podeu llegir aquí en l'anglès original.

Sontag estableix un paral·lelisme entre les imatges del fotògraf i la literatura de Kate Chopin (1850-1904), una autora que vaig descobrir fa anys per pura casualitat en una llibreria de vell i que és d'aquelles troballes tan afortunades que sap greu no haver-hi ensopegat abans. Les descripcions de Nova Orleans que ofereix Chopin en el recull de contes Un asunto indecoroso (Ediciones del Bronce, 1996, amb traducció d'Olivia de Miguel) tenen aquell aire d'extravagància i de càlida sensualitat que brolla de les escenes prostibulàries d'Ernest J. Bellocq

 Y esta vieja canción, el lamento de un amante por la pérdida de su amada, flotando en su  memoria, le hizo recordar la historia que iba a contar a Madame, quien, tumbada en su magnífica cama de caoba, esperaba que Manna-Loulou le abanicase y le durmiese al arrullo de una de sus historias. La vieja negra ya había lavado y besado amorosamente, uno tras otro, los blancos y hermosos pies de su ama. Le había cepillado el hermoso cabello, suave y brillante como el satén, del mismo color que el anillo de boda de Madame. Ahora, cuando entró de nuevo en su habitación, se dirigió suavemente hacia la cama y, sentándose allí, empezó a abanicar con dulzura a Madame Delisle.
(del conte La bella Zoraida, pàg. 40)

E.J. Bellocq, ca. 1912




FONTS:
  • CHOPIN, Kate: Un asunto indecoroso (traducció: Olivia de Miguel). Ediciones del Bronce, 1996.





TRADUCTOR-TRANSLATOR: