divendres, 27 de febrer de 2015

Benvinguts al món feliç!

Julia Geiser


La meva atracció pel cantó fosc de la literatura i de l'art en general em predisposa en contra quan sento parlar de la felicitat com un ens indefinit, com un popurri conceptual amb tantes bajanades acumulades que ja no significa pràcticament res. Així, a l'engròs, podríem dir que el terme felicitat inclou des de l'estoïcisme de Sèneca (que no oblidem que va ser preceptor de Neró) fins a la filosofia de tipus... patafísic? de Palito Ortega.

No tinc intenció
no us preocupeud'entrar en gaires disquisicion ontològiques o lingüístiques sobre la qüestió. No voldria usurpar la feina dels veritables entesos en la matèria, com ara a part de l'inefable PalitoJorge Bucay, Paulo Coelho i altres pensadors de nivell que et fan venir ganes d'abraçar el caos i d'enarborar una destral mentre la cara se't va transformant en la de Jack Nicholson a The Shining (recomano, per cert, la lectura d'aquest divertidíssim article de Jot Down, que parla a bastament del tema).

L'estètica té també una dimensió política que no podem deixar de banda. Així, quan constatem que una agència com l'OMS va instaurar l'any 2012 el dia internacional de la Felicitat (observeu que el substantiu l'escriuen en majúscula: dada gens menyspreable!), albirem que alguna cosa es mou en el terreny de la psicologia positiva aplicada als sectors econòmic, sanitari, empresarial i educatiu. Aquesta felicitat per decret no té en compte aspectes socials i històrics que són determinants a l'hora de d'avaluar el benestar —o la felicitat, si us estimeu més— de la població. Tot al contrari: la consecució d'aquest manà tan preuat com intangible recau exclusivament en l'individu, i no pas en el context que l'envolta.

El perill ve que quan l'entelèquia de la felicitat (una emoció indefinible i percebuda de maneres diferents al llarg del temps) envaeix l'esfera pública i d'aquesta irrupció se'n ressenten la qualitat de l'ensenyament i de la sanitat o l'estabilitat laboral. Ja cal que tremolem en el moment en què al BOE, en la resolució de l'11 de febrer de 2015, es pontifica sobre la felicitat —acostumats com ens té a l'aspror del llenguatge administratiu—. És, a efectes pràctics, tan preocupant com l'absurda decisió d'una empresa barcelonina d'incorporar un responsable de la felicitat a la seva plantilla.


Probablement, aquest últim invent no sigui més que el producte d'una campanya de màrqueting, però la veritat és que tot plegat fa molta basarda. És tan grossa la càrrega de perversitat que s'amaga darrere els seus enunciats, que no queda altre remei que agermanar-los amb aquell terrible món feliç que avançava Huxley i que tant té a veure amb el brave new world shakespeareà. I consti que la referència a La tempesta de Shakespeare, més enllà de la influència en la novel·la de Huxley, no és gratuïta: Pròsper, el seu protagonista, és capaç de crear una realitat paral·lela a través de l'ús de la màgia, la qual cosa equivaldria més o menys al següent sil·logisme:


Si som feliços és perquè Déu existeix, i si ho publica el BOE, la certesa és inqüestionable.



El BOE, diari oficial de l'Estat, ha tingut diferents nomenclatures al llarg del temps. Neix al segle XVII com a publicació informativa, i no és fins a l'octubre del 1936 que passa a denominar-se oficialment Boletín Oficial del Estado. Una data gens casual, per cert. Fins ara, però, mai no havia introduït en el seu particular argot la paraula felicitat, ni tan sols associada a la idea de Déu; aleshores, per quin motiu l'adust Boletín s'està ocupant d'aquesta mena de vel·leïtats mundanes? Perquè, que jo sàpiga, ni tan sols la Teologia ha considerat objecte d'estudi la felicitat terrenal, com tampoc em consta que la condició de persona feliç hagi estat reivindicada com un dret primordial dels treballadors. El que em temo és que la felicitat ha esdevingut un calaix de sastre on s'hi fa cabre tot, des d'allò més estrictament privat fins a —i aquí ens endinsem en la zona catastròfica— allò que pertany a l'àmbit públic.

Fa uns dies llegia una entrevista a Álex Grijelmo, en què l'escriptor advertia de la manipulació del llenguatge que acostuma a fer el poder (polític, mediàtic, etc.), sempre, com és lògic, en benefici propi. Podem deduir, per tant, que les diferents al·lusions a la felicitat en contextos tan insòlits com els esmentats no son innòcues, sinó que l'ús pervers que es fa d'aquest mot desproveït de contingut semàntic és interessat, precisament per l'enorme ventall de significats que conté. En lloc d'apel·lar a la raó, a la ciència, a les humanitats i al coneixement en general, es recorre a la vaguetat d'un concepte que ni tan sols l'adoctrinament catòlic tradicional contemplava. Avui, que no és tan fàcil com en altres temps que la gent es conformi amb les bondats de la vida celestial contraposades a la duresa de la vall de llàgrimes, s'imposa la inclusió d'un terme que engresqui el personal i alhora contraresti el seu pensament crític.




Eugene Smith. Escola a Deleitosa (Cáceres), 1950

El mateix plantejament val per al món laboral. ¿O és que ja ens hem desfet del vell llenguatge marxista que parlava de lluita de classes, de producció i d'obrers? Naturalment, a uns quants els farà mandra aquesta terminologia, la consideraran caduca i no dubtaran ni un segon a fugir d'ella com del dimoni. I no pas per a revisar-la o adaptar-la al moment present, sinó perquè no s'adiu gens ni mica amb el goig de la felicitat etèria que imposen uns manuals d'autoajuda emparats en l'economica neoliberal.

És clar que no hi ha res de nou i la història té la mania d'anar-se repetint. A causa de les seves connotacions subversives, durant la dictadura de Primo de Rivera es va suprimir del calendari el dia del treball, que es commemorava l'1 de maig com a jornada reivindicativa del moviment obrer. El franquisme va recuperar la celebració rebatejant-la com a Dia de la exaltación del trabajo i traslladant la festa al 18 de juliol (Franco, sempre fent anar l'aigua al seu molí!). Així va quedar la cosa fins que el 1955, el papa Pius XII es va treure de la màniga que el primer dia de maig era la festivitat de Sant Josep Obrer, i Su Excelencia el Jefe del Estado va veure's obligat a retornar a la data inicial. I és que les dates són com les paraules, que quan ens fan nosa les canviem per unes altres i endavant les atxes! 
 
Diego Rivera. Campesinos

Sembla que ens trobem immersos en l'època de la felicitat al preu que sigui. Certament, la pseudoliteratura dedicada a divulgar teories sincrètiques que prometen paradisos artificials es fa un tip de predicar sobre la felicitat com si es tractés de la panacea. Com a conseqüència, també censura qualsevol indici de negativitat perquè, no convé oblidar-ho, la responsabilitat de les desgràcies sempre és de l'individu, i quan les coses van mal dades, la culpa no la té ningú més que aquell que no ha volgut encarar l'existència seguint els preceptes dels gurus de la cosa. Perquè són ells, els gurus, els encarregats de la feina bruta, en connivència amb un poder cada cop més cofoi d'obtenir un ramat d'ànimes dòcils i felices a la manera huxleyana. En realitat, no és res més que rentar-se les mans i escapolir-se de la responsabilitat tot manipulant i capgirant ments, conceptes i allò que calgui. És l'autèntica fórmula màgica per aconseguir que els treballadors aspirin a una quimera en lloc de reclamar els drets que els pertoquen. O que els malalts se sentin culpables de no millorar perquè els falta actitud positiva de les retallades al sistema sanitari ni se'n parla, és clar!. O d'adoctrinar la canalla amb la murga de la felicitat que emana de l'amistat amb Déu i amb l'actitud assertiva i somrient davant qualsevol contratemps.

Aquesta és la bandera que oneja en aquest número de circ macabre: una iniquitat en tota regla i una manera sembla que prou efectivade carregar el mort de la desídia a les espatlles del més feble. I, naturalment, incrementant beneficis. Així que ja ho sabeu: mentre el poder polític, econòmic i religiós emula Ponç Pilat amb la inestimable ajuda dels gurus de la tribu, nosaltres hem de ser feliços. És el nou repte que ens han fixat.

8 comentaris:

  1. El problema de no fer una revolució a temps, per molt burgesa que sigui, és que els caps que no s'han tallat s'han reproduït com bolets verinosos.

    M'encanta la referència a Palito Ortega, personatge tan estrany a les noves generacions com aquell que va morir a la creu per redimir-nos. Vull dir que som en un país d'ignorants ben planificat des de fa segles. Només així s'entén que ens colin gols com els de la felicitat, el goig diví i el caloret de les falles.

    Si no fos per la mandra i la curiositat malsana que m'empeny a voler saber com és l'infern, n'hi ha per fotre el camp.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha per fotre el camp, Enric. Això no fa més que empitjorar, i ja no se sap si riure o plorar davant d'aquest grand guignol que cada dia és més esperpèntic.
      Em temo que l'única certesa que ens queda és l'infern.

      Elimina
  2. Es tracta de fomentar l'autoengany i de fer-nos sentir culpables per poder guanyar en impunitat. Tot és culpa nostra, ells són tant perfectes que fins i tot són feliços pq s'ho mereixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si sabessin la classe de felicitat que els desitjo, no tornarien a fer servir mai més la parauleta!

      Elimina
  3. a mi aquesta imatge en fa pensar també molt en aquells que avuí sí són feliços...

    ResponElimina
  4. Ostres, molt bo això de l´encarregat de la felicitat a l´empresa, entre Huxley i Orwell... jo m´el imagino amb una xapa amb el Smiley a la camisa.
    No se si la certesa és l´infern. M´agrada més el purgatori, és l´unic llor amb futur i possibilitat de canvi.
    Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deixem-ho entre Huxley i Orwell i entre el purgatori i l'infern...

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: