Cinema d'ahir i d'avui

Boris Karloff

L'altre dia passaven a la Filmoteca La máscara de Fu Manchú (1932). Malgrat el fred i la mandra de sortir de casa un vespre de dia laborable, vaig decidir anar-hi perquè difícilment es tornarà a presentar l'ocasió de veure el clàssic de Charles Brabin a la pantalla gran.  

S'ha de dir que la pel·lícula és un cúmul de tòpics colonialistes que cauen sovint en el racisme, per allò de la superioritat britànica tan en voga en aquella època, encara recent en el record el descobriment de la tomba de Tutankamon deu anys abans. El rigor històric, a més, és pràcticament inexistent, i el bigarrament decoratiu, una barreja impossible d'estils que remeten a un exotisme de tipus grand-guignol molt típic d'algunes produccions d'aquell Hollywood. 

Boris Karloff, Myrna Loy i Charles Starrett

Però quan s'apaguen els llums, la capacitat evocadora de les imatges és tan poderosa que la versemblança queda aparcada i hom està disposat a creure en el sinistre Cavaller de Si-Fan, envoltat de clarobscurs i amb el rostre de Boris Karloff, en el seu sadisme oriental, tan refinat, i en la perversitat de la seva filla Fah Lo See (una transformadíssima i pertorbadora Myrna Loy). 

Myrna Loy en el paper de Fah Lo Se

Igual que amb segons quines pel·lícules de monstres, de pirates i de lladres i serenos, aquesta història d'exploradors anglesos enfrontats al malvat Fu-Manchú pels tresors de la tomba de Gengis Khan, connecta amb un passat que té més a veure amb el pulp, els tebeos i el cinema de la infantesa que no pas amb cap teoria antropològica. La por atàvica envers "l'altre", convertida aquí en aventura trepidant, en viatge iniciàtic, en batalla entre el bé i el mal, no és altra cosa que una reelaborada versió  del mite de Mefistòfil explicat a través d'imatges expressionistes. 

¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨

Bárbara Lennie, l'actriu protagonista de Magical Girl

I seguint amb personatges viscerals i obsessius com el Fu-Manchú de Brabin, s'ha de parlar de Magical Girl (Carlos Vermut, 2014), una rara avis entre l’allau de blockbusters i pel·lícules més normaletes que hem vist darrerament a les cartelleres, i que ha estat tan injustament tractada en l'última edició dels premis Goya.

És una pel·lícula impactant, està esplèndidament narrada i té unes interpretacions sobèrbies (en especial, les de José Sacristán, Bárbara Lennie i la nena Lucía Pollán). Un relat bastit a partir de l’admiració d’una adolescent per l’anime japonès, que és el leit motiv que aglutinarà les vides i la sort dels protagonistes, i a través del qual ens arribarà també una visió irònicament amarga de l’actual crisi econòmica i dels efectes que les retallades han tingut en el sistema cultural i educatiu del país. 

José Sacristán i Luis Bermejo en una escena de la pel·lícula

A Magical Girl, però, res no és el que sembla, i la galeria de personatges complexos que hi desfilen són un mostrari de ments escindides, ferides físiques i emocionals i relacions de dependència que algun cop haurem d’intuir a través de la lletra d’una cançó de Manolo Caracol, La niña de fuego. Es tracta de pur fatalisme en imatges, adobat amb píndoles d’humor negre molt en sintonia amb la narrativa de Tarantino, la iconografia d’Almodóvar, el tremendisme de Von Trier i l’atmosfera inquietant de Lynch. Sense oblidar la picada d’ullet a Álex de la Iglesia i a l’escena principal de Mirindas asesinas.