Art, política i Derrida

Ines Doujak. Not Dressed for Conquering

La bèstia i el sobirà era el nom de l'exposició cancel·lada pel director del museu del MACBA, qui va considerar que una de les obres que formava part del muntatge -l'escultura d'Ines Doujak Dressed for Conquering- era "inapropiada i ofensiva amb l'anterior monarca". La bèstia i el sobirà, però, també és el títol de l'últim seminari impartit per Jacques Derrida a l'Escola d'alts estudis de ciències socials de París entre finals del 2001 i principis del 2002. De fet, el nom que es va triar per aquesta no-exposició era absolutament intencionat i responia a l'oposició binària de les dues identitats a què feia referència el filòsof: la bèstia, desconeixedora del dret, i el sobirà, el que té la potestat suprema d'anul·lar aquest dret. És a dir, una reflexió sobre l'artista contemporani i la seva manera de plasmar una realitat política on hi conviuen bèsties i sobirans. O dit d'una altra manera i simplificant l'al·legoria: un món d'oprimits i d'opressors (ja veurem quina denominació correspon a cadascú i quins són els lligams, no sempre definits, que els uneixen).

Les relacions entre art i poder no han estat mai gaire fàcils perquè en realitat es tracta de dos termes contradictoris. Una de les funcions que se li suposa a l'art és la de ser crític amb el poder, i aquest sempre s'ha mostrat renuent a la crítica. A més, l'artista entès com a individu lliure i independent és un concepte relativament modern: del Renaixement, moment en què aflora una nova visió allunyada del teocentrisme medieval. Una època que ja va predir temps abans Cennino Cennini en el seu Llibre de l'Art (1398), on valorava l'estil personal i l'experiència artística com a realització social.

De tota manera, definir l'art i les seves funcions és una feina àrdua i no sé si estèril, com ja comentava a Què és art?, una entrada d'aquest blog d'uns tres anys enrere. El debat de l'art per l'art o l'acció artística compromesa amb la societat és tan vell com l'anar a peu, i també ho són les controvèrsies sobre si l'estètica (o directament, la bellesa) i l'originalitat són condicions sine qua non a l'hora de parlar d'art. Un tema complicat. Convé que no oblidem, però, que Miquel Àngel va començar falsificant obres clàssiques i que el bou de Rembrandt -per citar un altre clàssic- no és precisament una mostra de bon gust segons els cànons burgesos. 
 

Rembrandt. Le Boeuf écorché, 1655

Arran de la cancel·lació de "La bèstia i el sobirà" al MACBA, s'han sentit tota mena d'opinions sobre l'escultura de la discòrdia que, per cert, s'ha convertit en un fenòmen viral i ha aconseguit una publicitat que difícilment hauria obtingut si tot s'hagués desenvolupat segons estava previst. Des d'apreciacions de l'obra com un artefacte subversiu de gran qualitat artística fins a consideracions que l'equiparen a l'estètica fallera, tothom hi ha dit la seva. Com ha de ser. En tot cas, dubto que la pretensió de l'artista, que ja havia exposat l'escultura a l'última Biennal de Sâo Paulo amb el títol Not Dressed for Conquering, fos realitzar una peça que servís per decorar el menjador de casa d'un hipotètic comprador. És evident que la intenció era presentar una obra que actués com a agent revulsiu. Res que no s'hagi vist ja a la història de l'art modern i contemporani, i valguin com a mostra el pavelló alternatiu, independent de l'oficial, que Gustave Courbet va instal·lar a París amb les obres que li havien rebutjat, així com la creació uns anys més tard del Salon des refusés, autoritzat per Napoleó III. 

Tampoc no podem dissociar l'art dels interessos econòmics: l'esmentat Courbet va pintar l'any 1866 el conegut L'origen del món, una pintura considerada pornogràfica per mostrar en primer pla i com a únic motiu uns genitals femenins (temàtica que, per cert, i tal com va explicar l'historiador Albert Domènech a la conferència "Els inicis de les publicacions eròtiques i pornogràfiques a Barcelona (1812-1914)", també havia tractat Marià Fortuny, des de la mateixa perspectiva, en un quadre gairebé desconegut). Courbet, com deia, va pintar el quadre per encàrrec del diplomàtic i col·leccionista turc Khalil-Bey, un erotòman que el va mantenir ocult, i ocult va continuar mentre passava de mà en mà fins arribar a les de Lacan, l'últim propietari del quadre abans que formés part del Musée d'Orsay i fos a l'abast del públic. Courbet, per tant, igual que altres artistes, va haver de seguir els dictats d'un comprador a l'hora de pintar la seva obra, més o menys com havien fet els pintors de cambra de segles precedents. Per transgressor i desagradable que pugués resultar el motiu del quadre a ulls dels benpensants, l'origen del provocador L'origen del món estava força vinculat al vil metall i als interessos d'un particular, la qual cosa, per descomptat, no li resta ni un mínim de qualitat.

Sobre molts dels muntatges actuals hi ha la sospita d'interessos i conxorxes econòmics entre patrocinadors, especuladors, polítics, comissaris, artistes, directors de museus i galeristes, com ha denunciat reiteradament al seu blog la historiadora mexicana Avelina Lésper, qui no s'està d'acusar gran part de l'art actual de ser una enganyifa a la que ella anomena "art VIP" (vídeo, instal·lació i performance). Un corrent modern que desvaloritza sistemàticament l'autèntic treball artístic per donar categoria a qualsevol cosa absurda que resulti rendible. En una entrevista a La Vanguardia, arribava a qualificar de frau l'art contemporani.

Gustave Courbet. L'origine du monde, 1866

Tot i que en alguns punts penso que la senyora Lésper té raó, potser la seva visió de conjunt és una mica radical. En el cas que ens ocupa, per exemple, dubto que, tal i com ha acabat tot plegat, la motivació fos exclusivament econòmica o respongués a interessos espuris. La impressió que en tinc és més aviat la d'un desgavell impressionant on la direcció del MACBA es desentén del projecte fins que a última hora cau del cavall com un sant Pau dels nostres dies. El director ha negat que la retirada de l'exposició just un dia abans de la inauguració hagi estat un cas flagrant de censura, i l'ha justificada al·ludint a "desavinences irresolubles" amb l'equip comissarial. Una excusa un pèl estranya si tenim en compte el país en el que som i que, a més, el conjunt escultòric d'Ines Doujak presenta la figura del rei Joan Carles vomitant flors i sent sodomitzat per l'activista Domitila Barrios de Chungara qui, a la vegada, és penetrada per un gos en un llit curull de cascs de l'exèrcit nazi.

I aquí és on entrem de ple en la simbologia de Derrida. Si traduïm el títol al francès original, comprovarem que "la bête et le souverain" es presta a la confusió fonètica entre la conjunció et (i) i el present de la tercera persona singular del verb être (ser): es (és); de manera que Derrida ens proposa un joc en què l'enunciat tant pot ser "la bèstia i el sobirà" com "la bèstia és el sobirà". Per altra banda, el masculí de "sobirà", oposat al femení de "bèstia", ens transmet una idea de domini i subordinació en un context en què tot es pot capgirar. Des del punt de vista filosòfic i iconogràfic, la bèstia ha personificat tant el poder com els baixos instints, si és que no es tracta del mateix: el zoon politikon (animal polític) d'Aristòtil, l'home que és un llop per a l'home de Hobbes, la relació ancestral entre astúcia i guineu, la teoria de Locke que associava el comportament de la bèstia al del monarca dèspota i al del criminal, ambdós tan allunyats del raciocini, etc.

Les identitats no queden del tot clares, i el límit entre el jo-racional i l'altre-bèstia queda bastant desdibuixat i subjecte a diferents interpretacions, sempre polaritzades i oscil·lant entre els conceptes cultura/natura, conscient/inconscient, opressor/oprimit, poder/indefensió. Potser, en el fons, aquesta és la veritable causa -oculta enmig del rebombori mediàtic- i la que més ha pesat a l'hora de clausurar una exposició que ni tan sols ha arribat a veure la llum. La bèstia i el sobirà o la bèstia és el sobirà: aquesta és la qüestió.

Afegit a posteriori:

• J.A Montañés. El Macba indemniza con 50.537 euros a los comisarios destituidos en 2015. El País, 24 de febrer del 2017