Mick Jagger, satànica majestat

Mick Jagger, 1968 © Baron Wolman

Quan penso que Mick Jagger ja és a punt d'arrbar a la setantena m'agafa un calfred. Veient-lo ara, es fa difícil d'identificar-lo amb aquell jove andrògin de cos fibrat, moviments felins i una actitud de rebel·lia que espantava la conservadora societat britànica. Tot i amb això, la seva no és tampoc la imatge d'un venerable avi. El Jagger actual conserva la figura esvelta, aquella agitació lúbrica que tant ha seduït generacions de seguidors i uns llavis molsuts i insinuants que, des de fa dècades, són la imatge corporativa dels Rolling Stones. I ell no ha deixat de ser un fetitxe. Un fetitxe, a hores d'ara, potser arqueològic, però un fetitxe al cap i a la fi. És a dir, que tot continua pràcticament igual (i aquí ve quan l'adverbi es torna inquietant). Com se sol dir, els anys no perdonen, i al rostre solcat d'arrugues hi hem d'afegir la seva incorporació progressiva a un establishment del que, en aquells gloriosos seixanta i setanta, tant en renegava. 

Per sort, tot i ser un dels grans ídols del rock, amb ell no ha funcionat aquella màxima decadent que s'aplica a les estrelles més rutilants de la música i del cine: Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver, i que al llarg del temps han fet seva, voluntària o involuntàriament mentre es convertien en mites contemporanis, artistes com Brian Jones, James Dean, Janis Joplin, Marilyn Monroe, Kurt Cobain, John Lennon, Pier Angeli, River Phoenix, Jim Morrison i, més recentment, Michael Jackson, Brittany Murphy, Amy Winehouse i Whitney Houston.  

Mick Jagger només ha envellit. I de passada, s'ha convertit en imatge de marca, sempre aferrat a la mística del Rock and Roll i a un passat de drogues, detencions i sexe salvatge. El bad boy de família de postguerra del sud-est d'Anglaterra s'ha transformat en un milionari que alterna amb la jet-set internacional sense perdre l'aura mítica i una sensualitat que encara torba quan el veiem bellugar-se dalt de l'escenari, talment com si hagués fet algun pacte amb el diable, per qui ja havia donat sobrades mostres de simpatia.

No ho puc negar: els Rolling Stones, Ses Satàniques Majestats, són una de les meves passions musicals. I Mick Jagger, un dels meus mites sexuals, com ho és per a tantes altres dones i també per a molts homes. Fa anys vaig conèixer un noi completament heterosexual que em deia que, malgrat no agradar-li gens els homes, el Jagger seria l'únic tio amb qui, sense pensar-s'ho, se n'aniria al llit. Agradarà més o menys, però és innegable que traspua erotisme. 

  

Concert dels Rolling Stones a Àmsterdam, 1973

 

Mick Jagger. Foto de Cecil Beaton, 1968

 

Foto de Fin Costello. Manchester, 1973

És clar que sempre hi ha qui no entén aquesta debilitat pel cantant dels Stones, i sol al·legar amb certa displicència que el troba lleig, efeminat i escanyolit (estic tipa de sentir-ho). Ja és una cosa ben curiosa, això dels gustos! Objectivament, és cert que Mick Jagger no té un físic, diguem-ne, canònic, i que no és una bellesa a l'ús. Més mèrit, doncs, que encara conservi el sex appeal, l'allure i l'originalitat artística que des dels llunyans anys 60 han contribuït a mantenir i incrementar els admiradors de diferents generacions que no es cansen de seguir-lo, d'escoltar les seves cançons (signades sempre per ell i pel guitarrista del grup, Keith Richards —The Glimmer Twins— i de celebrar-ne les extravagàncies de ric i famós tocat pels déus.

 

Mick Jagger i Keith Richards. Foto de Mario Testino

A mi, ho confesso, no m'han agradat mai els homes massa guapos (i, de nou, faig servir un adverbi que, en aquest cas, revela la càrrega de l'evidència). Sempre els hi he trobat quelcom d'insípid, d'avorrit, d'innecessàriament perfecte, i normalment no em diuen res, tot i que sempre hi ha alguna excepció. Cary Grant, sense anar més lluny. Sempre he preferit una imperfecció atractiva i suggerent, amb un encant que no resulti excessiu a primer cop d’ull; una certa ambigüitat desconcertant i, sobretot, una harmonia que no embafi. Una bellesa amb cops amagats i molt viscuda: amb vàries capes de vida i miracles que es despleguin poc a poc. Una mena de bellesa capaç de sorprendre, de transformar-se, de combinar les diferents arestes de la personalitat i de reflectir-les al rostre, als moviments, al to de la veu, a la forma de mirar, a la manera de somriure. I el Jagger, d'això, en va sobrat: en un tres i no res pot passar de l'estètica macarra d'àngel de l'infern a la d'intelectual maleït que es relaciona amb Andy Warhol i altres membres de la Factory, com Lou Reed, mentre proclama la seva fascinació per Borges. 

 

Mick Jagger vist per Andy Warhol

Amb Anita Pallemberg a Performance (Nicholas Roeg, 1970)

La portada del disc Sticky Fingers

L'aire dur, salvatge i inconformista pot esdevenir d'un moment a l'altre tendre i sensible. De hippy de Woodstock a dandy sofisticat reclamat per l'excèntric Warhol, en un obrir i tancar els ulls. D'igual manera que en un concert, quan canvia el rock and roll més vibrant i provocatiu, ballant d'aquella manera personalíssima, procaç i suggerent (que en qualsevol altre resultaria ridícula) per la balada més melòdica i avellutada.

No puc fer-hi res: m'agrada el Mick Jagger. Ja ho havia dit?...