Tànatos

Foto: Philip Halsman. In Voluptas Mors ("tableau vivant" amb Salvador Dalí), 1951

Deia Marvin Harris, seguint les teories d'altres antropòlegs, que possiblement els neandertals ja tenien ritus funeraris amb un fort component simbòlic: enterraven els seus morts en posició fetal, juntament amb menjar, ornaments d'origen animal i flors (es van trobat restes de pol·len de flors silvestres cobrint l'esquelet d'un mascle mort 60.000 anys enrere a la cova de Shanidar, Iraq). 

Malgrat tot, Harris és prudent, i abans de confirmar fefaentment aquesta teoria, apunta que tot plegat podria ser conseqüència d'accidents naturals. Suggereix que els enterraments serien només una manera pràctica de desfer-se de la natural putrefacció dels cossos, sepultats a poca profunditat, i d'atenuar-ne la pudor amb l'olor de les flors. Apunta també que les restes d'aliments podrien ser conseqüència del costum de compartir les menges amb els membres del grup (1). Tot i així, és innegable que la cultura funerària, ja sigui per raons pragmàtiques o, simplement, per honorar i acomiadar els morts, ve de lluny. 

Els pobles mexicans prehispànics pensaven que els morts viatjaven al Mictlán o Lloc dels Morts, on viurien eternament. A aquest lloc mític, sense portes ni finestres, no s'hi accedia de manera imminent, sinó que calia passar per nou dimensions durant quatre anys, després dels quals, els morts es presentaven davant de Mictlantecutli i Mictecacihuatl, que en llengua náhuatl volia dir Senyor i Senyora de la mort respectivament. Per a ells, la mort formava part de la vida, i el sentiment de culpa ni tan sols es contemplava en aquest procés  —com sí va succeir després, amb la imposició del catolicisme—; d'altra banda, el concepte d'infern els era totalment aliè. 

Actualment, a més de la tradició católica i els molts elements sincrètics de la cultura prehispànica (el culte a la mort, personificada en la figura de la Santa Muerte), els mexicans han importat també costums nord-americans com que les criatures demanin caramels (¿Me da para mi calavera?), seguint el ritual de la nit de Halloween, amb allò de trick or treat?, que hem vist mil vegades a les pel·lícules made in Hollywood, juntament amb tota la parafernàlia de carbasses i disfresses més o menys terrorífiques. Uns rituals que, no obstant, tenen arrels paganes celtes (el Sahmain, que marca la fi de l'estació estival) i que van ser importades pels emigrants irlandesos als Estats Units.

Mictecacihuatl, Senyora de la Mort

Mariana Yampolsky. Beso de la muerte, Mèxic, 1989

Herbert List. Mèxic, 1958 

Celebració de Halloween. Estats Units, 1935

A la cultura africana, els morts continuen formant part de l'entorn dels vius, amb qui romanen units per uns vincles familiars indestructibles. A Burkina Fasso, per exemple, una dona de la família del difunt es vesteix amb les robes d'ell i, en un afany de perllongar l'essència del parent desaparegut, n'imita els gestos i la veu. Al Senegal, és el mateix difunt qui, lligat a una cadira, presideix el seu propi funeral; amb una mà alçada, subjectada amb cordes, saluda tota la concurrència que assisteix a la cerimònia i que després el durà, carregant-lo sobre les espatlles, fins al lloc on li donaran sepultura. I mentrestant, tots plegats donen una dimensió lúdica al fet, que aquí en diríem luctuós, cantant i ballant.

Però segurament, el que resulta més repulsiu i incomprensible per a la nostra mentalitat occidental és el ritual mortuori que practiquen a Madagascar, anomenat Famadihana, i que consisteix a desenterrar els cadàvers i fer-los participar de la festa de retrobament amb els vius, que ho celebren prenent rom i dansant amb els difunts mentre els enlairen i els acaronen per, al final, tornar a embolcallar els cossos en sudaris nous i proveir-los de begudes, diners i fotografies familiars per tal d'alleugerir l'estada a la tomba, tot esperant el proper desenterrament, que es produirà al cap de cinc anys.

Famadihana a Antanarivo. Reportatge de TV2 emès el 25-11-97

A Occident no desenterrem morts (almenys, no físicament i, en tot cas, no sense una ordre judicial). Però malgrat l'aversió que provoca el tema, sí que hi ha una certa necrofília, sobretot quan es tracta de personatges famosos amb vides d'èxit i com més joves, millor (pensem en actors, estrelles del rock o esportistes). Es tracta de persones que, un cop traspassades, es converteixen en mites i són venerades post-mortem perquè la tecnologia (fotografia, cinema, vídeo, internet) les converteix —paradoxes de la vida!— en figures immortals. Ara ens pot semblar que aquest és un fenomen recent, però en realitat no és cosa de les últimes dècades. Quan el 1926 va morir Rudolph Valentino a Nova York, la cua d'admiradores que ploraven desconsolades lamentant la pèrdua prematura de l'ídol va ser nombrosa. Hi va haver, fins i tot, qui, en un atac de desesperació o d'histèria, es va suïcidar perquè no concebia la vida sense la presència del mite de la pantalla (amb la qual cosa queda palès que el fenomen fan no l'ha iniciat fa quatre dies Justin Bieber ni tampoc els Beatles fa cinquanta anys. Ni tan sols Frank Sinatra, ara en fa uns setanta).

Fins no fa gaire temps, quan la fotografia encara no s'havia convertit en una proliferació banal d'imatges de tota mena, hi havia el costum de retratar els cadàvers per tal d'immortalitzar la persona finada i representant-la, en la majoria d'ocasions, com si dormís. Però també trobem fotografies del segle XIX i de primers del XX on el mort apareix a les fotos acompanyat dels seus familiars en actituds més o menys quotidianes, com si encara fos viu. Aquesta pràctica, que als nostres ulls assèptics i temerosos pot semblar macabra, només tenia per objecte recordar el parent mort i mantenir intacta la seva presència en vida a través d'una il·lusió òptica. De fet, etimològicament, recordar prové del llatí recordāri, que inclou el prefix re (repetició, tornar de nou) i l'element cordare, format sobre el substantiu cor, cordis (cor). És a dir, recordar significa tornar a passar pel cor: l'òrgan on antigament es pensava que residia la facultat de la memòria. Un concepte aquest, que no pot estar més allunyat del que actualment es qualifica com a morbo.

Fotografia post-mortem de l'època victoriana

Eugeni Forcano. Montjuïc, 1963

Totes les cultures tenen una actitud reverencial envers la mort, i totes, a la seva manera, honoren els seus difunts a través de diferents rituals. El catolicisme, amb la seva idea de vida eterna i els conceptes de bé (cel) i mal (infern) —extrems mitigats per aquella terra de ningú representada pel purgatori—, ha donat molta importància a la culpa, unida de forma indestriable a la noció de pecat original. 

La tradició judeocristiana ha separat el cos i l'ànima manifestant l'aspecte finit i corrupte del primer i l'elevació espiritual de la segona, de tal manera que la vida material no seria altra cosa que un simple trànsit per la vall de llàgrimes. La mort, doncs, es revelaria com l'autèntic despertar a la vida eterna, la possibilitat definitiva de gaudir de tot el benestar que la vida terrenal ens hauria negat. I és de bon cristià resignar-se i oferir-li a Déu, amb total devoció, el patiment inherent a la vida humana. La idea és que Ell sabrà recompensar-ho amb escreix. i tots tan contents!

La iconografia cristiana de Jesús clavat a la creu per tal de redimir la humanitat dels seus pecats, ha fixat la imatge del dolor, del martiri i del sacrifici a l'inconscient col·lectiu. El cos, les despulles, no tenen importància per elles mateixes, sinó només en funció de l'esperit que, després del decés, se'n separa definitivament. A la Bíblia s'adverteix que el cos mortal oprimeix l'ánima, i el món terrenal aclapara la ment reflexiva (2). Segurament, és aquest el motiu pel qual tot allò relatiu al cos s'ha considerat pecaminós dins la tradició cristiana (i no cal més que repassar quins són els pecats capitals).

Francisco de Zurbarán. Cristo en la cruz, 1627

Tot i que la mort s'ha considerat un alliberament, sobretot si el difunt aconseguia reunir-se amb Déu a la vida celestial, l'acomiadament dels difunts sempre s'ha viscut amb dolor i, fins i tot, en alguns indrets, era costum contractar planyideres que, amb els seus plors i somiqueigs, contribuïen a subratllar les moltes virtuts atribuïdes a l'absent, enmig d'un halo de teatralitat i dramatisme. 

La commemoració del dia de difunts està intrínsecament unida a la festivitat de Tots els Sants, establida pel papa Bonifaci IV al segle VII, quan convertí el Panteó romà que honorava Venus, Mart i Júpiter en el primer temple cristià dedicat a la Mare de Déu i a tots els sants. A l'altar major del temple hi va conservar les despulles d'alguns màrtirs per tal que fossin venerades i servissin com a demostració cristiana del memento mori. Però va ser un altre papa: Gregori III, qui, al segle IX, fixà com a data oficial de la celebració de Tots els Sants el dia 1 de novembre.  

La vida moderna, però, tot ho canvia, i els costums també se'n ressenten. Jo recordo, quan era petita i vivia a un poblet de l'interior de Mallorca, que els enterraments es feien de nit (cosa que desconcertava força els meus pares, que no hi estaven avesats). Les campanes tocaven a morts, i la canalla, si s'esqueia, anàvem a visitar el difunt i a expressar el condol a la família. I després, al cementiri, que, almenys en el meu cas, no era un lloc que inspirés terror, sinó més aviat pau i un silenci ben reconfortant (el que sí que m'angoixava, i molt, era l'ambient beat, opressiu i turmentat de la Setmana Santa). El cert és que ho vivíem amb una naturalitat que avui és impensable, perquè als nens se'ls sol ocultar que morir-se forma part del cicle vital. Actualment, la mort ha esdevingut un tabú, i per a molta gent és un tema inconvenient i desagradable que no s'adiu gens amb els conceptes imperants de bellesa física, joventut perpètua i aquell estat de felicitat de què parlava Aldous Huxley. 

Tot i amb això (sempre i quan el gruix de la població no decideixi anar-se'n de pont si es dóna l'avinentesa), el dia 1 de novembre, els cementiris segueixen tenint visitants que omplen de flors la memòria dels difunts. Al mateix temps, la indústria pastissera no s'oblida, any rere any, de proveir-nos de panellets: dels clàssics de tota la vida i dels més sofisticats i moderns. 

La vida, peti qui peti, continua, i la mort, per més que la vulguem amagar, sempre ens estarà aguaitant. És la seva funció i mai no s'estarà de complir-la.

Francisco de Goya. Hasta la muerte (sèrie Los Caprichos, nº 55, 1799)

-------------------------------------

Notes: 

(1) Harris, Marvin. Nuestra especie. Alianza editorial, 1992. Pàgs. 91-94
(2) La Bíblia. Saviesa 9:15.


Bibliografia consultada:

• Harris, Marvin. Antropología cultural. Alianza editorial, 1983.

• Barou, Jacques. La idea de la muerte y los ritos funerarios en el África subsahariana. Permanencia y transformaciones. Trace 50 (Desembre de 2010).

• Gómez Pérez, M.A. i Delgado Solís, J. A. Ritos y mitos de la muerte en México y otras culturas. Grupo editorial Tomo. Mèxic, 2000.

• La Biblia cultural. Coordinació editorial: Rambau Cabello, Javier. Direcció editorial: Carrión Fernández, Esther i Cortés Soriano, Javier. PPC. 

 Recomanació:

• El dia dels morts. Blog Bereshit.