Correcció política, estereotips i ideologia

Catàleg de Masks of Nations. The DeMoulin Bros. & Co. Via Collectors Weekly

Al capítol dedicat a l'antropogeografia d'un llibre escolar de l'any 1949, s'hi llegeix que el crani de la raça blanca és "grande (máxima inteligencia)", mentre que el de la raça negra és descrit com "pequeño y de varias formas". (1)

Deixant de banda que el concepte raça ja ha quedat desprestigiat, sobta veure aquesta diferenciació tan matussera i allunyada de la terminologia científica actual. Ara bé, cal dir que definicions com aquestes eren producte d'una determinada forma d'entendre el món que no podem ignorar per la valuosa informació que ens transmeten sobre el passat.

Resumen de geografía general, 1949
© Sícoris

Si avui dia trobem ofensives classificacions d'aquesta mena, o ens semblen repugnants qüestions com l'explotació laboral dels infants (tot i que sabem que segueix existint), en èpoques encara properes, a la canalla se l'adoctrinava a través de preguntes capcioses com les següents, que els mateixos editors dels llibres de text responien amb frases simples i entenedores, destinades a anul·lar qualsevol indici d'esperit crític:

* ¿Por qué hemos de trabajar? - Porque es una obligación que Dios ha impuesto a todos los hombres. El pájaro ha nacido para volar, el pez para nadar y el hombre para trabajar.

* ¿Por qué razón han de trabajar además los niños? - Porque únicamente se alcanza el saber trabajando en la niñez con perseverancia.

* ¿Qué males ocasiona la pereza? - Ocasiona innumerables males porque es madre de todos los vicios.(2)

Ni el racisme s'ha contemplat en altres èpoques con un problema social ni la infantesa ha tingut sempre l'estatus del que gaudeix actualment (de fet, els infants no eren altra cosa que projectes d'adults als que s'havia de tractar amb duresa per prevenir que s'esgarriessin). I, per descomptat, no cal dir que tampoc l'ideari feminista ha estat una causa prioritària en temps pretèrits.

Enciclopedia escolar, I grado, 1938
© Sícoris

 

Propaganda de la Sección Femenina de Falange, anys 40. © Sícoris

Moro de cábila lejana. D.Mullor. Ed.Boix Hnos. Melilla, anys 20

L'empremta del passat ens arriba en forma de restes arqueològiques que hem de valorar en el seu context i que de cap manera podem fer desaparèixer; al contrari: cal analitzar-les des de la perspectiva actual, però sense oblidar que pertanyen a una realitat històrica diferent. La incomoditat que puguin suposar certs plantejaments obsolets no és excusa per eliminar uns vestigis que aporten coneixement sobre el present. Sovint correm el risc de caure en un solipsisme absurd quan ignorem deliberadament que la història del pensament és un flux i que res no sorgeix per generació espontània. Tot té una continuïtat i cada època s'explica ella mateixa a través de les formes de viure, de la literatura, de l'art i de la filosofia imperants en aquell moment, en aquelles circumstàncies històriques i polítiques concretes. Per aquest motiu, trobo que no té cap sentit ocultar allò que ara ens sembla políticament incorrecte, com qui escombra la brutícia sota la catifa o com qui, a l'estil dels estruços, amaga el cap sota l'ala.

L'excés de correcció política ha empès alguns a una ultracorrecció proteccionista que, al meu entendre, fa més mal que bé. Retocar diàlegs i descripcions de les novel·les d'Enid Blyton només perquè avui semblen poc convenients per racistes i masclistes, equival a l'acte de censura perpetrat pel franquisme amb el doblatge de la pel·lícula Mogambo. Cada època té les seves raons: aquells vigilants de la moral dels anys 50 censuraven un adulteri que, irònicament, van convertir en incest. Els d'ara onegen la bandera de la civilitat i, en ocasions, s'extralimiten.

Més enllà de la qualitat literària que poguessin tenir els llibres de Blyton, el cert és que les aventures d'aquells nois anglesos que menjaven i bevien coses tan rares com pastís de carn i cervesa de gingebre, van alegrar la meva infantesa, al temps que m'ajudaven a descobrir formes de vida allunyades del meu entorn geogràfic i temporal. El motiu al·legat pels correctors a l'hora de canviar el text original és que les novel·les anaven plenes d'al·lusions que avui considerem masclistes i racistes. És clar!, però tot plegat formava part del seu temps, de la imago mundi d'una autora nascuda l'any 1897 a l'Anglaterra colonial, amb tots els estereotips que això comporta. Significa que han de desaparèixer referències d'aquest tipus a les successives reedicions? Penso que no, que l'obra d'un escriptor no s'ha d'esmenar mai. I també em sembla un error típic de qui és més papista que el papa caure a la trampa de salvaguardar la canalla de coses que, com diria un expresident nostrat que porta temps anant a mal borràs, ara no toquen.

El món de la televisió tampoc no és immune a les tisores d'uns censors tan benintencionats com obstinats a refer el meu imaginari infantil (ja sabem que de bones intencions l'infern n'és ple). No fa gaire, els directius de la televisió pública sueca han decidit canviar alguns diàlegs de la sèrie Pippi Långstrump per motius similars als que han dut a modificar les pàgines de Blyton. En aquesta ocasió, però, encara han filat més prim, i és que no es pot consentir que la irreverent Pippi parli de son pare com del "rei negre de Taka-Tuka" sense incórrer en el racisme més atroç i menys convenient per a la mainada. Un altre cas absurd de protecció extrema.

Il·lustració d'Stuart Tresilian per a Aventura en el río, d'Enid Blyton

Aquestes accions tan dràstiques no tenen en compte que la pedagogia consisteix també en el coneixement del passat, amb totes les llums i totes les ombres, i que per a formar ments crítiques és indispensable mostrar la realitat tal i com ha estat reflectida. Emmascarar i corregir el que no ens agrada equival a censurar-ho sota el pretext d'una sobreprotecció que, en ocasions, frega l'insult a la intel·ligència.

Si als estudiants -i al públic en general- que visiten el Rijksmuseum d'Àmsterdam se'ls explica que termes com moro, cafre o nan són expressions poc afortunades i ja en desús, no caldrà canviar la nomenclatura d'algunes obres d'art com la de la dona hotentot de Robert Jacob Gordon, rebatejada ara, per obra i gràcia de la correcció política, com "Dona del grup khoi fumant i amb nen". Les ments benpensants potser no són del tot conscients que, en el seu afany de reconstruir realitats il·lusòries, estan restringint l'accés a un lèxic i a una part de la història que pretenen esborrar sense contemplacions.

Sense deixar el món  dels museus, tampoc caldria cedir a peticions fora de tota lògica com la de tapar els nus de les escultures clàssiques cada cop que el president iranià, Hasán Rohani, visiti els museus romans. I és que hi ha formes de respecte tan estranyes que semblen reminiscències d'aquelles actituds beates pròpies del mateix passat que es vol exterminar.

Robert Jacob Gordon. Femella hotentot. Ara, Dona del grup Khoi fumant i amb nen. Rijksmuseum d'Àsmterdam

Si ens regíssim en tot per aquesta vehemència rectificadora, suposaria un greuge llegir novel·la picaresca espanyola; segurament, els relats més llòbrecs de Dickens estarien prohibits per atemptar contra els drets infantils, i també és probable que Nabòkov anés de cap al jutjat per culpa de la seva Lolita. No sé si els guardians de la nova moral s'atrevirien a suprimir episodis com aquest tan conegut del Lazarillo de Tormes, o si només els adequarien als nous temps com han fet amb Blyton i amb l'adaptació televisiva d'Astrid Lindgren:

Fue tal el golpecillo que me desatinó y sacó de sentido, y el jarrazo tan grande, que los pedazos dél se me metieron por la cara, rompiéndomela por muchas partes, y me quebró los dientes, sin los cuales hasta hoy día me quedé. (3)

Francisco de Goya. Lazarillo de Tormes, 1808-1812

Sort que cada vegada es llegeix menys, perquè si tot d'una hi hagués una gran demanda de literatura medieval, m'agradaria saber què farien els moralistes del segle XXI amb la misogínia de l'Arcipreste de Talavera o Corbacho, que dedicava capítols així d'amables al sector femení: "Cómo es de engañoso el amor de la muger", "De cómo la muger es murmurante e detractadora" o "Cómo la muger es cara de dos fazes". (4)

El defensor del bello sexo. Periódico de literatura, moral, ciencias y moda, dedicado exclusivamente a las mujeres. Madrid, 1845-1856
© Sícoris

I si incidim en el món del cinema, com ens hauríem d'enfrontar amb escenes, avui tan incòmodes i difícils de veure, com la de John Wayne arrossegant pels cabells una díscola —però no tant— Maureen O'Hara, en aquella versió de La feréstega domada anomenada The Quiet Man? I què dir de la famosa galtada de Glenn Ford a Rita Hayworth a Gilda? Per no parlar de casos menys sagnants, però igualment misògins, de pel·lícules en què les dones són poc més que belles comparses al servei del protagonista masculí (i aquí hi entrarien des de la sèrie dels James Bond fins a les pel·licules espanyoles del desarrollismo, amb aquells sueques perseguides amb desfici per José Luis López Vázquez). Cert que, com assegurava Kapuściński, «per entendre cap a on anem, no cal fixar-se en la política, sinó en l'art». Però hem d'aniquilar l'art que ens ha precedit i que també ens ha definit com a societat, o, per contra, és necessari conservar-lo i veure'l amb ulls renovats? Em fa l'efecte que pretendre que totes les pel·lícules, antigues o modernes, passin sense màcula el test Bechdel és una fal·làcia que no fa altra cosa que ocultar aquelles realitats que no ens agraden perquè no ens hi volem veure reflectits.

Una de les últimes idees que, en aquest sentit, també afecta el cinema és l'hàbit de fumar. Ara resulta que, a fi d'emparar els menors, l'OMS proposa de classificar les pel·licules en què es fuma mitjançant una advertència, imagino que similar a aquells cartells del cine d'abans, d'infaust record i amb llegendes tan descriptives com "para menores con reparos" i "gravemente peligrosa". No m'allargo més en aquesta qüestió perquè de la cigarreta, del cinema i de tot plegat, ja en vaig parlar fa un parell d'anys en aquest mateix blog a l'entrada Algú em dóna foc?

No podem negar que el llenguatge és ideologia i que tota modificació lèxica és també una alteració semàntica al servei de determinats interessos. Cada època, cada lloc, cada règim polític posa el sistema lingüístic al seu servei amb la intenció de persuadir o doblegar els usuaris i fer-los combregar, de grat o per força, amb la doctrina imperant. La llengua mai no és innòcua perquè el pensament tampoc no ho és.


________________________
NOTES:

1. Resumen de geografía general. Dalmau Carles, Pla, S.A. Gerona-Madrid, 1949. Pàgs. 168-169.
2. Enciclopedia escolar, I grado. Editorial Luis Vives, Zaragoza. III año triunfal, 1938. Pàgs. 154-155.
3. Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, ed. d'Alberto Blecua. Castalia, 1974. Pàg. 101.
4. Martínez de Toledo, Alfonso. Arcipreste de Talavera o Corbacho, ed. de Joaquín González-Muela. Castalia, 1982.