Hi ha altres mons, però són dins d'aquest.
Paul Éluard
Deia Plató que les ombres són l'única realitat dels presoners tancats a la caverna. Jack, el nen protagonista de Room, ha viscut els seus cinc anys de vida entre els límits angostos d'un habitacle immund on només trenquen la foscor la llum zenital d'una claraboia i les emissions d'un aparell de televisió: una mena de foc platònic que de tant en tant projecta ombres humanes i dibuixos animats. Malgrat que aquest món d'aparences també conforma el petit univers de Jack, tan sols la seva mare, l'home que els visita periòdicament, les quatre parets de l'habitació i els insectes i rosegadors que hi pul·lulen formen part de la seva realitat més tangible i immediata (aquella que és tridimensional).
Sense deixar el símil platònic, podríem dir que el pas del món sensible al món intel·ligible és l'essència d'aquesta història d'enclaustrament. A mi, però, el que més m'interessa és la primera de les dues parts de la pel·lícula, la que mostra la particular relació que el nen estableix amb la realitat des de l'entorn reduït en què s'ha desenvolupat, fins que les circumstàncies l'obliguen a tallar el cordó umbilical per tal de tornar a néixer. Perquè Jack, en realitat, viu un doble naixement, com doble és també la limitació que l'afecta a l'hora d'interpretar allò que l'envolta: la inexperiència consubstancial amb la condició infantil per una banda, i la situació especial que constreny la seva experiència per una altra. De fet, la cofurna on viu amb la seva mare és alhora caverna platònica i úter matern, i no sorprèn, per tant, que cada cop que Jack percep una amenaça adopti instintivament la posició fetal.
El cinema ha tractat altres vegades i des de diferents perspectives la qüestió del nen salvatge i la seva adaptació a la civilització. Jack no és ben bé el que s'entén com un salvatge, ja que el contacte diari amb la mare li ha proporcionat algunes eines, com la paraula, per exemple, que li serviran per enfrontar-se amb una realitat exterior que només coneix per referències molt subjectives. Però és indubtable que la seva visió de l'entorn està basada en el pensament màgic i en un terror ancestral envers el desconegut. El seu procés d'aprenentatge serà estrany perquè no partirà de zero, com és habitual, sinó que el coneixement del món que li és aliè passarà per un reconeixement de les coses en sentit literal: és a dir, tornar-les a conèixer; aquest cop, a través dels sentits i de l'experimentació directa.
Com en els casos de Gaspar Hauser i Victor d'Aveyron (vides que Werner Herzog i François Truffaut van dur a la pantalla amb L'enigma de Gaspar Hauser i L'enfant sauvage respectivament), Jack ha viscut en un món paral·lel al de la societat estàndard i ha entreteixit un imaginari personal que no s'adiu amb la lògica imperant: ni amb la del segle XVIII de Gaspar Hauser, ni amb la del XIX d'Aveyron ni tampoc amb la del XXI, que és el seu. La picada d'ullet de Lenny Abrahamson, director de la pel·lícula, quan incideix en el salvatgisme dels cabells llargs de Jack i en la correlació entre la longitud capil·lar i el mite de Samsó, és una al·lusió tàcita a l'estat natural de l'ésser humà i, per descomptat, a les dues pel·lícules esmentades. Paradoxalment, però, la llibertat no té tant a veure amb els espais oberts com amb la confecció d'un món propi allunyat de convencionalismes. La socialització, la necessitat de l'educació, tan reivindicades per Truffaut, comporten una pèrdua d'ingenuïtat que, en el cas de Room, implica també un cert desig de retornar a la cova-presó primigènia, símbol del claustre matern.
 |
| L'enfant sauvage. F. Truffaut, 1970 |
 |
| Jeder für sich und Gott gegen alle (L'enigma de Gaspar Hauser). W. Herzog, 1974 |
 |
| Room. L. Abrahamson, 2015 |
FITXA DE LA PEL·LÍCULA:
Títol: Room (La habitación)
Direcció: Lenny Abrahamson
Actors: Jacob Tremblay (Jack), Brie Larson (mare), Joan Allen (Nancy Newsome), Sean Bridgers (Nick), William H. Macy (Robert Newsome)
Actors: Jacob Tremblay (Jack), Brie Larson (mare), Joan Allen (Nancy Newsome), Sean Bridgers (Nick), William H. Macy (Robert Newsome)
Guió: Emma Donoghue
Producció: David Gross / Ed Guiney
Fotografia: Danny Cohen
Muntatge: Nathan Nugent
Música: Stephen Rennicks
Nacionalitat: Irlanda, Canadà
Any: 2015
Any: 2015
Podríem dir que l'autèntica presó és el coneixement adquirit, la percepció que es té de la realitat. Enfrentar-se a la diferència és el que fa por, per això existeixen els guetos. En aquest cas perquè és un nen i no hi ha cap elaboració racional, només el record inconscient i càlid de l'úter matern. Potser per això ha prosperat la humanitat, perquè un dia vam decidir fugir d'aquest úter i anar a buscar altres coneixements, altres tribus.
ResponEliminaTot creixement implica un aprenentatge i un desempallegament de la mare. El problema és quan, per circumstàncies que no he desvetllat per no fer un spoiler, aquest aprenentatge esdevé quelcom traumàtic perquè cal fer-lo de cop i a destemps. És clar que continuar vivint entre ombres i allunyat de la realitat encara ho complicaria tot molt més. Sense evolució, per dolorosa que resulti, la humanitat hauria deixat d'existir.
EliminaMai he considerat, com diu l’Enric, que l'autèntica presó sigui el coneixement adquirit, el coneixement que la socialització et dona, o que la suposada ingenuïtat de l’estat natural signifiqui una virtut i no una deficiència greu. Ni que, en conseqüència, la llibertat es trobi en aquest estat de naturalesa que, a més de ser un concepte psicològic, també ho és literari i que s’origina en vells mites de la creació a partir del caos.
ResponEliminaUna polèmica tradicional en el món de l’art, relacionada amb aquesta qüestió, és el de la llibertat o el de la esclavitud que proporciona la tècnica, si ella et permet ser lliure i veritablement creatiu o tot el contrari, un ésser ple de cadenes i, com es diu ara, de convencionalismes.
Jo penso que sense tècnica no hi ha llibertat i sense socialització no hi ha emancipació possible i que Rousseau va fer molt més mal que bé.
De fet, quan dic que la presó és el coneixement adquirit em referia al coneixement tribal (el familiar, el del grup), el que limita amb les fronteres primer de l'espai (com l´úter) i després amb l'exterior; el coneixement que ens protegeix d'allò que és desconegut, del bosc on s'amaga el llop. Després ve el coneixement del món, que ens allibera del coneixement adquirit en una fase no racional. El coneixement del món és fora de l'úter, de la família i de la tribu.
EliminaL'argument de la pel·lícula narra un succés que no sé si és real, però té alguns precedents molt concrets. Partint d'aquí, he intentat fer una sèrie de reflexions al voltant dels conceptes d'aprenentatge i llibertat, emmarcats en unes condicions que no són, ni de bon tros, les habituals, però que també permeten divagar una mica i anar més enllà dels límits de la pel·lícula. Tot es pot relacionar, i aquí hi entren Rousseau i les idees de la Il·lustració, Truffaut, Herzog i tantes i tantes altres referències. És una manera de traslladar el que és anecdòtic a allò que és universal. Com diu l'Enric, el pas del coneixement tribal al descobriment del món.
EliminaJo no sóc un professional en aquestes matèries, per tant, em puc equivocar molt en les meves opinions, però em sembla a mi que aquest és un concepte més literari que psicològic. No crec que les coses siguin sempre com dius ni del tot com dius, Enric, fora de circumstàncies especials i extremes i fora dels ritus de pas que l’antropologia assenyala en totes les cultures que marquen i estableixen un nou status i imposen nous tabús com és el cas en els nois de no poder parlar directament amb la mare i tenir que fer servir tercers d’una manera que acaba sent, per a ells també, còmica i ridícula.
EliminaLa paraula clau que fas servir és la de “presó” i en moltes ocasions és completament a l’inrevés, la família i la tribu, em sembla a mi, no són pas cap presó en cap sentit, són, més aviat, un aprenentatge previ que et permet, després, accedir al món en condicions i no ser devorat per les bèsties que l’habiten. El coneixement del món no ens allibera pas d’aquest coneixement adquirit, el contrari, el perpetua i n’és una continuació obligada i necessària, també com, valgui la metàfora, si fos un entrenament esportiu que més tard et permetrà jugar la lliga en possibilitats d’obtenir uns bons resultats i no fer el ridícul. Si no entrenes no jugues.
Per raons que no venen el cas he tingut relacions amb nens i nenes adoptats amb una deficient o nul•la experiència de família i de tribu, sense, o amb molt pocs, coneixements adquirits, sense aquesta presó, nois que no s’havien d’alliberar de cap úter perquè mai n’havien tingut cap, nens i nenes suposadament lliures que recorden en molt bona manera aquest estat de naturalesa i la seva literària puresa. Com us podeu imaginar la seva adaptació al món públic és molt problemàtica i quasi bé mai reeixida.
Caminar no t’allibera de gatejar, gatejar no és pas cap presó, aquesta, crec humilment, no és pas la relació entre una cosa i l’altra, igual que si no entrenes no jugues, si no gateges no camines.
Xavier, em refereixo, al fil de la pel·lícula, a casos extrems, en què un nen viu una situació familiar disfuncional o marginal. Evidentment no ho aplico a totes les famílies perquè, millor o pitjor, la família (la nuclear, però també altres models de família més extensa) continua sent el nucli natural de desenvolupament humà.
EliminaDe tota manera, no utilitzo el terme "presó" en un sentit absolutament pejoratiu, sinó en el sentit que tot aprenentatge, i més quan no es pot triar, ens condiciona.
Tinc un bon record de "El nen salvatge" de Truffaut. "L´Habitació" m´ha portat records dún altre obra sobre la reclussió "Ciutat de vidre" de Paul Auster amb un personatge aillat en una habitació formant part d´un experiment del seu pare científic, o "Slapstick" de Kurt Vonnegut, bassat en el cas real d´uns bessons amagats pels seus pares al sotan d´una granja i que van crear un sofisticat llenguatge per a ells dos.
ResponEliminaSalut!
Borgo.
Hi ha bastanta literatura sobre la reclusió forçosa, ja sigui física o mental. Les obres que cites d'Auster i Vonnegut són uns bons exemples. La d'aquest últim, sobretot, em sembla molt encertada per relacionar-la amb "The Room", ja que el llenguatge inventat pels bessons té molt a veure amb la construcció mental del nen protagonista de la pel·lícula, que crea una realitat paral·lela a partir d'uns mots ja existents, però que expressen el seu món subjectiu.
Elimina