La infantesa, paradís perdut?

Postal típica dels anys 70

Avui em sento nostàlgica i he tingut la necessitat de recordar la meva infantesa. Segurament no deu ser el paradís perdut que jo recordo ara, perquè si ho penso bé, crec que no hi tornaria. En tot cas, potser una estoneta, la justa per a copsar instants i sensacions, però de cap manera per a quedar-m'hi definitivament.

La infantesa és un etapa de descobriment, d'aprenentatge i d'experimentació, la qual cosa és sempre font de patiment. Recordo que aquells primers anys no acabaven mai de passar i tot es feia enormement llarg (contràriament al que succeeix després, que sembla que el temps es comprimeixi). Alguns dies, sobretot a l'estiu, quan ja m'havia lliurat de l'escola i potser m'havia cansat de jugar o m'havia barallat amb algú i estava de morros, es convertien en hores i hores de tedi, de vagarejar mentre desitjava que passés alguna cosa emocionant que, per descomptat, no passava mai. Un any transcorria amb una lentitud exasperant, i sempre semblava que arribar al pròxim aniversari, a la següent cavalcada de Reis o a la propera excursió era una mena d'odissea.

Si queia o em donava un cop i em feia mal, la percepció del dolor era molt més aguda que la que he notat després, ja instal·lada a l'edat adulta; si em posava malalta, quedar-me al llit per obligació es feia avorridíssim i, per més que tingués llibres i tebeos per llegir, la necessitat de córrer, saltar i jugar era imperiosa. L'escola no acostumava a ser gaire divertida...  Però, en fi, tal i com deia el Serrat: "són els nostres temps i han estat els únics". I això sí que no hi ha qui ho canviï.

Ja sabem que la distància que dóna el pas del temps tendeix a suavitzar els contorns dels records, i que la memòria sol ser traïdora i selectiva. Així doncs, el pòsit que ha quedat en mi de tota aquella època és la d'un temps feliç, de jocs al carrer, de lectures inacabables, d'impulsos indòmits, de joguines, de troballes, d'amistats que havien de ser eternes, d'imaginació inesgotable ... I això, crec jo, es mereix un homenatge:

COM JUGÀVEM:

La Bola-Loca: un joc de platja que a casa no es podia fer servir.

Així de bèsties érem. D'aquest joc en dèiem Churro, mediamanga, mangotero. Churro,  per abreviar. Penso que, amb els anys, el van prohibir pequè hi va haver gent que va prendre mal.

Eren nines rígides i un pèl inexpressives. Tot i així, no em cansava de jugar-hi. Encara les conservo.

La Nancy va revolucionar la indústria de la joguina.
A mi, però, mai no em va acabar de fer el pes.
Això sí: tenia molts vestits.

Era molt maldestra per a aquest tipus de construccions,
però sempre em quedava l'opció de contemplar bocabadada les meravelles que feien els altres.

Els "sobres sorpresa": un món inesperat només a canvi d'un duro.

Segur que uns quants mags de la meva generació deuen la seva vocació a Magia Borrás

En una època en què el western estava de moda,

jugar a indis i cowboys era el més normal.

M'encantaven els colors vius d'aquelles figuretes de plàstic.

Les nines retallables d'aquells anys (i dels anteriors)
han esdevingut peces molt buscades per als col·leccionistes de rareses. 

La Xarranca. Suposo que a cada lloc li deuen dir d'una manera diferent

                                                           

Els Juegos Reunidos eren perfectes per als dies de pluja,
quan no podíem jugar al carrer.

Saltar a la corda: una de les aficions preferides de les nenes de l'època,
i un joc que s'ha anat perdent.

QUÈ MENJÀVEM I BEVÍEM:

  

Deu haver-hi algú que no l'hagi tastat?

Aquest gelat ens tenia embadalits, tot i que tenia més gust de plàstic

que de les fruites que anunciava la marca

 (Yo de naranja y fresa, yo de piña y menta, yo Flaggolosina de limón...)

Impossible d'oblidar, la  cançoneta!

Un xiclet boníssim al principi, però que de seguida perdia el gust de maduixa.
Prohibit als de sexe masculí.

Bony, Bucanero i Tigretón eren les nostres particulars delicatessen.

La regalèssia, una delícia que els nens actuals ja no consumeixen.

Com no recordar aquest nen que tan aviat perdia la cartera com els Donuts? 

Després d'acabar-te les pipes Churruca, la boca et quedava com el desert del Sàhara. Mai no es bevia aigua suficient...

Sembla que només era per homes, però juro que jo també en menjava...

Els mítics Conguitos.
Sort que aleshores, això de la correcció política no se sabia ni què era...

I parlant de xocolata, aquest era el clàssic dels clàssics. Tant, que encara es pren avui dia. Inoblidable la caixa metàl·lica que, un cop acabat el producte, les mares i les àvies feien servir per a guardar els estris de costura.

Aquesta mena de refrescs no es prenien cada dia: pels sants i aniversaris o els diumenges, quan s'anava a fer el vermut.  

Una tradició sagrada a moltes cases: sola o barrejada amb una mica de vi. 

També per als nens!



Ara que, allò que a ulls actuals pot semblar més escandalós és el que ens donaven a la canalla per tal "d'obrir la gana". Alcohol pur! (anys després ho van prohibir per al consum infantil).

QUÈ LLEGÍEM:

El que vivien aquests nois devia ser cosa de l'estranger,
perquè aquí mai no passava res d'emocionant.

Les esplèndides il·lustracions interiors dels llibres d'Enid Blyton dibuixades per Stuart Tresilian

Costum invariable: els dissabtes tocava tebeo nou, que podia ser DDT, Pulgarcito, Tiovivo, Mortadelo...

Lectures que ens ajudaven a evadir-nos, a conèixer altres límits i a saber que "silver" volia dir "plata".

Era un nen d'un altre país i d'un altra època, però sempre em vaig identificar amb el Guillermo Brown i les seves coses. (Guillermo! Així se li deia per aquí al William Brown).

Puck, la nena danesa que no s'avorria mai i que sempre ho solucionava tot: misteris dificilíssims, robatoris o problemes dels seus amics. I sense despentinar-se ni una mica!

Joyas Literarias Juveniles, una col·lecció de l'editorial Bruguera que oferia clàssics adaptats i il·lustrats com Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Moby Dick, Robinson Crusoe, Ivanhoe o La isla del tesoro.

Això em semblava més cursi, però si em queia a les mans també m'ho llegia. 

El TBO: La família Ulises, Josechu el vasco, Los inventos del profesor Franz de Copenhague...
 Em continuen semblant genials!

Un dels primers llibres que vaig llegir

La primera introducció a l'univers Perrault, amb il·lustracions del gran Doré

Un altre clàssic que em va marcar profundament.
Després vaig saber que no era exactament un llibre per a nens.

Això ja eren figues d'un altre paner.

I d'això ja, ni en parlem...

QUÈ VÈIEM:

Famíles que exhibien la típica felicitat american way of life:

Nens amb mascotes tan intel·ligents i simpàtiques que la canalla d'aquell tardofranquisme ranci teníem somnis en què adoptàvem dofins, cangurs i altres espècies que la majoria no havíem vist mai al natural:

 

Altres animals, aquests dibuixats i amb comportament humanitzat, ens feien somriure amb el seu cinisme i amb tots els cops i caigudes brutals, dels que sempre es recuperaven miraculosament:

No faltava qui ens introduïa dins la màgia d'un fals Orient de paisatges californians, mostrant-nos com combatre el mal a través de lluites exòtiques:

Herois i pallassos made in Spain també intentaven distreure'ns amb balls i cançons, i alhora, ensenyar-nos el món per un forat:

                                                                

 Altres herois, aquests del  far west, malgrat els punys i el revòlver, representaven per als nostres ulls àvids de novetats un cant a les bondats de la natura (era l'època del hippysme):

 

 

Nenes dolces i desvalgudes que anyoraven els seus paisatges muntanyencs i ens feien plorar amb les seves desgràcies:

 

Una altra nena, aquesta més extravagant, solitària i autosuficient, va contribuir a despertar la nostra consciència individual lluny de l'aixopluc del món adult. Però sobretot, va estimular el sentiment de llibertat d'un munt de nenes que, sense tenir poders especials ni un maletí ple de monedes d'or, també ens apuntàvem a la rebel·lia. Una rara avis que es va colar dins la programació televisiva, segurament perquè els censors no es prenien gaire seriosament el públic infantil i la seva capacitat crítica. Es tractava d'una producció sueca basada en l'obra d'Astrid Lindgren: Pippi Långstrump, una sèrie amb una enorme càrrega subversiva que, com dic, els va passar per alt als capitosts del règim, aquells que havien de vetllar per la nostra integritat moral. Sort que, per una vegada, la seva incompetència va donar bons fruits: