Les trampes del llenguatge

                                                                               

Fotograma d' It's a wonderful life, 1946.
 Frank Capra

(I)

El 16 de juliol de 1969, jo era una marreca de pocs anys de vida que no parava de sentir com tothom parlava, amb admiració o incredulitat, del primer viatge espacial que permetria la visita dels humans a la lluna. 

Mesos abans, a l'escola de parvulitos ens havien ensenyat que la lluna era un satèl·lit de la terra, i mentrestant nosaltres dibuixàvem la lluna i els astronautes. Tothom ens recalcava la sort que teníem de viure tan magna efemèride i de poder-la contar algun dia als nostres néts, que era exactament el que feien sempre tots els iaios: explicar batalletes.

L'eslògan un pequeño paso para el hombre, un gran salto para la humanidad era present, durant aquells dies, pertot arreu. Tot plegat, un autèntic estat d'excitació col·lectiva que suposava l'entrada al futur per la porta gran i l'abandó definitiu de les últimes lleganyes que s'havien perpetuat des dels temps de la postguerra.

El problema amb què m'enfrontava aleshores en relació a això del viatge a la lluna era més empíric que no pas poètic -en certa manera potser també ho era, però en aquell temps jo no ho sabia-. El llenguatge, encara en procés d'adquisició, era una eina que havia d'ajudar a entendre el món, no a complicar-lo encara més. Subtileses com la noció de perspectiva, per tant, no tenien gaire cabuda en una ment per a la que tot havia de tenir la seva justa correspondència i cada definició havia d'encaixar al milímetre amb la seva particular percepció de les coses. 

Així doncs, quan deien que l'home aniria a la lluna, jo no li veia cap sentit a la unió del verb de moviment anar i el substantiu lluna. La lluna era allò que jo veia a les nits des de la finestra: una cosa propera i petita que de vegades era groga i rodona com un formatge de bola, i altres, quan estava en fase minvant, agafava la forma d'una ungla tallada (una associació tan esperpèntica com absolutament verídica).

Si aquella lluna propera i petita de la finestra era al meu abast cada nit, igual que tants altres objectes que m'envoltaven, per què la gent parlava d'anar-hi?... Quina manera d'embolicar les coses! Es podia anar d'excursió, de visita o de viatge, però era impossible anar a la lluna, com tampoc es podia anar, posem per cas, a la flor, a la cassola o a la bombeta.

                           

                                                      

Imatge presa del bloc Asociación cultural Las Alcublas

(II)

 Hi havia una altra qüestió que en aquells anys també em robava la son: la similitud fonètica entre bella i vella. 

Es tractava de dues paraules amb significats oposats per a una ment infantil que relacionava la bellesa amb les heroïnes dels contes de fades, i la vellesa amb la decrepitud i la malícia de la bruixa, l'antagonista natural de les anteriors.

La pregunta que em solia fer i que em portava pel camí de l'amargura era d'allò més capciosa: 

- Vull o no vull ser (b/v)ella?  

La resposta havia de ser una, sense matisos: sí o no, i qualsevol possibilitat incloïa irremeiablement ambdues opcions: la b i la v. De manera que em decantés cap on em decantés, els dos conceptes formaven un tot tan contraposat com indestriable. La sort o la dissort penjaven del fil de la meva decisió, com en una mena de ruleta russa autoimposada on les bales eren fonètiques i semàntiques. O tot o res...

                  

Marlene Dumas. The Teacher Sub A, 1987

(III)

Els sinònims acostumaven a ser una altra font de maldecaps.

Per què cada cosa no tenia un nom i ja està? Doncs, no. La riquesa del llenguatge contribuïa a la confusió a què es veia sotmès el meu cervell embrionari.

Poc abans de complir els quatre anys, quan havia de començar a anar a escola (lloc de ressonàncies mítiques, vedat als més petits i que atorgava un estatus d'importància, de formar part del cobejat cercle "dels grans"), cada adult de la meva família tenia predilecció per un mot diferent que es referia a la mateixa cosa: escola, col·legit (pronunciat així, amb t final), estudi, parvulitos, classe i, fins i tot, costura, paraula de regust arcaic, pròpia d'èpoques en què se suposava que l'únic que els calia aprendre a les nenes era a cosir, brodar i fer ganxet.

Jo no entenia el motiu d'haver d'anar a tants llocs, i m'intrigava què m'hi esperava a cadascun d'ells. De què era l'escola, en tenia més o menys alguna noció, però i tota la resta?... Quina activitat tan frenètica i desconeguda m'esperava!

Per tal d'anar fent boca, em vaig dedicar a experimentar per anticipat, com si fos un entrenament, la nova vida que m'esperava amb tot aquell bé de déu de llocs ignots. Vaig començar per assignar a cada habitació de la casa un dels noms que havia sentit als adults. Després, les anava recorrent totes, una darrera l'altra, amb el meu tricicle: ara me'n vaig a estudi, baixo de la bici, entro al lloc X, m'hi estic una estoneta, surto, torno a pujar al tricicle, em dirigeixo al següent... i seguim, i seguim...

Una manera com una altra de jugar que prefigurava l'entrada d'una paraula, aleshores encara estranya, al meu vocabulari: estrès. Però aquesta és una altra història que ja no té unes connotacions tan lúdiques.

                           

Oli de Jesús Arrieta

(IV)

He de reconèixer que mai no em van enganyar amb llegendes del tipus els nens vénen de París o la cigonya ha portat un germanet. Havia vist, inclús, la meva mare embarassada, tot i que mai no se'm va passar pel cap de preguntar el perquè d'aquell contorn voluminós que d'un dia per l'altre recuperava la forma habitual. 

El cas, però, és que un dia que jugava amb altra canalla al carrer, vés a saber per què, em vaig fixar en una dona amb una panxa tan descomunal que em va cridar l'atenció. Astorada, ho vaig comentar amb els meus companys de jocs, i algú una mica més gran i més espavilat em va dir amb suficiència que el motiu d'aquell ventre de dimensions extraordinàries era que la dona duia una criatura a dins.

Com que no veia de quina manera un nen podia haver arribat allà dins, vaig concloure que el més versemblant era que se l'havia cruspit.