Francesca Woodman (1958-1981) era una joveníssima artista nascuda a Denver, filla de pare pintor i mare ceramista, que es va suïcidar a Nova York mesos abans de complir els vint-i-tres anys. Com sol succeir en aquests casos, poc temps després de la seva mort, l'obra de Woodman va anar adquirint proporcions mítiques tant per la bellesa inquietant que traspuen les seves fotografies, on ella acostuma a ser el subjecte i l'eix central, com per la precocitat d'un talent que va quedar truncat de manera tràgica, deixant al seu voltant una aurèola de llegenda, de tremendisme d'enfant terrible de la poesia visual i d'artista maleïda de la modernitat.
Va interessar-se per la fotografia des de molt petita. Les seves primeres fotos daten de quan tenia tretze anys, època en què ja començava a aflorar un univers molt personal d'imatges en blanc i negre (de vegades, intencionadament desenfocades i sempre destacant elements que denoten desolació) amb les que pretenia evocar un passat victorià de nena de Lewis Carroll. Sovint mostrarà la seva nuesa, no està gaire clar si amb la intenció artística i personal (hi ha qui ha ressaltat que també psicoanalítica) d'explorar la pròpia intimitat o si, potser, la movia un afany egocèntric d'exhibir el seu cos.
Observant amb atenció les seves fotografies, jo m'inclino més aviat per la primera opció: intueixo en les imatges que Francesca ens ha llegat una indefensió adolescent, una recerca compulsiva del propi jo, una necessitat d'auto descobrir-se i d'auto definir-se que té poc a veure amb un narcisisme desmesurat, tot i que tampoc cal descartar algun punt de vanitat en aquesta manera d'esdevenir el subjecte principal d'un art concebut i generat per ella mateixa. En qualsevol cas, formava part de la seva manera d'entendre l'art i d'involucrar-se en ell fins a les últimes conseqüències.
La fotografia de Francesca revela un món de clarobscurs que ens parla de tristesa, de rostres semi ocults, de fragilitat, d'un cert misticisme, i al mig de tot, la figura femenina envoltada d'objectes antics i d'entorns pertorbadors que imprimeixen un onirisme gòtic a les imatges i que solen remetre a espais tenebrosos i a temps pretèrits.
Va estudiar a diverses escoles d'art i sempre es va moure en ambients bohemis. Filla dels artistes George i Betty Woodman, les obres dels quals han quedat esvaïdes sota l'esplendor post mortem del treball fotogràfic de Francesca, ella va tenir una etapa molt prolífica durant l'adolescència. Els seus últims anys, però, van quedar marcats per les depressions, per la sensació de fracàs en considerar poc valorat el seu art i, en conseqüència, per una progressiva pèrdua d'inspiració que la turmentava cada cop més.
L'estada a l'Acadèmia de Belles Arts del Palazzo Cenci de Roma durant el curs 1977-1978 la va apropar als postulats del Surrealisme i a l'obra de Man Ray i d'Oppenheim, artistes que la van influir tant formalment com en la recerca i plasmació d'una idea concreta d'erotisme i d'irracionalitat, carregada de fetitxisme.
Francesca va deixar escrit una mena de tractat sobre la particularitat del seu art i hi va incloure setze fotografies; el títol és Some Disordered Interior Geometries (1981) i no és un llibre fàcil de trobar -almenys, ni en català ni en castellà em consta que hi hagi cap traducció-.
El crític d'art John Henshall el va definir com un llibre peculiar, extravagant i d'aparença desquiciada que conté, en una mena de calaix de sastre, fórmules matemàtiques, fotografies d'ella mateixa, gargots i notes manuscrites.
 |
| Some Disordered Interior Geometries, l'obra escrita de Francesca Woodman |
 |
| Some Disordered Interior Geometries, |
SÓC VERTICAL, Sylvia Plath (Traducció: Montserrat Abelló)
Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.
SOBRE FRANCESCA WOODMAN:
- Fragment del DOCUMENTAL de Scott Willis The Woodmans, amb entrevistes a la família de l'artista i escenes de les performances de Francesca enregistrades per ella mateixa en vídeo (format que, en aquell moment, era una novetat):
ARTICLES:
- Bárbara Jacobs: La niña WoodmanSara Lorente: El arte inmortal y suicida de Francesca Woodman. El País, 29-4-14 (article afegit a posteriori).
COMENTARI del crític Fernando Castro Flórez: Francesca Woodman: Autorretratos sin retoques:
LLIBRES:
- TOWNSEND, Chris. Francesca Woodman. Phaidon Press Limited, 2006.
-
VV.AA. Francesca Woodman. Catálogo de la exposición. A cura de Marco Pierini. Espacio AV. Murcia, 2009.
- BRYAN-WILSON, Julia i BLESSING, Jennifer. Francesca Woodman. Ed. de Corey Keller. San Francisco, 2011.
- Francesca Woodman's Notebook (amb epíleg del seu pare, George Woodman). Edició facsímil en format de caixa. Silvana editoriale, 2011.
- CASETTI, Giuseppe i STOCCHI, Francesco. Francesca Woodman. Photo-Eye Bookstore: 1977-1981. Ed. AGMA, 2012.
- VV.AA. Francesca Woodman. Fondation Cartier Pour L'Art Contemporain. Scalo, 1998.
- RAYMOND, Claire. Francesca Woodman and the Kantian sublime. Farnham, Surrey and Burlington, VT: Ashgate, 2010.
Gràcies per aquest post "espectacular", molt bo, Síc.
ResponEliminaM'agradaria llegir el llibre que esmentes.
Es un molt bon blog. Ben fet. Es nota que el que escrius t'apasiona de debo. Es molt maco.
ResponEliminaTinc una pregunta per ferte. Res important, pero preferiria ferla per privat.
Tens algun mail on poder enviarla?
Gracies.
Gràcies a tu, cavaliere.
ResponEliminaA mi també m'agradaria poder-me mirar el llibre de la Francesca, però em temo que no es troba fàcilment.
Agraeixo les teves paraules, anònim. I pregunta el que vulguis que, fins allà on sàpiga, et contestaré.
ResponEliminaSempre fa de mal dir intentar extreure res de personal en l'obra artística d'un autor. És tan fàcil fer-ho com equivocar-se i, tanmateix, són coses que van íntimament lligades.
ResponEliminaL'ús del cos, abandonat en aquests ambients decadents, amb aquesta tendència posterior a afegir elements surrealistes, dels quals el cos no n'està desvinculat, suggereixen la cerca d'un espai vital i la intenció de donar al cos un significat més enllà de la realitat. Que acabés suïcidant-se només pot indicar dues coses: que va fracassar en l'intent o que va trobar el que volia.
Tant si és una cosa com l'altra, no té més importància perquè, al final, en que ens queda és l'obra, que és la que ha de trametre alguna emoció.
És molt interessant aquesta aproximació que fas amb Sylvia Plath.
Jo sóc del parer que sempre resulta molt més interessant veure quin és el lloc que un artista ocupa dins del context general de la història de l'art, que no pas la seva biografia.
El context històric i social, la biografia personal i les influències de tot tipus que rep un artista són elements importants a l'hora d'apropar-se a la seva obra.
ResponEliminaVull dir que, tot i que una obra sempre té sentit per ella mateixa,la combinació dels elements a partir dels quals s'ha generat (i que per sí sols tampoc no són determinants), sempre ajuda a apropar-s'hi i a situar-la dins el context general de la història de l'art. Almenys, és un criteri classificador com qualsevol altre, no et sembla?
Sí, és clar: al final es converteix en un tot indestriable. El que sí intento defugir és aquesta tendència a mitificar la biografia, que agrada tant a un tipus de crítics (i sobretot a un tipus d'espectador/usuari) perquè es perd la perspectiva sobre l'obra: és l'obra la que diu alguna cosa més sobre l'artista o sobre la realitat, no a l'inrevés.
ResponElimina