diumenge, 5 d’agost de 2012

Marilyn 50 anys després


Foto de Milton Greene, 1953



Quan jo vaig néixer, la Marilyn ja era morta. És a dir, que he viscut en un món on, malgrat que la ciutadana Norma Jeane Baker ja havia deixat d'existir, el mite Marilyn Monroe estava permanentment d'actualitat i ha continuat present, des que tinc memòria, a la meva vida. De fet, no podria imaginar-m'ho d'una altra manera: l'aura mítica del personatge, amb el seu somriure perfecte i les seves sinuositats, sempre m'ha acompanyat; el seu aire desvalgut, gairebé infantil, sempre m'ha commogut.

Em confesso mitòmana i, com a tal, em conec la seva vida, les seves pel·lícules, alguns documentals sobre la seva figura i uns quants llibres que, o bé teoritzen al voltant de conspiracions per a tots els gustos, a major glòria de les butxaques dels escriptors, o bé incideixen en la feblesa de nena angoixada amb aparença de sex symbol, musa de fotògrafs i d'intel·lectuals i carn de canó de productors i psiquiatres, víctima propiciàtoria addicta al Nembutal i a les idees suïcides. Fins i tot, com va fer el Terenci Moix a El dia en què va morir Marilyn, se l'ha convertida en referent generacional i en bandera de modernitat i d'un alliberament sexual pre-maig del 68, tot i representar una icona bastant allunyada de l'ideari del feminisme clàssic.

Ja han passat cinquanta anys de la seva mort i la gent no oblida la Marilyn: articles als diaris, homenatges, reposicions de les seves pel·lícules, aparició de noves biografies. En definitiva, que no sé si realment ha esdevingut una mena de deessa contemporània adorada per les masses o un lucratiu negoci que, per més anys que passin, no deixa de ser rendible. Segurament, deu tractar-se d'una barreja de totes dues opcions: és evident que la figura de la Monroe continua generant beneficis, però també és innegable que la seva faceta d'actriu, cada cop més reivindicada, sumada a la fascinació que provoquen la bellesa del seu rostre i el seu cos insinuant i gràcil, no han deixat d'atraure a diferents generacions. També a aquelles que no hem coincidit amb ella en el temps. 

Però més enllà del símbol atemporal de l'American way of life, d'aquell fetitxe estereotipat d'icona rossa entre el mite eròtic de la bombshell i la ingenuïtat pueril, una mica beneita, com de Betty Boop de carn i ossos, jo em decanto per una Marilyn no tan publicitada i molt més personal: aquella que combatia amb ella mateixa per tal de desfer-se de la potència d'una imatge que l'aclaparava i, alhora, era una part indissociable de la seva essència com a figura amb projecció pública. És la Marilyn íntima, la que van mostrar Eve Arnold i Elliott Erwitt durant el rodatge de The Misfits (John Huston, 1961) i la que va retratar Sam Shaw en una sèrie de fotografies en què l'actriu posava amb Arthur Miller,  el seu marit. També la Marilyn enigmàtica, amb un punt de feme fatale, que en alguna ocasió va captar el fotògraf vienès Frank Powolny. O la que ens la mostra vulnerable, quotidiana i, al mateix temps, amb certa aura de foscor: la de les imatges de Cornell Capa i, sobretot, la Marilyn que reflecteixen les fotografies del seu amic André de Dienes.


Foto d'Eve Arnold. Rodatge de The Misfits (John Huston, 1961)

 Marilyn i Eve Arnold durant una sessió fotogràfica, 1960
Marilyn i Arthur Miller. Foto de Sam Shaw, 1957

Arthur Miller i Marilyn Monroe. Foto de Paul Schutzer, 1956
Foto de Frank Powolny
 © Cornell Capa/Magnum Photos
Foto d'André de Dienes. Sèrie Hollywood Hill, 1953


Foto d'Andre de Dienes, 1953
Foto d'André de Dienes: una de les imatges de Marilyn amb els ulls tancats. De Dienes la va retratar d'aquesta manera tan insòlita en diverses ocasions: sense maquillatge, joies ni gestos provocatius. D'alguna manera, el fotògraf reflectia la depressió vital de l'actriu i anticipava el seu final prematur

  
Personalment, poca cosa més puc afegir sobre la Marilyn que ja no s'hagi dit una i mil vegades i que, en conseqüència, no resulti un tòpic com una casa. Sé que corro el risc de caure en el clixé, però com a mitòmana empedreïda i confessa de la Marilyn, no em puc ni em vull estar de dedicar-li aquest mínim record en un dia com avui. 

Fins sempre, Norma Jeane!



Foto d'Elliott Erwin. Reno, Nevada, 1960. Marilyn durant el rodatge de The Misfits (John Huston, 1961)


Marilyn Monroe: dos apunts personals
                                                
        
Help help
Help I feel life coming closer
When all I want to do is die.
(Poema de Marilyn Monroe, entre 1956 i 1961)

Socorro, socorro.
Socorro. Siento que la vida se me acerca
cuando lo único que quiero es morir. 
Traducció del poema al castellà: Article d'Elsa Fernández-Santos Marilyn oculta. (El País, 3 d'octubre de 2010).



Fragment d'una carta manuscrita de 1944, signada per una Norma Jean de 18 anys.




Alguns testimonis sobre l'actiu:


  • «Jo coneixia la Marilyn d'alguna pel·lícula o revista, però quan vaig tenir a les mans el llibre de Bert Stern, amb tot el seu treball fotogràfic publicat, llavors realment la vaig descobrir i no he deixat de pensar en ella. Una vertadera dona, un símbol de femineïtat i elegància per excel·lència, amb una capacitat de creació i un "sentit ARTÍSTIC" innat que en tot moment la va acompanyar».
Frederic Cabanas. Marilyn Monroe. Íxia Llibres. Col·lecció Boulevard 3, 1992.

  • «Era una mujer nada corriente, un tanto adelantada para su tiempo. Y no lo sabía».
Ella Fitzgerald. Recollit a: Richard S. Moore. Marilyn Monroe. Su vida, sus amores y su muerte. Ed. Gaviota, 1987.

  • «Tal vez por esta cualidad de tragedia moderna continuamos amando a Marilyn cuando tantos ídolos de los años cincuenta apenas son algo más que un recuerdo. ¿Cómo ignorarla? Todavía hoy es difícil hablar de cine "pop" con compañeros de mi generación sin recordar que durante diez años de nuestra vida, Marilyn estuvo ahí. En la mesa de algún café, este verano de 1968, el recuerdo ha vuelto a surgir con la misma fuerza avasalladora de las miradas de Marilyn, de su manera de cantar Diamonds are a Girls Best Friends, de su boca entreabierta, ribeteada por un "rouge" intenso, del que ya no se lleva... Un recuerdo que nos trae otros, alrededor de ese día lejano que Marilyn nos descubrió el sexo. O de ese otro día de 1962 en que Marilyn, con su suicidio, nos confirmó la existencia de la soledad. La soledad humana y social. Ese día en que todos empezamos a envejecer seis años...».
Terenci Moix. Fotogramas, 1968.

  • «Marilyn está enterrada en un mausoleo al aire libre, tras una lápida de mármol y bien protegida por un muro de hormigón para evitar que alguien robe sus restos.El cementerio se halla en Wilshire Boulevard, en el corazón de Westwood. Es como un pequeño parque. Está todo verde, hay flores y unos cuantos árboles hermosos. Siempre que paso por aquel barrio aparco el coche y voy a saludarla; y la visito siempre el 1 de junio, por su cumpleaños, y el 5 de agosto, el aniversario de su muerte».
André De Dienes. Marilyn. Taschen 2004






One Silver Dollar (River of no Return. Otto Preminger,1954)






***************************



Addenda

... I un adéu a Chavela Vargas.





Deu ser que el dia 5 d'agost té alguna especial particularitat (més enllà del fet lògic que tots hem de morir un dia o altre dels 365 que hi ha disponibles). I és que acabo de saber que tal dia com avui, 5 d'agost de 2012, ha mort un altre mite del segle XX: la gran cantant mexicana (tot i haver nascut a Costa Rica) Chavela Vargas, qui només tres mesos enrere havia afirmat: no me preocupa la muerte, puede ser bellísima.

Descansi en pau.



2 comentaris:

  1. Jo vaig sentir aquesta entrevista en directe, i em va agradar molt:
    Carne cruda - Chavela Vargas: un programa para la historia - 09/07/12
    http://www.rtve.es/alacarta/audios/carne-cruda/carne-cruda-chavela-vargas-programa-para-historia-09-07-12/1458876/

    ResponElimina
  2. Una bona entrevista. M'impressiona pensar que quan la va fer no li quedava ni un mes de vida. M'ha fet gràcia quan diu "los dioses me odian porque tengo miles de años y aún no me han llevado". Gràcies, icr!

    ResponElimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: