dijous, 28 de febrer del 2013

Memòria d'uns ulls pintats.- Lluís Llach







Lluís Llach
Memòria d'uns ulls pintats
Empúries Narrativa, 2012






Tenia tan bones referències d'aquesta primera novel·la de Lluís Llach que em vaig quedar una mica decebuda després de llegir-la. Les expectatives que m'havia creat al seu voltant eren molt altes i em duien a esperar-ne alguna cosa més, raó per la qual vaig decidir deixar passar algun temps abans de ressenyar-la, per tal d'assimilar-la bé, deixar-la madurar i reprendre-la més endavant tot repassant-ne alguns fragments i mirant d'analitzar aspectes que, en una primera lectura, poden passar desapercebuts.

D'entrada, diré que no és una mala novel·la. Ni molt menys: l'ambient de la Barceloneta dels anys 30 hi surt molt ben plasmat, i el contrast entre aquesta arcàdia -amb l'idealisme anarquista com a fons- i la desfeta que va suposar l'esclat de la guerra, l'exili i la posterior repressió feixista està molt ben definit. També ens descriu amb solvència la descoberta de la sexualitat adolescent sota l'aixopluc de la barca de pesca Sarita, reducte mitificat de confidències, somnis i primeres aproximacions a una sensualitat desinhibida i lliure de prejudicis, conseqüència de l'educació llibertària que proporcionava la mítica Escola del Mar de la Barceloneta, bombardejada el gener del 1938.

La primera part de la novel·la conté escenes costumistes, molta ideologia de base, força referències culturals i, sobretot, una aproximació a la relació homosexual entre el David i el Germinal, el protagonista (nom de ressonàncies obreres gràcies a a novel·la de Zola). I és aquesta unió, alhora amistosa i passional, la que esdevé l'eix central de la novel·la, l'autèntic leitmotiv que s'emmarca dins d'un període concret de la història, emparada sota la influència del Llibre d'Amic e Amat de Llull i amb connotacions de la poesia eròtica de Salvat-Papasseit (un dels seus llibres té una importància simbòlica en l'esdevenir narratiu), sense oblidar la presència de Cavafis, un dels poetes preferits de Lluís Llach.

La segona part coincideix amb l'entrada abrupta al món adult arran de l'esclat de la guerra: la joventut deixà de ser-nos un refugi, reflexiona el Germinal anys després. Posteriorment vindran la derrota i la imposició d'una dictadura que tindrà com aliats la por, l'exili, la represàlia i la pèrdua d'una manera de viure associada a la llibertat. En aquest sentit, el llibre és un homenatge als vençuts que van veure com se'ls arrabassava fins i tot la dignitat (El feixisme deu ser això, la brutalitat col·lectivitzada). Però especialment hi trobem una reivindicació abrandada de l'homosexualitat, un esperit combatiu i militant del que el títol del llibre n'és una mostra prou clara. 

El que em sembla més fluix de la novel·la és potser la part formal. La vella marieta en què, segons paraules del protagonista, i com a mostra del seu inextingible esperit combatiu i rebel, s'ha convertit el Germinal, desgrana la seva trista història davant d'un jove cineasta que enregistra els monòlegs de l'ancià amb vista a fer-ne una pel·lícula. Una estratègia narrativa per a transformar les gravacions en capítols de la novel·la que, malauradament, no acaba de reeixir: les paraules del vell Germinal no transmeten del tot una impressió d'oralitat: s'hi nota massa la veu literària, per més que, de vegades, hi hagi la pretensió de dibuixar una tendència erràtica en el seu discurs.

Igualment forçada he trobat la insistència del personatge a vincular l'eventual versió cinematogràfica de la seva vida amb la figura i l'obra de Fellini. La manera de subratllar la possible concomitància vital o artística amb el director italià hauria d'haver tingut més subtilesa.

He percebut també, en ocasions, certa tendència al maniqueisme (que per sort no arriba a reduir els personatges a simples peces planes), així com algun episodi que peca d'inversemblança amb la intenció de reforçar l'anagnòrisi final i concloure la història de manera rodona. No es pot negar l'efecte dramàtic que algun gir argumental dóna a la novel·la, tot i que una lectura atenta ja fa previsible alguns dels fets.

Amb tot, la novel·la es llegeix d'una tirada, i és innegable la seva força narrativa, ideològica i, com deia abans, reivindicativa. És una història visceral que entronca amb la literatura popular llibertària dels anys 20 i 30 i amb el tremendisme de la novel·la social dels 50. En aquest sentit, moltes de les sentències que presenta són literàriament impecables pel vigor expressiu que apel·la directament a la memòria i a la revisió històrica d'uns fets que encara avui aixequen polseguera:  
Nosaltres érem només la pols que algun erudit haurà d'espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit. 

31 comentaris:

  1. Per algun motiu que no exclou en absolut la meva imperícia, aquesta entrada publicada el dia 25 s'havia esborrat. He aconseguit recuperar-la, però els comentaris sembla que s'han perdut. Intentaré trobar-los, si és que és possible. Amb Blogger no se sap mai!

    Demano disculpes a les tres persones que havien deixat la seva opinió: en Girbén, il cavaliere rosso i Humberto Dib.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que els he recuperat en part, encara que d'una forma una mica matussera.

      Elimina
  2. Em resisteixo a llegir-la sobretot per no alterar la memòria de la "Bienve". La meva avia va arribar a Barcelona des de Vinaròs en una barcassa de taronges i hi visqué més d'un any amarrada al moll. Quina humitat més humana!

    en Girbén

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho crec, Girbén: molt humana!

      Hi deu haver tantes històries dignes de ser contades... Potser li podries fer el teu propi homenatge a la "Bienve", i així les seves vivències quedarien negre sobre blanc. D'estil no te'n falta.

      Elimina
  3. A mi em va semblar, sobre tot, trist, molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt trist, cavaliere. Alguns passatges, descarnats inclús.

      Elimina
  4. Es increíble lo bien que haces la crónica de la novela, no sólo te preocupas de resumir el argumento sino que nos das una pauta de las bondades y los defectos de la misma. Lo que a mí, como escritor me sirve para estar atento a cómo se ve lo que hacemos quitando el factor subjetivo tan engañoso.
    Un fuerte abrazo.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por el halago, Humberto.

      Es cierto que el factor subjetivo es tan inevitable como engañoso. Por este motivo, y más allá de las intenciones que tenga un autor al abordar su obra, cada lector interpretará el texto a su manera y tendrá su propia teoría sobre las motivaciones que lo han generado. Es algo que tú, como escritor que está en contacto con su público, debes de conocer muy bien.

      Un abrazo.

      Elimina
  5. No la he llegida però venint d´en Llach (ni idea de que havia escrit una novel.la) tinc ara curiositat. Al menys sembla interessant. Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu parer no és una obra mestra, però fa un retrat d'època que està molt bé, amb un rerefons molt tràgic.
      Gràcies, Borgo, i salut!

      Elimina
  6. No tenia intenció de llegir la novel·la del Llach (per prejudicis que no vénen al cas), però la teva ressenya m'ha fet canviar d'opinió. Malgrat les objeccions formals que esmentes, trobo més que interessant l'argument i el context, als quals ni tan sols m'hi havia acostat perquè havia decidit no fer-li cas. De tota manera, hi ha cua a la pila de pendents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des del punt de vista del context històric val la pena de llegir-lo. L'argument, sempre segons el meu parer, de vegades fluixeja una mica, sobretot a la part final. De tota manera, per ser la seva primera novel·la no està gens malament. Si finalment te'l llegeixes, ja em diràs.

      Elimina
  7. Doncs a mi m'ha agradat força. Vaig haver de vèncer el meus a prioris cap a l'autor, però el trobar-lo casualment a la biblioteca em va fer venir curiositat. Algunes de les coses que s’hi expliquen m’han fet recordar coses que havia sentit parlar a la meva mare amb les seves germanes que eren de la Barceloneta, la por als bombardejos, les destroçes.... Ni que sigui per això, per recordar, ja té valor, els fets que varen viure tota aquella gent no s’haurien d’oblidar mai

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot el que esmentes és precisament el que més em va agradar de la novel·la: la memòria d'una Barcelona desapareguda i les conseqüències que la guerra primer, i la instauració del franquisme després, van ocasionar a la ciutat i a les vides de molta gent.
      Agraeixo el teu comentari, ludelpesol.

      Elimina
  8. Una història preciosa. Sentiments a flor de pell constantment. Estic d'acord amb que algun esdeveniment es pot preveure...però quan el llegeixes no deixa de ser culpidor. En aquest moment acabo de llegir el llibre i encara tinc els ulls humits. M' ha arribat. Aquests dies de lectura ha estat un festival de sentiments : molta ràbia, tendresa, pena...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment, la història és colpidora perquè retrata la societat d'abans i de després de la guerra civil (a més de l'horror que per ella mateixa representa la guerra), i la diferència fereix.
      Per a mi, el pitjor de tot plegat és que els quaranta anys llargs de franquisme s'han estès com una taca d'oli que costa molt d'esborrar i que, malauradament, arriben fins al nostre present.

      Moltes gràcies pel teu comentari, anònim. M'agrada molt conèixer les opinions d'altres persones que han llegit el llibre.

      Elimina
  9. A mi, d'entrada, també em fa una mica de mandra... però has contribuït a donar-me algun argument per a llegir-la, i al capdavall, quantes no-obres mestres hem llegit i no ha passat res?

    Ja em passaré per aquí quan l'hagi llegit :)

    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs estaré encantada de saber què t'ha semblat quan l'hagis llegit, Jordi. Jo, com que les referències que en tenia eren tan i tan bones, al final em vaig quedar una mica decebuda perquè m'esperava més (és fotut això de crear-se expectatives...)

      De tota manera, la novel·la està ben escrita i l'ambientació de la Barcelona dels anys 30 li ha quedat prou reeixida (de fet, això últim és el que definitivament em va atrapar).

      Salutacions!

      Elimina
  10. Hola Sícoris, ja l'he llegida (i la setmana vinent toca ressenya). I sí, m'ha agradat molt. Primer, i per les meves dèries, per lo bé que sap retratar l'ambient de la Barceloneta (de vegades sembla que sentis l'olor del mar...) , i després perquè en el fons no deixa de ser una història senzilla i ben narrada, cosa fàcil de dir però no de trobar. Tens raó que potser la forma de narrar la història per part de l'ancià Germinal és poc creïble, però com que a un llibre jo no li demano gaire (que em distregui i que m'ensenyi alguna cosa) la recomanaria a segons quin lector.

    Gràcies per haver-me fet agafar ganes de llegir-la, una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Ja estaré a l'aguait per no perdre'm la teva ressenya la setmana que ve; sempre és bo ampliar els punts de vista amb les diferents interpretacions que es van fent d'una mateixa lectura.
      Continuo mantenint que allò que em sembla millor de la novel·la són les descripcions de la Barceloneta d'abans de la guerra, i tens tota la raó: hi ha episodis en què tens la sensació de sentir l'olor del mar; gairebé com si fossis allà mateix, enmig de tots aquells personatges. Després, a la segona part, la tensió dramàtica va in crescendo, però penso que la novel·la se'n ressent perquè perd espontaneïtat.

      M'alegro molt que la meva ressenya t'hagués empès a llegir la novel·la.
      Una abraçada.

      Elimina
  11. Glups, no era aquesta setmana, és la vinent... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi fa res. Així es crea més suspense. :)
      De moment, vaig a llegir què expliques sobre la Barcelona literària d'Esther Tusquets.

      Elimina
  12. La opinió de Sicoris esmolt acurada i penso que lo millor es dir "es llegeix d'una tirada" perque tens ganes de saber com acaba i per fer de advocat del diable, dir que el final desde el Camp de la Bota, passant per Reus i acabant al Copacabana es tot previsible i de casualitats de novel.les clàsiques, i previsibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva aportació, anònim.
      Veig que coincidim en què alguns fets casuals de la novel·la són bastant previsibles.

      Elimina
  13. Acabo de llegir.la, mai es tard per llegir.En Lluís ha confeccionat una gran història,colpidora,tendra i alhora fa història.La escena de l'abraçada d'en Germinal amb la monja es perfecte.A mida que la vas llegint la "veus".
    Després de llegir-la val la pena escoltar el disc "Campanades a mort"

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu comentari, Teri. Estic d'acord amb tu, la història és colpidora i també molt visual: no és en va que el Lluís empri el recurs del monòleg que ha de servir de base a una pel·lícula (hi ha res més visual que el cinema?). Ara mateix tinc la novel·la una mica llunyana perquè fa temps que la vaig llegir. Però et faré cas: mai no està de més escoltar "Campanades a mort"

      Elimina
  14. Hola, encara que soc basc puc llegir en català (no gaire escriure-ho, perdó). He aconsseguit llegir tota la novela en català i m'ha semblat bona de debó. No soc crític literari i no puc fer una anàlisi tan acurada com la teva, pero vull dir que mai no habia plorat tant amb un llibre. Inclós de vegades he pensat que en Llach ha estat una mica sàdic amb els lectors. La part de la Barceloneta potser sigui la millor, però jo encara no em puc treure del cap al David i al Germinal, els últims dies al psiquiatric! Els morts Ebre abaix, la caravana fins a la frontera de França i tota la guerra a Barcelona... algú hauria de fer la pel.lícula. (com a curiositat, vaig aprendre el català a partir de les campanades a mort)

    ResponElimina
  15. Hola. Primer de tot, deixa'm que et feliciti per la teva fluïdesa amb el català. Ja m'agradaria a mi escriure així en euskera!
    La novel·la em queda una mica llunyana perquè fa temps que la vaig llegir, però m'has fet recordar alguns dels episodis més dramàtics. De cop, m'han vingut al cap la imatge dels morts Ebre abaix i fragments de la guerra a Barcelona. No es pot negar que hi ha imatges molt potents, tot i que en altres ocasions considero que Llach força una mica algunes situacions.
    No m'estranyaria gens que qualsevol dia algú s'animés a fer la pel·lícula; de fet, la novel·la té una estructura molt cinematogràfica i, a més, les declaracions del Germinal formen part d'un guió. Tot lligaria!
    Gràcies per la teva opinió. Salutacions.

    ResponElimina
  16. Crec que amb el rerafons de la Barceloneta, la Guerra Civil, el franquisme .. el que s'escriu és, també, una gran història d'amor. Feia temps que no plorava tant llegint alguns dels capítols del llibre, he plorat com una bleda. M'ha agradat molt i, això si m'ha deixat un regust amarg i trist, molt trist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La història d'amor, emmarcada en un contex tan terrible, estava condemnada a ser dramàtica. No sabrem mai la quantitat de parelles anònimes i reals que van patir les conseqüències de tota aquella barbàrie!

      Elimina
  17. Gràcies, Lluís, per aquesta novel.la plena d'humanitat i de sentiment. He gaudit i he plorat molt mentre la llegia! Crec que se'n podria fer un bon guió per al cinema

    ResponElimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: