Memòria d'uns ulls pintats.- Lluís Llach

Lluís Llach
Memòria d'uns ulls pintats
Empúries Narrativa, 2012

Tenia tan bones referències d'aquesta primera novel·la de Lluís Llach que em vaig quedar una mica decebuda després de llegir-la. Les expectatives que m'havia creat al seu voltant eren molt altes i em duien a esperar-ne alguna cosa més, raó per la qual vaig decidir deixar passar algun temps abans de ressenyar-la, per tal d'assimilar-la bé, deixar-la madurar i reprendre-la més endavant tot repassant-ne alguns fragments i mirant d'analitzar aspectes que, en una primera lectura, poden passar desapercebuts.

D'entrada, diré que no és una mala novel·la. Ni molt menys: l'ambient de la Barceloneta dels anys 30 hi surt molt ben plasmat, i el contrast entre aquesta arcàdia -amb l'idealisme anarquista com a fons- i la desfeta que va suposar l'esclat de la guerra, l'exili i la posterior repressió feixista està molt ben definit. També ens descriu amb solvència la descoberta de la sexualitat adolescent sota l'aixopluc de la barca de pesca Sarita, reducte mitificat de confidències, somnis i primeres aproximacions a una sensualitat desinhibida i lliure de prejudicis, conseqüència de l'educació llibertària que proporcionava la mítica Escola del Mar de la Barceloneta, bombardejada el gener del 1938.

La primera part de la novel·la conté escenes costumistes, molta ideologia de base, força referències culturals i, sobretot, una aproximació a la relació homosexual entre el David i el Germinal, el protagonista (nom de ressonàncies obreres gràcies a a novel·la de Zola). I és aquesta unió, alhora amistosa i passional, la que esdevé l'eix central de la novel·la, l'autèntic leitmotiv que s'emmarca dins d'un període concret de la història, emparada sota la influència del Llibre d'Amic e Amat de Llull i amb connotacions de la poesia eròtica de Salvat-Papasseit (un dels seus llibres té una importància simbòlica en l'esdevenir narratiu), sense oblidar la presència de Cavafis, un dels poetes preferits de Lluís Llach.

La segona part coincideix amb l'entrada abrupta al món adult arran de l'esclat de la guerra: la joventut deixà de ser-nos un refugi, reflexiona el Germinal anys després. Posteriorment vindran la derrota i la imposició d'una dictadura que tindrà com aliats la por, l'exili, la represàlia i la pèrdua d'una manera de viure associada a la llibertat. En aquest sentit, el llibre és un homenatge als vençuts que van veure com se'ls arrabassava fins i tot la dignitat (El feixisme deu ser això, la brutalitat col·lectivitzada). Però especialment hi trobem una reivindicació abrandada de l'homosexualitat, un esperit combatiu i militant del que el títol del llibre n'és una mostra prou clara. 

El que em sembla més fluix de la novel·la és potser la part formal. La vella marieta en què, segons paraules del protagonista, i com a mostra del seu inextingible esperit combatiu i rebel, s'ha convertit el Germinal, desgrana la seva trista història davant d'un jove cineasta que enregistra els monòlegs de l'ancià amb vista a fer-ne una pel·lícula. Una estratègia narrativa per a transformar les gravacions en capítols de la novel·la que, malauradament, no acaba de reeixir: les paraules del vell Germinal no transmeten del tot una impressió d'oralitat: s'hi nota massa la veu literària, per més que, de vegades, hi hagi la pretensió de dibuixar una tendència erràtica en el seu discurs.

Igualment forçada he trobat la insistència del personatge a vincular l'eventual versió cinematogràfica de la seva vida amb la figura i l'obra de Fellini. La manera de subratllar la possible concomitància vital o artística amb el director italià hauria d'haver tingut més subtilesa.

He percebut també, en ocasions, certa tendència al maniqueisme (que per sort no arriba a reduir els personatges a simples peces planes), així com algun episodi que peca d'inversemblança amb la intenció de reforçar l'anagnòrisi final i concloure la història de manera rodona. No es pot negar l'efecte dramàtic que algun gir argumental dóna a la novel·la, tot i que una lectura atenta ja fa previsible alguns dels fets.

Amb tot, la novel·la es llegeix d'una tirada, i és innegable la seva força narrativa, ideològica i, com deia abans, reivindicativa. És una història visceral que entronca amb la literatura popular llibertària dels anys 20 i 30 i amb el tremendisme de la novel·la social dels 50. En aquest sentit, moltes de les sentències que presenta són literàriament impecables pel vigor expressiu que apel·la directament a la memòria i a la revisió històrica d'uns fets que encara avui aixequen polseguera:  

Nosaltres érem només la pols que algun erudit haurà d'espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit.