«Gallines de Guinea», de Mercè Rodoreda. Una interpretació

Il·lustració: gallines de Guinea

Algunes consideracions prèvies:

Quan a finals de maig de l'any passat vaig decidir obrir aquest blog, ho vaig fer, més que res, per curiositat: per aprendre'n el funcionament sobre la marxa tot veient les possibilitats tècniques que tenia al meu abast i la manera en què podria aprofitar-les. No tenia intenció de continuar-lo: només era una provatura que em serviria per agafar soltura en el seu maneig. El saber mai no fa nosa.

He de dir, en honor a la veritat, que ja feia temps que col·laborava (i ho continuo fent) en un altre blog (aquest, de caràcter col·lectiu), per la qual cosa, el món dels blogs ja m'era bastant familiar, almenys pel que fa a la publicació d'entrades. Però em venia de gust de conèixer-ne tots els ets i uts: des de com iniciar-lo fins a quina estètica triar per a la seva presentació. A banda, lògicament, d'abocar-hi amb absoluta llibertat tot allò que vulgués dir, sense necessitat de limitar-me a un tema concret. Mica en mica m'hi vaig anar enganxant, sense gaire convenciment al principi, ja que no tenia gaire clara l'orientació que li volia donar i també veia molt difícil arribar a tenir lectors. 

Tot plegat em feia la sensació d'estar ficant missatges dins d'una ampolla que es llança al mar mentre s'espera que algú, algun dia, els rebrà i els llegirà. Si vaig canviar d'opinió va ser perquè un amic que es va assabentar de la seva existència (i dels meus dubtes sobre si seguir escrivint-hi) em va animar a continuar. I jo, que valoro molt la seva opinió, li vaig fer cas. Fa poc li he confessat que, en bona part, si això continua en peu és gràcies a ell. I també a qui, amb els seus comentaris i recolzament gairebé des del primer moment, em va fer adonar que sempre hi ha algú a l'altre costat disposat a valorar la feina dels altres.

Doncs bé, l'entrada que inaugurava aquest blog -jo no m'acabava de deslliurar de la síndrome del full en blanc- va ser la transcripció d'un conte de Mercè Rodoreda: Gallines de Guinea, que durant molt de temps ha estat una d'aquelles entrades condemnades a romandre dins la foscor de les entranyes del blog fins que, des de no fa gaire, ha començat a tenir tantes visites que l'han col·locat al rànquing de les entrades més vistes de la setmana -ara, tot just estic escrivint això, i d'acord amb la inexorable llei de Murphy, ha baixat de posició i no hi surt... què hi farem?-. En qualsevol cas, ha estat precisament aquest interès progressiu pel conte de la Rodoreda el que m'ha donat la idea de reprendre'l i dedicar-li una interpretació personal:

 Gallines de Guinea de Mercè Rodoreda.
Una interpretació

Ànec verd. Dibuix de Mercè Rodoreda

El conte presenta una estructura simètrica que relaciona l'estat capgirat de la casa nova, descrit al començament, amb l'estat d'ànim del Quimet, el nen protagonista, al final d'una narració que acaba amb la contundència expressiva de l'estic més trist... que pronuncia: les úniques paraules que li "sentim" durant el relat; l'únic cop en què la seva veu, en primera persona i en present, a través d'una frase coronada pels punts suspensius, es fa sentir amb tot el ressò de la impotència i la tristor més absoluta. 

Cal remarcar però, a aquest respecte, la presència, en un moment donat, d'un pensament del noi reflectit en estil directe, tot i que en estar guiat per l'omnisciència del narrador no té la força que porporciona el discurs final, ja deslliurat de qualsevol mediació. Em refereixo a aquesta reflexió: Si fos meva [una oca blanca], pensà Quimet, li lligaria un cordill a la pota i la trauria a passejar. Li diria "Avellaneta".).

  La tècnica de Rodoreda es basa en fer servir la tercera persona i la narració en passat per tal de distanciar la figura del narrador d'allò que ens està contant. És com si s'ho mirés tot amb aquella objectivitat que dóna la contemplació a distància, sense fer judicis morals i sense estalviar-nos tampoc descripcions atroces i altres de costumistes, que oscil·len entre el realisme de la vida familiar i de barri i la sensualitat colorista (només utilitza la primera persona en els diàlegs -que més aviat són monòlegs- ja cap al final del conte, quan assistim, al mateix temps que el Quimet, al destí final, lent i cruel de les gallines de Guinea). 

És aquest el motiu pel qual les paraules que tanquen el conte, amb la veu del Quimet lliure d'intervencions alienes, són tan efectives i ens apropen al seu sentiment després d'haver descobert la crueltat punyent que acostuma a acompanyar la realitat. El seu lament, els seus plors, són la demostracio més efectiva de la barrera entre la innocència infantil i l'entrada al món adult mitjançant un curt i traumàtic procés de maduració en què ell passa de ser un simple observador a esdevenir un còmplice esgarrifat i mut de l'horror que tant l'ha trasbalsat. I tot, a canvi d'una poma que li és oferida sense haver-la demanat, a manera de premi per la col·laboració.

El conte fou escrit l'any 1948, quan no feia ni deu anys que havia acabat la guerra civil, època en què l'escassetat dels aliments encara era remarcable. Sense fer-ne ni una mínima al·lusió, Rodoreda ens introdueix dins d'aquesta realitat simplement posant en primer pla la importància d'allò que no és sobrer. Així doncs, la primera referència al menjar (la xocolata) la trobem en les imatges oníriques del Quimet, que (...) havia somiat que un noi més gran que ell menjava una presa de xocolata i que es tornava negre a poc a poc. Una premonició del que succeirà després, en una mena d'assimilació simbòlica entre l'aliment i la persona que el consumeix, on l'adjectiu negre reforça la brutalitat viscuda més endavant).

La recreació sensual en la bondat dels aliments hi és present des de bon principi:  

Clavà mossegada a la llesca de pa; quan se l'hauria acabada, menjaria la presa de xocolata. Era més bona, sola: dolça i pastosa, s'enganxava a les dents, al paladar; la llengua la desencastava a poc a poc i es convertia en una mena d'aixarop diví. 

No deixen d'aparèixer al llarg de tot el conte al·lusions a formes i colors que actuen com elements de contrast envers aquells aspectes menys amables, bàrbars inclús, que formen part de l'altra cara de la vida, en un intent de deixar palès, sense concessions de cap mena, que la bellesa, la ingenuïtat i el plaer porten implícits la lletjor, la supervivència i el dolor. I, òbviament, la desfeta emocional que comporta per al personatge el fet de descobrir-ho. Així, la mort lenta, la suor i la sang, el parrupeig esgarrifat i ells ulls vidriosos constitueixen la part oculta i insuportable de les "Avellanetes" i de l'esclat de vida i color. 

Gràcies a una impecable tècnica narrativa que ja anticipa la direcció que agafarà el conte, l'autora no s'està de donar pinzellades aïllades que, si llegim amb atenció, ja ens posen en situació. Si ens hi fixem, trobarem escampades al llarg del conte al·lusions a miralls arraconats de cara a la paret, a malsons, a sentir-se foraster, al cel cobert, descolorit, un cel tardorenc, buit d'orenetes; al pilot d'escombraries, als barrots de fusta i a les flors marcides (amb tota la importància que tenen les flors dins el conjunt de l'obra rodorediana). 

És a dir, que a l'estructura simètrica del conte, amb la sensació de desempar i de daltabaix amb què s'obre i es tanca, cal afegir-hi també aquestes píndoles que no renuncien a l'adjectivació descriptiva i que actuen com a elements anticipadors de l'hecatombe amb què conclou el conte, tot reforçant el valor iniciàtic que l'experiència ha significat a la vida del protagonista.