Tenia la intenció de felicitar aquest incipient 2013 amb alguna imatge amable que ajudés a emmascarar, arraconant-la a algun lloc recòndit de les nostres ments, la complicada situació social i econòmica que, sembla ser, anirà a pitjor. No he trobat res més adient que aquest antic anunci publicitari que cantava les excel·lències de la hipnosi com una forma una mica inquietant de percebre la realitat a conveniència. És a dir, de transformar els desitjos o la voluntat en una realitat alternativa, per bé que falsa. El poder de la ment!
Per sort, ja s'acaba tota la disbauxa nadalenca que només les criatures i els optimistes gaudeixen, il·lusionats amb les llumetes de colors, les nadales estridents, els àpats copiosos i les compres compulsives. Cada cop m'agraden menys aquestes festes. Des d'aquell dia ja llunyà, quan tenia sis anys, en què vaig descobrir l'autèntic rostre dels Reis de l'Orient, el meu desencís ha estat progressiu. Al Pare Noel sempre li he vist aspecte de comercial del sector begudes refrescants i capacitat sobrada per aixecar-li la camisa a qualsevol crèdul que topi amb ell. També li endevino, sota el somriure complaent i la panxa grossa de bon jan, algun tret de psicòpata perillós.
Tampoc no em sembla una proposta gaire agradable colpejar un tronc a fi d'obtenir-ne regals en forma d'excrements reciclats en galindaines; a més, trobo que posats a clavar bastonades, encara que siguin simbòliques, no ens costaria gaire canviar d'objectiu, que de tòtiles malparits n'hi ha un munt per triar i remenar. Després, un cop seleccionat el causant dels nostres mals, com diuen a la meva terra: garrotada allà on fa bony!
Tampoc no em sembla una proposta gaire agradable colpejar un tronc a fi d'obtenir-ne regals en forma d'excrements reciclats en galindaines; a més, trobo que posats a clavar bastonades, encara que siguin simbòliques, no ens costaria gaire canviar d'objectiu, que de tòtiles malparits n'hi ha un munt per triar i remenar. Després, un cop seleccionat el causant dels nostres mals, com diuen a la meva terra: garrotada allà on fa bony!
 |
| Voilà l'ennemi! Eugène Ogé, 1898. |
 |
| Els actors Peter Lorre i Sydney Greenstreet, celebrant el Nadal com només ells ho sabien fer. |
M'estimo més, ja que hi som, col·locar la figura nostrada i sempre irreverent del caganer enmig de les icones sagrades del naixement, com si fos (de fet, ho és) la nota discordant dins d'una composició idíl·lica. Ho confesso: aquesta afició a recrear els origens de Jesús de Natzaret en un pessebre en miniatura té més d'infantilisme residual i de pur fetitxisme que no pas de creences religioses, que no professo.
Un cop passat tot l'enrenou de festivitats, a mig camí entre el fervor i la pela, ens tocarà tancar aquest breu parèntesi temporal d'hipnosi col·lectiva i afrontar la dura realitat de retallades, atur i regressió social. Com que no queda altre remei, som-hi!... I feliç 2013!
 |
| Coberta del setmanari Hermano Lobo. Desembre de 1975. |
Gràcies per les teves reflexions. I sí, és veritat que el nadal va perdent gas a mida que passen els anys per una. Es perd la espiritualitat, el consumisme ens envaeix i de sobte tota la ciutat sembla la planta de llistes de noces del Corte Inglés. I a més, cada cop som més pobres. Malaurats!
ResponEliminaAixò de la planta de llistes de noces del Corte Inglés és un símil molt bo, perquè realment és el que semblen les ciutats quan arriben aquestes dates: un poti-poti de lluentors, gent amunt i avall i objectes amuntegats.
EliminaSalut, Anònim!
Comparteixo totalment les teves emocions nadalenques.
ResponEliminaSon dies comercials, plens de tòpics i obligacions familiars. Penso que una relació obligada es falsa i per tant perd tot valor.
En quan al futur, et noto molt pessimista. Estem passant uns anys realment difícils, però jo no trobava bé la disbauxa dels anys d'abans de la crisi. Desitjo que tot s'estabilitzi i que no tornem als temps del descontrol econòmic i dels guanys fàcils, encara que tinc els meus dubtes que no es torni a repetir.
Sí, Isabel, estic bastant pessimista perquè em costa de veure la llum al final d'aquest túnel on estem ficats per culpa, entre altres coses, dels temps de vaques grasses i guanys fàcils en què tothom es considerava ric (si més no, es creia que la pobres extrema era una cosa residual i molt poc visible, lluny del món d'aparences que s'havia anat creant en general).
EliminaJo, d'economia no hi entenc gaire, però sé que durant les èpoques de més bonança hi havia economistes que ja advertien sobre el perill de la bombolla immobiliària i del crèdit fàcil. Malauradament, els titllaven d'alarmistes i visionaris (algun interès hi tenien, els que així ho feien). I ara ens trobem com ens trobem: amb gent desnonada i sense feina, i amb retallades al sector públic i a les pensions.
Bé, crec que el Nadal és més que res màgia -terme que ens remet a l'infantilisme però que m'agrada- en un món hiperrrealista. Els comerços que són capaços de vendre-ho tot se n'aprofiten i per això ens dona aquest mal rotllo.
ResponEliminaPer això la figura del caganer ens fa tocar de peus a terra entre tant d'idil.lisme. És el mateix que els passa a les pel.lícules de Holliwood, que el final feliç de la parella d'enamorats acaba amb el primer petó i no té en compte el pas dels anys. Tots ho sabem però ven més el primer petó que la màgia sostinguda d'una relació, malgrat tots els entrebancs.
Jo diria -i parlo per mi- que la màgia que podia tenir el Nadal l'han devorada el mercantilisme i la tendència hortera a l'hora de representar-lo simbòlicament. Cada cop em costa més d'abstreure'm d'aquesta imagineria horrorosa i mirar-m'ho d'una altra manera, com quan era petita. I, com bé dius, la figura del caganer actua com a revulsiu dins de tot l'ensucrament forçat que veiem i sentim pertot arreu (com els finals de pel·lícula als que al·ludeixes).
EliminaEl cas és que d'aquests dies m'encanta la patent de cors (o la butlla) per a ser tan obsequiós com em plagui i sense generar malentesos. I no dic de gastar un ral -que d'altra banda no tinc-; un dibuixet, un pensament o una abraçada ja fan el fet.
ResponEliminaSi tothom ho veiés com tu, Girbén (tant de bo!), la cosa canviaria, i molt.
EliminaM'agrada molt com has tancat el cercle del teu post: el poder de la ment ens traurà d'aquest mer...! Viva er Beti, manque pierda! El millor del sol és que encara que siga núvol, saps que hi és i que qualsevol nit pot sortir!
ResponEliminaI ens sortirem, Síc, no ho dubtis.
2013 serà bo, o no serà!
Doncs manque pierda, viva er Beti!...
EliminaSort en tenim dels bons moments compartits i de les escasses però contundents sortides nocturnes de l'astre rei.
Gràcies!
Com no pot ser de cap altra manera, tinc sentiments contradictoris. Sempre n'acabo fart, però cada any cerco innocentment l'esperit de les festes del solstici d'hivern. No dic Nadal perquè no és només el Nadal. Alguna cosa atàvica dins meu busca la llar de foc, l'arbre, el pessebre, les espelmes del canelobre que il·luminen l'estança... Dins d'aquella bombolla de llum s'hi concentra el silenci, la tranquil·litat... allò que només dóna la màgia de la llum i que tan fàcil ens és descobrir a les ombres i al cel·luloide. Tot és mentida, sí. Ho sé.
ResponEliminaQue bé ho has descrit, Enric! Comparteixo aquesta necessitat atàvica de refugiar-se prop de l'escalfor i de la llum, sota l'empar d'un silenci reconfortant. El solstici d'hivern és això: el recolliment en un període en què tot sembla mort i es prepara per a un posterior i cíclic renaixement. En realitat, és l'època de l'any que més m'agrada, però aquest embolcall estrident i articicial amb què l'han disfressada, cada cop se'm fa més molest.
ResponEliminaUna entrada rodona, molt bona metàfora la hipnosi per exemplificar l'estat d'ànim que se suposa hem de tenir, a mi el Nadal m'agrada però sense tanta purpurina ni cel.lofana! M'agrada des de la vessant més familiar de recolliment i de compartença de taula i menges, tot i que amb a meitat ja n'hi hauria prou...
ResponEliminaI com diu l'icr, el 2013 serà bo!
Comparteixo tot el que dius, Anna: a mi també m'agraden aquestes reunions familiars. De fet, el primer dia de l'any em vaig fer un tip de cuinar perquè érem nou persones a taula (encara guardo menjar que va sobrar i que vaig haver de congelar!).
EliminaEl que cada cop suporto menys és, com dius tu, la purpurina i la cel·lofana. És ben bé que t'obliguen a ser feliç tant si vols com si no, només perquè així ho marca el calendari.
jo també vaig començar l'any igual, a la cuina!!
EliminaUna pregunta col·lateral: coneix vostè la històrica HERMANO LOBO?
ResponEliminaJa fa anys que ens van presentar; de manera que sí, la conec una mica i "dentro de lo que cabe". La llàstima és que no en conservo cap exemplar. Vostè sí?
EliminaNo. Només l'he llegit a fragments escanejats.
Elimina