El Django de Tarantino

Títol: Django Unchained
Direcció i guió: Quentin Tarantino

Intèrprets:
Django: Jamie Foxx
Dr. Schultz: Christoph Waltz
Calvin Candie: Leonardo di Caprio
Stephen: Samuel L. Jackson
Broomhilda: Kerry Washington
Big Daddy: Don Johnson
Billy Crash: Walton Goggins
Amerigo Bassepi: Franco Nero

Fotografia: Robert Richardson
Nacionalitat: Estats Units
Any de producció: 2012

És coneguda la cinefília de Quentin Tarantino i el seu gust per algunes produccions cinematogràfiques i televisives dels anys 70, que recupera i homenatja a cada nova pel·lícula que estrena. En aquesta que ens ocupa, Django Unchained, la referència és clara: el Django de Sergio Corbucci de l'any 1966, protagonitzat per Franco Nero (amb la intervenció també de l'actor espanyol José Bódalo) i que tantes seqüeles va provocar. De fet, la sola menció del nom Django ja és tot un anunci del subgènere de western violent amb venjança inclosa, on les categories morals de bons i dolents són més que evidents (i de vegades, ni tan sols cal que la pel·lícula s'inscrigui dins del gènere de l'oest).

Lògicament, Tarantino no podia restar aliè a tota aquest corrent que tant el va influir durant la seva infantesa i adolescència, i no només ens fa una picada d'ullet a l'hora d'escollir el títol de la pel·lícula, sinó que a més, incorpora l'actor Franco Nero en un dels cameos més celebrats pels amants del gènere.

Franco Nero a Django (Sergio Corbucci, 1966)

Franco Nero a Django Unchained (Q. Tarantino, 2012)

           

L'argument ens remet als westerns de Sergio Leone (Per un pugno di dollari), a la parella formada pel sherif Wyatt Earp i el dentista (a més de tafur i pistoler) John Doc Holliday. També —i això és opinió exclusivament meva—, al Shane de George Stevens, pel·lícula que em va impressionar quan la vaig veure de nena en un d'aquells capvespres de dissabtes televisius, i que fa poc he vist de nou sense que m'hagi decebut gens ni mica amb el pas del temps. Shane (aquí, Raíces profundas) presenta un heroi imperturbable capaç de defensar el proïsme de qualsevol injustícia sense moure una cella ni demostrar debilitat. El personatge interpretat per Jamie Foxx a la producció de Tarantino ha heretat les maneres d'aquell Alan Ladd petri i inexpressiu dels anys 50. Tot un heroi de l'oest.

Jamie Foxx en el paper de Django

                                                    

Alan Ladd en el paper de Shane (George Stevens, 1953)

 
La novetat que incorpora Tarantino és que el seu protagonista és un esclau negre del sud que és alliberat per un atípic dentista alemany que també fa de caçador de recompenses (un excel·lent Christoph Waltz) poc abans d'esclatar la Guerra Civil nordamericana. 

Trobo que el fet d'incorporar un heroi negre que venja les humiliacions a què han estat sotmesos els seus és una de les originalitats de la pel·lícula, malgrat que no tothom ho ha vist així, i per exemple, el director Spike Lee ha estat un dels que ha protestat en considerar que es tracta d'una banalització del patiment dels esclaus reals. Tot són opinions, és clar, com quan s'acusa Tarantino de reflectir una violència desmesurada i gratuïta. Naturalment! però és que aquesta és la seva empremta personal, el tret distintiu de la marca Tarantino. I francament, penso que la violència de les seves pel·lícules és tan catàrtica com fictícia i manierista. L'autèntica violència, la que colpeja realment les nostres consciències, l'hauríem de buscar en una altra mena de cinema, més quotidià i realista que els dispars i els mastegots de Tarantino, que tenen més relació amb el món del tebeo, l'Spaghetti western i els telefilms tipus Starsky & Hutch que no pas amb altres qüestions més delicades i preocupants.

Django, un venjador negre en una societat de blancs

Tot i que no es pot dir que Django Unchained sigui una denúncia seriosa i rigorosa del sistema esclavista (cal dir que tampoc no ho pretén en cap moment), sí que situa l'espectador, emparat darrere de la figura del protagonista, en una situació de visceralitat que difícilment deixa indiferent. A més, el director juga de forma sarcàstica amb alguns elements bastant transgressors en el context de l'Amèrica profunda secessionista, com ara que alguns esclaus tinguin noms tan germànics com Broomhilda (la dona de Django, que parla un correctíssim alemany) i les al·lusions a Wagner i a la mitologia del nord d'Europa.

També pertany a la cultura germànica el millor personatge de la pel·lícula, el doctor King Schultz que, amb el Django, forma una parella tarantiniana tan inspirada com ho va ser la de Pulp Fiction: Vincent Vega (John Travolta) i Jules Winnfield (Samuel L. Jackson, que també fa una interpretació magistral a Django, representant una variació del que despectivament s'ha anomenat un típic oncle Tom).

 

El Dr. Schultz i Django

Vincent Vega i Jules Winnfield, els antiherois de Pulp Fiction (Q. Tarantino, 1994)

Wyatt Earp (James Stewart) i Doc Holliday (Arthur Kennedy) a Cheyenne Autumn (John Ford, 1964)

La presentació de Schultz al principi de la pel·licula és tota una declaració d'intencions. El veiem acostar-se a la càmera mentre condueix un carro que du clavat a la part superior un enorme queixal-anunci que es va bellugant al ritme de les sotragades dels cavalls. Amb aquesta manera de fer-lo entrar en escena, Tarantino ja mostra la càrrega irònica del personatge i la simpatia que el director (i el públic) sent per ell. I alhora, aquesta caracterització tan peculiar recorda un fotograma bastant similar de la versió del 1934 de The man who knew too much de Hitchcock, que introdueix d'aquesta manera un altre dentista cinematogràfic, un d'aquells que romanen per sempre a la memòria: el sinistre doctor Abbott interpretat pel gran Peter Lorre.

Presentació del Dr. Schultz, personatge que ja forma part de la galeria d'excèntrics tarantinians

L'inquietant anunci de la clínica dental del hitchcockià i malèvol doctor Abbott

No puc ser imparcial perquè el Quentin (ja em permetreu la familiaritat) és una petita debilitat que tinc, i aquest Django Unchained m'ha semblat un feliç retorn al Tarantino dels primers temps. Tot i que entre la seva obra hi ha pel·lícules que em semblen millors que altres, considero que les seves produccions són sempre un homenatge al cinema i una mostra de com es poden explicar històries que hem vist repetides un munt de vegades, amb una habilitat i una concepció narrativa i visual que tampoc no és massa freqüent, tenint en compte molt del que pul·lula actualment per les sales cinematogràfiques.