 |
| Dolly Sisters. Anys 20 |
 |
Fotograma d'Alice in Wonderland (Cecil Hepworth i Percy Stow, 1903)
 |
| Gilberto Cerón. La máscara de oro |
|
 |
| Dirk Bogarde a una escena de The servant. Joseph Losey, 1963 |
 |
| Vali Myers. Mirror. Anys 40 |
 |
Ian Darragh. Man and mirror, 1983
 |
| Escena de Bhumika. Shyam Benegal, 1977 |
|
 |
| K. Madison Moore. Man in the mirror |
 |
| Ernest Ludwig Kirchner. Nu |
Jean+Marais).jpg) |
| Jean Marais a Orpheus (1950, Jean Cocteau) |
 |
| Escena d'Eva. Joseph Losey, 1962 |
 |
| Fassbinder. Les amargues llàgrimes de Petra Von Kant, 1972 |
 |
| Fotografia d'Eliott Erwitt. California |
|
|
|
|
|
|
 |
| René Magritte. Retrat de Mr. James |
 |
| Man Ray. Nusch au miroir |
|
|
|
 |
| Theo Van Rysselberghe. Dona davant del mirall |
 |
| Kim Novak i James Stewart. Vertigo (Hitchcock, 1958) |
 |
Robert de Niro a Taxi Driver ("Are you talking to me?"). M. Scorsese, 1976
 |
| Todd Yeager. Curtis Mirror |
|
 |
| L'actor Boris Karloff | | |
|
|
 |
| Francis Bacon. Figura escrivint reflectida al mirall |
|
|
 |
| L'actor Peter Cushing |
 |
| D. Velázquez. Venus del mirall |
|
|
 |
| David Bowie a una escena de The man who fell from the Earth. Nicholas Roeg, 1976 |
 |
L'actriu Jean Harlow. Anys 30 |
 |
| Rubens. Venus del mirall |
 |
| Escena de Mulholland Drive. David Lynch, 2001 |
 |
| L'actor Vincent Prize | | |
|
 |
Wilhelm Gallhof. Die Korallen-Kette
|
|
|
 |
| La cantant Amy Winehouse |
 |
| Retrat múltiple de l'actor Adolphe Menjou |
 |
| L'actor Peter Lorre |
 |
| Edgar Degas. Madame Jeantaud al mirall |
 |
| Escher. Mirall esfèric |
Com a colofó a aquestes imatges especulars, vull afegir-ne una darrera, amablement enviada per en Girbén, que correspon a una exposició per al Centre de Vallgrassa: Per si no t'hi veus, a partir de les seves exploracions pel Garraf.
El Garraf, en paraules del mateix Girbén, és "un massís que no ho ho és tant si atenem la quantitat d'avencs que s'hi baden; uns abismes que em vaig dedicar a sondejar i en molts cassos a davallar o a fer-hi estada. La contrapartida del seu rocam aspre i absorbent és un enyor de l'aigua que va esdevenir cultura pels escassos habitants del massís. En queda el testimoni dels seus pous i cocons als quals vaig dedicar aquesta sèrie d'autoretrats (de fet, una extensió de la noció d'abisme, la mateixa de la cèlebre sentència de Nietzsche: Quan mires a l'interior d'un abisme ell també et mira)."
 |
| En Girbén: L'espill d'aigua |
Jean+Marais).jpg)
Molt guapo el muntatge, Síc, música inclosa!
ResponEliminaBrava!
Venint de tu, és tot un afalac!!
Eliminael mirall.....el més fidel i més sincer dels nostres acompanyants. No cal preguntar-li res, ell t'ho diu tot
ResponEliminaÉs veritat, Joan. De vegades, fins i tot, diu allò que no voldríem sentir.
EliminaPer cert, jo he dedicat els darrers dies a llegir "El rostre de l'altre" de Xavier Antich (un llibre de 1993 sobre la filosofia d'Emmanuel Lévinas), i he llegit:
ResponElimina“No sé si caldria repetir-ho, però allò que dóna sentit a la intersubjectivitat és la asimetria de la relació. Hi ha un “altre” amb el qual sóc capaç de constituir un destí comú, i un “altre” a qui segrego; el primer és una mena de mirall on em veig –o em sembla veure’m- reflectit, mentre que el segon constitueix tot allò que em repugna. Però l’altre/mirall (el meu alter ego) no és, de fet, absolutament altre, de forma que la relació amb ell no és sinó una multiplicació que el Mateix fa de si; la relació amb aquest altre, que en realitat no és tal, no genera justícia, perquè no és una relació metafísica. El segon altre, el que és del tot diferent de mi, no és només l’estranger que apareix com a inassimilable al mateix, sinó també aquell que, en un primer moment, no hauria de ser “altre” de mi, però que s’hi torna: és el marginat, estranger en el seu propi país; aquell de qui el jo es dóna vergonya, legitimant amb aquesta actitud la violència de la barbàrie (la deportació, els camps de treball, ¿quants d’altres exemples calen?) o de la indiferència (abandonat al seu destí; “¿potser sóc jo el seu guardià?”). En definitiva, amb l’altre que no és més que un mirall puc constituir una comunitat; sense l’altre absolutament altre, però no és possible la relació intersubjectiva.” (pp. 139-140)
Molt interessants, aquestes teories ontològiques del Lévinas. Em recorden la filosofia machadiana de l'alteritat, segons la qual la percepció de l'altre com a ent diferent d'un mateix no fa més que confirmar la solitud del jo.
EliminaI no parlem de quan el "jo " es disgrega i projecta diferents versions d'un mateix (la imatge invertida que et retorna el mirall, per exemple, n'és una de molt gràfica)... Això és el que pretenia de ressaltar a través d'aquestes fotos.
Déu-ni-do quina selecció més exquisida de reflexos!
ResponEliminaSi em passes el correu et faré arribar una variant que no has contemplat, la del mític espill de l'aigua (quelcom de la meva sèrie "autoretrats al fons d'un pou").
D'això tracten aquests versos del "Transnarcís" del Pau Riba:
...cert matí, la gola seca
t'abocares a una font
i et vas veure, tors estètic
projectat en l'aiguamoll
vas besar-te en l'aigua fresca i
-fruit de tan hipnòtic toc-
un trastoc de vols concèntrics
fou inici de transport
El narcicisme (o el transnarcicisme a quà al·ludeix el poema del Riba -per fer-ho encara més complicat-) és una altra possibilitat que ofereix la contemplació de la pròpia imatge.
EliminaEl mirall sempre ha tingut una mística especial, i en ell s'hi conjuguen les lleis físiques, la psicologia, la poètica, el narcisisme, l'autoreconeixement i, fins i tot, l'estranyesa d'intuir a un altre que ens observa i alhora ens reflecteix.
T'envio el meu correu mitjançant el del teu perfil d'Extramurs. Tinc curiositat per veure aquests "autoretrats al fons d'un pou". I gràcies!
Sícoris una entrada espec(tac)ular!!!
ResponEliminael vídeo t'ha quedat la genial i la música preciosa!!
Moltíssimes gràcies, Anna!!!
ResponEliminaUna molt bona tria que permet moltes "reflexions". Una d'elles la realitat que el mirall reflecteix. La narcisista és molt evident; és segurament la primera que ens ve al cap. Una altra, el reflex de la realitat que passa rere la imatge en primer pla. És un efecte que permet el cinema.
ResponEliminaHi ha una pel·lícula de Bergman (inquietant, diuen molts, però és clar, sent de Bergman no és dir gaire), "El silencio", que per a mi és de les millors. Hi ha molt de personal, i suposo que per això m'atrapa. Però vull que li facis un cop d'ull a una escena. La pots veure en el minut 2 del primer vídeo que trobaràs en aquest apunt del meu bloc: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/01/el-so-del-silenci.html
Per cert, molt bona aquesta aportació que fas amb les reflexions d'en Girbén, una persona que en sap molt de "dibuixar" emocions sobre les aigües i dins dels pous. Serà que som fills de l'aigua.
Com que estem parlant d'imatges especulars, mira primer el vídeo i després, si vols, et llegeixes el text. El nen de la pel·lícula està mirat la realitat que passa a l'exterior a través de la finestra d'un tren. D'aquesta "realitat" externa passa a una d'interna en el moment que la mare es reflecteix en el vidre de la finestra i es converteix en mirall. El nen deixa de percebre l'exterior. La realitat passa darrere d'ell perquè la mare és l'únic principi de realitat en la seva ment.
No dic res més. Cal veure la pel·lícula. Una autèntica lliçó de cinema perquè la càmera ho diu tot. I no oblidem que la càmera també té una lent que pot, com la finestra, convertir-se en mirall: un mirall que permet veure-hi dins.
Acabo de deixar-te un comentari a l'entrada sobre "El silencio" de Bergman.
EliminaL'escena de la finestra del tren dóna molt de si: la nostra mirada s'alterna, gràcies al llenguatge narratiu de Bergman, entre la identificació amb el que veu el nen (compartint la nostra mirada amb la seva) i la contemplació, a través d'un pla que s'obre, del mateix nen mirant a l'exterior, amb la mà sempre recolzada a la finestra. Fins que al final, l'espectador és expulsat definitivament de l'interior del tren i, paradoxalment, és aleshores quan copça amb total profunditat la relació entre mare i fill, amb la figura poderosa i omniscient d'ella reflectida al vidre i superposada a les imatges dels tancs i del paisatge exterior, que cada cop són menys nítides i passen a un segon pla. La prioritat ara és la mare, com si el tren, en realitat, fos una prolongació del claustre matern.
Un exemple de bon cinema i d'imatge especular que no necessita paraules que la reforcin.
Sícoris, li has posat la guinda amb la prolongació del claustre matern! La imponent figura de la mare, en el fons infantil i narcisista, domina totes les realitats: la del nen, la nostra, la de fora i la de dins. Un segrest emocional.
EliminaDe fet, amb armes diferent, Hitchcock també juga amb la realitat amb Kim Novak i James Stewart a la foto que has posat de "Vertigo": és impressionant com es confonen les mirades d'Stewart i la nostra.
Si, ja he vist el comentari a "El silencio". Ara hi torno.
Gostei muito do seu Blog r das imagens aqui publicadas.
ResponEliminaUm abraço.
Moltes gràcies, Ina Mel!
EliminaUna abraçada.
No t´has oblidat de diure que el mirall sempre nos diu la vertat???
ResponEliminaEl és el més fidel amic?
No sé si hi estic gaire d'acord, Integral. El mirall pot retornar una imatge que no sempre es correspon amb la realitat (si és que només n'hi ha una, de realitat). El reflexe del mirall pot respondre a un ideal estilitzat o a una deformació grotesca. Sempre depèn de com ho interpreti la mirada de cadascú.
EliminaNomés funciona com a tòpic. Aquest amic fidel és el mateix que ens enganya cada dia.
EliminaCuánta magia hay allí, en ese otro que es tan parecido a nosotros y sin embargo tan diferentes.
ResponEliminaExcelentes imágenes de especularidad.
Un abrazo.
HD
Pues sí, Humberto, creo que magia es justamente la palabra adecuada para expresar esta dicotomía entre el "yo" y ese "otro" que refleja y observa a la vez.
ResponEliminaGracias y otro abrazo para ti.