Aquest cap de setmana, els dies 30 de novembre i 1 de desembre, ha tingut lloc a tota Catalunya la campanya solidària de recapte d'aliments. La crisi econòmica ha accentuat la misèria i les desigualtats socials fins a un punt que hi ha moltes persones aquí, al nostre país (on, qui més qui menys, lligava els gossos amb llonganisses), que passen gana. Literalment.
La iniciativa ha tingut força èxit: no hi ha res com apel·lar als bons sentiments de la gent, sobretot pels volts de Nadal. És infalible. I és tota una tradició tan ben instaurada que des de fa molts anys la veiem en forma de festivals benèfics, maratons televisives i aquells Rastrillos que fan a Madrid, plens de senyores ancien régime passejant cofoies pel recinte, i amb l'assistència inexcusable del sector femení de les estirps borbònica i franquista, que ja se sap que sempre han estat gent d'ordre i molt de mirar pel proïsme.
Del llibre Correspondencia general. Sistema Cots. Editorial Cultura, Barcelona 1924 © Sícoris (Des de la meva riba) |
L'empatia amb qui pateix, descarregar la conciència i no sentir-se el Mr. Scrooge del Conte de Nadal de Dickens fan que gairebé tothom es commogui davant la pobresa i es vegi compromès moralment a combatre els mals d'aquest món. Com passava fa anys amb la col·lecta del Domund, quan a la canalla de l'època ens feien anar pidolant casa per casa armats amb unes guardioles que representaven els rostres de criatures dels llocs menys afavorits dels cinc continents. El que es pretenia era obtenir diners per als negritos i chinitos que, a més de ser pobres, tenien la desgràcia de no professar la religió única i veritable, per la qual cosa duien tots els números de la rifa per a la condemnació eterna.
Per no parlar de les aportacions alimentàries, tèxtils i de joguines per als nens de Biafra, desnutrits a causa de les lluites intestines que es van produir a Nigèria durant els anys 60 i que amagaven interessos occidentals pel monopoli del petroli (quin déjà vu!)
Per no parlar de les aportacions alimentàries, tèxtils i de joguines per als nens de Biafra, desnutrits a causa de les lluites intestines que es van produir a Nigèria durant els anys 60 i que amagaven interessos occidentals pel monopoli del petroli (quin déjà vu!)
Guardioles del Domund (Què donaria ara per aconseguir aquests objectes tan kitsch!) |
En podríem dir la política social de la caritat, la que considera que el món és com és i que cadascú hi ocupa el lloc que li correspon. Però això sí: tots hem d'ajudar a millorar-lo a títol individual i voluntàriament. Res de protestes i insubmissions amb l'afany subversiu de reclamar justícia social i lleis que no perjudiquin la majoria de la població. Millor que la gent es rasqui la butxaca compassivament que no pas que exigeixi allò que per dret li pertoca. I li pertoca tant a qui demana caritat com a qui la dóna. Però és clar: resulta bastant més senzill remoure sentiments per aconseguir que tothom s'impliqui emocionalment i de manera personal amb la causa que sigui: pobresa endèmica o malatia greu.
I que consti que no és que em sembli malament a priori. El que intento dir és que per aquesta via de la caritat anem alleugerint -contents per la bona acció del dia- la feina de qui té l'obligació de vetllar per les polítiques socials i, en canvi, es dedica a escurçar prestacions i drets adquirits de la immensa majoria. Perquè bregar amb grups de gent emprenyada i informada que s'associa per endegar iniciatives ciutadanes i no es deixa manipular amb facilitat, pot portar desordres socials que no han estat mai gaire convenients per a qualsevol tipus de poder. És l'efectiu truc de la llagrimeta (més antic que l'anar a peu) contraposat a les idees d'informació, coneixement i reivindicació, conceptes massa radicals per a les ments benpensants. O com diuen en castellà: pan para hoy, hambre para mañana. Això sí, amb les consiciències ben tranquil·les i descansades gràcies a la nostra immensa solidaritat nadalenca. Solidaritat, quin altre gran mot!
Hi ha unes quantes paraules (llibertat, solidaritat, pàtria i algunes altres) que de tant fer-les servir acaben volent-ho dir gairebé tot per, en realitat, no significar res en concret. L'ús continuat, espuri i molts cops descontextualitzat, les desproveeix de sentit fins que perden grapa i es converteixen en un totum revolutum de la semàntica lèxica. De vegades, inclús, els hi donem una connotació rància que no té gaire a veure amb el significat primigeni. És el cas del mot caritat (una de les tres virtuts teologals del cristianisme), prenyat de retòrica catòlica primoderiveriana i de nou ric estraperlista, magnànim i disposat a deixar anar l'almoina corresponent quan toca. Solidaritat, en canvi, sembla que evoqui els postulats de la Revolució Francesa i de les lluites obreres posteriors, però em fa l'efecte que de tant utilitzar-lo de forma general i matussera, al final es convertirà en un calaix de sastre semàntic que no voldrà dir res. O pitjor: esdevindrà un sinònim del morigerat i conservador caritat.
Seria de desitjar que no s'aprofités la bona intenció de qui tan sols busca donar un cop de mà, tot i que molt em temo que l'ànsia de camuflar les polítiques cíniques i ineficaces amb què s'està governant, així com l'estratègia perversa de carregar responsabilitats sobre les espatlles de la ciutadania, acabaran imposant, amb total impunitat, aquella consigna tan berlanguiana de Siente un pobre a su mesa.
Aquí podeu veure l'inici de la pel·lícula Plácido, amb els fantàstics títols de crèdit.
Quién necesita justicia, mientras haya caridad!?
ResponElimina¡Ay, Señor, que no le dejan ni ser bueno a uno y ganarse el cielo!
Aquí, la caritat que practiquen alguns... ;-)
EliminaQue n'és de bo, el Roto!
EliminaEl súmmum va ser la Marató contra la pobresa de TV3... Comencem per renovar el món econòmic i tots hi sortirem guanyant.
ResponEliminaPer cert, les guardioles del Domund les pots comprar, però sempre tenint en compte la dita popualr: "Pagant Sant Pere canta". A todocolección en tens un grapat de guardioles del Domund (http://www.todocoleccion.net)
Galderich, ni me'n recordava d'aquesta Marató contra la pobresa, i mira que la idea va ser d'allò més vergonyós! Retallades per un cantó i martingales de pa sucat amb oli per l'altre...
EliminaGràcies per l'enllaç. M'ho he estat mirant, i malgrat Sant Pere i la dita popular, es poden aconseguir guardioles a preus bastant raonables. És tota una temptació! Al final, casa meva semblarà el museu dels horrors...
Lo cierto es que en esta situación actual que estamos viviendo
ResponEliminalos pobres cada vez son mas pobres.
buen fin de semana.
un saludo.
Lamentablemente, Ricardo, así es. Y visto lo visto, no parece que la situación vaya a mejorar.
EliminaBuen fin de semana para ti también y muchas gracias por pasarte por aquí. Un saludo.
Què esplèndides eren aquelles campanyes i les pells que adornaven els colls d'aquelles senyores que es compadien a cop de cilici!
ResponEliminaNo hem perdre mai la capacitat d'ajudar el necessitat, però tampoc hem de fer la feina que té encomanada l'Estat perquè acabem pagant dos cops. Ja saps que la pobresa la podríem eradicar col·locant els impostos on cal i gestionant-los bé.
"Plácido" és immensa. Com trobo a faltar aquella agudesa crítica del cinema!
La solidaritat ha de ser espontània i no orquestrada des del poder. Trobo pervers barrejar l'empatia envers els altres amb qüestions de tipus polític com la gestió dels nostres impostos. Són dues coses ben diferents, però, a tots els efectes, és molt rendible que el ciutadà es faci càrrec de tot per acabar, com dius, pagant dues vegades. I a sobre, amb sentiment de culpa. Em fan sortir de polleguera la hipocresia, la manipulació i la sensibleria!
EliminaJo també trobo a faltar el cinema crític i irònic de Berlanga. "Plácido" és una de les meves preferides i, en aquest context, era de referència obligada.
De algún modo eso del "Banco de alimentos" -y, alguna otra campaña de alguna "onegé"- tan nacional, tan orquestado, tan politicamente correccionado, es heredero directo de estos otros. Interesante. Gracias.
ResponEliminaTodo es herencia, pero la pasta siempre la ven los mismos.
Elimina