FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina

FotoRAMBLAS

Boxeadores, luchadores, varietés 

y otras imágenes de un estudio de 

Barcelona 1956-1985

Tf. Editores

Director de la colección FOTO: Rafael Doctor Roncero

Madrid, 2002

La meva dèria per les rampoines, les imatges del passat i els llibres, pel·lícules i discos estranys va propiciar la troballa, a una llibreria de Barcelona ja desapareguda, d'aquest exemplar de FotoRamblas que, tot i no ser antic —és de l'any 2002—, no he tornat a veure més a cap lloc. Es tracta d'un llibre molt ben editat i amb un magnífic pròleg de Rafael Doctor Roncero titulat A la sombra del Paralelo. FotoRamblas, on s'hi recullen una sèrie d'imatges de l'estudi fotogràfic FotoRamblas, recuperades de l'oblit per l'artista Santos Montes i per Josep Maria Cirés, l'últim fotògraf que hi va treballar.

La gènesi d'aquest estudi de fotografia, situat, com indica el seu nom, a la Rambla de Barcelona, va ser Foto Román, negoci creat durant els anys 40 i ampliat i evolucionat a la dècada posterior, ja amb el nou nom. A finals dels 90, amb la proliferació de les càmeres de fotos i de vídeo d'ús personal, aquesta mena de botigues, tan necessàries i sol·licitades en èpoques anteriors, ja no tenien raó de ser, motiu pel qual FotoRamblas va haver de tancar després de mig segle de funcionament. Són els canvis inevitables que transformen la fesomia de les ciutats i que acostumen a sepultar sota capes i capes de modernitat part de la història quotidiana anterior: llocs, fets i gent condemnats a la foscor de no ser per iniciatives d'aquest tipus, que ens tornen a posar en primer pla allò que havíem estat com a societat. Ja en vaig parlar a Iconografies de Barcelona, apunt que em va inspirar la visita a l'exposició de les fotografies de Leopoldo Pomés agrupades sota el nom Barcelona 1957. En aquell escrit incidia en la idea de reviure, a través de la fotografia, tot aquell passat enterrat pel temps i pels nous usos i costums que, per lògica, es van imposant a les ciutats.

En una societat tradicionalment icònica com l'espanyola, no és estrany que, ja a finals del segle XIX, proliferessin molts més negocis d'aquesta mena que a la resta de països occidentals. Una possible causa d'aquest fet és l'ancestral atracció per la imatgeria de tipus religiós tan típicament ibèrica. Els canvis socials i tecnològics, les modes i els imperatius econòmics han anat empenyent aquesta mena de negocis a la desaparició. En aquest sentit, crida l'atenció  l'abandó de munts de negatius i, fins i tot, de fotografies revelades que pertanyen al passat: imatges esgrogueïdes de vides alienes, de rostres desconeguts i congelats en un moment determinat, que, com a molt, acabaran omplint estants de botigues de rampoines —les que m'agraden a mi— o a atapeir les parades dels Encants. Aquest és el el destí que els esperava a les imatges del vetust estudi fotogràfic Niepce de la Via Laietana, un cop la botiga va tancar les seves portes definitivament. Fins que, per sort, algú les va recuperar de les escombraries i els va donar la dignitat i el lloc que els pertocava dins la intrahistòria barcelonina. Ho explica l'Enric H. March al seu escrit No se admite personal: Els espectres de la Plaça Urquinaona, tot fent referència, de manera molt adient al cas, a fantasmes i espectres, com ja es pot deduir pel títol.

Els humans tenim una pulsió icònica, alhora cognitiva i emocional, que ens remet a un sistema simbòlic gràcies al qual ens reconeixem en les imatges. Ens hi reconeixem com a individus, com a grup social o com a projeccions especulars d'allò que voldríem ser, de les fantasies personals o col·lectives que cada època fa seves. Aquesta és la funció que en altres segles ha tingut la pintura i, des de les primeries del segle XX, han fet seva la fotografia i el cinema. La voluntad de quedar inmortalitzat en el temps i d'oferir a la mirada aliena la importància dels individus i dels grups familiars o socials, és el que reis, papes, mecenes i burgesos havien buscat en pintors com Van Eyck, Rembrandt, Goya, Macchietti o Raffaello Sanzio. Més endavant, amb la popularització de la fotografia, la gent anònima anava als estudis de fotografia amb una intenció similar, sempre amb la voluntat d'eternitzar moments feliços i transcendents, fixant sobre el paper fotogràfic una joventut que desafiaria per sempre més l'inexorable pas del temps.    

              

       

            
Vistos amb perspectiva actual, aquests documents gràfics de la nostra història recent, a banda d'il·lustrar-nos sobre com era la vida a la ciutat dècades enrere, produeixen una estranya nostàlgia provocada per la contemplació d'allò que no s'ha experimentat en pròpia carn. Imaginar identitats i biografies a partir d'uns rostres anònims que ja no formen part del nostre entorn temporal i quotidià , és tota una temptació.
De la mateixa manera que les persones anònimes, també aquells cantants, artistes de varietats, aspirants a vedette, lluitadors i boxejadors que volien projectar la seva imatge amb afanys publicitaris, acudien a l'eix central de la ciutat a retratar-se, no gaire lluny de la zona de teatres i sales de festa del Paral·lel, el barri barceloní del qual s'ha resaltat sempre l'aspecte lúdic i canallesc, i que tanta literatura ha generat (recordem, en especial, Jean Genet i Antonio Rabinad, autors que no van passar per alt l'encant d'un lloc, avui ja mític, ple de llums i ombres. Walk on the wild side, que diria Lou Reed...).

D'entre els artistes que buscaven el seu lloc en el món dins l'espectacle barceloní, uns aconseguirien triomfar, i a molts altres se'ls ha empassat la història. Els seus rostres i postures corporals, que pretenien transmetre virilitat, sensualitat, simpatia o agilitat circense han quedat reduïts a simples imatges pretèrites i un pèl grotesques; referents estètics tronats i, en alguns casos, esperpèntics. Existències que segurament amaguen vivències dures i més d'una frustració. Tot plegat remet a la llarga tradició de l'espectacle del Paral·lel (de la que ara se'n pot veure al CCCB una exposició), però també hi és present l'imaginari del Hollyood clàssic, les lluentors i el cartró-pedra, les vampiresses i les figures de la boxa: belleses i durs de manual que acostumaven a arrossegar una actitud loser d'allò més commovedora. Eros i Ares reconvertits en humanitat del segle XX.

                                                

                               

Els cinc fotògrafs que al llarg de cinquanta anys van formar part de la plantilla de FotoRamblas no tenien pretensions artístiques; eren artesans, professionals de la fotografia que, en una època en què no existia el retocat digital, havien de treballar amb els elements disponibles a l'estudi i posar en pràctica els anys d'experiència i ofici, sense més aspiracions. Utilitzant la tècnica que tenien a l'abast, miraven d'aconseguir que els retrats fossin efectius segons les necessitats de cada cas i tenint en compte els estereotips estètics del moment. 

Però a banda dels retrats familiars anònims i de les imatges d'aspirants a artistes i lluitadors, vull destacar les fotografies publicitàries que l'estudi FotoRamblas va realitzar per a la casa Maniquíes Fondevilla. Es tracta d'unes imatges d'allò més pertorbadores en què, a la manera dels surrealistes i amb una sensibilitat molt pròxima a la del fotògraf Guy Bourdin, s'hi destaca l'estatisme d'aquestes figures misterioses que imiten l'aparença de l'ésser humà i, alhora, el redueixen a la pura cosificació. Sense oblidar, naturalment, la picada d'ullet a un tipus d'erotisme que, no en tinc cap dubte, haurien aplaudit erotòmans convençuts com Ramón Gómez de la Serna i el Berlanga de Tamaño natural.

                                                         

Més imatges a Dossier FotoRamblas