Amèrica, Amèrica!

L'any 1996, Vicente Verdú obtenia el premi Anagrama d'assaig per la seva obra El planeta americano [1], una profunda anàlisi de la realitat americana i de la seva influència a la resta del món. A la llum dels casos de matances massives a diferents escoles dels Estats Units com la que s'ha produït aquest divendres 14 de desembre a Newtown, Connecticut, la paraula planeta com a forma de definir la idiosincràsia d'aquell país no em sembla gens gratuïta. 

Moltes han estat les raons adduïdes per psicòlegs, sociòlegs i filòsofs per tal d'aproximar-se a le entranyes d'una societat que, a banda d'exportar models de vida, comportaments, música, cinema i calcs lingüístics, no deixa de generar monstres. És evident que a tot arreu es produeixen fets que omplen diaris i televisions de successos de tota mena, però la repetició absurda i constant d'un mateix patró, així com l'absència de raons intel·ligibles que condueixen alguns adolescents a envair escoles amb una arma a la mà, crec que és prova suficient per a considerar aquestes accions un fet diferencial de la cultura nord-americana.

Segurament, la permissivitat quant a les armes de foc n'és una causa més que fefaent, però la compartimentació de la societat, la competitivitat, l'aïllament progressiu i l'exaltació de l'individualisme en són unes altres, gens menyspreables. La peculiar concepció ianqui del trionf i del fracàs fa que les estructures mentals que regeixen la seva societat es reflecteixin també a l'escola, on la immaduresa i la fragilitat pròpies de la infantesa i l'adolescència poden tenir uns efectes demolidors. 

Verdú fa una relació dels tipus d'associacions estanques que es generen entre l'alumnat de les high schools, al capdamunt de les quals hi trobem els athletics, que són aquells que destaquen en les activitats esportives. En segon terme hi ha els smarts, alumnes aplicats que acostumen a aparèixer als quadres d'honor i que sovint formen part també del primer grup perquè, com a bons triomfadors, destaquen igualment en la pràctica de l'esport. La gradació continua amb els arts, estudiants que mostren preferència per les arts plàstiques i interpretatives, i que solen relacionar-se entre ells perquè es troben força allunyats dels cercles més influents. A l'extrem inferior de l'escala social escolar s'hi apleguen els druggies, marginats de la resta pels problemes que els ocasiona el consum d'estupefaents, i els nerds, nois sistemàticament ignorats o escarnits per la resta a causa de la seva timidesa, inadaptació social i interès quasi exclusiu pel món de la informàtica. És a dir, que ja des dels primers anys de vida, l'escola funciona com a agent distribuïdor de rols i com a màquina de picar tota aquella carn que no passa per l'adreçador.

El cinema americà, que sempre ha tingut tendència a mirar-se el melic, ha sentit atracció per la malaltia mental, la personalitat múltiple i els trastorns dissociatius. I ho ha abordat des de diferents perspectives: des de l'habilitat camaleònica com a estratègia individual per a sobreviure dins la col·lectivitat mostrada per Woody Allen a Zelig, fins al recurs humorístic en clau de comèdia de The nutty professor, de Jerry Lewis. I entremig d'aquests dos registres, intel·lectual i còmic, destaquen psicodrames com The three faces of Eve, de Nunnally Johnson, i casos terrorífics i desconcertants com el Psycho de Hitchcock, el Fight Club de David Fincher, les versions de Doctor Jeckyll and Mister Hyde d'Stevenson, el Black Swan de Darren Aronofsky o Frances, de Clifford Graeme, una pel·lícula basada en la vida de  Frances Farmer, un cas particularment anguniós per l'abús que els psiquiatres van fer de teràpies agressives per tal de dominar un caràcter contestatari i rebel. Farmer va ser una actriu víctima de les pressions de Hollywood i del sistema nord-americà, que ja des dels primers temps de la Comissió d'activitats antiamericanes i del maccarthisme tenien en el punt de mira diversos actors, directors, guionistes i productors que no combregaven amb el credo polític establert i que, en conseqüència, van patir l'ostracisme i van ser inclosos a les famoses llistes negres. Segons explica Romà Gubern [2], tot i que les blacklist avui estan en decadència, no han acabat de desaparèixer del tot, ja que el sistema repressiu ha evolucionat cap a formes més subtils que continuen dificultant la lliure expressió i ignorant determinats elements que resulten molestos. L'antiga cacera de bruixes, renovada i adaptada als nous temps.

Protestes a Hollywood per la cacera de bruixes

Als inicis de la dècada actual, el cinema independent (molt més lliure que les majors a l'hora de parlar de segons què i de plasmar-ho segons com) ha reflectit d'una manera crítica aquests atacs indiscriminats per part d'adolescents inadaptats o amb algun problema mental. L'any 2002, Michael Moore va retratar a través del documental Bowling for Columbine la tragèdia succeïda l'any 1999 a un institut de Columbine, a l'estat de Colorado. Moore va ser molt explícit respecte de les causes que originaven reaccions d'aquest tipus, i tot i que s'ha acusat el cineasta de ser parcial i manipulador, el cert és que confrontava les dades reals sobre la fabricació, venda i ús d'armes de foc amb la percepció que d'aquesta realitat tenia el ciutadà americà mitjà, instal·lat en una terra de ningú entre la por i la ignorància. Són memorables les escenes on Moore s'entrevista amb el president de l'Associació nacional del rifle, l'actor ultraconservador Charlton Heston, que respon a les preguntes amb tòpics, i en veure's atrapat en qüestions incòmodes que no sap com contestar, fuig de l'entrevista amb una dignitat fingida. Igualment remarcables són les explicacions del cantant Marilyn Manson sobre els interessos d'empreses i mitjans de comunicació que no dubten a utilitzar la violència per tal de vendre els seus productes mentre deixen anar un discurs paternalista, cínic i hipòcrita sobre les causes que originen fets com el de Columbine, i aprofiten l'avinentesa per a culpar la música, el cinema i els videojocs de ser els principals agents de tots els mals. Aquesta mena d'opinions generen un consens social, legitimen el poder i dificulten anar més enllà a l'hora de lligar caps: és el camí més curt i més fàcil per assenyalar uns culpables directes que es convertiran en les bèsties negres de l'opinió pública i de l'imaginari col·lectiu nord-americà.

Bowling for Columbine, Michael Moore. 2002

A Elephant (2003), el director Gus Van Sant reprèn el mateix episodi de Columbine per fer-ne una altra reflexió en clau de ficció, mostrant l'escola com espai simbòlic  de violència  i d'educació. Tot un oxímoron que, novament, posa al descobert les contradiccions de la societat nord-americana i el nihilisme primari d'uns adolescents amb identitats febles que han perdut els referents clàssics i els han substituït per uns altres. A diferència de Moore, Van Sant no fa una denúncia explícita de la societat, sinó que es limita a mostrar-nos la gratuïtat d'una violència que no se sustenta ni en la venjança ni en la rebel·lia ni en la consecució d'un ideal. És simplement el buit de la virtualitat, el triomf de la despersonalització, l'absoluta indiferència davant la vida i la mort. Un enorme problema que arrossega la societat americana des de fa temps; un conflicte tan gros com l'elefant a què fa referència el títol de la pel·lícula: un paquiderm rugós i de generoses dimensions que, malgrat la seva presència evident, resulta invisible o se l'ignora com si no hi fos.

Elephant, Gus Van Sant. 2003

 L'assaig de Moncho Tamames [3] sobre la cultura nord-americana cita una sèrie de trets inherents a l'american way of life que podrien explicar algunes coses al respecte. L'autor recalca, com a antecedents, la moral anglosaxona basada en el saqueig, l'assassinat, l'extorsió i el salvatgisme que els primers colons van instaurar a les terres americanes. Aspectes que, a mida que la societat quàquera s'anava civilitzant, es van anar canalitzant a cop de prohibicionisme, puritanisme, competitivitat i ignorància, fins a establir un nou i aguditzat materialisme econòmic sobre la base del qual s'han construït els Estats Units.

Sota aquestes premisses, i seguint la teoria de Tamames, la societat resultant és un híbrid conformat per diversos elements: el patriotisme radical i un racisme endèmic (malgrat que a principis del segle XXI, tot i les moltes reticències, un negre hagi accedit a la presidència de la nació); la dictadura de la ignorància, producte d'una depredació comercial que ho acaba frivolitzant tot; el constant malbaratament de recursos que condueix al menyspreu més absolut de la natura; el fonamentalisme religiós enfront d'una violència sexual que esclata com a conseqüència del model purità instaurat; una creixent cultura del fast food que genera malalties cardiovasculars i obesitat mòrbida, sobretot entre les classes menys afavorides, quan, per altra banda, hi ha un desmesurat culte al cos i a la pròpia imatge propiciat pels negocis de la moda i de l'star system de Hollywood. Una economia neoliberal que exclou gran part de la població, sotmesa a les polítiques restrictives de sanitat, educació i habitatge, i abocada sense remei a la marginalitat i a la pobresa. 

L'imperi que durant segles s'ha vanagloriat de ser el país democràtic per excel·lència té uns dèficits socials i unes diferències entre classes que, desgraciadament, ja comencen a resultar-nos familiars aquí, al vell continent europeu. 

Parlem d'una societat neuròtica i atemorida per la por a l'altre, sempre percebut com l'enemic que cal abatre (idea que explica la tendència a aïllar-se en cases unifamiliars dins d'urbanitzacions situades a suburbia, lluny de les grans ciutats i de l'associacionisme urbà). Una societat que té instaurada la pena de mort i és incapaç de prescindir de les armes, considerades un dret i una necessitat per una població sempre a la defensiva, fascinada per les pistoles, els rifles i les escopetes, però que s'esvera i s'estranya quan es dóna una situació dramàtica com la de divendres a Connecticut. En definitiva, una societat perduda dins dels seus propis mites, amb la justícia bíblica com anvers i una violència intrínseca i cada cop més acusada com a revers. Les dues cares d'una mateixa moneda que ha volgut dominar el món sota la benedicció divina.

En paraules de Jean Baudrillard: 

Buscar sangre fresca en la propia muerte, relanzar el ciclo a través del espejo de la crisis, de la negatividad y del antipoder es la única solución-coartada de todo poder, de toda institución que intente romper el círculo vicioso de su irresponsabilidad y de su inexistencia fundamental, de su estar de vuelta y de su estar ya muerto. [4]                 

__________________

Bibliografia:

[1] Verdú, Vicente. El planeta americano (XXIV Premio Anagrama de Ensayo). Anagrama, 1996. (Pàgines 125-126)

[2] Gubern, Román. La caza de brujas en Hollywood. Crónicas Anagrama, 2002. (Pàgina 93).

[3] Tamames, Moncho. La cultura del mal. Una guía de antiamericanismo. Espejo de Tinta, 2005.

[4] Baudrillard, Jean. Cultura y simulacro. Kairós, 2005. (Pàgines 45-46).

[5] Baudrillard, Jean. América. Crónicas Anagrama. 1997.

I també:

 

•  Follman, Mark; Aronsen, Gavin; Pan, Deanna. Mother Jones: A guide to mass shootings in America. 

•  Madedo, Fernando. GrupoKane. Ensayo sobre Elephant.

•  Sáez, Liliana. El espectador imaginario. Elefantes y palomas. Julio- Agosto, 2009.
  

•  Pallejà, Tònia. La Butaca. Revista de cine. Bowling for Columbine. La cultura del miedo.

•  Castro, Antonio. Dirigido por. Kazan y la caza de brujas. Abril, 1999.