dimecres, 14 de novembre del 2012

La mà maleïda

Isaac J. Hollandus. Chymische Schriften, Viena 1773

Aquells que fem servir la mà esquerra per escriure, per menjar i per tantes altres activitats quotidianes hem tingut alguna vegada la sensació d'estar al revés de tot i de tothom. Encara recordo aquelles cadires amb mini tauleta incorporada, indefectiblement al cantó dret, que obligaven els esquerrans a adoptar postures forçades de contorsionista mentre escrivíem. Per no parlar de la prevenció (per dir-ho suaument) que tenien els mestres quan a l'escola agafaves el llapis amb la mà que no tocava. La mà del dimoni, deien els més ultramuntans. O sense embuts, els més fatxes. Més d'una cleca m'havia endut jo per senyar-me amb la mà equivocada!

Però és que la llengua tampoc no ha contribuït gaire a facilitar-nos les coses, ja que gairebé tot el camp semàntic que fa referència a l'esquerra té connotacions negatives. Per què, si no, l'adjectiu sinistre-a porta implícita una càrrega tan funesta? És del domini públic que tot allò que hi té a veure suggereix desgràcies i mals auguris. I en castellà, la cosa no millora: la RAE recull la locució adverbial a zurdas: al contrario de como se debía hacer. És a dir, sempre a la contra, enfilant la drecera més feixuga i representant el pitjor paper de l'auca.

Encara és més greu quan la qualificació es dóna per contraposició, sense definir el concepte tal com és o hauria de ser. Tenim l'exemple del mot maldestre-a, format a partir de la unió entre l'adverbi mal i l'adjectiu destre-a: un prodigi de l'antonímia que neix per oposició i, sobretot, per absència. Una cosa semblant passa amb l'expressió a tort i a dret: és evident, per eliminació, qui és el tort. Però a més del caire pejoratiu i del caràcter irreflexiu que s'infereix de la paraula, per a què mencionar l'esquerre explícitament, si l'única referència vàlida és el dret?

Així doncs, al cantó oposat ens trobem el que és positiu, ordenat i just; no en va les primeres accepcions de la paraula dret tenen a veure amb la justícia i la llei. També amb unes capacitats òptimes (destresa) i amb una posició privilegiada (ser la mà dreta d'algú). Per aquest motiu, si algú no sap on té la mà dreta, és que es troba veritablement perdut, i si li donem la dreta a un altre, li estem fent un gran honor. Està clar que la literatura bíblica i les seves simbologies hi han tingut bastant a veure gràcies a la popularització que el Cristianisme ha fet de sentències com: "El savi té el cor a la dreta, el neci a l'esquerra" [Eclesiastés 10]  o "Que el Fill de l'home segui a la dreta del Pare vol dir que s'inaugura el regne del Mesies"[Ef. 1,20].

No obstant tot l'anterior, de vegades la llengua ens obsequia amb alguna floreta que, naturalment, no fa estiu. És el cas de l'expressió tenir mà esquerra, locució que defineix el tacte i l'habilitat en el tracte amb la gent. Ja és alguna cosa! En altres ocasions, les interpretacions que d'una mateixa paraula o d'una expressió similar en fan dos idiomes propers reflecteixen una ambivalència que ens deixa ben bé a les palpentes: com interpretar, si no, l'ambigüitat conceptual entre l'ensinistrar català i l'adiestrar castellà? En què quedem?... Coses dels idiomes!

I la política? Depèn de qui i des d'on s'ho miri, i jo, com no podia ser d'una altra manera, m'ho miro des del cantó esquerre, que al meu entendre és el bo i des de sempre ha estat el meu. Sóc parcial, ho sé; però hi ha algú que no ho sigui? Si furguem una mica dins d'aquesta qüestió, ens sortiran tantes esquerres com interpretacions polítiques se'n vulguin fer: tants caps, tants barrets, ja se sap. Per tal de diferenciar unes opcions d'altres i de posar les coses al seu lloc (no suportem la manca de control i necessitem etiquetar-ho tot convenientment), no hi ha res com adjectivar. I si la paraula esquerra, així, a seques, no té suficient contingut semàntic perquè els mots també pateixen el seu desgast, s'hi podrà afegir l'adjectiu radical, que denota  extremisme i llunyania del que es considera políticament correcte; un matís que voreja el camí delinqǘencial perquè no s'ajusta del tot a la idea d'a dreta llei. Doncs bé, el llenguatge o, millor dit, la interpretació errònia que molts cops se'n fa, juga males passades. Perquè radical, etimològicament, és el que procedeix directament de l'arrel. Parlant en plata: la pura essència del concepte, sense més guarniments ni floritures. 
 
L'escriptura dels àrabs i dels hebreus, civilitzacions històricament menystingudes per bona part de la cultura occidental, és de dreta a esquerra, al contrari que els sistemes d'escriptura llatina, ciríl·lica, grega moderna, índica i del sudest asiàtic, que ho fem d'esquerra a dreta. Aquesta dada, que per ella mateixa no vol dir més que el que vol dir, pot ser un bon inici per a reflexionar sobre la poca o molta importància que té, des d'un punt de vista filosòfic, la direcció que prenem -i amb quina mà ho fem- quan escrivim, quan llegim i quan vivim.


¡Ah pecador de mí —respondió don Quijote—, y qué mal parece en los gobernadores el no saber leer ni escribir! Porque has de saber, ¡oh Sancho!, que no saber un hombre leer o ser zurdo arguye una de dos cosas: o que fue hijo de padres demasiado de humildes [sic] y bajos, o él tan travieso y malo, que no pudo entrar en él el buen uso ni la buena doctrina. Gran falta es la que llevas contigo, y, así, querría que aprendieses a firmar siquiera.

Miguel de Cervantes. El Quijote. Capítol XLIII


Cueva de las Manos - © Secretaria de Turismo Buenos Aires


14 comentaris:

  1. les costums himanes crean moltes vegades un llenguatge injust

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Joan, el llenguatge és una creació humana, i som nosaltres mateixos qui l'anem pervertint sense ni adonar-nos-en.

      Elimina
  2. Escriure amb la mà esquerra és de les poques coses que no sé fer amb aquesta mà. Amb els peus, com que no hi escric, faig les coses més o menys per igual. De petit m'empipava tenir una mà tan poc destra i m'entrenava a fer-la servir. Intercenviava cops de pilota contra una paret alternant ara una mà, ara l'altra. Res, no deixa de ser una anècdota.

    No sé quina és la raó exacta per què els semites escriuren de dreta a esquerra, però se m'acut que segueixen la direcció del sol, la mateixa que han seguit històricament totes les migracions antigues.

    Fixa't si pren una càrrega negativa la paraula "sinistra" que designava la mà esquerra que es converteix en paraula tabú i acabem agafant prestada, tan en català com en castellà, "esquerra", que és un mot basc.

    En el meu ambient també se li deia la mà del dimoni i a classe estava totalment prohibit fer-la servir per aprendre a escriure i s'obligava els nens a asseure-s'hi a sobre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, la mà dreta ja fa anys que la vaig donar per inútil a l'hora de fer coses que requereixen certa precisió. Moltes vegades havia intentat utilitzar-la per escriure, però no hi havia manera de que sortís una lletra mínimament llegible.

      Això que dius de que els semites segueixen la direcció del sol a través de l'escriptura, no se m'havia acudit, i és una idea a tenir en compte. Miraré de saber-ne més.

      Que per a l'ús comú del castellà es preferís adoptar un mot d'arrel basca, ja dóna una idea del tabú que representava la paraula "sinistra" (que els italians, en canvi, han mantingut).

      Elimina
  3. La meva dona és esquerrana i quan era petita una mestre va comentar als seus pares que no es preocupessin, que ella la curaria! La resposta de la meva sogra va ser que ni se li ocorregués ni intentar-ho que ja estava bé!

    Sobre els pupitres amb la tauleta que baixa, traquil·la, ja n'hi ha per a esquerrans.

    Un article molt bo, per cert!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort, els meus pares també pensaven com els teus sogres i sempre es van oposar a qualsevol imposició d'aquesta mena. Els mestres, però, eren molt tossuts i sempre buscaven la manera de sortir-se amb la seva, tot i que amb mi no ho van aconseguir mai.

      Ja sé que ara hi ha pupitres adaptats, però quan jo era estudiant, a cap llumbrera se li havia passat pel cap que no tothom escrivia amb la dreta. De fet, ni als mateixos esquerrans se'ns havia acudit de protestar: ho trobàvem normal!

      Elimina
  4. Gràcies pel teu comentari al meu blog, que m'ha permès seguir-te fins al teu. Molt interessant. T'he afegit a la meva llista d'enllaços

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jesús. Acabo de fer un tomb pels teus blocs i m'ha agradat el que hi he vist. M'ho aniré mirant tot amb calma perquè hi ha força coses interessants. De moment, ja sóc seguidora de "Tens un racó dalt del món" i de "Poesia visual".

      Elimina
  5. Se'm va escapar aquesta entrada, amiga, molt bona...
    Ser diferent costa, perquè fa por als iguals.

    ResponElimina
  6. Llevar-se amb el peu esquerre. M'agraden les persones esquerranes i les d'esquerra, sort que ara ja està acceptat a les escoles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, sí, Loreto, "llevar-se amb el peu esquerre"... N'hi ha tantes que es fa difícil recopilar-les totes. Sort que les coses van canviant, és veritat.

      Elimina
  7. Lo he pasado muy bien leyéndolo. Es divertido y muy original. Respecto a lo de los calificativos, uno particularmente curioso es el de "Derecha Civilizada", para indicar que no todos... En fin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En ocasiones, los calificativos tienen más valor por lo que esconden que por lo que dicen. Cuando hay que especificar que hay una derecha civilizada, se está dando por supuesto que hay otra que no lo es.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: