dijous, 1 de novembre de 2012

Tànatos


Foto: Philip Halsman. In Voluptas Mors ("tableau vivant" amb Salvador Dalí), 1951

Deia Marvin Harris, seguint les teories d'altres antropòlegs, que possiblement els neandertals ja tenien ritus funeraris amb un fort component simbòlic: enterraven els seus morts en posició fetal, juntament amb menjar, ornaments d'origen animal i flors (es van trobat restes de pol·len de flors silvestres cobrint l'esquelet d'un mascle mort 60.000 anys enrere a la cova de Shanidar, Iraq). 

Malgrat tot, Harris és prudent, i abans de confirmar fefaentment aquesta teoria, apunta que tot plegat podria ser conseqüència d'accidents naturals. Suggereix que els enterraments serien només una manera pràctica de desfer-se de la natural putrefacció dels cossos, sepultats a poca profunditat, i d'atenuar-ne la pudor amb l'olor de les flors. Apunta també que les restes d'aliments es deurien al costum de compartir les menges amb els membres del grup (1). Tot i així, és innegable que la cultura funerària, ja sigui per raons pragmàtiques o, simplement, per honorar i acomiadar els morts, ve de lluny. 

Els pobles mexicans prehispànics pensaven que els morts viatjaven al Mictlán o Lloc dels Morts, on viurien eternament. A aquest lloc mític, sense portes ni finestres, no s'hi accedia de manera imminent, sinó que calia passar per nou dimensions durant quatre anys, després dels quals, els morts es presentaven davant de Mictlantecutli i Mictecacihuatl, que en llengua náhuatl volia dir Senyor i Senyora de la mort respectivament. Per a ells, la mort formava part de la vida, i el sentiment de culpa ni tan sols es contemplava en aquest procés  -com sí va succeir després, amb la imposició del catolicisme-; d'altra banda, el concepte d'infern els era totalment aliè. 

Actualment, a més de la tradició católica i els molts elements sincrètics de la cultura prehispànica (el culte a la mort, personificada en la figura de la Santa Muerte), els mexicans han importat també costums nord-americans com que les criatures demanin caramels (¿Me da para mi calavera?), seguint el ritual de la nit de Halloween, amb allò de trick or treat?, que hem vist mil vegades a les pel·lícules made in Hollywood, juntament amb tota la parafernàlia de carbasses i disfresses més o menys terrorífiques. Uns rituals que, no obstant, tenen arrels paganes celtes (el Sahmain, que marca la fi de l'estació estival) i que van ser importades pels emigrants irlandesos als Estats Units.

Mictecacihuatl, Senyora de la Mort
Herbert List. Mèxic, 1958
Celebració de Halloween. Estats Units, 1935
 
A la cultura africana, els morts continuen formant part de l'entorn dels vius, amb qui romanen units per uns vincles familiars indestructibles. A Burkina Fasso, per exemple, una dona de la família del difunt es vesteix amb les robes d'ell i, en un afany de perllongar l'essència del parent desaparegut, n'imita els gestos i la veu. Al Senegal, és el mateix difunt qui, lligat a una cadira, presideix el seu propi funeral: amb una mà alçada, subjectada amb cordes, saluda tota la concurrència que assisteix a la cerimònia i que després el durà a les espatlles fins al lloc on li donaran sepultura. I mentrestant, tots plegats donen una dimensió lúdica al fet, que aquí en diríem luctuós, cantant i ballant.

Però segurament, el que resulta més repulsiu i incomprensible per la nostra mentalitat occidental és el ritual mortuori que practiquen a Madagascar, anomenat Famadihana, i que consisteix a desenterrar els morts i fer-los participar de la festa de retrobament amb els vius, que ho celebren bevent rom i dansant amb els difunts mentre els enlairen i els acaronen per, al final, tornar a embolcallar els cossos en sudaris nous i proveir-los de begudes, diners i fotografies per tal d'alleugerir l'estada a la tomba, tot esperant el proper desenterrament, que es produirà al cap de cinc anys.

Famadihana a Antanarivo. Reportatge de TV2 emès el 25-11-97

A Occident no desenterrem morts (almenys, no físicament i, en tot cas, no sense una ordre judicial). Però malgrat l'aversió que provoca el tema, sí que hi ha una certa necrofília, sobretot quan es tracta de personatges famosos amb vides d'èxit i com més joves, millor (pensem en actors, estrelles del rock o esportistes). Es tracta de persones que, un cop mortes, es converteixen en mites i són venerades post-mortem perquè la tecnologia (fotografia, cinema, vídeo, internet) les converteix en figures immortals (paradoxes de la vida!). Ara ens pot semblar que aquest és un fenomen recent, però en realitat no és cosa de les últimes dècades. Quan el 1926 va morir Rodolfo Valentino a Nova York, la cua d'admiradores que ploraven desconsolades lamentant la pèrdua prematura de l'ídol va ser nombrosa. Hi va haver fins i tot qui, en un atac de desesperació o d'histèria, es va suïcidar perquè no concebia la vida sense la presència del mite de la pantalla (amb la qual cosa queda palès que el fenomen fan no l'ha iniciat fa quatre dies Justin Bieber ni tampoc els Beatles fa cinquanta anys. Ni tan sols Frank Sinatra, ara en fa uns setanta).

Fins no fa gaire temps, quan la fotografia encara no s'havia convertit en una proliferació banal d'imatges de tota mena, hi havia el costum de retratar els cadàvers per tal d'immortalitzar la persona finada i representant-la, en la majoria d'ocasions, com si dormís. Però també trobem fotografies del segle XIX on el mort apareix a les fotos acompanyat dels seus familiars en actituds més o menys quotidianes, com si encara fos viu. Aquesta pràctica, que als nostres ulls pot semblar macabra, només tenia per objecte recordar el parent mort i mantenir intacta la seva presència en vida a través d'una il·lusió òptica. De fet, etimològicament, recordar prové del llatí recordāri, que inclou el prefix re (repetició, tornar de nou) i l'element cordare, format sobre el substantiu cor, cordis (cor). És a dir, recordar significa tornar a passar pel cor: l'òrgan on antigament es pensava que residia la facultat de la memòria. Un concepte aquest, que no pot estar més allunyat del que actualment entenem com a "morbo".



Fotografia post-mortem de l'època victoriana
Eugeni Forcano. Montjuïc, 1963


Totes les cultures tenen una actitud reverencial envers la mort, i totes, a la seva manera, honoren els seus difunts a través de diferents rituals. El catolicisme, amb la seva idea de vida eterna i els conceptes de bé (cel) i mal (infern) -extrems mitigats per aquella terra de ningú representada pel purgatori-, ha donat molta importància a la culpa, unida de forma indestriable a la noció de pecat original. 

La tradició judeocristiana ha separat el cos i l'ànima manifestant l'aspecte finit i corrupte del primer i l'elevació espiritual de la segona, de tal manera que la vida material no seria altra cosa que un simple trànsit per la vall de llàgrimes. La mort, doncs, es revelaria com l'autèntic despertar a la vida eterna, la possibilitat definitiva de gaudir de tot el benestar que la vida terrenal ens hauria negat. I és de bon cristià resignar-se i oferir-li a Déu, amb total devoció, el patiment inherent a la vida humana. La idea és que Ell sabrà recompensar-ho amb escreix, i tots tan contents!

La iconografia cristiana de Jesús clavat a la creu per tal de redimir la humanitat dels seus pecats, ha fixat la imatge del dolor, del martiri i del sacrifici a l'inconscient col·lectiu. El cos, les despulles, no tenen importància per elles mateixes, sinó només en funció de l'esperit que, després del decés, se'n separa definitivament. A la Bíblia s'adverteix que el cos mortal oprimeix l'ánima, i el món terrenal aclapara la ment reflexiva (2). Segurament, és aquest el motiu pel qual tot allò relatiu al cos s'ha considerat pecaminós dins la tradició cristiana (i no cal més que repassar quins són els pecats capitals).

Francisco de Zurbarán. Cristo en la cruz, 1627

Tot i que la mort s'ha considerat un alliberament, sobretot si el difunt aconseguia reunir-se amb Déu a la vida celestial, l'acomiadament dels difunts sempre s'ha viscut amb dolor i, fins i tot, en alguns indrets era costum contractar planyideres que, amb els seus plors i somiqueigs, contribuïen a subratllar les moltes virtuts atribuïdes a l'absent, enmig d'un halo de teatralitat i dramatisme. 

La vida moderna, però, tot ho canvia, i els costums també se'n ressenten. Jo recordo, quan era petita i vivia a un poblet de l'interior de Mallorca, que els enterraments es feien de nit (cosa que desconcertava força els meus pares, que no hi estaven avesats). Les campanes tocaven a morts, i la canalla, si s'esqueia, anàvem a visitar el difunt i a expressar el condol a la família. I després, al cementiri, que, almenys en el meu cas, no era un lloc que inspirés terror, sinó més aviat pau i un silenci ben reconfortant (el que sí que m'angoixava, i molt, era l'ambient beat, opressiu i turmentat de la Setmana Santa). El cert és que ho vivíem amb una naturalitat que avui és impensable, perquè als nens se'ls sol ocultar que la mort forma part del cicle vital. Actualment, la mort ha esdevingut un tabú, i per a molta gent és un tema inconvenient i desagradable que no s'adiu gens amb els conceptes imperants de bellesa física, joventut perpètua i aquell estat de felicitat de què parlava Aldous Huxley. 

Tot i això (sempre i quan el gruix de la població no decideixi anar-se'n de pont si es dóna l'avinentesa), el dia 1 de novembre, els cementiris segueixen tenint visitants que omplen de flors la memòria dels difunts. Al mateix temps, la indústria pastissera no s'oblida, any rere any, de proveir-nos de panellets: dels clàssics de tota la vida i dels més sofisticats i moderns. 


La vida, peti qui peti, continua, i la mort, per més que la vulguem amagar, sempre ens estarà aguaitant. És la seva funció.

Francisco de Goya. Hasta la muerte (sèrie Los Caprichos, nº 55, 1799)

-------------------------------------

Notes: 

(1) Harris, Marvin. Nuestra especie. Alianza editorial, 1992. Pàgs. 91-94
(2) La Bíblia. Saviesa 9:15.


Bibliografia consultada:
  • Harris, Marvin. Antropología cultural. Alianza editorial, 1983.
  • La Biblia cultural. Coordinació editorial: Rambau Cabello, Javier. Direcció editorial: Carrión Fernández, Esther i Cortés Soriano, Javier. PPC. 

 Recomanació:

14 comentaris:

  1. Sícoris, un article molt complet. Molt exòtic el costum malgaix, que res té a veure amb el descans dels morts i del que no vull ni imaginar-me quins aromes desprèn. Em sembla que sense el rom...

    Els enterraments mallorquins de nit, amb les campanes tocant a morts ha d'impressionar.

    El que és evident és la necessitat d'enfrontar-se a la mort d'una manera o d'una altra, ja sigui amb recolliment, amb la consegüent renúncia a la lluita per la vida, o amb una festa, per manifestar que la vida és més important que la mort. És per pensar-hi.

    ResponElimina
  2. El costum malgaix de la Famadihana em va impressionar molt quan, fa uns anys, al programa "Otros pueblos" de Televisió Espanyola, en van fer un reportatge que tinc enregistrat en VHS. M'hauria agradat incloure'l aquí, però per qüestions de copyright, no ha pogut ser. Era una cosa absolutament brutal, però al mateix temps, la mar d'interessant.

    Pel que fa als enterraments mallorquins, com que hi estava acostumada, no veia el problema per enlloc (és més, pensava que, inclús, la nocturnitat s'adeia més amb la idea de la mort), però sí que reconec que, d'entrada, la cosa havia de sobtar bastant, com els va passar als meus pares.

    La mort, des de la perspectiva dels vius -l'única que pot haver-hi, per altra part-, sempre fa respecte perquè és quelcom desconegut, i per acabar-ho d'adobar, absolutament irreversible. Però també sabem des de sempre que és inevitable i que tard o d'hora ens hi haurem d'enfrontar (tant a la nostra com a la de gent propera, que és la que a mi més m'angoixa). És un procés natural que va lligat a la vida i que ens recorda que tenim data de caducitat. Així que, de moment, mentre puguem i ens deixin, disfrutem de la vida. I tal dia farà un any!

    ResponElimina
  3. Yo creo que hoy, 1 de noviembre, es el día de los santos, de Todos los Santos, (y creo que llaman Santo al que está en el cielo por haberlo dicho así el papa de Roma). El día de los difuntos es el 2 de noviembre. Y la noche del 1 al 2 era cuando las casas se llenaban de velitas para las ánimas que debían durar al menos 24 horas.
    Ahora se han inventado la historia esa de confesionarios 24 horas. Pero en el siglo pasado, el 2 de noviembre había misas todo el día, de tres en tres, y las gentes podían acudir y "oir" misas al cubo, es decir, un "poal de misses".
    Yo ya no creo mucho en las cosas de la iglesia oficial católica romana, pero no me disgusta hacer fiesta por toda la gente buena que nos ha precedido, por todos los amigos que hemos despedido, por nuestros "santos" que ahora sólo podemos recordar, con más o menos lágrimas, pero con un sitio en el corazón que he ido rellenando como he podido, reconstruyendo las historias de amor-amistad-crecimiento que disfruté antes de hacerme tan mayor.
    Mañana será el día de los muertos, si no voy (h)errado. Y yo ya no haré fiesta, porque muertos hay muchos a los que no añoro, amén de todos aquellos que ya deberían celebrar su santo mañana y desgraciadamente me están haciendo esperar todavía. Mientras tanto, doy gracias a los cielos por algunas benditas gastroenteritis que van confortando someramente mi empecatado espíritu sin trasplantar, todavía.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, cavaliere: el dia de difunts és el 2 de novembre, però com que l'1 és festiu, és quan s'aprofita per visitar els cementiris; d'aquí que hi hagi alguna confusió al respecte.

      Això dels confessionaris ad hoc i express és un neo invent per veure si repesquen tot el personal que els ha anat fugint, i l'excusa perfecta per instaurar-ho va ser la visita d'aquell senyor alemany que viu a Roma. Sembla mentida, però continuen tenint moltíssim poder en aquest país, pretesament aconfessional.

      I comparteixo el mateix sentiment que exposes: a mesura que et vas fent gran, es van afegint a la llista més "sants" personals als quals anyorar i pels que vessem més o menys llàgrimes.

      I visca els esperits incorregibles (o empecatados) i algunes gastroenteritis!

      Elimina
  4. de totes totes em quedo amb els panallets.......el que hagi de venir ja ho farà

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podies fer millor elecció, Joan. Posats a escollir...

      Elimina
  5. Sícoris, Felicitats!. Desconeixia el teu bloc.

    El budisme ens recomana que pensem cada dia amb la mort. Del nostre comportament a la vida dependrà que les futures siguin millors o pitjors.
    Jo també em quedo amb els panallets... Per cert, segons la premsa, l'any vinent el dia 1 de novembre no serà festa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Isabel, com m'alegro de veure't per aquí!!! Això sí que és una sorpresa, i de les bones...

      Doncs mira, em vaig quedar tan al·lucinada amb els costums africans i les tradicions mexicanes, tan coloristes, que no vaig fer esment dels budistes, amb la quantitat de coses que es podria dir sobre les seves teories.

      Ja vaig llegir a la premsa que volen suprimir algunes festes, entre elles la del dia 1 de novembre. Si seguim així, al final, entre retallades laborals i eliminació de festes, acabarem pagant per anar a treballar.

      Elimina
  6. una entrada mortal amiga meva!!!

    particularment tot aquest tema de la mort, cerimònies i demés em fa més aviat iuiu...crec que quan algú mor, cal estar al costat dels que més l'estimaven i si som nosaltres intentar fer pinya al màxim, i parlar-ne i parlar-ne, les cerimònies de difunts siguin quines siguin no m'atreuen gens ni mica..potser és per la connotació trista inherent a la mort..? (les cerimònies alegres sí m'agraden!!)

    i moltes gràcies per il·luminar-me, no sabia això dels difunts i dels sants... manca de formació... en fi...una entrada excel·lent, com sempre!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anna. En una data així, s'esqueia que l'entrada fos mortal! I no creguis que a mi m'agraden les cerimònies mortuòries, més aviat és curiositat per les maneres d'entendre la mort en diferents cultures, inclosa la d'aquí, que si has tingut la sort de no haver-la patit, això que tens de guanyat (em refereixo a tot l'adocrinament catòlic).

      Jo, ara, i en certa manera, m'alegro d'haver tingut una formació religiosa perquè em serveix per valorar moltes manifestacions artístiques i per conèixer certes referències que, d'altra manera, em passarien desapercebudes. El que passa és que no es limitaven a formar-te i a informar-te culturalment, sinó que a més (i sobretot), pretenien deformar-te mentre t'adoctrinaven. I això sí que és lamentable, tot i que, com et deia, no hi ha mal que per bé no vingui.

      Elimina
  7. No vull comparar l'abans i l'ara, tot té pros i contres, la celebració de la mort sempre respon al present dels vius, per això ara ens ofereixen enterraments ecològics i tot. Per molt que ens arrangin el tema, és com és i ningú no se n'escapa. Crec que avui també s'adoctrina més subtilment en molts aspectes, el que passa és que sovint ens n'adonem quan passa el temps i la mentalitat canvia. Al menys ara podem pensar de forma lliure però això no fa minvar les nostres pors, potser fins i tot les agreuja, d'aquí ve allò de la por a la llibertat i la comprovació que molta gent surt d'un dogma per caure en d'altres. No és tan sols que es defugi el tema de la mort, la paraula 'vell' és gairebé un penjament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahir mateix, en un telenotícies, deien que ara es pot col·locar un codi de barres als nínxols perquè qui ho vulgui pugui tenir informació a l'abast sobre que era el mort. Em vaig quedar astorada: estan intentant reduir la memòria dels difunts a quatre tòpics llegibles a través d'un codi de barres?... En fi.

      Del tema de la vellesa hi hauria molt a parlar, però per fer-ho ras i curt sí, hi ha una tendència creixent a amagar-la i dissimular-la (físicament i també a través del llenguatge).

      Elimina
  8. ¿Porqué en las escenas de entierro de las películas americanas siempre ambientan con lluvia, o clima borrascoso? ¿Porqué nos choca tanto la costumbre protestante de invitar a lunch por causa de fallecimiento? Quizá la muerte en los países del sur de Europa debía haber sido menos plañidera y llevada con mas naturalidad ¿Porqué faltan las calaveras en las tumbas de reconocidos masones? Gracias Sicoris. Siempre completo, instructivo y fantástico de leer tu blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues supongo que la lluvia y el clima borrascoso siempre ayudan a resaltar lo tétrico del asunto. Claro que luego, esto contrasta con la parsimonia con la que sirven el lunch, como si estuvieran en un party. Sin embargo, también por aquí, antes de existir los tanatorios, había la costumbre (sobre todo en zonas rurales) de preparar la comida en casa del muerto para agasajar a las personas de fuera que habían ido al entierro... Todo son usos y costumbres que les resultan extrañas a las generaciones que no las han conocido.
      Muchas gracias por pasarte por aquí.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: