MAILA NURMI (Maila Elizabeth Syrjäniemi. Finlàndia, 1922-Los Angeles, Califòrnia, 2008)
El nom de Maila Nurmi està associat al de Vampira, el personatge de la
televisió nord-americana dels 50 que tanta popularitat li va donar a
aquesta actriu. Maila va ser la protagonista d'una sèrie de programes on presentava pel·lícules de terror disfressada de vampiressa
sinistra. Una disfressa que, juntament
amb l'atrezzo que anava en consonància amb ella, s'inspirava en una
figura de còmic que més endavant es va convertir en Morticia Addams.
Vampira amb l'atrezzo macabre que solia envoltar-la
Maila va començar la seva carrera fent de model per a Man Ray i per al
dibuixant de pin-ups Alberto Vargas, tot i que la seva aspiració era ser
actriu de cinema. No obstant això, va aparèixer en poques pel·lícules i
els seus personatges eren secundaris. Usualment, ni tan sols li donaven
una sola línia de diàleg perquè la seva presència tètrica, sempre amb
un component sexy, ja es considerava suficient. L’expressió facial i els
gestos artificiosos de la Nurmi, en la millor tradició dels actors del
cinema mut, bastaven per omplir la pantalla. Com deia la Norma Desmond
de Sunset Boulevard (Billy Wilder, 1959):nosaltres no necessitàvem
diàlegs, teníem rostres.
La teatralitat de Vampira a Plan 9 From Outer Space (Ed Wood Jr., 1959)
Maila Nurmi a l'estil pin-up. Una imatge poc freqüent
Els fans recorden, sobretot, la seva presència fantasmagòrica a Plan 9 from the Outer Space (1959), una cinta de culte absolutament inclassificable dirigida per Ed Wood Jr. Wood, qualificat com el pitjor director de cinema de la història, era un
personatge curiós i polifacètic a qui Tim Burton va homenatjar l'any
1994 a la pel·lícula Ed Wood, on recreava el rodatge de Plan 9...
tot destacant-ne la improvisació, els minsos recursos econòmics i el
friquisme que surava per tot arreu. Com no podia ser d'altra manera,
Vampira/Maila Nurmi era una més de la colla d'éssers entranyablement
decadents que poblaven el singular univers de Wood, del que també
formaven part, entre altres, el lluitador de lluita lliure Tor Johnson i
un Béla Lugosi en plena senectut.
El pitjor director de la història i la seva troupe. Fotograma d'Ed Wood (Tim Burton, 1994)
Com detectar un vampir: crònica signada per Baron von Monster
Lisa Marie, l'actriu que
interpretava Vampira a Ed Wood i que en aquell moment era la parella de
Burton i la seva musa, va brodar un personatge que semblava fet a la seva mida. Tant l'una
com l'altra tenien un físic exuberant (de fet, Lisa Marie també havia fet de
model; en el seu cas, per a Calvin Klein), així com quelcom de peculiar
que diferenciava les seves imatges públiques de les d'altres actrius més,
diguem-ne, convencionals. No oblidem que Maila era allò que anomenen "una avançada al seu temps", ja que, a banda de ser una de les pioneres
del que en podríem dir cultura pop/branca sinistra (que, per cert, tant va imitar Cassandra Peterson en el paper d'Elvira), en plena
dècada dels cinquanta ja lluïa una estètica proto-punk amb el cabell
rapat i maquillatge i bijuteria ad hoc. Un autèntic personatge de culte que les noves generacions van descobrint mentre comproven que, efectivament, gairebé tot està inventat.
Popeye i Brutus al curtmetratge Popeye the Sailor: Beware of Barnacle Bill. (Max Fleischer Cartoon, 25 de gener del 1935)
Les coses poques vegades són allò que semblen, i aquesta és una màxima aplicable també als herois de la nostra infantesa. Quan jo mirava per televisió les aventures d'aquell mariner borni de braços herculis anomenat Popeye, m'enlluernava la forma d'empassar-se, com qui beu a galet en un porró, una llauna sencera d'espinacs que, invariablement, el convertia en una força de la natura capaç d'arreglar qualsevol diferència a mastegots. I, és clar, sempre acabava guanyant després de rebre per totes bandes, igual que el Hulk de la Marvel, un personatge gràcies al qual també es podia fer l'associació entre el color verd i la força descomunal. Eren el Samsó de la cultura popular, encara que ells no tenien necessitat d'esperar que els creixés el cabell per convertir-se en superhomes amb voluntat de poder. Per a lluitar contra els filisteus que els amargaven la vida, en tenien prou amb la transformadora immediatesa que els proporcionava el verd, ja fos mitjançant la ingesta d'espinacs o deixant que el color de la pell, tot d'una, agafés la tonalitat de l'herba. I oh!, en un tres i no res es produïa el miracle.
Coberta de The Incredible Hulk, nº 159 (Herb Trimpe, 1973)
Aquells espinacs enllaunats del Popeye, malgrat tot, jo no els acabava d'entendre gaire. Per a la canalla acostumada a viure en un entorn més o menys rural, la verdura era una cosa ben diferent i mai no anava envasada ni duia etiqueta. Però era igual: benvinguts els espinacs, si menjar-ne —gairebé sempre barrejants amb la truita— havia de tenir uns efectes tan colossals.
Curtmetratge Popeye the Sailor: The Spinach Oberture (Max Fleischer Cartoon, 7 de desembre del 1935)
El que jo ignorava aleshores és que els espinacs de Popeye (i de retop, els d'unes quantes generacions que, seguint l'heroi, van creure en les seves extraordinàries propietats energètiques) eren el producte d'un error de transcripció que es va aprofitar per incrementar-ne el consum. En efecte, el 1870, el químic alemany Erich von Wolf va fer constar que la quantitat de ferro que contenia l'espinac era de 35 mil·ligrams, quan la xifra real era de 3,5 mil·ligrams per 100 grams. Una errada que va desencadenar tot un mite i que va resultar força oportuna per als productors i venedors de tan preuat aliment. Gràcies al lapsus de von Wolf, la ciutat texana de Crystal City,
dedicada a la producció d'espinacs, va retre un homenatge en forma d'estàtua kitsch al nostre
mariner i a la verdura que amb tanta fruïció devorava. Tot i que l'equivocació va ser detectada l'any 1937, no va ser fins al
1981 que el British Medical Journal en publicà la dada correcta; és a dir, i per fer-ho ras i curt, durant gairebé cinquanta anys, el fals mite de l'espinac va persistir. I sempre hi haurà qui menystingui la potència semàntica d'una coma!
Estàtua de Popeye a Crystal City (Texas)
Altres ciutats nord-americanes també li van dedicar estàtues, amb millor o pitjor gust, al mariner guerxo. Una d'elles va ser Chester (Illinois), el lloc natal d'Elzie Crisler Segar,el creador de Popeye, qui, jugant amb la fonètica del seu cognom, solia acompanyar la signatura amb el dibuix
d'una cigarreta.
Signatura d'E.C. Segar
La gènesi de Popeye va ser Thimble Theatre,la tira còmicade Segaral diari The New York Evening Journal, on el mariner apareixia per primer cop el 17 de gener del 1929 com a personatge secundari. De fet, la protagonista de les vinyetes del Thimble Theatre era Olive Oyl (aquí coneguda també com Rosario perquè així l'anomenaven en el doblatge mexicá dels curtmetratges posteriors), l'eterna enamorada de Popeye, tot i que als inicis de la historieta, el 1919, era la xicota de Ham.
Primera aparició de Popeye, el 1929, a la tira còmica de Thimble Theater
Elzie Crisler Segar (1894–1938)
Popeye va caure en gràcia al públic americà, la qual cosa provocà certs canvis i l'aparició de nous personatges que giraven al voltant de la nova estrella, que, en aquell moment, ja era definitivament ell. Olive va passar a ser el vèrtex passiu en què concorrien els altres dos costats d'aquell triangle format per ella, Popeye i el seu antagonista natural, Bluto (el nom original del qual es va canviar a Brutus per tal de no infringir les normes de copyright quan King Features Syndicates, juntament amb Fleischer Studios, va produir els curtmetratges de la sèrie Popeye the Sailor (1933-1942), adaptacions cinematogràfiques de les vinyetes del diari). El 1933 apareixia un nou personatge per arrodonir aquell nucli familiar tan poc convencional que formaven Popeye i Olive: Swee'pea (aquí, anomenat Cocoliso), un nadó que el mariner rebia en forma de paquet postal i que era la seva rèplica en miniatura. És curiosa la coincidència entre la situació familiar un pèl estranya dels Popeye i la del Don Pío de Peñarroya (1947), aquell oficinista atrafegat que no arribava a final de mes i que, malgrat estar cristianament casat amb la inefable Doña Benita —tal com manaven els cànons de l'època franquista—, exercia la paternitat amb el seu nebot Luisito. Això vol dir que ni Popeye ni Don Pío tenien descendència pròpia, potser per recalcar una absurda castedat que reflectís, per una banda, l'Amèrica posterior al crack econòmic amb l'amenaça imminent del codi Hays, i per l'altra, l'ambient de sagristia que dominava l'Espanya de postguerra. Devia ser impensable d'imaginar una còpula, ni que fos amb afany reproductiu, entre parelles tan virtuoses a les quals, però, tampoc no es volia privar de l'experiència de fer de pares, encara que postissos.
Popeye, Olive(coneguda també com Olivia i Rosario) i Swee'pea (Cocoliso)
És possible que, malgrat les obligacions familiars, al cap i a la fi, Popeye hagués de romandre lliure i solter, endrapant espinacs i arreglant el món, per tal de seguir fidel a l'individualisme del personatge original. El matrimoni dels protagonistes hauria suposat una mena de punt final de la història, tal i com acostumava a passar a les pel·lícules de Hollywood. Per aquest motiu, Popeye i Olive van haver de perllongar l'esperit adolescent de la seva relació a través dels anys.
Portada d'un còmic de Popeye, juliol/agost 1948
Paradoxalment, afillant una criatura òrfena (que s'assemblava de forma sospitosa al pare adoptiu), van constituir-se en un tipus de família que el conservadorisme ideològic de l'època no hauria acceptat de cap manera si els seus protagonistes haguessin estat gent de carn i ossos. Però l'excés de correcció política, de vegades, té incoherències d'aquesta classe: si en el doblatge espanyol de la pel·lícula Mogambo, per exemple, van fer passar per germans una parella d'amants (embolica que fa fort!), en el cas de Popeye i Olive, aquell festeig perpetu esperonat per la rivalitat entre els dos mascles, el van acabar transformant en una mena de proto-comuna hippy. Una circumstància que, de ser-ne prou conscient, cap censor d'aquell temps hauria deixat passar, sobretot quan Popeye era un personatge en qui la canalla s'emmirallava i un referent que, durant els anys de la II Guerra Mundial, va encarnar l'essència del patriotisme ianqui en canviar el seu vestit habitual per l'uniforme de la Marina nord-americana.
Popeye amb l'uniforme de la U.S. Navy durant els anys de la II G.M.
És clar que, com deia al començament, res no és el que sembla. ¿Qui sap si tot plegat no amagava una capa soterrada de crítica? És més, potser la visió de Segar (i la dels ninotaires que van continuar la seva tasca) transcendia certes banalitats i era bastant més àcida i gamberra del que cabria pensar d'antuvi. No tindria res d'estrany, també passava amb la interpretació que de la realitat de postguerra oferien els dibuixants de Bruguera a través dels seus personatges. Gent com Vázquez, Escobar, Conti, Cifré o l'esmentat Peñarroya retrataven les mancances d'una societat aclaparada per la dictadura, i ho feien a través de vinyetes destinades a tots els públics, en especial a l'infantil. Calia afinar molt el tir per no despertar suspicàcies, però es tractava de la fina venjança dels artistes contra un stablishment que els anorreava i els reprimia, en molts casos, per la seva condició de republicans. Pel que fa a les intencions subjacents en el personatge de Popeye, hi ha teories que no es poden deixar de banda, com la que sosté que allò que en realitat ingeria o es fumava en pipa el mariner no eren espinacs, sinó cannabis. Tenint en compte que en l'argot de l'època, spinach era una forma d'anomenar la marihuana, la conclusió és més que plausible, en especial quan sabem de l'existència de cançons com The Spinach Song i Marijuana, interpretades per Julia Lee & his Boyfriends a l'interior d'uns bars (antres de perdició, en diria un cursi de l'època) on el consum de substàncies estupefaents estava tolerat. En el fons, i malgrat el menyspreu històric de certes elits per aquest i altres gèneres de la cultura popular, el tebeo (paraula que m'agrada més que còmic) és un transmissor de realitats més o menys ocultes, criticades, subvertides i capgirades. La imatge invertida, el mirall deformador on l'artista ens retrata a tots és el reflex fidel, a la manera valle-inclanesca, del món en què vivim. El paper tradicional del bufó, del comediant, no és altre que el de treure a la llum les vergonyes d'un sistema que el desdenya i al qual ell li torna el cop tot mofant-se'n amb un mig somriure.
Primer curtmetratge: Popeye the Sailorwith Betty Boop (Dave Fleischer, 1933)
