Galdós, l'imperatiu i una batalleta extra

B. Pérez Galdós. Autor desconegut, ca. 1910

Avui, l'oficialitat, o, si voleu, la semioficialitat, la marca Twitter, que és la xarxa social on l'escriptor i acadèmic Pérez-Reverte ha avançat que la RAE acceptarà la forma popular iros com a imperatiu de la segona persona del plural del verb ir, coexistint amb els canònics idos i íos.

La cosa no em semblaria malament si s'haguessin revisat també altres imperatius que, com succeeix amb ir, la parla popular ha convertit en infinitius en lloc de conservar-ne les formes normatives (reír per reid, reíros per reíos, etc.). Vull dir que no veig gaire encertada l'arbitrarietat amb què es trenca tot el sistema de conjugació verbal per modificar únicament un cas. A banda de la poca o nul·la incidència que aquest canvi tindrà en l'espanyol d'Amèrica i en el de les Canàries, on el pronom vosotros no s'utilitza.

No és que l'anècdota que explicaré a continuació tingui gran cosa a veure amb aquests vaivens lingüístics, però la ment és capriciosa a l'hora de fer associacions. I, tot sigui dit, ja estem arribant a una edat en què els anys acumulats es tornen una mena de salconduit amb llicència per deixar anar, de tant en tant, alguna batalleta.

Doncs bé: arran d'aquesta acceptació d'iros en detriment d'idos o íos, que em temo que quedaran com a cultismes residuals, he recordat una anècdota dels meus temps universitaris. Va passar a últims de juny, quan en un examen final de novel·la espanyola del segle XIX, Sergio Beser -un dels millors professors que he tingut mai- em va preguntar per don José Ido del Sagrario, un personatge secundari creat per Benito Pérez Galdós. Ido del Sagrario era un orat que inspirava poc respecte entre els qui l'envoltaven, un pobre home amb uns trets físics molt característics que encara contribuïen més a oferir una imatge depauperada d'ell. Va aparèixer per primer cop a El doctor Centeno i va continuar pul·lulant per altres novel·les de Galdós, cada vegada més desvariat. Aquest pelegrinar d'un personatge d'obra en obra, a més d'enriquir-lo amb matisos, responia també a una voluntat de dotar de realisme l'obra galdosiana, una tècnica que ja havia utilitzat Balzac a La comédie humaine. 

Confesso que aquella pregunta tan concreta i inesperada em va posar més nerviosa del que ja estava. M'hi jugava molt i no s'hi valia a badar, de manera que vaig començar a explicar de la millor manera que sabia la funció del tal Ido dins l'obra galdosiana, tot ressaltant uns quants paral·lelismes amb el Quijote de Cervantes. De sobte, vaig aventurar -perquè em va semblar absolutament lògic- que la intenció de Galdós al batejar així la seva criatura no podia ser casual, atès que el personatge presentava símptomes evidents de follia. Per altra part, Ido no era un cognom gens comú, motiu pel qual la intencionalitat encara se'm revelava més pregona.

Beser va somriure i em va mirar per damunt de les ulleres amb aquell esguard irònic tan seu. Després d'un instant que se'm va fer etern, ell, sense deixar el somriure burleta, em va dir: «Hombre, esta es una teoría demasiado arriesgada; no se puede saber». En aquell moment, jo sotjava la seva expressió sorneguera amb cara de ja he begut oli! El comentari, ho reconec, m'havia desconcertat. Silenci tens fins que tot d'una vaig reaccionar: «Claro, pero también lo podía haber llamado Martínez y no lo hizo. Si le puso Ido, por algo sería». 

Contra tot pronòstic, em va puntuar amb la nota més alta.