dimarts, 29 de març del 2016

De censures i mots de gènere invariable


Frida Kahlo. Se equivocó la paloma

Un dels títols previstos per al recull que va acabar anomenant-se Les fleurs du mal era Les lesbiennes. Si Baudelaire es va decidir pel que tots coneixem, no devia ser perquè sí. Algun mecanisme de rebuig instantani s'activava en el moment en què es feia referència a la sexualitat, i molt especialment a la femenina. Quan Gustave Courbet va pintar L'origine du monde, l'obra va romandre oculta durant anys, ja que la visió d'una vulva erigint-se com a protagonista absoluta del quadre no era un tema pictòric que els benpensants acceptessin de grat. El sexe es considerava groller i de mal gust, un assumpte estrictament privat que no era convenient que es difongués.

Ha passat gairebé segle i mig, i les coses continuen, si fa no fa, en el mateix punt. Deu anys enrere es publicava Missa pagesa, el llibre a què pertany el poema Mare Nostra, de Dolors Miquel. Però és ara, just després que l'autora el recités durant la cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona el mes de febrer, quan s'ha organitzat tot el rebombori, amb insults contra ella i amb una associació d'advocats cristians pel mig, que l'ha denunciada per considerar que el poema feria els sentiments religiosos de la seva comunitat.

En qüestió de gustos literaris no m'hi ficaré. Hi ha qui prefereix poemes refistolats i qui és partidari del laconisme; qui s'estima més llegir sobre flors i violes i qui es deleix buscant la foscor poètica. Però una de les funcions de la poesia si és que ho podem expressar en termes de funcionalitat és ser un agent revulsiu que transmeti, que commogui, que sacsegi les consciències. I el poema de Miquel ho fa. No obstant, se n'ha distorsionat el sentit perquè s'han malinterpretat les paraules; en definitiva, crec que hi ha qui no s'ha llegit el text amb cura suficient. Altra cosa, naturalment, és que el poema no agradi, que tothom és lliure i té el dret a expressar-ho. Els gustos són com els culs: cadascú té el seu.

Al meu entendre, d'aquest assumpte se n'ha fet un gra massa. Tot plegat resulta tan excessiu, tan ridícul, que faria riure si el rerefons no fos massa seriós; preocupant inclús. Potser és un impossible demanar que la gent llegeixi poesia i arribi a capir que, en un poema, l'ús de l'estructura del Pare Nostre només és un recurs estilístic que fins i tot Pablo Neruda va fer servir a Un canto para Bolívar. Ara bé, si la qüestió de fons és que a Mare Nostra s'hi diu cony i vagina, és que tenim un problema. Tal com va declarar la mateixa Dolors Miquel al diari Ara, les paraules són aire: els que les carreguen de prohibicions són els humans. Ben mirat, potser és que de problemes en tenim dos: un de misogínia disfressada de beateria, i un altre de comprensió lectora.

Sense deixar de banda el poema i tot aquest enrenou o brogit de sabres i pudor de resclosit, canvio de registre per fixar l'atenció en la premsa que, tant en català com en castellà, s'ha referit a Dolors Miquel com "la poetessa" i "la poetisa". M'ha sorprès la incorporació del sufix -essa/-isa a un mot: poeta, que designa alhora el masculí i el femení, de la mateixa manera que, per exemple, taxista, espia modista, artista o pirata, que tenen terminació femenina, però serveixen per ambdós gèneres. També es dóna el cas contrari, quan les paraules són intrínsecament masculines, però defineixen igualment la part femenina (conserge, noble, boletaire). És a dir, el que en gramàtica es coneix com a mots de gènere invariable: [aquells] que, tot i mantenir una oposició de gènere, tenen la mateixa forma per al masculí i el femení, i únicament assenyalen el gènere d’una manera indirecta, per mitjà de la concordança establerta amb altres categories nominals, en particular amb l’article. (Gramàtica essencial de la llengua catalana).

Per quins set sous li encolomen aquest "poetessa" a Dolors Miquel, amb tot el que la pobra ja té al damunt? Per una banda, endevino una voluntat benintencionada, però innecessària de feminitzar la professió o condició de poeta, tot saltant-se la invariabilitat de flexió de gènere pròpia d'aquesta mena de mots. Per una altra, no obstant, intueixo en aquesta distinció un matís de menyspreu, com si ser poetessa fos quelcom de rang inferior, mancat de la rellevància i el prestigi que s'atorga al poeta. Si admetem que Mare Nostra i Pare Nostre corresponen a categories diferents, acceptem que poeta, tot i la fauna diversa que pul·lula arreu autodenominant-se així, és un mot amb vocació unívoca. 

I, ja que hi som, revisem també algunes definicions i mirem de no confondre gènere i sexe.



11 comentaris:

  1. El problema va ser el context, Miquel ha recitat coses així o més 'agosarades' en moltes ocasions i no ha passat res, de fet sí que s'ha magnificat el tema,però, es podia pensar que no seria així? Jo crec que també, per part de l'organització, hi havia una certa intenció de crear polèmica, altrament no s'hauria gairebé parlat de l'acte de la concessió d'uns premis sobre els quals també es podria polemitzar molt cada any i normalment lligats a qui mana en cada ocasió.

    Em temo, i potser sóc malpensada, que si a Madrid havien tingut soroll amb els putxinel·lis aquí també havíem de tenir algun sorollet nostrat, en tot cas sap greu que tan sols es parli de poesia, o del que sigui, en casos d'aquest tipus. El pitjor és que en aquest tema, com en tants, no pots opinar de forma ponderada, o ets a favor o en contra i ja està, i sempre amb la corresponent etiqueta de dreta i esquerra, fatxa i progre, per això jo mateixa he evitat la discussió amb uns i altres, sobre la qüestió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament, ahir parlava amb algú que em deia això mateix: que potser l'organització havia provocat aquesta polèmica. Jo no ho crec, perquè era difícil de preveure que les conseqüències arribessin tan lluny. En qualsevol cas, segueixo pensant que la reacció ha estat desproporcionada i que s'ha confós una reivindicació agosarada del cos femení amb una ofensa religiosa. I tot perquè el poema pren l'estructura del Pare Nostre i s'hi diuen "paraules gruixudes".

      Pel que fa a les opinions, és freqüent que les idees que expressen matisos no s'admetin fàcilment. Etiquetar la gent segons models preconcebuts tipus blanc o negre, fatxa o progre, i atacar despietadament qui no pensa igual, és una mostra de simplicitat, pobresa mental i por.

      Elimina
  2. A banda que el context hagi agreujat el fet, més que els ofesos qui s'ha retratat són els jutges encausant la poeta. Tampoc podíem esperar una altra cosa: la justícia funciona com a filla de la Inquisició. Som en el país que som i tenim els intel·lectuals que tenim. Res ha canviat des que Goya o Gutiérrez Solana van tenir la gosadia de retratar les essències pàtries i Buñuel li va donar el cop de gràcia. En tot cas, serveix per adonar-se que si en alguna cosa havíem avançat, em tirat cent anys enrere en una dècada.

    Efectivament, com diu Dolors Miquel, les paraules són aire (per molt intencionades que siguin) i els qui les omplen de sentit són els mateixos que tenen una ànima que fa temps que crema a l'infern i que com a bons hipòcrites defensen una moral amb la que tapen les seves debilitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort, sembla que s'ha imposat el sentit comú i el jutjat no ha admès a tràmit la denúncia. De tota manera, és trist constatar que seguim al país que retrataven Goya, G. Solana i Buñuel. Res (o poca cosa) ha canviat, i el poder de l'Església continua sent tan vigorós com sempre. No voldria fer demagògia, però posats a acusar i a denunciar, ells són els qui més tenen a callar. I no només pels delictes tipificats, sinó també pels danys que han ocasionat a unes quantes generacions que ens hem educat sota la seva tutela.

      Elimina
  3. També s'ha constatat que per tal que parlin de poesia has de mencionar Déu i sa mare i dir cony o collons... i això val per a totes les tendències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els poemes que Verlaine va dedicar a Rimbaud tenien un contingut sexual molt més explícit. Sempre hi ha gent que s'escandalitza de tot. Si la poesia té un valor literari més enllà d'un "cony" o uns "collons" destinats a épater le bourgeois, per mi ja és suficient. Altra cosa és que un poema sigui un bunyol, perquè ho seguirà sent encara que l'autor s'escarrassi per semblar modern i iconoclasta.

      Elimina
  4. En aquesta qüestió, com en tantes altres, no sé de què parlem, si de llibertat d’expressió o de poesia. Com de la segona no tinc prous coneixements diré poca cosa excepte que, lligada amb la primera, amb la llibertat d’expressió, tothom té dret a fer mala poesia, a ser un pèssim i un deplorable poeta, home o dona, a fer el ridícul i a provocar l’escàndol fàcil per adquirir notorietat com aquell que espanta els nens amb contes de bruixes caníbals, i, el pitjor de tot, la cosa més imperdonable de totes, també té dret a fer-la llegir als pobres amics i familiars que no sabran com dir-li, al o a la poeta, que amb el bricolatge se’n surten molt millor.

    En relació a la primera, a la llibertat d’expressió, considero que o bé és total i completa o no és res. Que hom té dret a dir el que li plagui on i quan vulgui, inclòs a fer servir el discurs pamfletari i el libel; que té dret a molestar a qui consideri que ha de molestar, i a fer servir totes les eines al seu abast, la bona educació i la demagògia, les ironies i els sarcasmes, les sàtires descarnades i sagnants, i també els insults. Sí, també els insults, una gran eina de la llengua i la bona literatura molts cops desaprofitada i que no necessariament inclou paraules mal sonants com ventositats, acceptant, per descomptat, com a contrapartida, que l’eludit es defensi amb les mateixes armes si és capaç.

    La llibertat té aquest preu que a mi em sembla un preu baixíssim, regalat, que val la pena pagar, però sabent també que si te la jugues en públic et poden matar, matar de debò, a trets i com tots sabem. Mai els perdonaré que assassinessin als meu estimats i admirats Cabu i Wolinski amb els que vaig créixer quan era un jovenet, mai. Hi ha gent que es juga la vida i d’altres que juguen a fer veure que se la juguen. En aquest sentit no puc estar més en desacord amb l’afirmació que les paraules són aire, segons la meva modesta manera de veure les coses, mai ha estat així, tot el contrari, les paraules poden ser pedregades de la mida dels ous d’estruç, fan mal, fereixen,les paraules poden fins i tot també matar i per les paraules es mor.

    Com deia Clint Eastwood les opinions són com el cul, tothom en té un, i la nostra societat en fa un us intensiu dels seus excepte la pobra gent als que han practicat una colostomia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Discrepo. Tal i com jo ho veig, l'insult fa que es perdi la raó perquè és la demostració més palpable de la manca d'arguments i d'una intel·ligència més aviat escassa. Tot i així, he de reconèixer que hi ha hagut qui de l'insult n'ha fet un art, però són pocs. Per tot s'ha de tenir elegància i "savoir faire": per insultar també.

      Crec que la llibertat d'expressió, tan necessària, no pot ser un cau on s'hi amaguin la vexació i la injúria com a excuses per fer mal gratuït. Per exercir la crítica hi ha altres recursos com la sàtira, la ironia, la paròdia i la diatriba. O com ha fet Dolors Miquel en el seu poema, la construcció d'un paral·lelisme on es juga amb conceptes sagrats i profans (i penso que per això s'han ofès algunes persones: perquè no han copsat aquesta simetria i només s'han agafat als mots gruixuts que hi surten).

      Per altra part, som els humans, com a creadors del llenguatge, els qui dotem de significat les paraules que, per elles soles, no tenen més sentit que aquell que els hi vulguem donar. Una expressió malsonant (un "fill de puta", per exemple) pot significar coses diferents segons el context i la intenció amb què es pronunciï: no és el mateix si es diu entre amics en una situació distesa que si es llança únicament amb la voluntat de ferir. En això et dono la raó: hi ha paraules que poden ser pedregades i poden matar, però sempre és l'humà qui decideix fer-les servir d'aquesta manera i no d'una altra.

      Elimina
    2. Reconec que en aquesta mena de qüestions sóc un radical i que aquest radicalisme fa que no sempre m’expressi correctament per fer-me entendre.

      Estic bàsicament d’acord amb tu, i per a mi la llibertat d’expressió no pot estar sotmesa a qüestions d’estil o del que hom considera o deixa de considerar que és convenient, elegant, educat o ofensiu, qüestions que en molts cassos són només judicis de valor com s’ha demostrat en el cas que esmentes en el teu apunt.

      La llibertat d’expressió o és total o no és, i a aquell a qui no li agradi que repliqui, perquè, com habitualment es diu, som amos de les nostres paraules i dels nostres silencies i ambdós ens retraten de manera molt fidel. En aquest sentit mai consideraré que s’hagi de prohibir parlar als fills de puta, ells també en tenen dret.

      En relació a l’insult considero que el bon insult no és pas, o no hauria de ser pas, el resultat de la manca d’arguments, al contrari, és la conseqüència d’aquests arguments i d’una bona intel•ligència perquè d’insults en hi ha de moltes classes, alguns tant intel•ligents que l’insultat ni se n’adona. Gairebé com el mateix elogi o la lloança que en molts cassos és llancen igual que els llepes fan servir el raspall.

      Ahir mateix ens vam trobar amb un cas digne de menció, els insults, habituals per altra banda, del Sr. Azúa i les diferents rèpliques que ha generat. Vull destacar la de Josep Antich al National Cat que t’enllaço al final, on, d’una manera intel•ligent, com deia, li diu que és un idiota, tal qual, amb aquestes mateixes paraules, idiota.

      En fi, Serafí. Els responsables de les paraules som les persones, naturalment, no pas l’Esperit Sant, i som nosaltres qui decidim l’ús que en donem i l’objectiu que volem que tinguin, per això es diu “llibertat d’expressió” i no pas d’una altra manera.

      L’enllaç:

      http://www.elnacional.cat/ca/editorial/historia-d-un-idiota_101179_102.html

      Elimina
    3. Potser jo tampoc m'he expressat bé. El que vull dir és que l'insult, quan va acompanyat d'arguments i "finezza", pot ser una filigrana que vagi directa al moll de l'os. En el cas de la resposta del Josep Antich, res a dir. El mateix "senyor" acadèmic, ocupant de la cadira H... (que cadascú completi la línia de punts al seu gust), ja s'havia autodefinit com un idiota en el títol del seu llibre. L'Antich només li ha donat la raó. Jo també l'hi dono.

      És un tema complicat, amb molts matisos i sensibilitats diferents, però a la Dolors Miquel li han dit de tot, i, inclús l'han amenaçat de mort. Jo diria que, més enllà de consideracions personals, el límit l'ha de posar el codi penal.

      Elimina
    4. Estic totalment d'acord amb tu, és així com dius, exactament així. :-)

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: