Dues formes de fer cine: Locke i Gone Girl

Algunes vegades, la intuïció és una aliada perfecta. De les moltes pel·lícules que hi ha en cartellera, pressentia que Locke no em defraudaria, i, en canvi, tenia molts dubtes respecte de Gone Girl, un thriller que s'ha comparat fins a l'extenuació amb l'estil de Hitchcock. 

D'entrada, Locke pot semblar un exercici tan claustrofòbic com avorrit, tenint en compte que tota l'acció es desenvolupa dins d'un cotxe i amb un únic personatge que es comunica amb l'exterior a través d'un telèfon mòbil de mans lliures. L'home i la màquina: una estampa futurista que hauria entusiasmat Marinetti i que d'avorrida no en té res gràcies a la perícia del Knight guionista i director, a l'actuació convincent del protagonista (Tom Hardy), així com a una atmosfera que atrapa (fantàstica, la fotografia de Haris Zambarloukos) i a un ritme que va in crescendo, tot i el risc que suposa la premissa aristotèlica d'unitat de lloc, temps i acció aplicada a una pel·lícula contemporània.

LOCKE, Steven Knight, 2013

 
El Locke del títol és un Ulisses modern, i la seva Odissea es converteix en una road movie introspectiva, urbana i nocturna com una pintura de Hopper. El personatge és també, en certa mesura, una reelaboració del mite del minotaure; en aquest cas, meitat home i meitat màquina: una criatura tancada dins d'un laberint emocional en forma d'automòbil. 

A través de les converses telefòniques coneixem el seu entorn familiar: un paradís domèstic i fictici de partits de futbol, salsitxes i refrescos. Sabem de la seva amant, sola i desesperada en un hospital. Entrem dins l'entramat laboral de l'empresa de construcció on Locke fa de capataç. I assistim als monòlegs, diàlegs imaginaris i plens de retrets que el protagonista manté amb el seu pare mort. Som testimonis, en definitiva, de com aquest heroi modern afronta el seu dilema, fruit d'una decisió personal que no està exempta de conseqüències imprevisibles. Una llarga nit on s'obren més interrogants que no pas certeses, mentre Locke navega, mans al volant i rostre desdibuixat per les ràfegues de llum de l'autopista, entre l'empirisme filosòfic del Locke del segle XVII i la teoria freudiana de matar el pare.

<><><><><><><><><><><><>

GONE GIRL (DESAPARECIDA), David Fincher, 2014

Gone Girl parteix d'una base més que interessant: la desaparició, presumiblement violenta, d'una noia que és el paradigma de l'American way of life. Perquè, en efecte, Amy és una digna representant d'allò que als Estats Units s'ha qualificat com un triomfador (una categoria en sí mateixa): guapa, rica, professional d'èxit i amb un matrimoni i una vida familiar impecables. Per força, la desaparició d'algú amb aquestes característiques es converteix en una font d'ingressos per a la premsa sensacionalista, que anirà atiant el foc en un joc pervers i maniqueu. Mentrestant, el públic s'ho mira tot amb delit i opina i pren partit amb la lleugeresa que dóna el deixar-se arrossegar pel corrent del pensament únic que omple les butxaques d'uns i serveix de distracció als altres. Poc a poc, però, anirem descobrint les escletxes de tanta perfecció: la personal, la matrimonial i, inclús, la del model econòmic d'un país basat en el tant tens, tant vals.

Fins aquí, les intencions de Fincher. El problema -sempre al meu entendre- és que tota aquesta crítica a la societat nord-americana es perd en girs argumentals impossibles que no fan altra cosa que estirar al màxim les convencions del gènere abusant d'elipsis, flashbacks i inversemblances que no s'aguanten per enlloc. Ja sabem que David Fincher és amant dels jocs d'artifici, dels revolts i de l'exploració de la dualitat, però allò que a El club de la lucha era pertorbador, aquí es transforma en quelcom innecesàriament intricat que, salvant algun toc purament Fincher (l'estructura circular de la pel·lícula i alguna altra llicència d'autor), té bastant a veure amb l'estètica de telefilm de dissabte a la tarda. 

El cert és que no és gens fàcil arribar a la complexitat del cinema de Hitchcock, qui partint d'un gènere tan comercial com és el thriller, és capaç de retratar l'ànima humana de forma tan personal. També és força complicat igualar la mestria de Billy Wilder a l'hora d'evidenciar, amb acidesa i encert, la brutalitat de la premsa groga al país de les oportunitats i de les llibertats occidentals.