dilluns, 1 de setembre de 2014

De monstres i alteritats





De monstres n'hi de tota mena i per a tots els gustos. A les primeres accepcions del diccionari de l'IEC se'n parla en aquests termes:
1.- ésser fabulós que presenta una conformació contrària a l'ordre natural.
2.- persona d'una excessiva lletjor, deformitat, dolenteria, crueltat.
Això és ben bé així?... Anem a pams. Fixem-nos en què la primera definició es refereix a l'ordre natural. És a dir, estableix uns paràmetres difusos que, malgrat el component mitològic del mot fabulós, podrien comprendre, per extensió, qualsevol imperfecció humana, física o moral. Així ho proclamaven les teories deterministes del XIX, tan cares als escriptors del Naturalisme que consideraven la fisiologia, l'herència genètica i l'entorn social els principals desencadenants de les xacres humanes. Per no parlar de l'enorme monstruositat que representa el propi ordre natural en ell mateix. Però en fi, deixarem aquesta qüestió per a millor ocasió...

Continuem per on anàvem: No perdem de vista que la segona definició del diccionari posa per davant la lletjor i la deformitat, mentre deixa en lloc secundari la dolenteria i la crueltat. No sembla que l'ordre dels factors sigui casual, i en aquest cas, sí que altera el producte: la deformitat física és més fàcilment detectable que qualsevol altra. Els humans som éssers eminentment visuals.

Però el cert és que també hi ha una monstruositat oculta darrere de presències impecables i de somriures de comercial emprenedor: una monstruositat quotidiana que no molesta a la vista i que no sol incomodar perquè forma part de la pretesa normalitat: aquella que proporcionen la felicitat de manual d'autoajuda o l'èxit professional al cost que sigui, sota les sàvies directrius d'un coaching d'última fornada. L'infern són els altres, és clar, i sempre serà més passador allò que en castellà es diu ver la paja en el ojo ajeno y no ver la viga en el propio

Estigmatitzar individus i grups humans ve de lluny, i és una manera perversa de rebutjar tot allò amb què no ens volem reconèixer o ens fa por perquè ens reflecteix amb mirall d'augment. Des de les caceres de bruixes fins al rebuig que pateixen els albins africans anomenats fantasmes negres de pell blanca, passant per les persecucions per raons ètniques, territorials, d'orientació sexual o de pobresa, sempre hi ha hagut un monstre a qui combatre. De fet, cal tenir en compte que el moment històric en què van sorgir pel·lícules com Nosferatu (Murnau, 1922), Metropolis (F. Lang, 1927) o Vampyr (C.T. Dreyer, 1932) ja prefigurava el rumb polític que havia de prendre Alemanya.

La classificació que faig a continuació no pretén ser un estudi exhaustiu ni té altre valor que una simple opinió personal fruit, això sí, de l'observació.


EL MONSTRE, UNA CLASSIFICACIÓ: 




El vampir: Eros i Tànatos

El vampir gaudeix d'una vida sense límits a canvi de la mort de l'altre, a qui li xucla la sang. Pot ser una criatura repulsiva o lluir un atractiu irresistible, però sempre viu de forma decadent i al marge d'una societat que l'alimenta i li insufla vida. Dominat per la pulsió sexual i pel desig de sang, aquest noble intemporal té la capacitat de transformar-se en ratpenat quan li convé (un símbol, el del ratpenat, molt utilitzat en heràldica, per cert...)
No cal incidir gaire en les similituds que la figura del vampir comparteix amb l'aristocràcia.



 
El zombie: el revers del vampir 

També és un mort en vida, però no s'amaga i actua sempre en grup. El seu no
és un col·lectiu organitzat, sinó una massa amorfa, caòtica i terrorífica d'aspecte tan fastigós com impersonal (tots els zombis s'assemblen). El zombie, com el vampir, és un ésser d'ultratomba que es dedica a atacar les persones de bé que tenen l'enorme sort de continuar vives, però mai no actua a tall individual perquè necessita recolzar-se en la força grupal.
És evident la metàfora per reflectir, segons els paràmetres capitalistes, el concepte marxista de dictadura del proletariat: la classe obrera que s'enfronta al poder com una horda informe.








El mutant: el monstre que neix. 

Es tracta d'una nova combinació genètica que implica una alteració perversa, un canvi que busca desfer l'ordre establert i crear-ne un de nou a través de la superioritat i d'una maldat intrínseca i sovint inexplicable. Pel·lícules com La semilla del diablo o El pueblo de los malditos qüestionen la idea de Déu i l'oposen a la preeminència diabòlica, en una visió força negativa de la teoria nietzscheana del superhome.



L'home contra Déu: el monstre de Frankenstein.

              

Igual que el mutant, l'home creat artificialment és una alteració de l'ordre natural. A diferència del primer, però, la criatura resultant suposa un doble desafiament: el del científic que l'ha creat a partir de membres de diferents cadàvers, tot saltant-se la llei divina, i també la rebel·lió del nou ésser contra el seu creador després d'haver adquirit una individualitat que no li estava destinada.
Es tracta del mite de Prometeu, del Gòlem, de Frankenstein. L'home contra Déu, el poder de la ciència versus l'omnipotència divina.





El licàntrop: la cara més monstruosa de la normalitat. 

L'home-llop simbolitza la coexistència entre l'home i la bèstia, la disbauxa nocturna i el remordiment diürn, els baixos instints que afloren, el conscient i el subconscient, l'alteritat, l'esquizofrènia, la figura del
Doppelgänger i el lupus homini lupus est de l'Asinaria de Plaute. 
La personalitat escindida, no obstant, es pot manifestar també sense necessitat de transformar-se en animal. Un exemple prou clar d'aquest home normal amb un costat monstruós és Doctor Jeckyll i Mr. Hide (el doctor respectable i la seva part amagada -hide-). La lluita de l'home contra ell mateix i els seus desitjos inconfessables. 






El bufó: La malformació feta espectacle. 

Com a les corts dels reis, que amb tant de realisme va retratar Velázquez, les malformacions o, simplement, les diferències morfològiques, han estat durant segles l'excusa per a exhibir en circs i zoològics humans tota aquella gent que no responia al canon de normalitat. Sota el pretext de l'interès científic o la simple curiositat, s'hi solia amagar la crueltat malsana que desperta allò que és diferent, es considera imperfecte i, per tant, també infrahumà. 







El monstre ocult: tapar la diferència.  
En ocasions, és el propi monstre qui pren consciència de la seva deformitat i s'amaga de la resta del món. Als contes tradicionals hi abunden aquesta mena d'éssers anòmals, que tenen antecedents en el mite de Psique. Segons les regles del gènere, s'enamoren de persones belles que, després d'un seguit de peripècies, els corresponen. Així succeeix amb els personatges de la Bella i la Bèstia
La literatura romàntica, però, va afegir l'ingredient de la tragèdia, i tant el Quasimodo de Nostra Senyora de París (V. Hugo, 1831) com El fantasma de l'Òpera, publicada el 1910, acaben dramàticament. 
La idea que queda suggerida: les barreges entre persones desiguals (de procedència, classe social o aspecte físic) tenen tots els números per acabar malament. 




 

L'extraterrestre: el monstre que ve de fora.

La por al desconegut que ve de llocs llunyans la sintetitzen perfectament les pel·lícules i novel·les de ciència-ficció on l'extraterrestre se'ns presenta com un enemic que ve a destruir la humanitat. Des de l'amenaça que suposava l'URSS per als Estats Units en plena època de la guerra freda, la caracterització del marciano ha presentat trets humanoides (en moltes ocasions, amb evidents signes de superioritat envers els humans), però amb la suficient diferència com per constatar que no eren dels nostres i que la seva principal pretensió era anihilar-nos. 
Només cal un pas més i ja tenim la xenofòbia instal·lada a casa.




La por atàvica a la bèstia.

La bèstia, tret d'alguns animals salvatges, no resulta desconeguda per als humans. Per aquest motiu, en principi, no la temen, tot i que sempre queden engrunes d'una certa por atàvica. L'humà, des de la seva posició antropocèntrica, aprofita tots els recursos que provenen de la bèstia per al seu gaudi i benefici; no en va l'únic ésser amb ànima és ell. 
El cinema i la literatura han donat mostres de rebel·lions animals: a la granja d'Orwell es revolten contra la corrupció i el domini humà, en una paròdia del règim soviètic estalinista. El Moby Dick de Melville, els ocells de Hitchcock, el tauró d'Spielberg, el King Kong semihumanitzat de Merian Cooper i les formigues gegants de They (La humanidad en peligro) no són altra cosa que la resposta de l'esclavitzat revoltant-se contra el seu opressor. La por envers el despertar de la bèstia i la seva transformació en individu amenaçant o en grup social cohesionat.





   
   
La rèplica humana com a expressió monstruosa.

La màscara, l'autòmata, el robot i el ninot del ventríloc són imitacions més o menys estàtiques de la figura humana. Rictus terrorífic i inexpressivitat inquietant que oculten, i alhora mostren, una representació inert del rostre viu. L'humà necessita distanciar-se d'ell mateix i de les seves emocions per tal d'auto observar-se a través d'una rèplica que el minimitza, el ridiculitza i, naturalment, també l'espanta. El mirall deformador del callejón del Gato de què parlava Valle-Inclán.





El cos desmembrat: la sinècdoque monstruosa.


Els surrealistes ja es van adonar del poder deshumanitzador que tenen els membres del cos quan queden desposseïts del seu contexte i actuen per compte propi com si, de sobte, haguessin desenvolupat una capacitat autònoma. Buñuel va ser un dels que més suc la treure d'ulls, cames i mans exposats en primer pla. Però també Polanski i Karl Freund. Sense comptar amb les innumerables versions que la ciència-ficció ens ha ofert de caps tallats i ulls que agafen vida pròpia, com a The Crawling Eye (Quentin Lawrence, 1958)

                                                                                


El monstre és ella.

I arribem al final de la classificació amb una de les figures més ambígües d'aquesta galeria de monstres: la visió que de la condició femenina ha donat la cultura popular. La perspectiva, evidentment, és masculina, i el model que ha presentat oscil·la entre allò inaprehensible i misteriós (cherchez la femme) i l'atribució de tots els mals del món (bruixes, mantis religioses, pecadores irremissibles). De la poma edènica a la guerra de sexes, la iconografia femenina ha simbolitzat l'enemic necessari, aquell que atrau i repel·leix a la vegada.









13 comentaris:

  1. et deixes els polítics, els de dretes i els retors per a una altra ocasió?

    ResponElimina
  2. Gràcies per aquesta taxonomia tan entretinguda, Sícoris. Dins de l'última categoria també entraria la terrorífica dona de cinquanta peus (d'alçada).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òndia, Tubs!, no seria mala idea una dona de cinquanta peus (literal).

      Elimina
  3. Un anal.lisi interessantisim sobre els monstres. El que em sembla més atractiu és el del vampir per la seva dualitat, sembla un humà i no ho és, fins i tot va a festes i al teatre (els zombis i l´home llop se lis veu més el llautó) això el fa més inquietant. Les dones en aquestes pel.licules son com femmes fatales portades al màxim, literalment xuclasangs.
    Has vist "El hombre que ríe" de Conrad Veidt? Una pel.lícula molt bona sobre el concepte d´allò que diem "monstruós".
    Molt bona entrada. Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. El vampir és fascinant per la doble vessant que el fa tan contradictori: profundament solitari i un ésser social per necessitat. Potser és dels monstres més complexes.
      M'havia oblidat de la pel·li de Conrad Veidtl. La vaig veure fa mil anys i l'hauré de recuperar. Monstruosa! (en el millor sentit de la paraula).

      Elimina
  4. El que més m'atrau, potser perquè trobo més real, és l'home llop, la lluita constant contra un mateix. M'ha agradat molt la teva classificació, això sí que són monstres i no pas els vampirs adolescents d'avui dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci, Loreto. L'home-llop (i variants) segurament és l'únic que té algun sentiment de recança. No estic gaire al cas dels vampirs adolescents actuals, però vaja!, em continuo quedant amb els clàssics.

      Elimina
  5. Excel·lent repàs a la diferència que ens terroritza!

    Suggereixo tres ítems. Un, el superheroi, aquest fenòmen humà (amb alguna excepció, com Superman), que neix amb l'Holocaust i té arrels en el Gólem. Et deixo el meu enllaç.

    http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/12/boilerplate-el-primer-robot-i-el-capita.html

    L'altre, un que t'és molt grat: els maniquins. No comento res: el teu imaginari és prou ampli.

    I el tercer té a veure amb l'etimologia de la paraula. El 'mostrum' llatí ("prodigi"), que probablement deriva de 'monere', que significa "avisar" per la creença que els prodigis eren amonestacions divines. Analitzar l'etimologia és molt interessant perquè aquesta amonestació divina original esdevé un arma de doble fil en el moment que l'home, fent de demiürg, s'enfronta als déus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Acabo de deixar un comentari al teu article, on confesso el meu desconeixement sobre la relació entre els superherois i l'emigració jueva als Estats Units, així com les arrels del "mite" en l'Holocaust.

      Vaig dubtar entre incloure els superherois o no en la meva classificació, i al final vaig creure que, tot i els poders i l'origen extraterrestre de Superman (el superheroi per excel·lència), no eren ben bé monstres per més que comparteixin característiques amb alguns d'ells. I no crec que ho siguin perquè no tenen aspecte repulsiu ni causen rebuig.

      Pel que fa al maniquí, l'encabiria dins l'apartat "la rèplica humana com a expressió monstruosa", compartint lloc amb el ninot del ventríloc, la màscara i l'autòmata. En aquesta publicació del blog de Mr. Cairo en vaig deixar constància, i ja saps que forma part del meu imaginari (no sé si estètic): http://elrebostdemistercairo.blogspot.com.es/2014/01/estatics.html

      El tercer punt em sembla brutal. No havia tingut en compte l'etimologia, i realment té tota la importància. Em ve al cap aquell magnífic llibre d'Ambroise Paré, "Monstres i prodigis", que seria una síntesi del mostre com a representació de l'amonestació divina. És més, com que vinc de veure un altre cop l'exposició Metamorfosi (i demà hi torno per acabar-la de rematar), encara li trobo molt més sentit a tot plegat.

      Elimina
    2. Enric, no sé què ha passat, però quan he anat a publicar la meva resposta al teu darrer comentari, han desaparegut tots dos: el teu i el meu. Misteris del Blogger, que cada cop dóna més problemes...

      En qualsevol cas, i respecte a la teva pregunta de si existeix una edició més o menys actual de "Monstres i Prodigis", n'hi ha una de Siruela que es va reeditar el 2000 (la que tinc jo és del 93). No sé si n'hi ha alguna de més recent, però em consta que a la Laie en tenen algun exemplar perquè l'he vist no fa gaire.

      Elimina
    3. Ara m'estava tornant boig perquè he anat al meu correu, on sempre queda constància dels comentaris, i allà tampoc hi havia el meu, la qual cosa m'ha fet pensar que el senyor Gúguel me l'havia esborrat també del correu on segur que jo l'havia vist.

      Però no! El comentari sí que hi és. No el vaig fer al teu blog sinó al meu, a l'apunt on parlava del Capità Amèrica i els superherois, que és on tu el vas veure. Per evitar més creuaments, el penjo també aquí.

      "La cultura popular americana té una influència jueva molt gran, tot i que sovint no és perceptible perquè els fills d'aquells primers emigrants del segle XIX que fugient de l'Europa de l'est no van trobar les bases culturals que permetessin desenvolupar la seva cultura i el seu imaginari com sí ho van poder fer a Europa. Còmic, guionistes, músics, escriptors i artistes en general es van integrar no en la cultura sinó en la indústria cultural, que és la mare de la cultura popular. El cinema americà, per posar només un exemple, el primer gran transmissor d'aquesta nova cultura, neix de la mà de les anomenades Big Six Majors, les sis companyies que el posen en marxa, de les quals cinc eren de fundadors i propietaris jueus (ara em sembla que totes són de propietat japonesa):

      Columbia: Harry Cohn, Jack Cohn i Joe Brandt.
      20th Century Fox: William Fox.
      Warner Bros.: Harry Warner, Albert Warner, Sam Warner i Jack Warner.
      Paramount Pictures: Adolph Zukor.
      Universal Studios: Carl Laemmle.

      La sisena era The Walt Disney Company. Disney havia assistit durant els anys 30 als mítings de la German American Bund, una organització pronazi, i els anys 40 es va aliar amb la Motion Picture Alliance for the Preservation of American Ideals, una organització anticomunista i antisemita. Però com que el dòlar és el dòlar, Disney es va envoltar de tants creadors jueus com va necessitar.

      Ja no m'enrotllo més perquè m'estic sortint del tema. En tot cas, només una última cosa. Si bé aparentment la cultura jueva (asquenasita) no és perceptible per a un profà en la indústria cultural americana, la seva essència (i generalitzo: impresentables n'hi ha arreu) va ser l'antídot al puritanisme nord-americà.

      Quan em mori sé que no aniré ni al cel ni a l'infern: em faran companyia els germans Marx. Per a quan el monument que es mereixen?"

      Elimina
    4. Ja no sé on tinc el cap. Hauria jurat que hi havia un altre comentari teu on em demanaves si sabia d'una edició recent dels "Monstres i Prodigis" d'Ambroise Paré. Comentari que se'n va anar en orris juntament amb la meva resposta. Segurament ens hem fet un embolic anant d'un blog a l'altre, i el senyor Gúgel també hi ha posat el seu granet de sorra.

      En resposta a aquest últim comentari, és cert que els jueus van tenir una gran presència a Hollywood (i la continuen tenint). Estic absolutament d'acord amb què, en general, la seva forma de concebre el cinema va ser indispensable per a superar el puritanisme i les restriccions imposades pel codi Hays.

      Els germans Marx, Woody Allen, Herbert Biberman, Leslie Howard, Edward G. Robinson, Barbra Streissand, Sidney Pollack, Kubrick, Ben Hecht, tots els capitosts de les Majors que has esmentat i tants i tants altres... Els jueus, en diferents àmbits de la indústria, han estat legió a Hollywood. Fixa't que fins que va morir fa poc, no sabia que també Lauren Bacall ho era...

      Signo immediatament per a la construcció d'un monument als Marx, i com que no crec en altres cels ni inferns que els que vivim aquí, ja ens trobarem algun dia allà on també hi siguin Groucho, Harpo i Chico.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: