De monstres i alteritats

De monstres n'hi de tota mena i per a tots els gustos. A les primeres accepcions del diccionari de l'IEC se'n parla en aquests termes:

1.- ésser fabulós que presenta una conformació contrària a l'ordre natural.

2.- persona d'una excessiva lletjor, deformitat, dolenteria, crueltat.

Això és ben bé així?... Anem a pams. Fixem-nos en què la primera definició es refereix a l'ordre natural. És a dir, estableix uns paràmetres difusos que, malgrat el component mitològic del mot fabulós, podrien comprendre, per extensió, qualsevol imperfecció humana, física o moral. Així ho proclamaven les teories deterministes del XIX, tan cares als escriptors del Naturalisme que consideraven la fisiologia, l'herència genètica i l'entorn social els principals desencadenants de les xacres humanes. Per no parlar de l'enorme monstruositat que representa el propi ordre natural en ell mateix. Però en fi, deixarem aquesta qüestió per a millor ocasió...

Continuem per on anàvem: No perdem de vista que la segona definició del diccionari posa per davant la lletjor i la deformitat, mentre deixa en lloc secundari la dolenteria i la crueltat. No sembla que l'ordre dels factors sigui casual, i en aquest cas, sí que altera el producte: la deformitat física és més fàcilment detectable que qualsevol altra. Els humans som éssers eminentment visuals.

Però el cert és que també hi ha una monstruositat oculta darrere de presències impecables i de somriures de comercial emprenedor: una monstruositat quotidiana que no molesta a la vista i que no sol incomodar perquè forma part de la pretesa normalitat: aquella que proporcionen la felicitat de manual d'autoajuda o l'èxit professional al cost que sigui, sota les sàvies directrius d'un coaching d'última fornada. L'infern són els altres, és clar, i sempre serà més passador allò que en castellà es diu ver la paja en el ojo ajeno y no ver la viga en el propio. 

Estigmatitzar individus i grups humans ve de lluny, i és una manera perversa de rebutjar tot allò amb què no ens volem reconèixer o ens fa por perquè ens reflecteix amb mirall d'augment. Des de les caceres de bruixes fins al rebuig que pateixen els albins africans anomenats fantasmes negres de pell blanca, passant per les persecucions per raons ètniques, territorials, d'orientació sexual o de pobresa, sempre hi ha hagut un monstre a qui combatre. De fet, cal tenir en compte que el moment històric en què van sorgir pel·lícules com Nosferatu (Murnau, 1922), Metropolis (F. Lang, 1927) o Vampyr (C.T. Dreyer, 1932) ja prefigurava el rumb polític que havia de prendre Alemanya.

La classificació que faig a continuació no pretén ser un estudi exhaustiu ni té altre valor que una simple opinió personal fruit, això sí, de l'observació.

EL MONSTRE, UNA CLASSIFICACIÓ: 

El vampir: Eros i Tànatos. 

El vampir gaudeix d'una vida sense límits a canvi de la mort de l'altre, a qui li xucla la sang. Pot ser una criatura repulsiva o lluir un atractiu irresistible, però sempre viu de forma decadent i al marge d'una societat que l'alimenta i li insufla vida. Dominat per la pulsió sexual i pel desig de sang, aquest noble intemporal té la capacitat de transformar-se en ratpenat quan li convé (un símbol, el del ratpenat, molt utilitzat en heràldica, per cert...)

No cal incidir gaire en les similituds que la figura del vampir comparteix amb l'aristocràcia.

 
El zombie: el revers del vampir.   

També és un mort en vida, però no s'amaga i actua sempre en grup. El seu no

és un col·lectiu organitzat, sinó una massa amorfa, caòtica i terrorífica d'aspecte tan fastigós com impersonal (tots els zombis s'assemblen). El zombie, com el vampir, és un ésser d'ultratomba que es dedica a atacar les persones de bé que tenen l'enorme sort de continuar vives, però mai no actua a tall individual perquè necessita recolzar-se en la força grupal.

És evident la metàfora per reflectir, segons els paràmetres capitalistes, el concepte marxista de dictadura del proletariat: la classe obrera que s'enfronta al poder com una horda informe.

El mutant: el monstre que neix. 

Es tracta d'una nova combinació genètica que implica una alteració perversa, un canvi que busca desfer l'ordre establert i crear-ne un de nou a través de la superioritat i d'una maldat intrínseca i sovint inexplicable. Pel·lícules com La semilla del diablo o El pueblo de los malditos qüestionen la idea de Déu i l'oposen a la preeminència diabòlica, en una visió força negativa de la teoria nietzscheana del superhome.

L'home contra Déu: el monstre de Frankenstein.

Igual que el mutant, l'home creat artificialment és una alteració de l'ordre natural. A diferència del primer, però, la criatura resultant suposa un doble desafiament: el del científic que l'ha creat a partir de membres de diferents cadàvers, tot saltant-se la llei divina, i també la rebel·lió del nou ésser contra el seu creador després d'haver adquirit una individualitat que no li estava destinada. Es tracta del mite de Prometeu, del Gòlem, de Frankenstein. L'home contra Déu, el poder de la ciència versus l'omnipotència divina.

El licàntrop: la cara més monstruosa de la normalitat. 

L'home-llop simbolitza la coexistència entre l'home i la bèstia, la disbauxa nocturna i el remordiment diürn, els baixos instints que afloren, el conscient i el subconscient, l'alteritat, l'esquizofrènia, la figura del
Doppelgänger i el lupus homini lupus est de l'Asinaria de Plaute. 
La personalitat escindida, no obstant, es pot manifestar també sense necessitat de transformar-se en animal. Un exemple prou clar d'aquest home normal amb un costat monstruós és Doctor Jeckyll i Mr. Hyde (el doctor respectable i la seva part amagada -hide-). La lluita de l'home contra ell mateix i els seus desitjos inconfessables. 

El bufó: La malformació feta espectacle. 

Com a les corts dels reis, que amb tant de realisme va retratar Velázquez, les malformacions o, simplement, les diferències morfològiques, han estat durant segles l'excusa per a exhibir en circs i zoològics humans tota aquella gent que no responia al canon de normalitat. Sota el pretext de l'interès científic o la simple curiositat, s'hi solia amagar la crueltat malsana que desperta allò que és diferent, es considera imperfecte i, per tant, també infrahumà. 

El monstre ocult: tapar la diferència.  
En ocasions, és el propi monstre qui pren consciència de la seva deformitat i s'amaga de la resta del món. Als contes tradicionals hi abunden aquesta mena d'éssers anòmals, que tenen antecedents en el mite de Psique. Segons les regles del gènere, s'enamoren de persones belles que, després d'un seguit de peripècies, els corresponen. Així succeeix amb els personatges de la Bella i la Bèstia. 
La literatura romàntica, però, va afegir l'ingredient de la tragèdia, i tant el Quasimodo de Nostra Senyora de París (V. Hugo, 1831) com El fantasma de l'Òpera, publicada el 1910, acaben dramàticament. 
La idea que queda suggerida: les barreges entre persones desiguals (de procedència, classe social o aspecte físic) tenen tots els números per acabar malament. 

 

L'extraterrestre: el monstre que ve de fora.

La por al desconegut que ve de llocs llunyans la sintetitzen perfectament les pel·lícules i novel·les de ciència-ficció on l'extraterrestre se'ns presenta com un enemic que ve a destruir la humanitat. Des de l'amenaça que suposava l'URSS per als Estats Units en plena època de la guerra freda, la caracterització del marciano ha presentat trets humanoides (en moltes ocasions, amb evidents signes de superioritat envers els humans), però amb la suficient diferència com per constatar que no eren dels nostres i que la seva principal pretensió era anihilar-nos. 
Només cal un pas més i ja tenim la xenofòbia instal·lada a casa.

La por atàvica a la bèstia.

La bèstia, tret d'alguns animals salvatges, no resulta desconeguda per als humans. Per aquest motiu, en principi, no la temen, tot i que sempre queden engrunes d'una certa por atàvica. L'humà, des de la seva posició antropocèntrica, aprofita tots els recursos que provenen de la bèstia per al seu gaudi i benefici; no en va l'únic ésser amb ànima és ell. 
El cinema i la literatura han donat mostres de rebel·lions animals: a la granja d'Orwell es revolten contra la corrupció i el domini humà, en una paròdia del règim soviètic estalinista. El Moby Dick de Melville, els ocells de Hitchcock, el tauró d'Spielberg, el King Kong semihumanitzat de Merian Cooper i les formigues gegants de They (La humanidad en peligro) no són altra cosa que la resposta de l'esclavitzat revoltant-se contra el seu opressor. La por envers el despertar de la bèstia i la seva transformació en individu amenaçant o en grup social cohesionat.

   

   

La rèplica humana com a expressió monstruosa.

La màscara, l'autòmat, el robot i el ninot del ventríloc són imitacions més o menys estàtiques de la figura humana. Rictus terrorífic i inexpressivitat inquietant que oculten, i alhora mostren, una representació inert del rostre viu. L'humà necessita distanciar-se d'ell mateix i de les seves emocions per tal d'auto observar-se a través d'una rèplica que el minimitza, el ridiculitza i, naturalment, també l'espanta. El mirall deformador del callejón del Gato de què parlava Valle-Inclán.

El cos desmembrat: la sinècdoque monstruosa.

Els surrealistes ja es van adonar del poder deshumanitzador que tenen els membres del cos quan queden desposseïts del seu contexte i actuen per compte propi com si, de sobte, haguessin desenvolupat una capacitat autònoma. Buñuel va ser un dels que més suc va treure d'ulls, cames i mans exposats en primer pla. Però també Polanski i Karl Freund. Sense comptar amb les innumerables versions que la ciència-ficció ens ha ofert de caps tallats i ulls que agafen vida pròpia, com a The Crawling Eye (Quentin Lawrence, 1958)

                                                                                

El monstre és ella.

I arribem al final de la classificació amb una de les figures més ambígües d'aquesta galeria de monstres: la visió que de la condició femenina ha donat la cultura popular. La perspectiva, evidentment, és masculina, i el model que ha presentat oscil·la entre allò inaprehensible i misteriós (cherchez la femme) i l'atribució de tots els mals del món (bruixes, mantis religioses, pecadores irremissibles). De la poma edènica a la guerra de sexes, la iconografia femenina ha simbolitzat l'enemic necessari, aquell que atrau i repel·leix a la vegada.