Paraules

Bocca della verità (segle I). Roma,
Santa Maria in Cosmedin

Sembla que, en general, cada cop parlem i escrivim pitjor, i que el lèxic que fem servir es va empobrint fins a quedar reduït a uns pocs mots. Paradoxalment, en èpoques no gaire llunyanes en què la gent no havia tingut tant d'accés a l'alfabetització, la riquesa lèxica del català era molt més gran. Mentre llegia les Històries de mas pagès [1] i les Històries de l'amor pagès [2] de Felip Vendrell, pagès i ceramista del Solsonès, m'adonava de la quantitat de paraules i expressions que hem deixat d'utilitzar, segurament perquè la vida a les ciutats, la imposició de la tecnologia aplicada a les feines del camp i la desaparició de la tradició oral ens han fet oblidar mots com cabaler, garbellar, boll, llorigada o primal.

Tampoc no seria desitjable, com assegura l'Esperanza Aguirre amb el seu humor característic, que instauréssim una neollengua. No, això no: no fos cas que en comptes de dir les coses pel seu nom ens inventéssim termes nous sense solta ni volta, com ara lapao i lapapyp. I ara!... Déu (o qui mani en qüestions com aquestes) ens lliuri de l'arbitrarietat del neologisme absurd que té tan poc a veure amb el concepte logos com amb el prefix neo-. Perquè resulta que el lapao ja és un vell conegut a l'altra punta de món (la qual cosa ens fa concloure que de "neo", més aviat res). I vull suposar que aquesta realitat tangible la devien ignorar les ments pensants del PP, ficats ara a fer de lingüistes aficionats, i esperem que ocasionals, a l'hora de treure's de la màniga un acrònim tan divertit.

El cert, però, és que el veïnatge amb el castellà i la situació de diglòssia que s'acostuma a establir entre dos idiomes de desigual proporció en el nombre de parlants, ha propiciat l'ús en català de mots, expressions i locucions com les següents:

- Reafirmar per refermar: En català existeixen totes dues paraules, però no tenen el mateix sentit, per més que sovint se n'empri una enlloc de l'altra a causa de la concomitància amb el castellà. Així doncs, el significat de reafirmar és, ni més ni menys, tornar a afirmar (com reafirmar-se en una opinió, per exemple). I pel que fa a refermar, el que vol dir és fer més ferm. Per tant, quan d'un producte de bellesa es diu que reafirma la pell, el que es vol expressar en realitat és que la referma.

- * Alevosia és una paraula que en català no existeix, però que per influència del castellà s'acostuma a utilitzar. De fet, la podem sentir habitualment fent part de la parla comuna, i inclús en trobem rastres al llenguatge escrit. Traïdoria podria ser un bon substitut d'aquest barbarisme.
Aquí se'n pot veure un exemple, al titular de la versió digital del diari "Ara Vallès" de dimarts 16 d'agost del 2011.

- * Apretar és un altre mot que, de tant en tant, encara se sent, tot i que sembla que estrènyer i prémer, les equivalències en correcte català, van guanyant terreny.

Respecte d'aquest últim vocable, conec una anècdota (absolutament verídica) que vindria a reforçar la importància, cada com més menystinguda, de les normes d'accentuació i, especialment i pel que fa a aquest cas concret, de l'accent diacrític, que no és altre que aquell que ens permet de distingir parells de paraules que presenten una idèntica morfologia però tenen significats diferents.

L'anèdota a què em refereixo va succeir fa temps, quan es va popularitzar l'ús dels caixers automàtics a bancs i caixes. Una usuària que no feia gaire que havia après com manejar l'artefacte, després d'una estona d'estar remenant botons sense perdre de vista la pantalla, va entrar a l'oficina bancària, i amb una gran alegria al cos va comunicar als empleats que li havia tocat un premi. Els treballadors de l'entitat, astorats, no entenien res. Què vol dir, un premi? D'on ho ha tret això, senyora? I ella: Sí, sí, que ho posa ben clar a la pantalla: Premi!, premi!, premi!... Bé, doncs després d'una estona de discussions que no conduïen a res i d'un diàleg d'allò més surrealista, va resultar que el que hi havia escrit a la pantalla del caixer era: Prémi, l'imperatiu del verb prémer; és a dir: polsi (de polsar), pitgi (de pitjar) o qualsevol altre sinònim que defineixi una acció tan quotidiana.

Il·lustració d'El Roto (Per a qui devia ser, el premi?...)

La importància de l'accent gràfic era fonamental per tal de desfer l'equívoc, a banda de la pronunciació diferent de la vocal, oberta o tancada, segons el significat sigui l'un o l'altre. I tot i que es podria al·legar que el context ja seria un element prou indicatiu a l'hora d'interpretar el sentit del mot, no és menys cert que el costum del sector bancari de regalar estris d'allò més variats per fidelitzar la clientela també pot generar certes ambigüitats. 

Malauradament, les retallades socials i la pèrdua de poder econòmic dels últims temps han dut el verb desnonar i el substantiu derivat, desnonament, a primera plana de tots els diaris, motiu pel que han esdevingut mots d'ús corrent en informatius i tertúlies polítiques de ràdios i televisions. 

Aquesta trista familiaritat a causa de la repetició dels mots  i, més que res, del significat angoixant i cada cop més quotidià que s'hi amaga al darrere, ha propiciat el desterrament dels barbarismes *desahuci i *desahuciar, com havia succeït també amb la parella cumbre/cimera, referida a les reunions de primers mandataris a fi de resoldre (o fer-ho veure) els problemes més apressants de l'economia mundial. Des que el mot cimera va començar a sonar de forma regular, la majoria de catalanoparlants l'hem anat fent nostre; tant, que fins i tot més d'una vegada he sentit alguna persona utilitzar-lo en castellà en frases més o menys d'aquest tarannà: "No hay derecho: por culpa de la cimera han cortado las calles". Gairebé el mateix, però en sentit contrari, és el que passava amb la utilització de paraules catalanes en discursos castellans del tipus: "Hoy plegamos más pronto del trabajo" o "Hemos cambiado las racholas del baño". És el que acostuma a succeir quan dues llengües entren en contacte i conviuen.

Pel que fa a les frases fetes i girs, el veïnatge amb el castellà fa que diguem malament algunes expressions, com ara donar-se pressa enlloc d'afanyar-se; que usem erròniament locucions temporals com en ocasions enlloc de de vegades, i que abusem de pronominalitzacions innecessàries en català, com en els casos de fer-se el sord i caure's a terra, l'equivalent català dels quals és fer el sord i caure a terra. 

Tampoc no és correcte dir tots els dies o totes les setmanes, sinó cada dia o cada setmana. De la mateixa manera, expressions com sortir pitant són un calc del castellà que tenen igualment la seva correspondència en català, i que estaria bé de revifar: sortir rabent, sortir com un coet o sortir disparat.

Jasper Johns. Lletres  

Altra cosa és fer passar ase per bèstia grossa i emmascarar les paraules perquè sembli que no diuen el que volen dir o que es pretengui causar, a través d'elles, un efecte ampul·lós que acaba resultant ridícul. Els eufemismes de tota la vida, vaja: aquells que no són patrimoni exclusiu de cap llengua en concret perquè totes -o gairebé- els fan servir. Com quan la senyora Sáenz de Santamaría es referia fa un temps al recàrrec temporal de solidaritat en comptes de fer-ho al copagament, que és el que en realitat volia dir. O quan en lloc de parlar de bombardeig es diuen ximpleries com recolzament aeri.  
N'hi ha una que em posa especialment nerviosa per la seva inútil grandiloqüència: Seu parlamentària, que es veu que dóna més prestigi que el ras i curt Parlament. I una altra que em fa gràcia per grotesca és externalitzar, que es fa servir per tal de no pronunciar el tabú que ja és, ara com ara, privatitzar, mot aquest últim que en no tenir gaire bona premsa, cal camuflar com sigui tot utilitzant el recurs de substituir-lo per un altre, encara poc conegut dins del context on s'empra. Es tracta d'un parany lingüístic que no fa més que embullar perquè no té altra funció que ocultar el significat real, massa explícit. És a dir, la utilització del lèxic com a arma per aconseguir que el discurs resulti menys entenedor. O el que és el mateix: el llenguatge al servei de la perversió manipuladora.

Per no parlar dels anglicismes com ponting, vending, cash o càsual (un esdrúixol d'encunyació bastant recent per aquestes terres, que no té res a veure amb la casualitat, sinó més aviat amb la informalitat). O d'allò tan curiós dels vols domèstics, que no significa precisament fer tombs amb l'helicòpter pel terrat de casa o, a tot estirar, pel dels veïns, sinó que és una manera ostentosa i pretesament "cool" (una altra parauleta de moda!) d'anomenar els vols nacionals de tota la vida. Una manera una mica patètica d'usar la llengua com a vehicle, no per a emmascarar la realitat (o potser també), sinó a fi de semblar persones cultes, viatjades i llegides que s'expressen habitualment en anglès, idioma tan interioritzat que pràcticament ha substituït la llengua materna.

És evident que cada llengua té la seva pròpia idiosincràsia, i tot i que l'anglès ha esdevingut la lingua franca dels temps moderns, tampoc no cal anar a la caça compulsiva de l'anglicisme per demostrar no se sap ben bé què. Certament, quan en el nostre idioma hi ha mots de sobres, a més de gran varietat de sinònims, és trist haver de recórrer a equivalents d'altres llengües. 

Per altra banda, però, cal destacar que moltes vegades hi ha girs difícils de traduir perquè no acaben de copsar en tota la seva dimensió el significat original. Una bona mostra d'això és la traducció que van fer a la premsa anglesa d'aquell exabrupte del tinent coronel Tejero durant el lamentable i esperpèntic cop d'estat del 1981: El "se sienten, coño" espanyol i casernari es va transformar, per obra i gràcia dels traductors britànics, en un cortès i flemàtic "sit down, please".

Les paraules: tot un món per explorar que ens donarà la mesura del que som i del que volem ser, i alhora ens definirà com a individus, com a comunitat i com a societat.                                                                                             

 Las palabras

Dales la vuelta,

cógelas del rabo (chillen, putas).

azótalas,

dales azúcar en la boca a las rejegas,

ínflalas, globos, pínchalas,

sórbeles sangre y tuétanos,

sécalas,

cápalas,

písalas, gallo galante,

tuérceles el gaznate, cocinero,

desplúmalas,

destrípalas, toro,

buey, arrástralas,

hazlas, poeta,

haz que se traguen todas sus palabras.

-  Octavio Paz  -

      La Trinca.- Coses de l'idioma (1971)

___________________________________

NOTES:

[1] Felip Vendrell. Històries del mas pagès. La vida rural a través de les estances i els entorns d'una masia catalana.  Grata Lectura, 2000.

[2] Felip Vendrell. Històries de l'amor pagès. Costums i usos amorosos dels pagesos catalans. Grata Lectura, 1998.