Requiem for a dream.- Darren Aronofsky

Direcció: Darren Aronofsky

País: Estats Units

Any: 2000

Interpretació: Ellen Burstyn, Jared Leto, Jennifer Connelly, Marlon Wayans, Christopher McDonald, Louise Lasser, Keith David, Sean Gullette

Guió: Hubert Selby i Darren Aronofsky. Basada en la novel·la de Hubert Selby

Producció: Eric Watson

Música: Eric Watson

Interpretació quartets de corda: Kronos Quartet

Fotografia: Matthew Libatique

Muntatge: Jay Rabinowitz

Disseny de producció: James Chinlund

Direcció artística: Judy Rhee

Vestuari: Laura Jean Shannon

Decorats: Ondie Karady

Dissabte passat, la televisió de Barcelona (BTV) va emetre la pel·lícula Requiem for a dream, que ja havia vist quan es va estrenar i que em va semblar tan prodigiosa, angoixant i ben interpretada com la primera vegada.

És una d'aquelles pel·lícules que cal tornar a veure de tant en tant perquè, mes enllà de les audàcies formals i d'un muntatge agosarat que recolzen perfectament el to trepidant i esfereïdor de la història, tracta de qüestions tan vigents i paradoxals com la solitud en un món cada cop més comunicat, així com la necessitat d'acudir als paradisos artificials en un moment en què la publicitat, la televisió i els mass media en general segueixen entestant-se a fer-nos creure que la felicitat absoluta és al nostre abast i es pot aconseguir fàcilment. I la recerca passa pels concursos televisius, pel diner fàcil, per la droga com a evasió, pel concepte petit-burgès de família, pel cànon de bellesa actual, per la joventut eterna i per l'amor-passió. Tot portat fins a les últimes conseqüències, sense concessions, sense reflexió de cap mena per part dels personatges.

El mateix cartell de la pel·lícula, amb el primer pla d'un ull amb la pupil·la dilatada i la visió d'una dona d'esquena mirant el mar, és una síntesi d'aquesta dicotomia entre les aparences i la realitat més descarnada: L'ull, la mirada alienada, desesperada i suplicant de qui no troba sortida i no té solució. En oposició, la imatge estàtica, plàcida inclús, d'una dona d'esquena que contempla el mar; una estampa perfectament simètrica que juga amb el cromatisme del blau i el vermell i  que suggereix, malgrat el seu esteticisme calmós, la mateixa sensació de desempar que reflecteixen alguns quadres d'Edward Hopper, on algú, sempre solitari, contempla l'infinit, el no-res.

Ens trobem al límit entre la bogeria i la raó, l'èxtasi i la depressió, les expectatives i la crua realitat, la vida i la mort. No és altra cosa que l'infern de la vida moderna i despersonalitzada, la mutilació del cos i de la ment com a metàfora de la descomposició d'un model social que no duu enlloc. I no hi ha manera d'escapar-se'n com no sigui perdent la pròpia identitat, morint-se o intentant retornar a l'inici, al claustre matern: adoptar instintivament una posició fetal que denota indefensió, com fan els protagonistes de la pel·lícula una mica abans de la impactant escena final. 

Qui sap si aquest reneixement passa per reviure el somni americà una i altra vegada, en un incessant non-stop que convertirà el malson en un sucedani de felicitat mentre sona la música de corda de Kronos Quartet com un autèntic oasi enmig de tanta misèria: un altre contrast que actua com a contrapunt i que permet que l'espectador es distanciï dels personatges, però no amb la indiferència de qui no es commou amb el que ha vist, sinó amb la tristor de qui observa des de fora i, amb tota la impotència del món, va comprenent de què va tot això.



Edward Hopper.- Office in a small city

Edward Hopper.- Summer interior

Edward Hopper.- Morning sun

Edward Hopper.- Automat